Lydia Quintana Llorens: “Créixer és atrevir-se a començar de nou una vegada darrere l’altra”

Amb una trajectòria marcada per la reinvenció constant, la Lydia ens obre les portes del seu món, des dels seus primers vols fins a una nova etapa a Andorra. Una entrevista que convida a trencar esquemes, a escoltar-se i a tenir el valor de començar de nou.

Entrevista: Sandra Lara Cardiel

Com va començar la teva vocació per a ser pilot?

Sempre he somiat a créixer superant les meves pors. De ben petita, les alçades em feien por i em provocaven vertigen, però alhora em fascinaven. Amb el temps, vaig entendre que si realment volia ser valenta, havia d’afrontar aquesta por. I així va ser com vaig decidir provar una classe de vol. Recordo la meva primera pràctica com si fos ahir, aquella adrenalina brutal, la sensació de llibertat i de desafiament. És una cosa que no es pot explicar amb paraules. Només d’imaginar que podia sentir allò cada dia, em va captivar.

De fet, vas realitzar els estudis a l’Aeroclub de Reus, què vas aprendre d’aquella època?

La veritat és que va ser una etapa molt enriquidora. Les classes teòriques es feien al mateix aeroclub, i allà vaig tenir la sort de conèixer persones molt intel·ligents i compromeses. Els exàmens teòrics, en canvi, s’havien de fer a Barcelona, en convocatòries oficials molt exigents. T’havies d’examinar, un per un, de les nou assignatures, davant d’un ordinador i sota la mirada atenta de diversos instructors. La pressió era molt alta. Tot aquest procés no només em va ensenyar a estudiar amb constància, sinó també a gestionar els nervis, a desenvolupar una gran disciplina i, sobretot, a creure en mi mateixa.

Vaig venir a Andorra buscant equilibri i una nova oportunitat per començar

D’on et ve aquesta manera de veure la vida?

Sempre he sentit la necessitat de donar sentit al que faig. Quan percebo que alguna cosa ja no em fa créixer, no em quedo per comoditat. Per a mi, reinventar-se no és cap fracàs, al contrari, és un acte de respecte cap a un mateix, una manera d’adaptar-se i evolucionar. Les persones estem en evolució permanent i la vida ens demana que evolucionem amb ella, encara que això impliqui trencar esquemes o sortir de la nostra zona de confort.

Per què vas decidir venir a Andorra?

Perquè necessitava començar una nova etapa. Buscava més calma, més equilibri i unes oportunitats diferents. Però, sobretot, hi va haver un moment clau, em vaig adonar que el meu somni de continuar volant, tal com l’havia imaginat, s’estava allunyant per diverses qüestions i em vaig començar a sentir frustrada i atrapada. Aleshores, vaig pensar “si el meu somni no pot ser a Catalunya, potser sí que pot ser en un altre lloc”. I així vaig triar Andorra, amb la idea de reinventar-me dins del món de l’aviació i treure’m la llicència d’helicòpter. Però un cop aquí, el fet d’haver de començar completament de zero, va provocar també un canvi interior molt profund. Em vaig començar a preguntar realment què volia pel meu futur. I en aquell moment vaig entendre que no necessitava continuar volant per sentir-me útil o realitzada. Em vaig adonar que hi havia altres camins que també em cridaven, més vinculats amb la responsabilitat, l’anàlisi i la justícia.

 No cal tenir-ho tot clar des del principi. Està bé equivocar-se, trencar esquemes i tornar a començar

En què t’estàs formant?

Ara mateix, el món del peritatge judicial m’atrau moltíssim. És un àmbit que combina moltes coses que m’identifiquen, l’anàlisi detallada, la responsabilitat i la recerca de la veritat. M’interessa especialment la part ètica i moral que implica. Saber que la teva feina pot tenir conseqüències importants i que estàs ajudant a fer justícia m’omple profundament. És cert que és un terreny bastant diferent del món de l’aviació, però alhora em permet aplicar moltes de les habilitats que ja havia desenvolupat com a pilot, la capacitat d’observació, el criteri, la constància.

Hi ha gent que pensa que formar-te i provar diferents coses és una pèrdua de temps, què els hi diries

Formar-se en àmbits diferents és, per a mi, una manera d’escoltar-se, de conèixer-se millor i d’anar descobrint què és el que realment et mou. Tot el que aprens suma. Encara que no acabis fent servir allò tal com ho havies imaginat, sempre et deixa alguna eina, una nova manera de pensar i, sobretot, més confiança en tu mateixa. Els diria que no es deixin arrossegar pel que s’hauria de fer, que escoltin el que realment senten i que tinguin el valor de seguir aquest camí.

Com et veus en el futur? Quin llegat vols deixar?

En el futur, em veig feliç. Desenvolupant-me en un àmbit que m’apassioni com és el peritatge judicial i aportant valor amb responsabilitat, sentit comú i compromís. Em veig establerta en una vida equilibrada i plena. M’agradaria ser recordada com algú valent, que no va tenir por de començar de nou, de reinventar-se, de fer-se preguntes i de seguir el seu propi camí, encara que no fos el més fàcil ni el més previsible.

Pots enviar un missatge per a la gent jove?

Jo crec que vivim en un món on sovint sentim que hem de seguir un guió establert. Sobretot als 18 anys, quan sembla que ja has de tenir decidida la carrera que marcarà tota la teva vida i que no et pots moure d’allà. Però m’agradaria recalcar que es pot viure d’una altra manera, amb autenticitat, amb coratge, i amb ganes de créixer, fins i tot quan fa por.