Mercè Canals: “El teatre m’ha donat una mirada més sensible de la vida”

Mercè Canals és una de les veus més actives del teatre andorrà. Actriu, directora i pedagoga, fa gairebé deu anys va fundar l’escola Entreacte, un espai de formació i creixement escènic per on han passat desenes d’alumnes amb ganes de viure el teatre en primera persona. Cofundadora de la companyia An-anda-ra, Canals defensa que el teatre és alhora una eina de transformació i un espai viu per compartir emocions, experiències i divertir-se.

Entrevista i fotos: Noelia Farias

Mercè, ets una figura clau del teatre a Andorra. Recordes quin va ser el teu primer contacte amb el món del teatre?

Uf, fa tants anys ja… Vaig començar amb Els Pastorets, com tothom, perquè era molt habitual. Llavors, vaig crear un grup a Sant Sadurní, amb gent diversa. Quan vaig pujar a Andorra vaig pensar: “Ostres, jo vull continuar fent teatre”. Em vaig apuntar a cursos, i després em van proposar donar classes en una escola. També he anat fent formacions a Barcelona. I, de mica en mica, vaig anar avançant. Fins que, amb dues companyes, vam formar una companyia que es diu An-anda-ra, amb la qual continuem actives. De fet, ara estem preparant un projecte que s’estrenarà al novembre. Feia 23 anys que donava classes a escoles, però l’any 2016 vaig decidir fer un pas més. Volia tenir el meu propi espai, la meva escola, fer els meus projectes. I així vaig crear Entreacte. I ara, mira, el 2026 ja farà 10 anys.  El temps passa volant. Vaig començar com una escola molt petita, i ara tinc entre 70 i 80 alumnes.

Com ha evolucionat la teva mirada com a actriu des dels teus inicis fins ara?

Al llarg del temps he anat creixent i aprenent, formant-me amb altres directors i participant en cursos, perquè cada professional té una visió única i enriquidora. No es tracta de copiar, sinó d’incorporar allò que et sembla valuós al teu propi estil. Amb el teatre passa igual: com més espectacles veus, més t’enriqueixes com a creador. No cal replicar-los, però sí deixar-se inspirar i aprofitar elements que et poden aportar molt.

Has treballat com a actriu, directora, escriptora, pedagoga… En quin d’aquests rols et sents més tu mateixa o et permet expressar-te amb més llibertat?

M’agrada molt escriure, perquè em relaxa i em permet desconnectar, tot i que no sempre tens idees a mà. També gaudeixo actuant, però el que més m’apassiona és dirigir. Veure com un espectacle neix del no-res i, de sobte, pren vida a l’escenari és màgic. Potser és per l’edat, però cada cop em decanto més cap a la direcció, i a l’escola en porto molts projectes. Ara mateix, amb La Senyoreta —una adaptació del llibre de la Núria Gràs i la Josefina Porres que em van encarregar dirigir— fins i tot actuarem a Girona, i és molt emocionant veure’n el creixement.

Ets cofundadora de la Companyia An-anda-ra. Què representa aquest projecte?

Amb  An-anda-ra estic amb les dues germanes, la Lis i la Carol Caubet. Quan vam començar hi havia un altre noi, però nosaltres ja feia temps que fèiem tallers de teatre, moltes coses, i vam dir: “Ostres, potser és el moment”. El primer espectacle que vam fer va ser de pallasses. Ens vam atrevir molt! I, de fet, va ser la Pepa Plana, la pallassa, qui ens va animar a formar la companyia i fins i tot ens va dirigir aquell primer espectacle. Tot i que portem anys, vam estar aturades dos o tres anys, però aquest any estrenem un nou espectacle que es diu Tres flors trans, sobre la transsexualitat. I a l’estiu també fem Les Veïnes del Centre Històric, les rutes teatralitzades del mes de juliol. I An-anda-ra és això, la possibilitat de fer els projectes que realment ens motivaven i enfocar-los a la nostra manera.

També ets l’ànima darrere de l’Escola de Teatre Entreacte. Quina és la filosofia de l’escola i com enfoqueu la formació dels alumnes?

Vull que la gent, en arribar aquí, se senti lliure per deixar volar la seva creativitat i gaudir. No formo actors —qui vulgui estudiar teatre marxarà a Barcelona, Londres o França—, sinó que intento transmetre l’amor que jo sento pel teatre perquè també el visquin. Aquest és el lema de l’escola: llibertat i expressió. Vull que els grups siguin companys, que facin equip i que aquest sigui un espai de creació, d’imaginar històries i divertir-se fent teatre.

Què t’ha ensenyat el teatre?

El teatre m’ha ensenyat a anar a poc a poc, com una formiga: treballar, escalar i no voler-ho conquerir tot de cop. A confiar en l’equip i entendre que, surti bé o malament, sempre hi ha molta feina al darrere, encara que no es vegi. M’ha donat una mirada més sensible de la vida, m’ha ensenyat a gaudir i a respectar el públic: encara que només hi hagi una persona, mereix el millor espectacle. També m’ha fet ser senzilla i agraïda, perquè al teatre ho dones tot i, alhora, també en reps molt.

En quin projecte estàs immersa actualment i què podem esperar de Mercè Canals en els pròxims mesos?

Ara mateix estic amb diversos projectes. A l’escola treballo amb dos grups d’adults: un d’iniciació i un altre que ja fa molts anys que estan junts, i al setembre oferiran visites teatralitzades a Encamp cada dissabte. També, per encàrrec de mossèn Ramon de Canillo, preparem una lectura dramatitzada de L’ermità de Meritxell, el 13 de setembre. El 2026, tot coincidint amb el cinquantè aniversari del Santuari, l’obra es representarà al teatre. Un altre projecte és sobre malalties minoritàries, interpretat per a adolescents. Una de les noies en pateix una, i l’obra mostra la visió de la família, els metges, els companys i professors. Les emocions —por, ràbia, esperança, silenci— estaran personificades per infants que donaran veu al que se sent en aquests moments. La idea és donar visibilitat a una realitat sovint desconeguda. I, finalment, amb la companyia, tenim entre mans l’estrena de Les tres dones trans.

Finalment, què li diries a una nena o un nen andorrà que somia en dedicar-se al teatre? Quin consell t’hauria agradat rebre quan vas començar?

Primer de tot, cal formar-se i tenir paciència. Aquest món és com tots: s’ha d’anar picant pedra i acceptar que molts càstings et diran que no. Però un “no” no vol dir que no serveixis, sinó que en aquell moment no encaixes. Mira la Meryl Streep: al primer càsting de King Kong li van dir que era massa lletja; si hagués plegat, ens hauríem perdut el seu talent. Per això cal insistir, gaudir del que fas i perseguir els somnis, perquè al final s’acaben complint. Jo, per exemple, vaig crear el meu propi espai quan vaig fer 50 anys, i avui fa ja 10 anys d’aquell somni. L’important és estimar el que fas, sigui quina sigui la professió, perquè hi dedicaràs molts anys.