L’arbitratge també és cosa de dones

Té 21 anys i amb tan sols 14 va començar a arbitrar. La seva vocació pel futbol li ve de molt petita i la seva passió per l’arbitratge va anar creixent amb el pas dels anys, fins que es va convertir en la primera dona del país a arbitrar un partit en la primera divisió andorrana. Està cursant el tercer any d’una doble titulació en Fisioteràpia i Ciències de l’Activitat i de l’Esport a Barcelona. Admet que decidir entre el futbol i l’arbitratge no li va ser gens fàcil, però no es penedeix de res. Somia a portar el  braçalet de FIFA REFEREE i convertir-se en internacional, mentrestant continua perfeccionant-se i adquirint experiència en el camp.

Fotos: @coke_deportes
Com neix la teva vocació pel món del futbol i de l’arbitratge? A quina edat vas descobrir que t’agradava el futbol?

La meva vocació pel futbol, que jo recordi, l’he tingut des de sempre. Des de molt petita jugava en el col·legi amb altres nens. Més tard em vaig apuntar a l’ENFAF i vaig poder practicar el meu esport. Amb l’arbitratge va succeir gairebé de la mateixa manera, en una època en la qual volia provar una mica de coses diferents. Crec que va haver-hi una aturada de lliga i estava lesionada, llavors em vaig dir, veurem com funciona això de l’arbitratge i mira… (Riu)

Quants anys tenies quan vas començar a arbitrar i quins van ser els primers partits que vas xiular?

Em vaig treure el curs d’arbitratge quan tenia 14 anys i estava jugant al futbol també. Vaig començar a arbitrar després de treure-m’ho, crec que un mes després. Els primers equips que vaig començar a arbitrar eren categories inferiors de nens (Futbol 7), també vaig arbitrar la mini lliga de nens d’Andorra de futbol 5.

 Quan eres més joveneta, somiaves ser o jugar com alguna esportista coneguda, tenies algun referent en el món de l’esport?

Des que era ben petita m’ha agradat l’esport, però el futbol és el que més he seguit. Sempre mirava partits i programes especialitzats en aquest esport. En aquest moment el futbol femení no era tan visible com ara, llavors els meus referents eren masculins (Miguel Castella – Raúl González Blanco, del Reial Madrid). Àrbitres no en tenia cap, perquè mai m’ho havia plantejat. Per a mi l’àrbitre era una figura més al camp. Aquesta passió per l’arbitratge ha anat creixent al llarg dels anys, des que vaig començar amb la formació.

 Fa uns anys et vas convertir en el primer àrbitre dona d’Andorra i vas arbitrar un partit masculí. Com recordes aquest moment?

Vaig tenir dos moments emblemàtics, un va ser quan vaig debutar en primera, com a assistent, ara fa un parell d’anys, i després en la Super Copa d’Andorra, com a assistent d’àrea. Com ho recordo? Com un partit més, perquè ja venia de segona divisió, com a assistent, i tenia experiència en el camp. El que sí que canviava era el tema de la comunicació (ús d’auriculars) i el nivell tècnic dels jugadors, que són més previsibles que en un partit de segona.

Des de llavors Com ha evolucionat la teva carrera en el món de l’arbitratge?

La meva carrera en el món de l’arbitratge ha anat evolucionant, a poc a poc, i amb bona lletra. Vaig començar en categories més baixes i el meu punt d’inflexió va ser debutar en primera. Després vaig arbitrar més partits en primera, vaig estar en la Copa Constitució i vaig participar en la semifinal de la Super Copa. La FAF m’ha donat la possibilitat de viatjar a tres països com a assistent. Crec que vaig evolucionant al mateix nivell que la Lliga andorrana, anem a l’una.

La teva presència en els camps de futbol ha ajudat a normalitzar la figura d’una dona àrbitre? Altres noies del país o amigues han seguit el teu exemple?

Crec que sí, com ja fa bastants anys que arbitro al país i els jugadors i l’afició em coneixen i ha fet que la figura d’un àrbitre dona en el camp es normalitzi i que pugui estar en qualsevol partit i sigui un àrbitre més. Respecte al fet que si altres noies han seguit el meu exemple, crec que sí. Després que vaig fer el curs, en les següents edicions es van apuntar bastants noies, però no han continuat, no sé si és per falta de temps o perquè no els agrada. Tinc entès que en aquesta última edició del curs d’àrbitre s’han apuntat bastants noies, desconec el número exacte. Tant de bo alguna més es quedi i puguem fer un gran equip.

 En els teus inicis quina va ser la reacció dels aficionats, et van acceptar bé?

Al principi perquè era l’única noia que arbitrava al país, entre cometes, sí que hi havia reaccions com  “ala una noia arbitrant!” i tal, però en cap moment he tingut cap problema seriós enlloc i, si l’he tingut, han estat casos aïllats. Sempre m’he sentit molt secundada per les aficions, els jugadors i la federació. Al llarg dels anys s’anirà normalitzant i no deixarà de ser estrany que una noia arbitri un partit, sigui de la categoria que sigui.

Alguna vegada et van recriminar alguna cosa des de la graderia o des del terreny de joc pel fet de ser dona?

Alguna vegada sí, però són casos molt aïllats. És gent que vol donar la nota, o que no té res a fer un diumenge i va al camp a insultar a l’àrbitre. Pel fet de ser dona, per comentaris masclistes he tingut un parell de casos, però molt aïllats, els quals no els donaré importància, perquè no és la norma. El futbol encara és un esport molt masclista, però està evolucionant de forma molt positiva. El fet que es normalitzi que una noia estigui arbitrant, que les noies juguin al futbol, i que el futbol femení tingui més pes, fa que cada vegada això es vegi menys, però sempre hi ha excepcions, a les quals no cal fer-li cas, perquè sincerament no val la pena.

 Vas començar en el futbol com a jugadora, vas arribar a ser internacional i vas triar l’arbitratge, per què?

Al començament combinava la pràctica de l’esport amb l’arbitratge, però va arribar un moment en el qual vaig haver de decidir per una de les dues. Veient que en el futbol havia estat internacional i feia molts anys que estava en el mateix equip, volia nous reptes. En l’arbitratge tenia per davant una progressió brutal. Em tirava molt més l’arbitratge que el futbol. Va ser una decisió molt complicada, però ara mateix no em penedeixo de res. Trobava a faltar moltes vegades el fet de jugar futbol, la pilota, a les meves companyes, la vida de futbolista que portava abans, però són decisions. (Riu).

 Per què creus que hi ha tan poques dones en els esports que es consideren masculins, com és el cas del futbol, què es podria fer per a canviar aquesta situació i igualar les oportunitats?

És tota una qüestió mediàtica, mentre més visibilització se li doni al fet que una dona pugui jugar al futbol igual que un noi, i s’eliminin certs comentaris, com ara que el futbol és un esport per a nois, és un esport per a “marimachos”, alguna cosa que encara es continua sentint a les escoles, això canviarà. Perquè es modifiqui és important que en l’àmbit mediàtic se li doni més importància als equips femenins, que les grans empreses i equips inverteixin en la lliga femenina i  en la professionalització del sector perquè una noia es pugui dedicar, no sé si al cent per cent a aquest esport, però almenys a temps parcial, perquè sigui semi professional. Això s’ha d’aplicar a escala de jugadors i d’àrbitres, si en l’àmbit futbolístic evolucionem, a nivell d’arbitratge també.

Fins a on t’agradaria arribar, quins són els teus pròxims reptes?

Fins a on vull arribar? Crec que a tot àrbitre que li agradi arbitrar i que es dediqui a això, sempre tindrà la meta de portar el braçalet que posi FIFA REFEREE, és a dir que sigui internacional. Vaig fent, pas per pas, encara em queda moltíssim per millorar, em queden per xiular molts partits, amb l’ajuda dels meus companys i el suport de la federació, crec que cada vegada el meu nivell continuarà millorant. Nous reptes? Si puc, aquesta temporada m’agradaria arbitrar més partits en primera, com a àrbitre principal, però anirem fent. (Riu).

Panorama actual

S’està normalitzant. A Andorra continua sent estrany que una dona arbitri futbol, però cada vegada menys. Hi ha cada vegada més nivell en els tornejos femenins i en les lligues professionals hi ha moltes dones que arbitren futbol masculí, això és un bon indicador. La línia que existeix entre homes i dones s’està esborrant en aquest àmbit, que és molt bo, ja que, al cap i a la fi, el que volem és la igualtat entre homes i dones i que no se’ns freni pel fet de canviar un cromosoma (Riu).

andorra a taula