Gema Miguel, positiva i resolutiva

Amb una trajectòria vital marcada per l’esforç, la responsabilitat i un profund compromís amb les persones, la Gema Miguel és avui una de les persones més estimades dins l’àmbit polític i social d’Andorra. Nascuda a Extremadura, però plenament arrelada al país des de fa més de tres dècades, ha fet del treball discret i constant una manera d’entendre la vida. Positiva, empàtica i amb una energia desbordant, la Gema ens obre les portes a la seva història: una vida plena de reptes superats, complicitats personals i una voluntat inqüestionable de servei públic.

Entrevista: Josep Segura · Fotografies: Antonio Miralles · Perruqueria i Estètica: Nova Beauty · Maquillatge: Ana – Centre Júlia · Ambient: Ingeni Coworking Escaldes

VIDA FAMILIAR I INFÀNCIA

 És filla única o té germans?

Som vuit germans, a casa érem cinc nenes i tres nens. Jo soc la sisena.

Com recorda la seva infància al seu poble natal d’Extremadura?

Recordo una infància molt bonica, en un entorn molt familiar, estàvem molt units. Gaudíem d’un hàbitat molt segur i lliure, jugàvem molt al carrer. Al costat de casa meva hi ha el Cottolengo (una institució benèfica que ofereix assistència integral a persones amb discapacitats severes, especialment aquelles sense recursos ni suport familiar) i també tinc molts records de passar-hi bones estones amb els nens i nenes que hi estaven internats. Per a mi la diversitat sempre ha estat un fenomen normal.

Quins valors li van transmetre els seus pares i la seva família en aquell entorn rural?

Vaig créixer a Las Hurdes, una comarca molt humil del nord d’Extremadura, envoltada de la meva família. D’ells, especialment dels meus pares i de la meva àvia, he rebut valors que m’han guiat tota la vida: el sentit de l’esforç, el respecte pels altres, la responsabilitat i, sobretot, l’agraïment. La meva mare sempre m’ha dit -i encara m’ho recorda- que cal ser agraïda amb tot i amb tothom, i això és una cosa que porto molt endins.

Té algun record especialment bonic de la seva infantesa que guardi com un tresor?

En tinc molts, sobretot amb el meu germà petit, jugàvem moltes hores, tant al carrer com a casa, i ens passàvem hores al riu. Tinc un record molt divertit del meu germà Pablo. Un dia em vaig atrevir a tallar-li els cabells. En aquella època estava molt de moda el videoclip de Thriller de Michael Jackson, i vaig decidir tallar-li els cabells com ell. Vaig acabar afaitant-li les patilles, i va ser tot un drama! Ara ho recordo amb molta tendresa i també amb aquella sensació d’atreviment infantil… una mica esbojarrat, però molt entranyable.

“He après que l’esforç i l’agraïment obren moltes portes.”

 

Què creu que ha heretat del caràcter extremeny?

Sobretot la fortalesa davant les dificultats i la capacitat de tirar endavant. També diria que soc molt afectuosa i propera, com ho són moltes persones d’allà. A Extremadura, la gent és senzilla, però molt generosa, i crec que això també ho porto a dins.

Li va costar marxar de la seva terra natal o va ser una decisió natural?

Va ser una decisió natural, tot i que no va ser fàcil. Havia d’estudiar, i al lloc on vivia no hi havia oportunitats. Amb només 14 anys me’n vaig anar a fer Formació Professional a Talavera de la Reina (Toledo), a una granja escola on érem nou noies i prop de 400 nois! Les que no érem d’allà ens quedàvem internades. Va suposar un canvi molt gran, però sabia que era el camí per poder avançar.

ADOLESCÈNCIA I ESTUDIS

Com va ser la seva etapa d’adolescent?

Vaig ser una adolescent molt tranquil·la i responsable. La pèrdua del meu pare, quan només tenia 10 anys, em va marcar profundament, i crec que això va influir molt en el meu caràcter durant l’adolescència. Em vaig fer gran de pressa, amb un sentit molt clar de la responsabilitat i valorant des de jove la importància de la família, l’esforç i el compromís.

“Sempre dic que jo soc la nota escrita a mà i ell és el full de càlcul.”

Tenia clar des de sempre a què es volia dedicar?

No, la veritat és que no ho tenia clar. Vaig decidir estudiar Agropecuària perquè, pel meu entorn rural, em semblava que era el camí amb més sortida laboral en aquell moment. Era una decisió pràctica, pensant en les opcions reals que tenia al meu abast, més que en una vocació definida.

Va viure etapa de canvi important durant els estudis?

Sí, el segon grau de Formació Professional el vaig anar a fer a Madrid, i va ser un canvi molt important per a mi. Venia d’un entorn petit, rural i molt tranquil, i de cop em vaig trobar en una gran ciutat, amb un ritme de vida completament diferent. Aquella etapa em va obrir la ment, em va fer espavilar i em va ensenyar a moure’m en un món molt més gran i desconegut del que estava acostumada.

Recorda alguna anècdota divertida o emotiva d’aquella època?

Sí, moltes! Una que sempre recordo amb un somriure és una vegada que estàvem fent pràctiques amb un tractor i vaig tenir un petit accident, res greu, només un ensurt. Però entre els companys es va convertir en tema de broma i vam estar setmanes rient-nos de la situació. Va ser una etapa molt bonica i enriquidora, plena de vivències que encara avui recordo amb molt d’afecte.

“El contacte amb la natura i la terra em connecta amb les meves arrels.”

VIDA PROFESSIONAL

Per què va venir a Andorra?

Pujàvem sovint a Andorra a esquiar i a visitar la família, ja que hi tenia un germà vivint aquí i també uns cosins. Ens agradava molt l’ambient i la tranquil·litat del país. Amb la meva germana vam sentir que era moment de fer un canvi de vida, i Andorra ens semblava el lloc ideal per començar una nova etapa. I la veritat és que no ens vam equivocar.

Quan va arribar a Andorra, a quina parròquia va anar a viure?

Vam arribar amb la meva germana a finals de l’any 1992 i ens vam instal·lar a Ordino, concretament a Sornàs. Va ser una de les etapes més boniques de la meva vida. La gent del poble ens va acollir amb una calidesa immensa. Allà vaig fer grans amics i vaig conèixer persones que han estat i són veritables referents per a mi. Sobretot una en especial, que forma part de la meva vida i que és molt important per a mi.

Quines van ser les seves primeres feines en arribar a Andorra?

La meva primera feina va ser en un bar-restaurant a Ordino, una experiència molt enriquidora que em va ajudar a conèixer de prop la gent del país. Després vaig treballar en una òptica, com a comercial, i més endavant en una immobiliària, a posteriori en una empresa financera vinculada a una entitat bancària. Totes aquestes etapes van ser abans d’entrar al món de la política, i em van aportar una visió molt àmplia del món laboral i del tracte amb les persones.

“Parlo molt i molt ràpid… és un defecte reconegut i compartit amb humor!”

Com va ser el procés d’aprenentatge del català?

Vaig tenir la sort de fer unes amigues que sempre em parlaven en català, sense canviar al castellà encara que jo no entengués res (riu). Gràcies a això, al cap d’un any ja el parlava força fluidament. Més endavant, quan em vaig preparar per obtenir la titulació d’Agent Immobiliari, vaig decidir anar a classes nocturnes a Ciutat de Valls, sobretot per reforçar la part escrita de la llengua.

Ha treballat en sectors molt diversos, com l’hostaleria, el comerç, el sector immobiliari i el financer. Quin d’aquests l’ha marcat més?

Treballar al món de l’hostaleria em va marcar moltíssim. Va ser la meva primera feina remunerada i em va ensenyar valors com ara el respecte, la paciència, la responsabilitat i la importància de tractar bé les persones. En aquell moment, tot era nou per a mi, i vaig aprendre a espavilar-me i a créixer personalment. Ho recomanaria com a primera feina a tothom, perquè et forma per a la vida.

Com va ser el pas d’anar a treballar al món de la política?

Va ser tot bastant casual. Tenia un amic vinculat al Centre Democràtic Andorrà (CDA) que em va comentar que estaven impulsant un nou projecte polític. Per fer-ho, calia dissoldre el partit i buscaven algú amb un perfil com el meu, que pogués encarregar-se de temes de logística, relacions, comunicació… una mica de tot. Al principi em va sorprendre, perquè no venia del món polític i no m’ho havia plantejat mai, però em va cridar l’atenció el repte i vaig decidir provar-ho. Vam formalitzar la dissolució del CDA i així va néixer Nou Centre, que més endavant es va integrar a la Coalició Reformista. I des d’aquell moment, m’hi vaig anar implicant cada cop més.

“Andorra és un país petit, però si hi treballes amb constància, pots arribar molt lluny.”

Què la va motivar a formar part de Demòcrates?

Després de dos anys i mig a la Coalició Reformista, es va començar a gestar el projecte de Demòcrates per Andorra. Jo ja estava implicada, formava part de l’equip, i havia viscut molt intensament aquella etapa prèvia. Va ser una evolució natural. Creia en el projecte, en les persones que hi havia al darrere i en la il·lusió de construir alguna cosa nova i més sòlida per al país. I vaig decidir continuar formant-hi part amb el mateix compromís.

Quina és la seva tasca?

M’encarrego de la gestió del dia a dia del partit: secretaria, administració, comptabilitat, organització d’esdeveniments i també tasques de comunicació. A més, una part important de la meva feina és garantir el compliment de totes les obligacions legals i administratives: des de la presentació de comptes al Tribunal de Comptes fins a la gestió documental amb el Registre de Partits Polítics. També hem de portar una comptabilitat clara, justificar les subvencions públiques que atorga el Govern, controlar les despeses electorals, complir amb la llei de finançament de partits i conservar tota la documentació durant els períodes establerts. És una feina que demana molta constància, precisió i responsabilitat, però també et dona una visió global molt valuosa del funcionament intern d’un partit polític.

Quins valors intenta portar al partit on treballa?

No pretenc imposar cap valor, però sí que intento contribuir al partit sent útil, implicada i resolutiva. El meu objectiu és aportar amb responsabilitat, compromís i voluntat de servei. M’agrada fer la feina ben feta i estar sempre disponible per ajudar en allò que calgui.

S’imaginava algun dia formar part d’una llista electoral o ser candidata al Consell General?

No, mai m’ho hauria imaginat. Va ser el Toni Martí qui m’ho va proposar, i d’entrada li vaig dir que no. Em costava veure-m’hi en aquell paper. Però ell em va fer entendre que hi ha moltes dones a Andorra amb històries semblants a la meva: que han vingut de fora, que han treballat molt per integrar-se i tirar endavant. Em va dir que potser, des de la meva experiència, podia aportar una mirada diferent. Al final, em vaig animar a formar part de la llista nacional a les Eleccions Generals del 2015.

“He viscut 10 campanyes electorals… i cadascuna és un màster d’intensitat.”

RELACIONS I ANÈCDOTES DINS DEL PARTIT

Ha gestat amistats treballant per a Demòcrates?

Sí, moltíssimes, i totes m’han aportat molt. Sempre he rebut ajuda i afecte per part de tothom. No m’atreveixo a citar noms per no deixar-me ningú (riu), però puc dir que m’he sentit molt estimada i valorada al partit, tant per les persones que hi són actualment com per les que hi han passat al llarg d’aquests 14 anys.

Podria explicar-nos alguna anècdota curiosa o divertida que hagi viscut amb membres del partit?

Tants anys donen per moltíssimes anècdotes! Recordo especialment una de la primera campanya electoral: acompanyava el Toni Martí i altres candidats a visitar associacions culturals, i en una d’aquelles trobades… vam acabar ballant tot l’equip de campanya! Va ser un moment espontani i molt divertit, que amb el temps s’ha convertit gairebé en un tòpic dins del partit. Tant és així que, en campanyes posteriors, altres candidats com el Xavier Espot i moltes de les autoritats que tenim avui en política, també han acabat ballant. És una manera molt natural de trencar el gel i connectar amb la gent.

I algun moment difícil?

Sí, n’hi ha hagut més d’un, com en qualsevol trajectòria llarga i intensa. Però prefereixo no entrar en detalls, perquè formen part del passat i, al cap i a la fi, també han estat oportunitats per aprendre i créixer.

Com definiria Toni Martí, un dels grans referents i impulsors de la creació del partit?

Un autèntic animal polític, una definició que diu molta gent, no és meva. Però la corroboro. El Toni Martí vivia per la política i ho feia amb una intensitat i una energia que eren difícils de seguir. Era molt exigent i incansable. Va ser una figura clau en la creació del partit i en tot el camí que hem fet des de llavors.

En política també hi ha espais per ala complicitat i l’humor? Com es viu això dins de Demòcrates?

Sí, i molts. Es crea molta afinitat entre companys, i especialment durant les campanyes electorals apareixen molts moments de complicitat i bon humor. Crec que la mateixa pressió i intensitat del dia a dia fa que aquests espais distesos siguin gairebé imprescindibles. Ajuden a reforçar els vincles i a tirar endavant plegats amb més força.

“Crec que el futur d’Andorra passa per més empatia, més escolta i més respecte mutu.”

Hi ha alguna expressió o frase recurrent entre els companys que s’hagi convertit en un “clàssic” del partit?

El “peís” del Toni Martí, sense cap mena de dubte. Ho deia amb tanta força i convenciment que va acabar convertint-se en un clàssic entre nosaltres. Encara avui, quan algú el diu amb aquell to tan característic, tots sabem a qui fa referència i ens arrenca un somriure.

Ha canviat molt el funcionament dels partits des que va començar?

Sí, molt. Un canvi clau va ser l’any 2014, quan el Consell General va aprovar la Llei qualificada de partits polítics i de finançament electoral, a proposta del Govern i com a resposta a una recomanació del GRECO. És una llei tècnica i exigent, que estableix mecanismes de transparència, control i rendició de comptes per part dels partits. A partir d’aquell moment, es van fixar unes obligacions que abans no existien, i això va fer augmentar significativament el volum de feina interna.

Quantes campanyes electorals ha viscut? Quin és el seu rol?

En total, he viscut 10 campanyes electorals: la de Nou Centre, la de la Coalició Reformista, i les vuit campanyes de Demòcrates per Andorra -quatre eleccions nacionals i quatre comunals-. En totes elles he fet una mica de tot, però especialment he assumit el rol d’administradora electoral de totes les candidatures del partit a totes les parròquies. És una tasca que comporta un volum de feina molt important i també una gran responsabilitat, tant a nivell tècnic com organitzatiu.

Com les definiria?

Són molt intenses i exigents, perquè et toca fer de tot. Tot i que la campanya oficial dura 15 dies, la feina comença molt abans: com a mínim un mes i mig abans ja estem immersos en la preparació. I un cop s’acaba, encara hi ha molta feina a fer. En realitat, cada campanya acaba sent un procés de més de dos mesos, amb un ritme alt i molta dedicació per part de tot l’equip.

Quan acaben les jornades llargues de campanya… què fan per desconnectar?

Durant la campanya, realment no desconnectes. Vas amb el cap i el cos al 100% tot el dia. Desconnectes quan s’acaba del tot, però encara trigues uns dies a fer baixar el suflé i tornar a la normalitat. És com si el ritme s’hagués quedat dins teu i necessites un temps per fer pausa, descansar i tornar a l’equilibri.

VIDA EN PARELLA I FILLS

Com va conèixer la seva parella?

El vaig conèixer poc després d’arribar a Andorra, al bar-restaurant d’Ordino on jo ja treballava, va ser la meva primera feina al país. Ens vam conèixer en aquell entorn, a través de la meva germana, i ell va ser una de les primeres persones amb qui vaig coincidir en aquesta nova etapa. Ens vam caure bé de seguida, hi havia molta complicitat, però la relació no va començar fins anys més tard. Tot va anar passant de manera natural, sense pressa, i amb el temps ens vam anar unint cada cop més.

Com recorda el seu casament a Las Vegas?

Amb molt d’afecte i també amb un punt d’humor. Sempre dèiem, mig de broma, que si arribàvem junts als 40 anys d’edat ens casaríem… i aquella broma es va anar repetint tant que va acabar convertint-se gairebé en un mantra, i finalment en una promesa. Coneixia un ministre del meu partit que s’havia casat a Las Vegas, i em va ajudar i orientar en tots els tràmits. En un mes i mig, més o menys, ja ho teníem tot enllestit per inscriure el matrimoni al Registre Civil d’Andorra.

Quin balanç fa de la seva vida en parella després de tants anys a Andorra?

El balanç és molt positiu. Portem 27 anys junts i hem crescut molt, no noméscom a parella tambéa persones. Hem compartit tota mena de moments, i sempre ens hem fet costat amb complicitat, compenetració i molta cura l’un de l’altre. Ens entenem molt bé: cadascú té el seu caràcter, però ens complementem, i això ha estat clau per mantenir una relació sòlida i plena.

Quin tret de la seva parella destacaria com a virtut més gran?

És una persona molt sana, disciplinada i amb una força de voluntat admirable. Però si he de destacar una cosa per damunt de tot, és el seu ordre. És extremadament ordenat, i això és una cosa que valoro molt i que contribueix molt a l’equilibri i la calma a casa.

Hi ha algun defecte que pugui confessar d’ell amb afecte?

Doncs potser precisament aquest excés d’ordre! A vegades és tan meticulós que pot arribar a ser una mica desesperant… però ja ens entenem. Sempre diem, de broma, que ell és el full de càlcul i jo la nota escrita a mà. Ens ho prenem amb humor i ens complementem així.

ÀMBIT PERSONAL

Com es descriu vostècom a persona?

Em considero una persona positiva i resolutiva, treballadora, constant i implicada en tot el que faig. Sempre intento ajudar a qui m’ho demana, si està a les meves mans. M’agrada aportar, ser útil i fer les coses amb responsabilitat i ganes.

Quines virtuts creu que la defineixen millor?

Em considero una persona treballadora i molt compromesa amb allò que faig. Soc agraïda, un valor que sempre m’ha transmès la meva mare i que intento aplicar cada dia. També em defineixo per ser empàtica i propera; m’agrada ajudar i fer sentir còmodes les persones del meu entorn, tant en l’àmbit personal com professional.

Té algun defecte reconegut del qual li agrada riure-se’n?

Sí! Que parlo molt i molt ràpid (riu). A vegades no deixo acabar a l’altre. També tendeixo a voler controlar moltes coses alhora i m’acaba sortint la vena “organitzadora compulsiva”, sobretot en èpoques de feina intensa.

“Mai vaig imaginar formar part d’una llista electoral; va ser el Toni Martí qui em va convèncer.”

És fàcil conviure amb vostè o reconeix que té el seu caràcter?

Tinc caràcter, no ho negaré, però soc fàcil de conviure. Sempre intento ser respectuosa, tenir sentit de l’humor i mantenir l’harmonia. Això sí, quan alguna cosa no em sembla justa, no ho puc callar.

Amb què s’emociona fàcilment?

Amb els records familiars, amb gestos petits, però sincers, amb la gent gran, amb un bon discurs que connecta o amb una causa justa. I també, amb moments de complicitat entre companys o quan veig que un esforç col·lectiu dona resultat.

Què la fa enfadar realment?

La injustícia, la falta d’honestedat i el menyspreu. Quan algú actua des de l’egoisme, la prepotència o fa mal gratuïtament, em costa molt contenir-me.

INQUIETUDS I HOBBYS

A què li agrada dedicar el temps lliure?

M’agrada molt la muntanya, sortir a caminar i estar en contacte amb la natura. També intento ajudar els altres sempre que puc, i per això col·laboro en accions de voluntariat. A banda d’això, gaudeixo molt de les estones a casa: m’encanta cuinar, mirar sèries i fer vida tranquil·la. Són activitats que em reconforten, m’omplen i em donen alegria.

Practica algun esport o li agrada fer activitats a l’aire lliure?

Sí, actualment practico Pilates, una activitat que m’aporta molt, tant físicament com mentalment. Durant una etapa també vaig fer ioga, i encara és una pràctica que valoro molt. Fa poc he descobert el fitboxing, i m’ha sorprès molt positivament: a la meva edat, fer exercicis amb força i intensitat em genera molt benestar i m’ajuda a sentir-me activa i en forma. I, per descomptat, caminar per la muntanya continua sent vital per a mi, una manera de desconnectar i reconnectar amb mi mateixa.

S’identifica amb alguna afició heretada de la seva família?

Sí, tinc una gran afició pels horts. M’encanta tot el que té a veure amb la terra: plantar, cuidar i veure créixer. També m’agrada molt collir fruites, verdures, bolets… Tot això ho he viscut des de petita i em connecta molt amb les meves arrels. És una activitat que em relaxa i em fa sentir molt bé.

Creu que hi ha prou espai per a la dona en la política andorrana?

Crec que sí, que cada cop hi ha més dones a les institucions, tant al Consell General com també al Govern d’Andorra i als comuns. S’ha avançat molt en els darrers anys i això és molt positiu. Ara bé, encara hi ha feina per fer, sobretot perquè aquesta presència no sigui només numèrica, sinó també real i efectiva en els espais de decisió. Jo, personalment, m’he sentit valorada, però soc molt conscient que encara cal continuar treballant perquè totes les dones se sentin igual de representades i escoltades.

Quins somnis personals li queden per complir?

He anat complint moltes coses a la vida, potser sense fer grans plans, però sempre amb esforç, intuïció i il·lusió. Ara, més que perseguir somnis grans, em quedo amb els petits: viure amb tranquil·litat, envoltada de la meva gent, continuar creixent com a persona i, si puc, viatjar una mica més.

Com diu El Petit Príncep: “Totes les persones grans han començat essent nens. (Però poques ho recorden.)” I jo intento no oblidar-ho: mantenir aquella mirada curiosa, senzilla i plena de ganes de descobrir.

Creu en el destí o pensa que tot depèn de l’esforç personal?

Crec molt en l’esforç personal. Res no m’ha arribat per casualitat, sempre he hagut de treballar, espavilar-me i guanyar-m’ho. Però també penso que la vida, de tant en tant, et posa persones, moments o oportunitats al davant que no has buscat i que t’acaben marcant. Potser això és el destí. I aquí és on entra la intuïció, el cor, saber reconèixer allò que val la pena.

Es penedeix d’alguna decisió presa al llarg de la vida?

No, no em penedeixo de cap decisió. Algunes no han estat fàcils, d’altres potser les hauria fet diferent, si les analitzo amb perspectiva i compto amb l’experiència que tinc ara, però totes m’han portat a ser qui soc avui. Al final, cada pas -encertat o no- t’ensenya alguna cosa, i jo prefereixo mirar enrere amb agraïment i no amb recança.

Quins valors considera fonamentals per a construir una Andorra millor?

Crec que per construir una Andorra millor cal posar al centre valors com ara el respecte, la responsabilitat i l’honestedat. També l’esforç, perquè res no es construeix sol, i la capacitat d’escoltar i entendre realitats diferents. Som un país petit, però amb una gran riquesa humana, i si som capaços de cuidar-nos els uns als altres i de treballar plegats amb humilitat i compromís, Andorra sempre tindrà futur.

COMPROMÍS SOCIAL I POLÍTIC

Quin paper creu que tenen les dones en el futur polític d’Andorra?

Tenen i tindran un paper molt important, com ja passa a molts països del nostre entorn. Les dones tenen molt a dir i molt a aportar, tant pel que fa a la manera de liderar com a la visió que poden aportar a la política. Cada vegada hi ha més dones implicades i amb responsabilitats, i això és molt positiu per a la qualitat democràtica del país. Cal continuar fomentant espais on totes puguem participar amb veu pròpia i amb plena confiança.

Vostè participa activament en moltes associacions culturals, d’on li ve aquesta implicació?

La meva implicació va començar de manera molt natural durant la meva primera campanya electoral. Em van confiar la responsabilitat d’establir contacte amb les associacions culturals del país, i aquesta tasca em va obrir les portes a un món molt ric i humà. A mesura que anava coneixent les entitats, es va anar creant una relació molt propera i sincera amb moltes d’elles. Amb el temps, aquests contactes es van convertir en vincles reals. En destacaria especialment les associacions culturals portugueses, amb qui la relació ha anat molt més enllà de la política: ens sentim com una família. Des d’aleshores, aquesta connexió s’ha mantingut i reforçat, i forma part d’una de les experiències més gratificants de la meva trajectòria.

Com valora la seva contribució com a voluntària en esdeveniments com els Jocs dels Petits Estats d’Europa?

La valoro molt positivament. Per a mi ha estat una experiència que m’ha omplert profundament, tant en l’àmbit personal com col·lectiu. Poder col·laborar com a voluntària en un esdeveniment d’aquesta magnitud m’ha permès viure de prop l’orgull de país, veure Andorra bolcada i la gent tan implicada i compromesa. Hi havia una energia contagiosa, una sensació d’unitat i entusiasme que encara avui em fa emocionar. Ho recomanaria a tothom, perquè et fa sentir part d’alguna cosa gran i et recorda el poder de la col·laboració i del voluntariat.

Què li diria a una dona jove que arriba a Andorra per primera vegada?

Li diria que ha arribat a un país petit però ple d’oportunitats. Un lloc on, si treballes amb esforç, responsabilitat i constància, pots obrir-te camí i créixer, tant personalment com professionalment. Ara bé, res arriba sol: cal guanyar-s’ho, pas a pas. També li diria que no tingui por, perquè la gent aquí és molt acollidora. Li recomanaria implicar-se, fer xarxa, fins i tot participar en accions de voluntariat, perquè és una manera meravellosa de conèixer el país des de dins, fer vincles i sentir-te part d’aquesta comunitat des del primer dia.

Com veu el futur d’Andorra com a país acollidor, especialment per a les dones immigrants?

Jo vaig arribar a Andorra fa més de trenta anys, i des del primer moment em vaig sentir ben acollida. Amb esforç i constància he pogut fer el meu camí, i això m’ha fet estimar encara més aquest país. Crec que Andorra continuarà sent un lloc on qui vol treballar i implicar-se troba el seu espai. Les dones immigrants tenim molt a aportar, però també necessitem sentir-nos escoltades i reconegudes. El futur d’Andorra serà millor si no perdem aquesta capacitat d’obrir-nos als altres, des de l’empatia i la voluntat de construir plegats.

RESPOSTES BREUS

• Menjar preferit: El ‘cocido’, sobretot el de la meva mare.
• Beguda: M’agraden molt les infusions i el te, en totes les seves varietats
• Un llibre: El Conde de Montecristo, d’Alexandre Dumas.
• Una pel·lícula: Braveheart
• Un actor o actriu: Anthony Hopkins
• Mar o muntanya: Muntanya (tot i que el mar m’encanta)
• Un viatge: La Xina
• Un país per viure-hi: Andorra i Espanya
• Un somni: Un món sense càncer