Toni Cruz: “La natura és el meu referent”

Per a Toni Cruz, l’escultura és un diàleg constant amb el territori. La seva obra per a l’ANDART25, La Grandalla Eterna, neix d’una conversa amb el seu fill que li va fer entendre què simbolitza realment per a Andorra. A través d’aquesta entrevista, descobrim el procés creatiu d’un artista que converteix natura, identitat i emoció en peces que formen part del paisatge i de la memòria col·lectiva.

Fotos: Toni Cruz

Com sorgeix la proposta de crear La Grandalla Eterna per a L’ANDART25?

La idea va néixer un dia de primavera, parlant amb el meu fill Jordi. Li preguntava quina imatge definia Andorra per ell, i em va dir amb aquella innocència tan veritable: “La grandalla és Andorra.” Aquella frase em va quedar gravada. Va donar sentit a tot. La grandalla és fràgil però persistent; petita però plena de significat; discreta però essencial. Vaig entendre que l’escultura havia de néixer des d’aquella mirada pura. Però també tenia clar que, per mi, l’art a l’exterior és un acte d’humilitat: les peces no han d’envair el paisatge, sinó sumar-hi, integrar-s’hi, respirar al mateix ritme que el territori. La Grandalla Eterna és la traducció d’aquell moment amb el meu fill a ferro, llum i memòria.

Com vas viure el repte de crear una obra que uneix natura, espiritualitat i identitat andorrana?

Amb silenci i respecte. Quan una obra toca la identitat d’un país, no pot ser només un objecte bonic: ha de ser veritat. La natura hi entra per la forma; l’espiritualitat per la llum que travessa els buits; i la identitat andorrana per la manera com la peça es relaciona amb el paisatge i la memòria col·lectiva. Vaig voler crear un espai, no només una escultura. Un lloc on la gent pugui respirar, parar, recordar.

Quin paper juga la natura en el teu procés creatiu?

La natura és el meu referent constant. No la represento: la deixo parlar. Els buits, les textures, els perfils, la llum que travessa les meves peces… tot això ve d’observar com dialoguen la muntanya, el vent i la llum. Una escultura exterior només funciona quan respecta l’entorn. Quan hi suma. Quan no és aliena al lloc, sinó que s’hi fon.

Què vols que experimenti el visitant quan llegeix el lema “Pausa per continuar”?

Vull que senti que pot aturar-se i tornar a respirar. Vivim molt cap enfora. Aquesta frase és una invitació a tornar cap endins. “Pausa per continuar” no és un final: és un moment de recuperació, d’escolta, de renaixement. Quan la llum del capvespre toca les peces, aquest missatge encara és més clar: sense pausa no hi ha camí.

Què significa per a tu que una obra pugui convertir-se en part del paisatge d’un país?

És potser el reconeixement més gran que puc rebre. Quan una peça ja no es veu com “una escultura”, sinó com “un lloc”, vol dir que el territori l’ha adoptada. Que la gent hi passa, s’hi recolza, hi pensa, hi recorda. Quan una peça es converteix en part del paisatge, ja no és meva: és del país.

Com va néixer la idea del trofeu Impuls per a l’Andorra Cycling Masters 2025?

Va néixer d’un gest intern que tenen tots els ciclistes: aquell moment en què, malgrat el cansament, decideixen seguir. Volia donar forma escultòrica a aquest instant invisible. El trofeu ho explica tot: el plat de la bicicleta com a cor central, la línia dels Pirineus marcant l’ascens, la força que neix de la mateixa decisió. No és només un premi: és un símbol del moviment interior.

Per què vas decidir inspirar-te en els cims dels Pirineus per al disseny?

Perquè són el nostre horitzó emocional. El nostre escenari, el nostre repte i la nostra recompensa. Quan un ciclista puja un port d’Andorra, no està lluitant només contra el pendent: està dialogant amb la muntanya. Volia que aquesta conversa quedés gravada en el trofeu.

Quan afirmes que “Impuls és l’instant que separa el repòs del moviment”, què vols dir?

Que la força real comença abans de moure’s. És aquell punt on encara estàs quiet, però ja ho has decidit. És un instant íntim, personal, que quasi ningú veu, però que ho transforma tot. Impuls no representa la força física, sinó la decisió que fa néixer aquesta força.

Et sents més còmode treballant en petites o grans dimensions?

Cada escala té el seu llenguatge. Les grans dimensions em permeten dialogar amb el paisatge i amb la llum. Les petites dimensions em permeten parlar amb la intimitat de la mà i de la mirada. No trio mides: trio veritats.

Com a escultor has treballat diferents obres, quina és la que t’ha emocionat més fer?

N’hi ha diverses que m’han marcat, però Memòries té un pes especial. Treballar sobre la història del tabac, de la gent que hi ha dedicat la vida, de les mans que han construït el país des de la discreció, va ser molt intens. No era només una peça estètica, era un homenatge a una manera de viure i de treballar. Veure com la gent s’hi reconeixia, com hi projectava records familiars, em va emocionar molt. Quan una obra et fa sentir que estàs posant forma a una memòria compartida, entens per què fas el que fas.

Tens algun encàrrec important o que et faci especial il·lusió?

Sí. Especialment, aquells que tenen ànima i que parlen del país, de la seva gent i de la seva història. Els projectes que poden acompanyar la vida de les persones.

Què ha significat per a tu crear la litografia “Amb tu” de la fundació Contigo?

“Amb tu” és una de les obres més emocionals que he creat. No la vaig fer des de la tècnica: la vaig fer des de la vulnerabilitat. És una peça sobre l’amor silenciós, sobre la presència que acompanya sense fer soroll. La flor hi és esperança; el traç fi és fragilitat; els buits deixen entrar una llum que simbolitza que, fins i tot en els moments més foscos, hi ha un espai per respirar. Vaig pensar en persones reals, en mans que es busquen, en mirades que diuen “no estàs sola”. Si aquesta obra ajuda una sola persona a sentir-se acompanyada… aleshores tota l’escultura ja val la pena.

Quin paper juguen la llum i la simbologia en les teves escultures, especialment en la peça que és al Santuari de Canòlich?

La llum és el meu llenguatge més espiritual. Sense llum, el ferro és només ferro. Amb llum, el ferro respira, parla i transforma. La peça de Canòlich és un exemple clar: de dia és metall; de nit és un espai viu de pregària i memòria. Les espelmes la converteixen en un lloc íntim, profund, on les persones poden deixar sentiments i records. La simbologia, la creu, la papallona, la flor no la busco: m’arriba. Són camins de renaixement, d’acompanyament, de llum interior. Actualment viu a Canòlich, un lloc que l’honora. Però en el futur, voldria trobar-li un espai amb el mateix respecte, la mateixa calma i el mateix silenci, perquè aquesta peça no és per ser mirada: és per ser viscuda.