MARTA MARCILLA: “Si sents que has nascut per a una altra cosa, llença’t”

Marta Marcilla és fundadora i CEO de TSALACH Real Estate, reconeguda per la revista Forbes com una de les 100 dones més influents de Mèxic i amb la seva veu empoderada inspira a les dones d’arreu del món a ser la seva millor versió. Durant la seva participació a l’Andorra Economic Forum, ens va compartir què significa per a ella ser un referent que impulsa el lideratge femení, la importància de viure amb l’energia masculina i femenina en equilibri, i com des de petita el seu caràcter i la seva valentia li van ensenyar a viure sense barreres.

Entrevista i foto: Sandra Lara Cardiel

Tens un gran impacte en les dones, ja que faltava una figura femenina com tu. Com sents aquesta gran responsabilitat?

Em sento molt agraïda. Recordo el moment en el qual vaig començar amb la meva marca personal, perquè només volia explicar la meva història. Si a algú li podia servir, perfecte! Però no tenia cap expectativa. Ara, mirant enrere, un any i mig després, penso en la quantitat de dones poderoses que han canviat, i no diré gràcies a mi, perquè no ho veig així. Molts em diuen que soc massa humil, però de veritat crec que era una cosa que havia d’arribar, i segurament jo només soc el canal que va propiciar que això succeís. Així és com ho veig. El networking que estan fent o la manera amb la qual s’inspiren en veure que una dona sí que ho ha aconseguit, és suficient per valorar que totes som poderoses. Si t’ho he de resumir en una paraula, és gratitud multiplicada per infinit.

Ensenyes a les dones a deixar de demanar permís. Com vas descobrir el teu propòsit de vida?

Des de molt petita, perquè era molt moguda i sempre em deien que no a tot. Es veu que tot el que se m’acudia no era gaire bo per a una nena petita. Com que tothom em deia que no, al final vaig haver d’aprendre a no demanar permís. Recordo que vaig fer una obra de teatre amb 11 anys i sense demanar permís, perquè, si l’hagués demanat, m’haurien dit que no.

“Em sento molt agraïda per participar a l’AEF i donar veu a una mentalitat diferent, una percepció de com les dones entenem els negocis”

Què li diries a aquella nena?

Que faci el que li dicti el cor, que nosaltres tenim un poder molt fort, que rau en la nostra feminitat, i amagar-lo no és el camí, el camí és abraçar-lo. I quan l’abraces, fas coses màgiques que la resta de la gent no pot fer, perquè no tenen la nostra emoció. I aquest és un camí perfecte per mostrar al món, que amb emocions també es pot liderar. I si hi ha una nena, o una dona de qualsevol edat, que té el pressentiment que ha nascut per a una altra cosa, que es llanci a la piscina. Però que no ho pensi massa, ni tampoc ho expliqui, perquè si ho fa li diran que no. Com em passava a mi de petita.

Vas renunciar a la teva feminitat en començar en el món immobiliari?

Jo vaig emprendre en un país molt masclista, però em va començar a anar molt bé. El 100% de la gent amb qui havia de fer negocis eren homes, així que vaig haver d’apagar la meva part femenina, perquè mai pensessin que es podien insinuar o anar més enllà. Sens dubte, aquesta és la por que totes tenim i de la qual mai parlem. I, quan vaig fer això, em vaig submergir a mi mateixa en un niu de preocupació i d’ira emocional continguda, perquè era un crit sord de la meva feminitat dient-me: “Tu no pertanys a aquest rol, tu no ets aquesta roca en la qual t’has convertit, insensible i gairebé amoral, així no pots entrar a una reunió.” Això em va portar a fer dos anys sencers de teràpia per retrobar la meva feminitat, i això li dec al meu marit. No és que ell hagi fet res en aquest sentit, però en viure plenament la seva masculinitat, això em permet viure en la meva feminitat més absoluta.
La gent diu que una dona amb sensibilitat no pot fer segons quines coses, però no és cert, perquè amb aquesta sensibilitat aconseguiràs fer el que vulguis, ja que el món necessita més sensibilitat. Pensa que tu i jo tenim la possibilitat de tenir veu davant d’una càmera, però hi ha dones que, només pel fet de ser dones, han de ser anònimes, s’han de morir. Crec que, si som tan afortunades, perquè ho som, hem de fer alguna cosa perquè això ens aporti més visibilitat.

“Les dones som caliu. Som llar. Som màgia pura”

Què t’aporta a tu ensenyar els teus coneixements?

Aprendre. Aprenc més jo que elles. Aprenc d’elles, aprenc de nosaltres com a col·lectiu, aprenc cada vegada més com pensem, què ens frena, què ens impulsa, quins són aquells fils conductors que compartim totes. No importa l’edat, ni l’origen, ni el país. I això m’encanta, perquè abraso molt més la dona que soc jo a través de totes les dones que estan amb mi. En una conversa arribo a racons del meu ésser que potser no descobriria si no hi hagués aquesta pregunta, o si no tingués algú al davant fent-me de mirall. Perquè, en realitat, això és el que fem, ens convertim en miralls les unes de les altres. En una conversa, tu em fas la contrària, i totes dues acabarem creixent.

Què és el més bonic que t’han dit?

Que han tornat a ser elles. Que una dona es posi davant meu i em digui “he tornat a ser jo mateixa, la dona que em vaig perdre tants anys”. La força que té que algú t’ajudi, i que ho faci amb aquesta intenció o sense voler, m’és igual. El més important és què, a través de mi, puguin tornar a sentir-se elles mateixes. Per la meva part… No et diré que em puc morir, perquè no vull morir, però per a mi no hi ha res més gran que fer aquesta aportació.

Quin consell li donaries a una noia joveneta?

Que no tingui pressa per trobar-se. Que, a vegades, quan una persona no té un propòsit clar, el fet de trobar-lo és el seu propòsit. Així que cal deixar-nos anar. Ens han explicat tantes vegades que, a una certa edat, si no t’has casat, ja no et casaràs; que si tens fills i estàs separada, com jo, ja no t’estimaran. Ens han ficat tanta merda al cap, que ens han omplert de pors. I, si a això li sumes que nosaltres som molt emocionals i que, amb les pors que ja tenim de base, li afegim encara més, aleshores ens convertim en aquell ésser incapaç que volen que siguem. Jo sempre dic que el dia que les dones, en lloc de tirar-nos terra les unes a les altres, ens donem la mà i ens ajudem, el món dels negocis, i tot el que vulguem, és nostre. Perquè tothom necessita sentir la seva llar, sentir escalfor, caliu, i nosaltres som això; però també en els negocis, en tot allò que fem, i en el que toquem. Som màgia pura. Des que vaig ser mare, per exemple, em vaig adonar que només respirant podia crear una vida. Jo deia: “Aquí hi ha alguna cosa que m’estic perdent.” M’estan normalitzant massa això. I llavors penses, no em crec que siguem tan poca cosa. Ens han de donar més espai perquè, el dia que ho facin, aquell dia el món canviarà i molt, però per millor.