Meritxell Blanco: “M’agradaria veure fet realitat el Museu Nacional”

Historiadora de l’Art i cap d’Àrea d’Acció Cultural del Ministeri de Cultura, Joventut i Esports, Meritxell Blanco és una de les veus que millor expliquen el moment d’efervescència que viu la cultura andorrana. Apassionada de l’art des de l’adolescència —quan una obra de Klimt li va confirmar el seu camí— defensa un sector en alça, amb més qualitat i projecció que mai, però amb reptes clars: més recursos, més consolidació i un Museu Nacional contemporani i integrador. Per a ella, la cultura és també una eina de transformació social imprescindible. 

Entrevista i fotografies: Noelia Farias 

Recordes el moment en què vas sentir que la història de l’art seria el teu camí? 

Sí, perfectament. Estava fent segon de batxillerat i, durant aquells anys, l’assignatura d’Història de l’Art era la meva preferida. M’anava molt bé —treia excel·lents— i em fascinava descobrir altres cultures i entendre com havia evolucionat la representació del món al llarg dels segles. En un viatge de fi de curs a Madrid, passejant per un barri ple de galeries i ambient bohemi, vaig veure en un aparador una reproducció de Water Serpents de Gustave Klimt. Em va fascinar profundament. Aquella bellesa em va acabar de confirmar la decisió, tot i ser conscient que dedicar-m’hi no seria fàcil. Estic molt agraïda d’haver estudiat Història de l’Art, perquè no només he trobat feina, sinó que vaig gaudir enormement del procés. 

Després de més de deu anys al Departament de Cultura, com valores l’evolució del panorama cultural andorrà? 

Molt positivament. La cultura a Andorra s’ha desenvolupat de manera exponencial, tant en quantitat com en qualitat. El sector cinematogràfic i audiovisual, per exemple, ha crescut moltíssim: avui coproduïm llargmetratges autòctons. També molts artistes musicals s’han internacionalitzat. Encara queda camí per recórrer, i per això treballem cada dia. Però és evident que la cultura és un sector en alça, amb un pes evident no només en l’àmbit personal i social, sinó també pel seu valor econòmic i turístic, que cada cop es fa més evident i s’està aprofitant més a Andorra 

El moment cultural que viu Andorra és una explosió de creativitat i de força productiva”

Com definiries el moment cultural que viu actualment Andorra? 

És una explosió de creativitat i de força productiva. Hi ha molts programadors, públics i privats, que aposten per propostes de qualitat, tant del país com de fora. És cert que sovint coincideixen molts actes el mateix dia, i això genera neguit. Ningú vol contraprogramar. Però, sincerament, a mi em fa feliç. Prefereixo que en sobri cultura que no pas que en falti. Aquesta efervescència em transmet la sensació d’una ciutat gran, amb una oferta rica i variada. I el més important: els actes s’omplen. Tenim públic per a tota mena de propostes. 

Creus que els creadors del país tenen prou suport institucional? 

La nostra feina és precisament donar-los suport, i ens hi esforcem molt perquè puguin professionalitzar-se i volar sols. Ara bé, com sempre, ens calen més recursos. El pressupost de Cultura és reduït, tot i que aquesta legislatura, hem aconseguit augmentar en 50.000 euros les subvencions culturals, cosa que ha estat un èxit important. El suport no sempre és només econòmic —busquem fórmules creatives per ajudar-los— però evidentment disposar de més recursos ens permetria ampliar aquest acompanyament. 

I el públic andorrà, valora l’art com es mereix? 

Crec que sí, i la pandèmia ho va evidenciar: els artistes van oferir entreteniment i suport emocional, i la resposta va ser molt positiva. Hi ha curiositat, retorn i interès. Potser l’art contemporani —visual, dansa o música— costa una mica més, però també és la nostra tasca ajudar a comprendre’l i gaudir-lo. 

Prefereixo que en sobri cultura que no pas que en falti

Penses que Andorra ha sabut posar en valor el seu patrimoni cultural? 

Fa temps que hi treballem, tant pel patrimoni històric com pel contemporani. Des de l’Àrea d’Acció Cultural impulsem la difusió de la creació andorrana dins i fora de les nostres fronteres. Sempre hi ha reptes pendents. Un dels més importants és el Museu Nacional, que esperem que pugui esdevenir una realitat aviat. 

Creus que Andorra pot convertir-se en un pol cultural de referència als Pirineus? 

No només pot ser-ho, sinó que en alguns aspectes ja ho és. Tenim iniciatives públiques i privades que així ho demostren, i creadors amb molta força. Crec sincerament que tenim potencial per consolidar-nos com a referent del nostre entorn. 

Quin projecte cultural t’agradaria veure fet realitat al país? 

El Museu Nacional. Però entès de manera contemporània i integradora, no com un espai antiquat, sinó com un equipament potent, capaç d’aportar valor i coneixement tant a la ciutadania com als visitants. Quan viatgem, molts anem directament al museu nacional del país. Necessitem un espai on s’expliqui la nostra cultura i on es puguin veure els objectes i les mostres artístiques que la representen. Andorra és un país de frontera, divers i acollidor; aquesta riquesa cultural mereix un espai propi. 

És necessari tenir un espai on s’expliqui la nostra cultura

Les xarxes socials han banalitzat l’art o l’han democratitzat? 

Han democratitzat molt la difusió. Ara els canals són més accessibles per a tothom, no només per als artistes consolidats. També col·lectius abans invisibilitzats —dones o altres grups— poden donar a conèixer la seva obra en igualtat de condicions. 

Com analitzes la presència femenina en la història de l’art? 

És sabut que les dones artistes han estat invisibilitzades. Actualment, hi ha molta feina de recerca per recuperar-les i posar-les en valor. S’està demostrant que moltes van assolir nivells d’innovació i qualitat equiparables als dels seus homòlegs masculins. 

Hi ha prou visibilitat per a les artistes dones avui? 

Encara queda feina. Cal continuar visibilitzant tant les artistes del passat com les actuals. No per quota, sinó perquè la qualitat hi és. Des de la sala d’exposicions del Govern hem impulsat nombroses mostres dedicades a dones artistes oblidades o poc conegudes, amb una clara voluntat pedagògica i de reparació històrica. 

Formes part d’Acció Feminista. Quan i per què decideixes implicar-te? 

Va ser durant la carrera, quan vaig descobrir el feminisme a través de les artistes de performance dels anys setanta. En conèixer Acció Feminista, m’hi vaig afiliar per continuar aportant el meu gra de sorra. Vivim un moment de ressorgiment de discursos d’ultradreta i de valors masclistes, especialment entre joves. També hi ha qüestions que continuen estancades, com la violència de gènere, les desigualtats o l’avortament a Andorra. Tot això em va impulsar a implicar-m’hi. 

Quin paper pot jugar la cultura dins la lluita feminista? 

La cultura és clau per transmetre valors. En un moment en què la igualtat sembla retrocedir, l’art és una eina fonamental per difondre missatges feministes i de justícia social. 

Has sentit sostres de vidre dins el món cultural? 

Durant la carrera em sorprenia que, tot i ser majoritàriament dones a l’aula, hi hagués més professors homes que dones. Era una desproporció evident. 

Personalment, però, no he patit sostres de vidre. En el món cultural, almenys en l’àmbit laboral, crec que la igualtat està força integrada, tot i que en la representació artística encara hi ha recorregut per fer. 

Consideres que l’art pot ser una eina real de transformació social? 

Sí. L’art pot transmetre missatges essencials com l’ecologisme o la igualtat. L’art contemporani, especialment, té aquesta capacitat de conscienciació. 

Recentment, ho hem vist amb actuacions com la de Bad Bunny a la Super Bowl, que demostren com l’art pot esdevenir altaveu de missatges socials necessaris. 

Si haguessis d’escollir una obra que representi el moment vital en què et trobes, quina seria? 

Escolliria una ‘Natura viva’ de l’artista surrealista Maruja Mallo, que vaig veure a la Biennal de Venècia 2023 i que ara s’exposa a Madrid. Històricament, les natures mortes representaven la fugacitat de la vida.  Mallo, partint del mateix concepte, els dona una mica la volta i crea tota una oda a la vida. Són unes obres molt acolorides, plenes de vitalitat, una mica misterioses, i a la vegada molt harmonioses i molt geomètriques. Jo em sento així: en un moment brillant, alegre, connectat amb la natura i la vida però a la vegada conscient què tot és fugaç i s’acaba.