Charly Forés: “Soc molt polifacètic i no sabria quina faceta escollir”

Als seus 89 anys, el Charly (Josep Carles) continua sent un home polifacètic com pocs: ha estat venedor de mobles, detectiu privat, autor, cantant, filatelista, col·leccionista, motorista, i molt més. Una vida plena d’històries, passions i descobriments que ara comparteix en aquesta entrevista, plena de records, anècdotes i reflexions sobre música, cultura i els secrets per viure amb energia i curiositat.

A quina edat va començar a interessar-se per la música i a tocar el teclat?

Jose Carlos Forés, que aquest és el seu nom artístic, explica que el seu interès per la música va començar molt aviat: “Crec que, des que vaig complir un anyet, ja m’agradava fer coses musicals, tocar tamborets i experimentar amb sons. Als dos o tres anys, els famosos Reis Mags em van portar un piano amb quatre tecles, i a partir d’aquí vaig anar evolucionant: després vaig tenir una guitarreta de joguina i un xilofon, que llavors estaven de moda. Va ser així com vaig començar a explorar la música de manera més concreta.”

Quina va ser la primera cançó que va tocar davant de públic?

Doncs mira, al principi eren coses ranxeres, que llavors estaven de moda, com el Allá en el Rancho Grande, de Jorge Negrette; la BAMBA (en 8/9 anys), etc. Després vaig començar a estudiar cant de sarsuela i vaig aprendre cançons com Don Manolito, Marina, la Dogaresa, Ave Maria de Schubert, i altres classics. Quan vaig fer 11 anys vaig guanyar el meu primer premi en un concurs de cant a Barcelona, al teatre Romea, on curiosament al jurat hi havia el Mario Cabré, que era un torero famós, i després es va acabar casant amb l’Ava Gardner!

Com va ser la seva etapa de músic, encara que vostè diu que no és músic, a París?

A l’inici, quan tenia 16 anys, amb una guitarra ja professional, anava pels bars de Barcelona, tocant la guitarra i cantant. Una nit, al bar de les guitarres, mentre tocava, es va acostar una persona, es va quedar mirant i em va dir: “Chaval, tu eres un diamante, pero hay que pulirte”. Jo vaig quedar així, una mica sorprès. Era el Joaquín Soler Serrano, que havia vingut de Veneçuela i estava al capdavant dels programes a Ràdio Barcelona. Em va portar a l’emissora, i va començar la meva etapa professional: cantar i formar un grup, una banda on jo cantava, tocava la guitarra, i hi havia un bateria i un contrabaix. I així va començar tot. Amb 25 anys, freqüentava el Festival de Sanremo, a Itàlia, i em relacionava amb cantants com ara Renato Carosone, Marino Marini, Adriano Celentano o Mina. A causa d’això,  em vaig especialitzar en cantar en italià les cançons de l’època com ara Come Prima, Il Mondo, Picolissima Serenata, Diavolo, Arrivederci Roma, et.

Abans ens has dit que la teva etapa a París ha sigut la més feliç. Per què?

Home, sí! París va ser un xoc, estàvem parlant dels anys 54 o 55. Jo venia de Barcelona, de la Costa Brava, i trobar-me amb París va ser un impacte tremend. Veies artistes, pintors, que fins i tot pintaven a terra obres d’art autèntiques; i si plovia, tot s’esborrava… i pensaves, com es pot perdre això? I la música igual: veies músics de jazz tocant al carrer, i deies, però això són eminències i estan al carrer! Va ser un xoc molt fort. Allà anava a un restaurant on tocava la guitarra, amenitzant els sopars, i col·laborava en programes de Ràdio Europa dels Camps Elisis, patrocinats pel modista Balenciaga. Al mateix temps, actuava en cabarets i en diversos espais gastronòmics, com ara L’Alsace, Chez Gaby, Restaurant Saint Tropez, Don Camilo, etc. Fins que vaig signar un contracte per anar a Andorra a inaugurar una sala de festes anomenada Pyrennes, al mateix edifici de l’actual hotel. Va ser llavors quan em vaig enamorar del país i vaig decidir estimar-lo fins al final dels meus dies.

Músic, col·leccionista, autor… Si haguessis de triar només una d’aquestes facetes, quina t’identifica més?

Uf, seria molt difícil triar. Soc molt polifacètic i la veritat és que no sabria quina escollir.

I quina d’elles et fa més feliç?

Home, la música la porto molt a dins. No parlo d’espectacles, sinó d’un pla més informal, de records, de sentiments. Aquesta és una de les coses que m’ha influenciat molt aquí a Andorra. Però, més que la música, sempre m’ha cridat molt l’atenció la cultura en general. Jo crec que la cultura són els maons d’un país; sense aquests maons, el país té poc futur, i s’ha de conservar.

I per vostè, quina és la peça més única que ha tingut?

Com a col·leccionista, sempre m’ha agradat molt reunir i conservar peces úniques, sobretot aquí a Andorra i a la botiga Paperassa. Tinc postals, cartes antigues, documents —fins i tot alguns signats per un copríncep francès—, i també molts reportatges, revistes i llibres antics del segle XIX i XX. Sempre m’ha atret molt el reportatge i la fotografia antiga, en blanc i negre. Tinc un magatzem que ni sé tot el que hi tinc!

Quina és la cosa més estranya que li ha demanat un client a la botiga o que li hagin fet veure?

Bé, no sé si puc precisar exactament una cosa… Potser cercar llibres antics d’Andorra, del 1900 i escaig. Jo, per exemple, tinc un exemplar dels Tres Mosqueters d’Alejandro Dumas, del 1845, que sempre m’ha apassionat. A Andorra sempre m’han interessat els bitllets, sobretot els antics del 1936. Molta gent no sap que Andorra en va tenir de propis, en pessetes, durant la Guerra Civil. Són peces valuoses i curioses, que alguns particulars han conservat, i que és fantàstic poder recuperar.

Quin és el seu secret per estar sempre tan enèrgic i amb ganes de fer tantes coses?

Bé, el primer és estar actiu. L’ésser humà necessita activitat, tant física com mental. El cos té un límit, depèn de com el cuidis, i si no l’uses, s’afebleix. És com una planta: si no la regues, s’asseca i es mor. El mateix passa amb nosaltres: si no caminem, no fem coses i no pensem, tot s’atura. Però el més important ja no és només el físic, sinó la ment. La ment s’ha de mantenir activa, fent coses dins de les possibilitats de cadascú. Per això, molta gent longeva són escriptors, pintors o músics: mai deixen de treballar amb la seva ment, i el cervell sempre funciona. El secret és treballar i mantenir-se actiu dins de les possibilitats de cada persona, tant amb el cos com amb la ment.

Charlie, explica’ns una mica sobre l’últim llibre que has fet i el que tens preparat.

Tinc un primer llibre ja editat de Cristofor Colom Trastámara, un segon llibre a editar sobre La Responsabilitat del Joc, que parla sobre el Joc als Casinos, i un tercer llibre, que està preparat, anomenat Jesús, aquest desconegut Natzarè històric.

Tot va començar a París, quan vaig veure un llibre sobre Cristóbal Colón català. L’autor era peruà i em va despertar la curiositat. El vaig llegir i vaig començar a investigar la conquesta d’Amèrica. Durant gairebé 20 anys he recollit dades i crec que Colom era de la família dels Reis Catòlics, no de Gènova, i que la història va ser manipulada segons els interessos dels poders de l’època.

Què ens pot explicar sobre la nit màgica a Can Manel?

Bé, va ser una jornada molt informal i jo vaig gaudir molt. Hi havia molta germanor i vaig poder admirar l’amic Carles, que és un crac gastronòmicament parlant. El que intento és combinar la gastronomia amb els sentiments musicals. No era només música, sinó recordar melodies i boleros de la nostra joventut, amb algun toc de Frank Sinatra o Louis Armstrong, i de tant en tant explicava algun acudit. Tot això va fer que la gent s’ho passés molt bé i fos una nit especial.

Si poguessis resumir la teva vida en una sola frase, com una mena de lema personal, quina seria?

La meva frase seria: gràcies per l’oportunitat d’haver participat com a ésser humà al planeta Terra.