Claudia Riera, caòtica i passional

Amb una mirada viva i una passió que traspua en cada paraula, la Claudia Riera s’ha obert pas en el món de la interpretació gràcies a la barreja del seu instint salvatge i la seva sensibilitat. Actriu andorrana, formada a l’Institut del Teatre, ha treballat en sèries d’èxit com “Les de l’hoquei”, “Vis a Vis: El Oasis”, i “El internado: Las Cumbres”, però la seva trajectòria no s’entén sense el teatre i el vincle indestructible amb la seva terra.

Autèntica, caòtica i intensament humana, parla sense filtres sobre els seus inicis, els dubtes, les caigudes i les apostes que l’han portat a convertir el seu somni en ofici. Ara, entre rodatges i projectes, la Claudia continua creant, produint i somiant, demostrant que les històries més poderoses poden néixer a qualsevol racó del món… si s’expliquen amb veritat.

Entrevista: Elena Melgarejo, Sandra Lara i Noelia Farias · Fotografies:
Reinaldo Márquez · Perruqueria: Ana by Salón Toro· Maquillatge: Lucas
Reis by Júlia · Look: POLLYANNA Ambientació: Hotel Les Pardines
1819 Mountain Suites & SPA

 

VIDA FAMILIAR I INFÀNCIA

Com era la teva infància a Andorra? Quins records et venen al cap quan penses en aquells primers anys?

Recordo molt la connexió amb la natura. Tant per part de la família paterna com materna, sempre hem estat molt vinculats a la muntanya, a la vida a l’aire lliure i a l’esport. Des de ben petita em portaven a tot arreu, no havia complert ni un any i ja havia trepitjat Chamonix, les pistes, el Casamanya i molts altres indrets. I em queda molt present aquell record d’estar envoltada dels elements, jugant amb els meus pares, compartint moments molt autèntics.

Què et feia feliç quan eres petita?

Robar-li la roba a tothom i disfressar-me era el que més m’agradava

I encara et fa feliç?

No! (Riu), però ara és diferent… Abans ho vivia com un joc, ara s’ha convertit en una feina.

Es podria dir que vas créixer en un entorn creatiu?

Pot ser sí, ja que sempre he estat envoltada de gent creativa, però no necessàriament sempre en l’àmbit artístic. La creativitat pot aparèixer en molts aspectes de la vida: saber reconduir situacions, improvisar, prendre decisions amb enginy… crec que això és molt valuós. I sí, crec que he crescut envoltada d’aquesta mena de creativitat, potser no tant de la creativitat estrictament connectada a l’art. Tanmateix, sempre he tingut un espai de llibertat, creativitat i lliure expressió a casa meva, on se m’empenyia a somiar, provar i no se’m tallaven les ales.

Què volies ser quan eres petita?

Actriu.

Deixar Dret i apostar per la interpretació va ser com un esclat intern: un ‘prou’, un ‘ho vull tot’, un ‘vull viure’

Sempre ho has tingut clar, que el teu somni era ser actriu?

La màgia de l’art és la infinitud d’eines i formes que conflueixen en un procés creatiu. Sempre he tingut una inclinació molt forta cap a les arts escèniques. Hi ha hagut moments en què he dubtat entre la música, la interpretació o la dansa… Són disciplines artístiques molt diferents, que trenades es fan créixer i es completen.

Però al final crec que és en la interpretació on em sento més còmoda de forma inherent. Treballo però constantment amb les tres disciplines en cada personatge. De petita, de fet, ja apuntava cap aquí. Els meus pares em van apuntar a diferents activitats extraescolars i, amb el temps, vaig anar descartant fins a quedar-me amb la dansa, el teatre i la música… el més creatiu i artístic.

Quin tipus de nena eres? Introvertida, expressiva, curiosa…?

Introvertida, però quan començava a agafar confiança, el problema era que ja no hi havia manera de fer-me callar. Sempre he estat bastant solitària, m’agradava jugar sola i m’hi entretenia molt bé. Era molt curiosa I m’encantava explorar i imaginar-me històries. Mai he sigut gaire social. Soc sociable, però no especialment social. Valoro molt la meva tranquil·litat.

Ser actriu m’ha ensenyat a entendre el món des de la pell dels altres. Quan ho vius així, jutjar es torna molt més difícil

Com recordes les teves primeres classes de teatre. Tens alguna anècdota?

L’anècdota amb el teatre, de quan era petita, és bastant curiosa. Estava apuntada a teatre a primària, però jo m’amagava sota la taula i mirava els altres. I tinc el record de mirar-los des de sota d’aquella taula. I recordo com em trobava amb aquella gent de teatre —que potser eren una mica més grans que jo, de cursos superiors o així— i sentia una admiració molt forta. Saps? Jo els mirava des d’un racó, discreta i atenta… Probablement, ni sabien que jo anava a teatre, però jo sentia aquella fascinació de… uau! Era tímida, i potser valorava molt aquesta part més extravertida que tenien ells. Un dia el professor va trucar a la meva mare i li va comentar: “La Claudia no participa gaire a les classes… Potser preferiríeu apuntar-la a una altra activitat?”. I la meva mare va flipar: “Ah? Però si ella sempre em diu que s’ho passa molt bé a teatre!” Per sort la meva mare em va deixar experimentar, a la meva manera. En aquell moment era observar, admirar i aprendre dels altres. I sí, és curiós, perquè probablement d’aquella classe sigui l’única que s’hi ha acabat dedicant. Les activitats extraescolars es poden acabar convertint en una carrera. Hem d’escoltar més els desitjos naturals dels nens i no tant els que ens dicta la societat com a positiu.

ADOLESCÈNCIA I ESTUDIS

Quin va ser el moment o la decisió clau que et va portar a marxar d’Andorra?

El punt d’inflexió van ser els 18 anys i la universitat. Va ser aleshores, quan vaig marxar a França, a Tolosa, per començar Dret. Després vaig tornar a Andorra, però només per impulsar-me a tornar a marxar: volia ser actriu. Ho tenia més clar que mai. Vaig contactar amb les meves professores andorranes per trobar el meu primer fil d’on tibar, que va ser la formació professional en art dramàtic. Vaig marxar primer per estudis, i més tard, per feina, em vaig quedar bastant temps fora d’Andorra sobretot per una qüestió de localització d’oportunitats, per ubicació…

Com vas viure aquest canvi?

Sortir de la zona de confort és sempre una època com a mínim interessant. Enriqueix marxar de casa perquè de sobte et trobes amb tu. Has d’aprendre a funcionar de manera autònoma, tens molta llibertat, i si no saps com gestionar-la, el primer any pot acabar sent un autèntic caos. T’arriben moltes oportunitats, et trobes amb propostes de tota mena i cal tenir criteri i una mirada pròpia per saber què t’interessa i què no. El primer any fora és emocionant i divertit, però sobretot és un moment clau perquè entres de ple en una nova etapa, més adulta, més independent. Ningú et fa les rentadores, ni et cuina, ni et diu quan has d’estudiar o si t’has d’aixecar. Si no t’espaviles, ningú ho farà per tu. I això és molt enriquidor, perquè a la vida o et mous tu, o ningú ho farà al teu lloc. També comences a entendre com vols viure, què et funciona i què no. És una etapa d’autoconeixement molt potent, que et fa més conscient de tu mateixa.

L’èxit no és arribar a un lloc concret. L’èxit és poder decidir qui vols ser… i ser-ho

Per què vas decidir començar amb la carrera de dret?

Per error, per pressió. Però aquesta petita etapa va ser clau per entendre la magnitud de la meva passió.

Quan vas decidir deixar la carrera de dret i realment apostar pel que t’agrada?

Vaig decidir deixar Dret al cap d’uns sis mesos de començar el primer any. Em passava el dia buscant càstings, tocant la guitarra, escrivint cançons, mirant de participar en sessions de fotos… I vaig veure que seguir aquell camí no em faria feliç. Que, al final, seria una advocada mediocre perquè no era el que realment volia fer. Va ser aleshores quan vaig decidir apostar per mi, pel que m’agradava de veritat. I fer-ho sense por. Per primer cop, vaig posar el desig propi al centre, prioritzant-lo per damunt de tot. Tenia la sensació interna i irrefrenable de què tot sortiria bé.

Com recordes la teva adolescència?

Divertida, molt divertida. L’adolescència és aquella etapa a mig camí entre el trauma i la descoberta, però també emocionant, perquè és el primer tast de llibertat. Passes de ser un nen que va a tot arreu amb els pares, entre extraescolars i rutines, a tenir un espai propi on comences a explorar la vida, descobrir emocions noves, a sortir de l’ou. Jo ho recordo com una etapa on m’ho vaig passar molt bé. Evidentment, hi va haver moments durs, situacions complicades, algun episodi de bullying… Sincerament, no sé ben bé com vaig saber reconduir-ho, però el que si sé és que em vaig fer forta, i que el record de l’època em fa somriure. No canviaria res.

He après que abans de ser actriu, soc persona. I cuidar-me és cuidar també la meva vocació

Deixes la carrera de dret, apostes per teatre. Com va rebre aquesta decisió el teu entorn  (família, escola, amistats)?

“Ja era hora”, em deien. “Per fi”, “que bé”, “ves-te’n”… Constantment rebia comentaris així, saps? Una de les meves grans sorts és comptar amb un entorn que em sosté molt, que em cuida i, alhora, em dona les empentes que necessito quan cal moure fitxa. Estic molt ben envoltada, i en una professió tan incerta i exigent com aquesta, aquest suport extern ha estat clau per a mi.

Vas deixar Dret per apostar-ho tot a la interpretació, una decisió valenta i gens fàcil… Què et va generar el fet de dir “ho deixo tot”. Com van ser aquells primers passos?

Amb molta adrenalina, alegria, decisió i determinació… Va ser així. De sobte. Recordo perfectament el moment, era a la meva habitació, a la residència de Tolosa, parlant amb el meu Amic Àngel pel xat de Facebook. I, de cop, se’m va girar la truita, tal qual, sense previ avís. Vaig dir: “me’n vaig, Àngel, me’n vaig!”. I immediatament vaig trucar a la meva mare: “Mama, que torno!”. Va ser com una revelació, un esclat intern. Un prou, un ho vull tot, un vull viure, no em vull conformar amb existir, no vull conformar-me amb ser qui volen que sigui. Volia ser qui soc ara, des d’aquest desig sincer. I si ho desitjo des d’aquí, des d’aquest lloc tan pur, no pot sortir malament. Perquè és autèntic, saps? I quan una cosa és tan genuïna, val la pena lluitar-la. Perquè l’instint no falla.

VIDA PROFESSIONAL

Què és el que més t’enamora de la teva professió?

La possibilitat infinita d’encarnar qualsevol classe de ser —humà o no—. Poder ser-ho tot, encarnar la complexitat de les passions humanes. M’enamora pensar en tota la gent que he conegut pel camí. La professió m’ha regalat grans amistats. També l’accés constant a diferents artistes i diferents disciplines. I m’enamoren els projectes amb artistes que tenen i aposten pel seu punt de vista. A més, és una carrera que et genera una empatia enorme. Et converteixes en algú profundament empàtic.

Quan ets actriu, et passes hores enganyant el cervell… i ell, al final, s’ho creu

No vas entrar a l’Institut del Teatre a la primera, però vas insistir i vas acabar aconseguint-ho. Quin va ser el consell que et va ajudar a no rendir-te?

El millor consell que m’han donat va ser al principi de tot. Vaig tenir un professor que em va dir: “Vols fer teatre? Fes teatre.” Vull dir, fica’t en projectes. Fes els teus deures. Estigues allà, estigues present. Queda’t una estona més, encara que hagis acabat la teva jornada. Aprèn de tothom, de com treballen les companyes: actors, càmera, de direcció. I, al final, quan entres en el cercle de fer coses, et passen coses. Coneixes gent creativa, i comences a formar-te, a provar. El meu primer projecte professional gros el vaig tenir al Teatre Nacional de Catalunya, perquè el meu professor d’interpretació de Shakespeare em va donar l’oportunitat. Però, perquè, al final, era això. Jo he viscut a Barcelona i no he vist Barcelona. Arribava abans d’entrar a classe a la universitat per escalfar, i sortia d’allà a les dotze de la nit perquè m’havia quedat a fer una pràctica de direcció, per assajar, entrenar el cos… I vas fent, i vas fent, i treballes, i treballes, i treballes… Has de ser el primer que arriba i l’últim a marxar. Però sobretot creu en tu, i recorda allò que et va fer apostar un dia.

Hi ha algun referent o figura dins el món de la cultura que t’hagi inspirat especialment al llarg de la teva trajectòria?

No he tingut mai massa ídols, la veritat. Evidentment, admiro a gent, I les coses que fan altres persones en molts àmbits. I m’inspiren i aprenc del seu valor. Hi ha massa gent increïble per a quedar-te amb un.

El gran salt mediàtic va arribar amb “Les de l’hoquei” i el seu èxit posterior a Netflix. Què va suposar per a tu formar part d’una ficció amb projecció internacional?

Per mi, “Les de l’hoquei” va ser com una universitat. Jo havia fet curtmetratges, havia fet petites coses, però mai m’havia llançat en un projecte professional. I allà vaig aprendre moltíssim: què vol dir una marca, què és la paraula “Raccord”, què implica la continuïtat dins de l’audiovisual… Vas aprenent paraules, conceptes nous… Vaig entendre que tinc una expressivitat molt gran de manera natural, soc algú molt expressiu, però amb càmera això es veu molt més. Va ser una autèntica universitat! Allà vaig començar a entendre què vol dir treballar amb càmera: què és un pla, com funciona una òptica, com col·locar-te… Va ser l’inici real del meu aprenentatge amb càmera.  Em van donar la meva primera oportunitat en audiovisual, i qualsevol actor o actriu sap que això és una cosa que agraeixes per sempre.

El que més em fa por? Fallar-me a mi mateixa. No ser fidel a qui soc

Has participat en produccions molt diverses com “Vis a vis: El Oasis”, “El internado: Las Cumbres”, “L’ofrena” o “La mesita del comedor”. Com afrontes aquest canvi constant de personatges i registres?

Cada guió és un univers de ficció en si mateix: té una llum, una estètica, un to i requereix una part de mi molt concreta… A mi m’agrada si puc, tenir el temps de desempallegar-me tot el possible del projecte anterior, tornar a mi mateixa per afrontar el pròxim personatge. Evidentment, la professió no entén això. La professió entén de “tot o res”. I en les èpoques de “tot”, acabes superposant projectes: n’estàs acabant un mentre prepares el pròxim o fas proves de vestuari per a un tercer… I per mi, aquest moment d’entrar i sortir constantment és caòtic creativament, i definitivament cansat mentalment. Un rodatge són moltes hores diàries. Quan acabes la jornada tens molt poques hores per preparar-te la següent, fer-te el sopar, rentadora, i gestionar si pots la teva vida personal. Pràcticament no existeixes fora del set. Per això sempre parlem de família amb els equips. Ens cuidem els uns als altres.  Sortir d’una immersió tan profunda és complicat; quan no rodes estudies i quan no estudies hi penses. És una feina obsessiva i has d’aprendre a separar, justament per la implicació que hi tens. Acomiadar personatges és sempre molt catàrtic. És trist i bonic acomiadar els projectes i els equips. Hi ha poesia en el finit.

Amb l’obra “Alba”, et vas posar a la pell d’un robot i vas rapar-te el cap per al personatge. Què va significar aquest procés per a tu?

Ho vaig fer sense dubtar I amb ganes. El que no sabia és que no tornaria a tenir els cabells que jo volgués durant molt de temps. La llibertat estètica dels actors és un gran tema. M’encanta canviar pels personatges, m’ajuda a construir-los i a d’alguna manera a desaparèixer darrere seu. Tot i això, confesso que em condiciona com a Claudia. Trobo a faltar la impulsivitat d’un canvi de look, o la llibertat de poder tatuar-me o tenyir-me. A partir del moment en què et dediques a això només obtens aquests canvis quan els decideix algú altre.  Crec que aquí hauríem d’acostumar-nos més a treballar més amb perruques, perquè faciliten molt la feina de tothom, donen als personatges els looks que mereixen sense restriccions.

Crec en l’art que sacseja, que diu coses, que incomoda i que deixa empremta

Com ha estat tornar a posar-te a la pell de la Mai en la segona temporada de “Jo mai mai”?

Ha sigut una experiència curiosa, perquè la Mai de la segona temporada es troba en un lloc molt diferent del que estava a la primera. Això fa que hagis d’agafar el personatge des d’un altre punt de partida, però sense haver viscut tota la transició fins a arribar-hi. És com retrobar-te amb aquella noia punky, però des d’un lloc molt més fosc i potser més revers. Explorar els personatges des de punts diferents els dona profunditat i perspectiva. I alhora aquestes incongruències són el més humà que tenim. Ens contradiem, i està bé. La segona temporada mostra una Mai trencada i perduda, que gairebé ha deixat de ser ella mateixa. S’ha deixat portar per una inèrcia molt autodestructiva.

La sèrie aborda temes com les relacions tòxiques, l’addicció als mòbils o les autolesions. Com vius aquesta responsabilitat com a actriu?

Molt guai! M’encanta que existeixi una sèrie per a adolescents que sigui sana, on passen coses reals, situacions que tots hem viscut o que ha viscut algú del nostre entorn, i davant les quals sovint no sabíem com reaccionar. Com quan una noia és humiliada a l’institut i, en lloc d’ajudar-la, la gent se’n riu. O quan algú desenvolupa una addicció al mòbil, que és una cosa absolutament actual i tangible. És una addicció més i, per tant, igual de tòxica i nociva per a la nostra ment i les nostres emocions. Per això és tan important poder visibilitzar tot això, posar-ho sobre la taula i oferir referents positius, d’amistat, de llum, de superació.

Enguany, has participat de l’Andorra Crea amb ‘La Venus de les pells’, que has sentit en tornar a casa?

Aquest any és molt bonic. Estic molt contenta perquè he trobat l’espai per fer teatre i a més he tingut l’oportunitat de fer-lo a casa. Un regal. A part de “Venus in Fur“a finals del 2024 vaig fer també una obra aquí a Andorra que es diu “La neu dins d’aquesta pluja”, un text de l’Alfons Casal, i dirigida per Marc Rosic. I sobre “Venus in Fur”… És una passada. És el primer projecte on estic com a productora a part de com actriu I estic aprenent el que no està escrit. L’Andorra Crea 2025 ha estat un superèxit que ha omplert moltes sales i ha donat molta feina a les nostres artistes Andorranes. Quin goig poder dir que la Venus n’ha format part. L’obra encara busca escenaris on poder-la gaudir, i molt aviat podrem compartir-ne una gran notícia. Ara per ara, tot al seu temps.

Dir ‘no’ també és un acte d’amor cap a tu mateixa

Com valores la situació de l’art al país?

La situació del país sempre ha estat precària, en aquest aspecte. Mai hi ha hagut una aposta real per la cultura i menys pels artistes locals. En el meu cas particular, el clar exemple és que fora d’Andorra sap tothom que soc andorrana i a Andorra no paro de creuar-me gent que se sorprèn i es pensa que visito el país per vacances. Sempre hem tingut bons artistes que acaben brillant més a fora que a casa. De vegades cal parar i mirar cap a dins, perquè aquí també hi ha gent fent coses molt interessants que la gent té ganes de veure. Un exemple clar és el festival d’arts escèniques i visuals Andorra Crea. Va ser molt emocionant perquè, de cop, trucaves a la gent del sector i “tothom” estava treballant, creant, implicat en diversos projectes… Ens estàvem donant feina entre nosaltres! S’han omplert les sales del país i ens han vist programadors de fora. Tant de bo es prodiguin més iniciatives així, que ens donin l’oportunitat de ser vistes i, per tant, de continuar sent creatives. Ser artista és precari… En general… No és un estil de vida còmode, ni segur per això agraïm molt quan s’aposta per nosaltres, o se’ns protegeix amb lleis que ens ajudin a poder continuar creant.

Mirant enrere, quina ha estat la decisió més valenta que has pres com a actriu? I què n’has après?

Saber dir que no. Entendre després d’un sí constant que, per difícil que sigui tenir l’oportunitat en aquesta professió, tens dret a dir no, i a ser tu qui no vol treballar en una producció. He après que, abans de ser actriu, soc artista i soc persona. El meu pati de joc és una indústria, i no és fàcil plantars’hi i dir no. El “no” té riscos, però crec que si l’utilitzes amb cap et pot obrir les portes que realment desitges.

Quan mires enrere, quin dels teus projectes t’ha fet vibrar més per dins?

“La mesita del comedor” de Caye Casas va ser una pel·lícula que vam rodar en només onze dies. A Espanya no ens la volien ni projectar. Ens deien que era massa heavy, massa incòmoda. I després, a la resta del món… ha triomfat com la Coca-Cola. Va ser, de fet, la pel·lícula més premiada en festivals de cinema de gènere, a escala internacional, durant el 2023. I estem parlant d’una producció sense pressupost, feta per un grup de persones que simplement volíem explicar aquella història perquè el guió era una bogeria. Jo el vaig llegir, vaig tornar enrere, el vaig rellegir i vaig dir: «Sí, sí… entesos. És aquesta sonada. Som-hi.» Vaig conèixer gent increïble, molt especial, va ser breu però bonic. I després… bé, arriba Stephen King i fa un tuit dient que és el somni dels germans Coen. Imagina’t! Stephen King ha vist una pel·lícula en què surto jo. What the fuck, ha passat? En quin moment? Et peta el cap. Encara em costa assimilar-ho. Perquè és clar, no és que hagi parlat amb ell, ni res d’això… només he vist un tuit. Però era el meu projecte. I és com: uau.  Això està passant.

El meu entorn em sosté, em cuida i em dona l’empenta quan cal moure fitxa

Ara mateix en quins projectes estàs treballant?

Estic molt, molt il·lusionada perquè d’aquí molt poquet marxem amb l’Héctor Mas i l’Alfons Casal a la Comic Con de San Diego, als Estats Units, a presentar “El mal donat”, que és un curt que vam rodar aquí a Andorra. El vam fer amb molta estima i és en català antic, o sigui… estem portant català antic a l’altre costat del món, i això és increïble. A més, és un curt del qual estic molt orgullosa. Abans parlàvem de projectes importants, d’aquells que et marquen, i aquest és un d’ells. Estic realment orgullosa d’aquest curt. Treballar amb gent com ells ho fa molt especial. Com deia abans, a Andorra hi ha molt bons artistes, i quan ens donen l’oportunitat de sortir fora, de mostrar el que fem… passa això. Vam presentar a Sitges aquest estiu, hem guanyat a millor curtmetratge de terror al festival Galacticat i ara ens n’anem a l’altre costat del món.

Si poguessis imaginar-te d’aquí a cinc anys, quins camins professionals t’il·lusionaria haver explorat?

Crec que vivim en una societat que ens empeny constantment a posar-nos etiquetes. A definir-nos amb paraules que ens sentencien. El que vull és permetre’m sentir, viure, evolucionar, i revolucionar-me. No es tracta de renunciar als somnis, sinó d’obrir-te a altres possibilitats que potser també et poden fer feliç. És important tenir una direcció, però sense tancar-te portes tu sola, sense perdre’t el que passa al costat del camí. Al final, per mi, l’èxit és això. Estic molt contenta d’estar en aquest punt, en què accepto totes aquestes parts de mi, aquestes converses internes, aquestes contradiccions que també són meves. I és molt guai, perquè sento que estic en una etapa de creixement, i no em vull limitar. No vull dir “vull això i només això”.

ÀMBIT PERSONAL

Com et descriuries com a persona en tres paraules, tres adjectius?

Caòtica, il·lusionada i passional.

Tens algun defecte que ens puguis confessar?

Soc una persona molt ansiosa i molt perfeccionista, i això és molt tortuós a vegades.

Estàs en parella?

Sí! I molt feliç!

Quin és el lloc que més t’agrada d’Andorra?

Molt lluny de la ciutat. A la muntanya, qualsevol racó de muntanya. M’agrada molt la vall del nord; soc de la vall del nord. Hi ha alguna cosa energètica en aquella vall que, a mi, em vibra diferent.

Creus en el destí?

Crec que tot passa per alguna raó, però no sé si ja està tot escrit.

I en la sort?

No, la sort te la crees tu.

TEMPS LLIURE

Quan tens una estona per a tu, què és el primer que et ve de gust fer?

He descobert la fusteria, i estic molt contenta. Fer-te les coses com tu vols, a la teva manera. Vull mirar el món amb il·lusió, amb ulls grans. Vull viure en una casa plena de colors i encara que no em quedin perfectes les coses, és divertit i és meu.

Quin seria el teu dia d’estiu ideal, des que et lleves fins que vas a dormir?

Mira, fa poc vam veure un combat de la UFC Topuria contra Charles Oliveira amb la meva parella. Ens en vam anar a dormir a les 9 del vespre, ens vam llevar a les 2.30 de la matinada, i vam fer pancakes I un supercafè. El combat era a les 6, però per a nosaltres ja havia començat la festa. Va ser molt divertit. Un dia ideal d’estiu per mi és un d’aquells dies en què tot flueix sense pressió. Anar a la muntanya, banyar-se al riu, un bon pícnic a un llac, o evidentment una tarda d’amics a la platja, sense pressa i allargar-nos fins que toqui anar a dormir. Abraçar una amiga. Dir-li una cosa bonica a algú que no coneixes. Petits detalls. Petits instants.

RESPOSTES BREUS

• Menjar preferit: Pancakes
• Beguda: Cafè
• Un llibre: The Anarchist Banker (El banquero anarquista)
• Una pel·lícula: Fight Club
• Un actor o actriu: Saoirse Ronan
• Mar o muntanya: Els dos.
• Un viatge: Alaska
• Un país per viure-hi: Austràlia
• Un somni: Ser el més lliure que pugui dins del món en què vivim.