Judith Casal: resilient i compromesa

Judith Casal ha viscut la política des del compromís i la convicció. Consellera general i presidenta del Grup Parlamentari Socialdemòcrata, ha estat una de les cares visibles del PS en una etapa marcada per una activitat parlamentària intensa i per la implicació en els principals debats del país.  El passat 10 de setembre va anunciar la seva renúncia per motius de salut, després de ser diagnosticada amb una malaltia neurodegenerativa que ha canviat el seu ritme de vida i l’ha obligat a posar punt final, almenys per ara, a la seva etapa institucional, tot prioritzant la cura física i el seu benestar.

Casal defensa que tant la política com la vida són, sobretot, una qüestió d’actitud i responsabilitat, i reivindica la necessitat de posar les persones i el bé col·lectiu al centre de qualsevol decisió.

Entrevista: Josep Segura, Sandra Cardiel i Noelia Farias · Fotografies: Antonio Miralles · Maquillatge: Lola Funes · Ambientació: Casa Serras · Vestuari: Luo

VIDA I ORÍGENS

Qui és la Judith, més enllà de qualsevol càrrec o etiqueta?

Soc una dona molt familiar, lleial amb els seus amics i compromesa. Vull pensar que aquestes són les que més em defineixen.

Quan mira enrere, cap a la seva infància, què és el primer record que li ve al cap?

Uf… mil i un records. Em costa quedar-me amb un de sol. Però si n’he de destacar alguna cosa, diria que vaig tenir una infància molt feliç, envoltada d’una família àmplia i amb molts moments compartits amb amics. També recordo amb especial estima l’escola, m’encantava tant que fins i tot, si estava malalta, feia veure que estava bé per no perdre-me-la. Ho passava malament només de pensar que no hi podria anar.

Quins valors li van transmetre a casa que encara avui l’acompanyen, especialment en aquest moment vital?

Molts, perquè al final la família és el nucli on es construeixen els valors. L’honestedat, el rigor, la cultura de l’esforç… tots neixen d’aquí. Però, per sobre de tot, el que sempre he tingut clar és que vull ser una bona persona i no fer mai als altres allò que no voldria per a mi.

JOVENTUT, ESTUDIS I VOCACIÓ

Quan decideix estudiar Dret, què hi havia darrere d’aquesta decisió: vocació, inquietud, compromís…?

La veritat és que sempre dic que tot va ser una mica casual. Jo vaig acabar estudiant Dret perquè, en aquell moment, tenia un xicot que estudiava a Girona i jo també volia anar-hi. La meva idea inicial era fer Ciències Polítiques, però com que eren els primers anys de la Universitat de Girona i encara no s’hi oferia aquesta carrera, finalment em vaig decantar per Dret. Avui celebro enormement la decisió.

En quin moment va sentir que havia de comprometre’s amb la societat?

Ha estat sempre una mica així… diria que forma part del meu tarannà personal. Ja a l’escola em deien ‘l’advocada dels pobres’. De fet, amb una altra companya —que curiosament també va acabar sent advocada— érem de les que, tot i tenir bons resultats, sempre defensàvem els altres i lluitàvem contra les causes injustes. En el fons, crec que ja ho portava a l’ADN des del principi.

Durant els anys d’estudiant, ja intuïa la força interior que avui demostra?

En aquell moment no n’era conscient, però sí que des de petita he tingut un caràcter fort.

Va viure alguna crisi o moment de dubte que li fes replantejar el seu camí?

Al final, les crisis i els dubtes formen part de la vida. No n’he viscut només un, sinó diversos episodis, i tots ells han estat determinants per a la meva personalitat.

Què li va aportar aquella etapa que avui considera imprescindible per afrontar la vida?

Jo diria que, al final, em va ajudar a començar a construir la meva personalitat i a saber discriminar cap a on vull orientar-me, quina és la meva direcció més natural, més íntima.

COMPROMÍS, POLÍTICA I LLEGAT

Què representa per a vostè la política, avui, després de tot el que ha viscut?

Per a mi, la política és —o hauria de ser— un veritable mecanisme de transformació social.

Quan entra en política, què volia canviar del món que l’envoltava?

Per a mi era una manera de canviar el món. Al final, el que sempre he buscat és contribuir a una societat més justa, més equitativa i que protegeixi, per sobre de tot, les persones.

Quan mira enrere, quin ha estat el moment en què ha sentit més orgull del seu pas pel Consell General?

Hi ha molta feina de la qual em sento orgullosa, però si n’he de destacar una en concret, diria la Llei qualificada de la persona i de la família. És una legislació molt moderna i avançada pel nostre país, amb un clar enfocament proteccionista i garantista cap a les persones. L’empremta que vam deixar com a grup amb aquesta proposició de llei és, probablement, el que em genera més orgull del que he fet.

Quin ha estat el seu principal èxit… aquell que potser no sempre s’ha vist des de fora?

Al final, la política és una eina per transformar i avançar socialment. És un camp molt ampli i, al llarg d’aquests sis anys de política activa, m’ha permès treballar en molts àmbits amb l’objectiu de contribuir a una transformació progressista de la societat. Especial responsabilitat el fet de treballar per a la igualtat.

I el fracàs que més li ha costat assumir?

No entenc la política en termes d’èxits o fracassos absoluts. Al final, quan et mous en jocs de majories, tens més o menys capacitat d’influència. Allà on hem pogut avançar cap a una societat més justa, que evolucioni, progressi i es modernitzi, ho considero un èxit; i allà on no ha estat possible, evidentment, no ho ha estat. Però, més enllà d’això, per a mi hi ha una línia vermella molt clara: no trair mai el meu propi recorregut. Mai he fet política per defensar interessos particulars, sinó pensant sempre en l’interès general. Aquest ha estat, i és, el meu únic objectiu polític.

Ha sentit mai que la política no està a l’altura de les necessitats reals de la gent?

Sovint, perquè els processos són molt feixucs i farragosos, i això fa que la política no sempre arribi amb l’agilitat que requereixen les necessitats de la gent. Des del meu punt de vista, una visió progressista té més capacitat d’anticipar els problemes que vindran, mentre que sovint ens trobem reaccionant a posteriori.

Com a societat, crec que ens ha faltat aquesta capacitat d’anticipació i massa vegades anem a remolc, en una dinàmica d’acció-reacció. Potser hauríem de ser més capaços de preveure i avançar-nos al que ha de venir.

Creu que la política continua sent una eina real de transformació social?

Ha de continuar sent així. Però, per a mi, aquest és l’objectiu fonamental de la política: transformar la societat perquè evolucioni i perquè la protecció de les persones sigui cada vegada més sòlida.

Què li ha frustrat més del sistema polític andorrà?

Sens dubte, el sistema electoral no és prou representatiu, i això és un hàndicap com a societat que hauríem de ser capaços d’afrontar més enllà d’interessos polítics o de partit. No és només una opinió personal, sinó una valoració contrastada per organismes internacionals que vetllen per la qualitat democràtica. Actualment, no hi ha la proporcionalitat que hauria de tenir el nostre sistema electoral, i això representa un greuge que com a societat hauríem de saber corregir.

I què és el que encara li dona esperança?

Hi ha moltíssima gent que fa política no pensant en els seus interessos particulars —que també n’hi ha—, sinó en el bé col·lectiu, en una idea de societat que va més enllà de l’individualisme.  Cal transcendir aquesta visió tan individualista que avui sembla imposar-se i que, sincerament, és preocupant.

RELACIONS POLÍTIQUES

Com han estat els seus companys de partit en els moments més difícils?

Tinc la sort d’haver-me afiliat al Partit Socialdemòcrata el 2009. Des del primer moment que vaig concórrer a unes eleccions, tenia clar que volia fer-ho sota les seves sigles, perquè era el partit que més s’alineava amb el que jo pensava. Més enllà d’això, el PS sempre ha estat una família. El fet de defensar els interessos col·lectius per sobre dels propis fa que, potser, no sigui sempre el més fàcil o el més popular en l’àmbit social, però sí que genera una gran cohesió interna. Al final, tots tenim molt clar quin és el projecte polític que defensem, que està per sobre de les persones que eventualment estiguin en la primera línia, i això es nota.

S’ha sentit sostinguda, escoltada i compresa dins del seu propi equip?

Sempre, des del minut zero. És cert que hi ha hagut fases i alguns desacords dins de casa nostra, però hem sabut sobreposar-nos. I això és, precisament, el que em genera més orgull: que és un projecte polític que continua viu. Un projecte que continua seduint molta gent, més enllà de les persones que en formen part o que el defensen. Al final, el que perdura és la ideologia, el projecte polític compartit. I això és el que realment fa pinya, el que construeix una veritable família.

Hi ha algun gest que no oblidarà mai?

Hi ha molts moments. Però si n’hagués de triar un de la meva trajectòria política, seria el caliu que vaig sentir quan la situació de salut em va obligar a renunciar. Aquell acompanyament em va marcar. I no només per part dels meus companys, sinó també de persones d’altres forces polítiques. És un gest que m’emportaré per sempre.

I pel que fa als adversaris polítics… l’han sorprès en algun moment?

En general, el fet d’estar malalta m’ha fet reconciliar, d’alguna manera, amb el món. No m’esperava trobar tantes mostres d’afecte ni de solidaritat. He descobert una generositat que ve no només de companys o fins i tot adversaris polítics, sinó també de persones desconegudes. És una cosa que connecta directament amb la condició humana. És cert que també hi ha l’altra cara, gent més incívica o centrada només en si mateixa. Però, davant la dificultat, vull posar el focus en aquest costat d’humanitat i de l’empatia.

Creu que la malaltia ha humanitzat les relacions polítiques al seu voltant?

No sé fins a quin punt és la persona o la malaltia, perquè al final formen part de mi i és difícil separar-les en el dia a dia. Però, sens dubte, des de la meva percepció, aquesta situació m’ha fet descobrir moltes persones des d’una altra mirada. He pogut veure la seva qualitat humana, tant dins com fora de la política, i això m’ha emocionat. Probablement no ho hauria viscut així si no hagués passat per aquesta situació, però m’emporto aquesta part: haver descobert el costat més humà de molta gent.

Sovint es parla de confrontació. Vostè ha viscut també respecte dins la discrepància?

En el meu cas, diria que aquesta percepció més esbiaixada o els prejudicis per formar part d’una opció política o una altra han estat tan insignificants que ni tan sols els tinc en compte. En general, estic molt satisfeta, perquè he pogut veure que hi ha molta gent que actua amb respecte i generositat, més enllà de qualsevol etiqueta. El meu pare em va dir quan començava que no oblidés que la política passa, però les persones queden. Per mi, el respecte és essencial i, jo em sento afortunada d’haver-lo rebut en general dels altres.

FAMÍLIA, AMOR I VULNERABILITAT, EL MOMENT QUE HO CANVIA TOT

Hi ha un instant en què la seva vida canvia. Recorda el seu?

Quan em diagnostiquen la malaltia… bé, ja era una cosa que intuïa. Jo sabia que el meu cos no funcionava bé; feia dos anys que ho anava notant. Tinc una malaltia neurodegenerativa i, per tant, amb el temps es fa evident. El moment va ser difícil, però no només per mi, sinó per intentar que la gent del meu entorn, els que m’estimen, no patissin més del necessari.

Què va pensar la primera vegada que va sentir el diagnòstic?

Amb aquesta malaltia vam estar ben bé quatre o cinc mesos per arribar a un diagnòstic, perquè té el que s’anomena diagnòstic diferencial; és a dir, van descartant coses abans de dir-te què tens. És com un procés per exclusió. Quan estàs en un moment en què et poden dir que tens un tumor cerebral o una malaltia mortal, vas passant per moltes opcions. I, al final, et diuen esclerosi. Jo no soc gaire de donar-hi voltes ni d’allargar les coses: el que necessito és tenir certeses. Per això, quan em van donar el diagnòstic definitiu, d’alguna manera vaig sentir alleujament, perquè passes per molta incertesa i al final necessites concreció.

Què es trenca per dins… i què, sorprenentment, es construeix?

El que es trenca per dins, jo diria —i sempre parlo del meu cas, perquè no m’agrada fer-ho extensiu a totes les situacions de malaltia, ja que cadascú té el dret de viure-ho com ho visqui-, és la sensació de falsa seguretat. El fet de pensar que tot està bé… i de sobte ja no ho està. I saps que, en el meu cas, cada vegada estaré pitjor.

A partir d’aquí, què construeixes? Doncs una vida completament diferent. Aprens a relativitzar i n’extreus moltes conclusions que, quan tot va bé, ni tan sols et planteges.

Quina va ser la seva primera reacció: por, ràbia, silenci… o tot alhora?

Bé, el primer… Un cop tens el diagnòstic —perquè la por ja hi és abans—, el que apareix sobretot és la por pels meus. Per les meves filles, pel meu marit, pels meus pares, per la resta de la família, pels meus amics… No vull fer-los patir. Bàsicament, és això.

Hi ha paraules que ningú li va dir i que hauria necessitat escoltar?

En general, ja soc una persona optimista. I al final, quan tens la sort de ser-ho, et quedes amb el bo. No em focalitzo gaire en el vessant més dolent ni en el que em falta, sinó en el que tinc i en què puc millorar per ser millor persona.

CONVIURE AMB L’INVISIBLE

Com s’explica una malaltia que avança… a qui no la viu?

Jo crec que el més difícil és el fet de saber que, si la medicina no ho pot frenar, avui estic millor del que estaré demà. Perquè, amb altres malalties, pots tenir la incertesa, però no necessàriament la certesa que empitjoraràs.

Què és el més difícil: el dolor físic o el que no es veu?

Bé, els dos dolors són complicats. El físic en el meu cas, és una qüestió d’aguantar i ja està. Al final, t’hi acabes acostumant. Fins que no tens un dolor diferent o més intens… Per exemple, el mal de cap ara el tinc molt sovint, quan abans no en tenia. I també comença a aparèixer més dolor físic, als ossos, a l’esquena, per aquesta descompensació. És un dolor intens, però al final aprens a portar-lo. El dolor que no es veu, com dius tu, és diferent. És més íntim, més subjectiu, depèn molt del teu estat d’ànim, del dia que tens… I aquest, potser, és més difícil de gestionar.

Hi ha dies en què la lluita pesa massa? Què fa llavors?

Conformar-me i ja està. Què he de fer? De vegades m’agafa alguna enrabiada puntual, però procuro no compartir-lo massa. Potser qui més ho pateix és el meu home, que és el meu millor amic i qui més em coneix; només mirant-me ja sap quin dia tinc. Però intento deixar-ho passar, perquè sé que després d’un dia de tempesta, en el meu cas, vindran molts dies de sol. Per tant, aguantar com puguis, perquè acabarà passant.

On troba la força quan tot sembla anar en direcció contrària?

Buf, no sé què dir-te… A dins, no és una cosa que em resulti especialment difícil. D’alguna manera és obligat, no? Perquè si no, la que estarà mal seré jo, i no cal afegir més al que ja tinc. Intento protegir-me, no enfonsar-me. I ser positiva. Acceptar que hi ha dies dolents, que hi són, però que també passen ràpidament… i ja està.

Què li ha ensenyat el seu cos… quan ha començat a fallar?

El que costa és passar d’estar acostumada al fet que tot funcioni… a veure com deixa de funcionar. I assumir una cosa tan bàsica com aquesta és difícil i dur en el dia a dia. Perquè, al final, quan ho mires amb perspectiva… viatges a una ciutat i hi tornes al cap de dos anys, i t’adones que en aquell aeroport abans hi anaves sola, caminant, i dos anys després hi has d’anar amb cadira. Procuro no pensar-hi massa, però sí que et fa tornar a aquesta idea de com n’és, d’efímer, tot. Ens pensem que som immortals, que sempre estarem bé, i un dia —sigui per una malaltia, un accident o una pèrdua— et trobes amb la teva fragilitat. I això t’obliga a fer un exercici important: a discriminar què és realment important i què no. I, en aquest sentit, també alleuja molt.

Ha après a conviure amb aquesta sensació que el cos ja no funcionarà com abans?

Sí, clar. Són vuit anys des del diagnòstic i l’evolució de la malaltia ha estat ràpida. Els metges m’avaluen amb una escala de discapacitat ampliada: el 2022 estava en un 3,5 sobre 10, i tres anys després estic en un 6,5. És a dir, he avançat gairebé un punt per any.  Aquest últim any ho he pogut frenar una mica. Suposo que fer cas als metges i intentar protegir-me d’una vida d’estrès, que m’estava perjudicant molt, m’ha donat una mica de treva. Però has d’aprendre a conviure amb això. Hi ha coses molt simples que deixes de fer: portar talons, ballar, córrer o haver d’aprendre a utilitzar la mà no dominant perquè l’altra no respon. Vas assumint renúncies, cada cop més importants: primer un bastó, després una cadira de rodes… I això no s’atura. I, malauradament, si la medicina no ho canvia, sé que anirà a pitjor.

NO PERDRE’S

Ha dit que no vol que la malaltia li mengi la moral.

El que no vull és que la malaltia m’enfonsi anímicament. Ja està malmetent el meu físic, i el que no vull és que també malmeti la meva personalitat, la meva manera de ser i la meva actitud davant la vida. Perquè això ja seria deixar que la malaltia guanyi en uns nivells que sí que puc controlar. El físic no el puc controlar, i m’hi he de conformar, però el meu estat d’ànim i la meva manera d’afrontar-ho, això sí que depèn de mi. Al final, la vida és una qüestió d’enfocament. Davant d’un mateix problema, sempre hi ha dues opcions: la bona o la dolenta, la trista o la feliç. I sovint, simplement, és una qüestió de com decideixes mirar-ho.

Què és el que es nega rotundament a perdre?

No crec que la malaltia m’hagi de fer perdre —ni de bon tros— allò que per mi és absolutament essencial, que és l’amor pels meus i per la vida que tinc. Això és indiscutible. Per això dic que no vull que se’m mengi la moral. No vull, de cap de les maneres, estar trista. Vull estar valenta, amb empenta, i agafar-ho com una prova més que la vida et posa al davant. Com que no depèn de mi, no puc fer res més que assumir-ho, però intentant que no s’emporti més del que ja s’emporta.

Qui decideix qui és vostè: la malaltia o la seva manera de viure-la?

De segur, la meva manera de viure la malaltia ja forma part de mi, perquè la seva presència és tan àmplia que no pots oblidar que estàs malalta. Però continuo sent la Judith positiva, la Judith optimista, la que intenta estar feliç i confiar en la part humana de la gent.

També tinc dies dolents, evidentment, en què m’enfado amb el món, em reboto i tinc mal humor. I de vegades penses: no veuen que hi ha algú aquí que ho està passant malament? Són petites coses del dia a dia, però et fan adonar que hi ha gent que només mira a través de les seves pròpies ulleres. I, al final, és una mica això.

S’ha hagut de reinventar? O, en realitat, s’ha descobert?

No, jo diria que m’he hagut d’adaptar, com qualsevol persona davant de les circumstàncies que li toquen a la vida. Sempre he pensat que, fins que arriba la mort, tot el que ens passa podria ser pitjor. I això és una manera de veure la vida que ja tenia abans de la malaltia. De fet, quan tenia 24 anys em van diagnosticar una depressió, i això sí que em va marcar profundament. És un lloc on no voldria tornar mai més. Quan t’instal·les en aquesta actitud més positiva, de pensar que sempre podria ser pitjor, al final es tracta d’anar empenyent i continuar endavant.

Hi ha alguna part de vostè que avui sigui més autèntica que mai?

Potser diria això: la capacitat de resiliència, la capacitat de veure les coses en positiu. Al final, no crec que sigui només una qüestió de la malaltia. Al principi sí que pensava que la manera com responia davant la malaltia seria la que tenia tothom, però amb els anys també he vist que, malauradament, hi ha gent que no té la sort de tenir aquest enfocament optimista i que li costa més processar-ho. Jo estic absolutament feliç de ser de les que vol empènyer i no deixar que —com deia— em prengui més del que ja m’està prenent cada dia.

L’AMOR I L’ENTORN

Com es protegeix als qui més estima… quan vostè també necessita ser protegida?

Novament, tinc la sort de ser de les sovint que pensa més en els altres que en mi mateixa. I, per mi, això ho fa més fàcil. Quan arriba el diagnòstic, el meu marit i la meva mare m’acompanyen en tot el procés, però la primera gran dificultat va ser parlar amb les meves filles, que tenien setze i dotze anys. Jo sempre m’he sentit més cuidadora que subjecta a ser cuidada. Potser no és la manera més correcta d’enfocar-ho, però és com ho visc. El meu rol continua sent protegir els meus. No vol dir que no m’hagi de protegir a mi —això també ho aprens, arriba un moment en què t’adones que t’estàs passant i has de recordar que la malalta ets tu—, però et canvia la perspectiva. Surts de tu mateixa i l’amplies cap als altres, i això, en el meu cas, és positiu. Jo vull continuar sent la companya del meu marit, la filla dels meus pares, la mare dels meus fills, l’amiga dels meus amics, amb tot el que això comporta, més enllà de si estic malalta o no.

Què ha après de les seves filles que mai hauria après d’una altra manera?

De les meves filles… és que és massa llarg respondre-ho en una sola pregunta. I, sobretot, més que el fet de quina cosa he après d’elles, diria que estem aprenent plegats. Elles aprenen i jo aprenc. Quan parlo de les meves filles, parlo del meu nucli familiar més directe: el meu marit i elles, que són amb qui convisc cada dia. És un procés d’aprenentatge constant, que no s’atura. No diria que tenim la sort d’haver-lo de viure, però sí que tenim la sort d’enfocar-lo des de l’aprenentatge i no des de la renúncia.

Hi ha alguna mirada, algun gest, que li doni pau immediata?

Molts, molts. Sobretot l’afecte quan estàs trencada, aquell acompanyament, aquell caliu… això no té preu.

En moments de vulnerabilitat, què necessita dels qui l’envolten?

Quan estic més vulnerable, el que més necessito és… la solitud. És el que millor em funciona. Perquè, si no, pateixo molt veient que els meus em veuen patir. Llavors és com dir: deixeu-me, avui tinc un mal dia. I després, quan tornen, només amb el fet que m’agafin la mà i em diguin “estàs bé?, necessites alguna cosa?, som aquí”, ja n’hi ha prou. Si em deixen tranquil·la amb la meva feblesa, és quan millor ho porto. No m’agrada sentir-me vulnerable, i tampoc m’agrada compartir-ho massa.

Quin paper juga l’amor en tot aquest procés?

En aquest i en absolutament tots. Jo soc una ferma defensora de l’amor. L’amor és la raó de tot. Tot el que fem són, o haurien de ser, manifestacions d’amor. I, al final, el teu comportament també en forma part.

LA VULNERABILITAT

Creu que la societat està preparada per mirar de cara la vulnerabilitat?

És clar que no estem preparats, perquè hi ha molta gent que no ho veu. Si realment ho veiéssim tots, seríem una societat molt més preparada. El problema és que sovint només ho entens quan et toca de prop. I aquí hi ha una dificultat clara: no n’ets realment conscient fins que ho vius. Però la manca d’empatia, que encara hi ha en molts àmbits de la nostra societat, és preocupant.

Ens fa por la malaltia… o ens fa por el que ens recorda?

Jo procuro no tenir por, per començar desmuntant una mica la pregunta. Perquè la por, en realitat, és un sentiment bastant improductiu, excepte quan et serveix per defensar-te d’un perill real, com un depredador. I com que no és el nostre cas, la por… més enllà de la prudència que et pot aportar, no és un sentiment que consideri útil.

I com ha après a gestionar o superar aquesta por que, sens dubte, tindrien altres persones?

Suposo que no té massa mèrit, perquè no soc poruga. Ho era molt fins als 25 o 26 anys, moltíssim. Però vaig acabar tan farta de tenir por que arriba un moment en què fas un exercici racional i et preguntes: quin sentit té? Què t’aporta? La meva sogra sempre diu que “el miedo es libre”, i jo procuro posar límits a aquesta llibertat. Hi ha pors que no pots racionalitzar, com la de perdre els teus, perquè és una possibilitat real. Però com que sé que no la puc controlar, intento no alimentar-la. I, a banda d’això, insisteixo: em quedo amb les moltíssimes coses boniques que em dona la vida, més que amb la por de perdre-les.

RENÚNCIES

Què és el que més li ha costat deixar enrere?

No tinc la sensació que deixi massa coses enrere. El que deixo, sobretot, és la meva capacitat física, i com que és una cosa contra la qual no puc lluitar gaire més del que ja estic fent… Per exemple, el fet de decidir que havia de deixar de treballar va ser difícil, molt difícil, perquè jo sempre he estat una persona de treballar moltes hores i molt compromesa. Però, al final, entens que fer exercici és el que et convé, el que necessites, i és la recomanació dels professionals que segueixen la malaltia. I, per tant, és important mirar cap endavant i intentar que aquestes renúncies no facin mal.

Com s’accepta allò que no depèn de nosaltres?

Aquí és on dic que és una qüestió d’enfocament. Així és com ho vaig acceptar. Jo soc de les que pensen: sí, tinc esclerosi múltiple, i a més la forma més agressiva que hi ha, però estic viva. I això ja m’ajuda a continuar. Puc continuar buscant l’amor i l’afecte, que al final és l’objectiu principal. I això ho puc fer gràcies, també, al suport de la gent que m’estima.

Ha après a viure amb menys… o a valorar més?

Depèn. Hi ha coses que valores més i altres menys, en funció de si són importants o no. Per exemple, ara per mi passar estones amb la gent que estimo s’ha convertit en una necessitat vital. Em fan sentir bé, estimada, útil… perquè continuo sent una persona més enllà de la malaltia, i una persona que té cura dels seus. Les renúncies, sobretot, són físiques. Però, més enllà d’això, insisteixo: el que toca és continuar enamorada de la vida, i això sí que tinc la sort de tenir-ho. Ara valoro molt més les coses petites, com seure al sol amb una amiga, parlar, compartir… tornar a casa i pensar: “que bé, això m’ha fet bé”. Potser ara ho valoro molt més que abans.

EL TEMPS

Com viu avui el temps?

Si parlem d’aquesta concepció més àmplia del temps… intento no posar massa el focus en allò que sé que, amb el temps, serà pitjor per a mi. En canvi, això em porta a intentar gaudir al màxim del temps que tinc ara, perquè sé que la qualitat del temps d’avui serà millor que la de demà. Intento viure tot allò que em dona plaer amb plena intensitat i vitalitat. I el que no m’agrada, intento relativitzar-ho i passar-hi de puntetes.

El futur pesa o allibera?

En el meu cas, el futur… sí que pesa, perquè tens aquesta pregunta constant de com estaràs demà, i saber que potser estaràs pitjor et genera incertesa. Però, al mateix temps, visc el futur com qualsevol altra persona: preocupada per la meva qualitat de vida i la dels meus, per què passarà amb les meves filles, amb el nostre dia a dia, amb la meva família, amb els meus amics… En el fons, com tothom.

Ha deixat de fer plans o simplement els viu d’una altra manera?

Bé, més que deixar de fer plans, el que fas és adaptar-los a la teva nova circumstància. Però deixar de fer-los, no. Et canvien els gustos. Abans, per exemple, m’encantava viatjar a ciutats o capitals europees, i ara per mi això és un “matadero”, no em ve de gust. El que em ve de gust és anar a casa nostra, a Terres de l’Ebre, descansar, estar bé i gaudir. Fer trobades amb amics i estar amb la gent que estimo. Més enllà d’això, sí que hi ha una obligació nova: cuidar el meu físic. No ho havia fet mai, no havia estat mai esportista, però ara m’obligo a fer alguna cosa cada dia, anar a rehabilitació quan toca… i això s’ha convertit en una prioritat. Després hi ha moltes altres coses que m’inquieten com el futur del meu país, del món en general i sobretot tot el que té a veure amb les meves filles, que és responsabilitat meva.

MIRADA INTERIOR

Com es definiria avui, en aquest moment vital?

Si n’he de triar una, diria resilient. M’encanta aquesta capacitat d’assumir els contratemps que et van sorgint, intentar reposar-te i sortir-ne amb més força. I, sobretot, ser capaç de veure aquell costat que et permet créixer i ser millor persona. Al final, la resiliència és això.

Què ha descobert de vostè mateixa que abans no sabia?

Això és més una qüestió de creixement personal que no pas una cosa lligada a la malaltia. He descobert que, si t’ho proposes, pots modelar la teva voluntat segons el teu criteri, i això, per mi, és una de les constatacions més potents que he fet a la meva vida. Però insisteixo, no ve d’ara. Quan tenia uns vint anys ja llegia llibres —recordo especialment “La conquista de la voluntad”— perquè sentia que em proposava moltes coses, però no acabava de ser constant en cap. Va ser també part del meu primer procés de treball amb la salut mental. Adonar-te que el que aconsegueixes a la vida depèn, en gran part, de tu i és un aprenentatge molt important. Crec que és un error focalitzar sempre la culpa en els altres. Cal mirar el teu interior i preguntar-te: què puc fer diferent jo perquè això no em continuï fent mal i pugui estar millor?

Creu que la vida té un sentit o el construïm nosaltres?

Absolutament, és voluntat nostra. El sentit que té una vida és el que cadascú li vol donar. Jo no crec gaire en el destí com una cosa externa, sinó en el que tu mateix et construeixes. Al final, no té tant misteri: és compromís i esforç. No és una cosa màgica ni predestinada. Si t’ho treballes i t’hi compromets, tindràs resultats; i si no, no. I si passes el temps pensant que la culpa és dels altres i no teva, acabes entrant en una espiral que no és sana. Per tant, millor allunyar-se’n.

Què és, avui, essencial?

Torno a l’amor de les persones, sobretot de les que formen part del meu entorn. I també estic aprenent a què no m’afectin tant aquelles coses sobre les quals no tinc capacitat d’incidir directament. De més jove m’enfadava molt més amb les injustícies, però ara procuro, per protegir-me, prendre una certa distància. Perquè, si no, acabes enfadant-te i patint, i tampoc pots ser la màrtir del món. Intento reconciliar-me cada dia amb allò amb què no estic en pau. Però, la veritat, tinc la sort que hi ha poques coses que m’alterin la pau mental i espiritual que tinc. El que sí que em preocupa és aquest abandonament de l’esperit col·lectiu en favor d’un enfocament més individualista. Això ens fa perdre perspectiva i no ens fa millors persones. I no és només un problema d’aquí, és global. Aquesta deriva individualista i la falta d’empatia pels que ho tenen més difícil és realment preocupant.

MIRADA DE PAÍS

Quines són, per a vostè, les grans assignatures pendents del país?

En general, jo confio molt en les possibilitats del meu país, potser no tant en totes les oportunitats que s’hi acaben oferint. No sé ben bé com dir-ho, però quan hi ha voluntat de ser excel·lent, sempre hi ha assignatures pendents. Sempre hi ha coses a millorar. Dit això, també és cert que, dins de tot el que queda per fer, hi ha qüestions que són més urgents que d’altres.

Creu que Andorra està preparada per afrontar els reptes socials que venen?

Si no està preparada, jo vull confiar en la seva resiliència, que també forma part de l’ADN de la societat andorrana. Potser arribarem tard, però confio que hi acabarem arribant. M’agradaria, això sí, que fóssim molt més capaços d’anticipar-nos. Però és una opinió personal. Hi ha qui està còmode amb aquesta manera de fer de “mentre no m’obliguin, ja aniré fent i ja veurem què passa”. Jo, en canvi, confio més en la qualitat de les persones que formem aquesta societat per pensar que som capaços de fer-ho millor. I no només per ser andorrans, sinó com a gènere humà. Si podem ser millors, per què ens hem de conformar amb anar passant? Al final, és una qüestió d’ambició.

Què li preocupa especialment del futur immediat?

Hi ha moltes coses que em preocupen. Em preocupa, sobretot, que com a societat encara no ens hàgim acabat de fer grans. Que, d’alguna manera, continuem mirant cap a fora, com si haguéssim de preguntar sempre “al pare i a la mare” què hem de fer, en lloc de ser més valents i afrontar les coses per nosaltres mateixos. Perquè crec que som un país amb moltes possibilitats. Però potser el que falta és creure’ns-ho, confiar en el que som capaços de fer com a societat. I sentir-nos orgullosos del que fem bé, però també tenir la voluntat de corregir allò que no fem tan bé.

Com imagina Andorra d’aquí a deu o vint anys?

No ho sé, però també et diré que, més enllà del cas d’Andorra, crec que la societat està molt marcada per un individualisme que, si no és un oxímoron en si mateix, poc ens aporta de bo. Si ho mires amb perspectiva històrica, a mi m’agraden més aquells moments en què la gent es creu les coses, les defensa, lluita, és combativa, vol millorar i ser més capaç. Ara, en canvi, tinc la sensació que vivim en un moment més aviat decadent. Però també és cert que els processos històrics són cíclics: per arribar a una etapa d’empenta i creixement, sovint abans cal haver passat per una caiguda. Si no caus, no et pots aixecar com a societat. I crec que aquest individualisme ens està fent perdre la perspectiva que també som un col·lectiu, en aquest cas humà. I, com deien a “Barrio Sésamo”, sol no pots; amb els altres, sí. Si posem en comú el millor de cadascú, és molt més fàcil ser més forts i més capaços que intentant fer-ho sols.

Quin país li agradaria deixar a les seves filles?

Un país avançat, potent i, sobretot, capaç de protegir els més vulnerables.

Quin paper haurien de tenir valors com la igualtat, la justícia social o la dignitat en aquest futur?

Per mi és la base de tot. Estem parlant dels valors que ens defineixen i que ens diferencien del comportament més instintiu. Com més cuidem els altres, especialment els que ho tenen més difícil, i com més solidaris siguem, millor ens anirà a tots. Uns perquè rebran suport i la garantia que la col·lectivitat vetlla per ells; i els altres perquè també rebran aquesta sensació de bondat que aporta ocupar-se dels altres. Al final, la qualitat d’una societat es mesura pel comportament del conjunt, no només per les individualitats.

COMIAT DE LA POLÍTICA ACTIVA

Què ha significat per a vostè haver de deixar la política activa abans del que havia previst?

Va ser una renúncia difícil, perquè més enllà de deixar la política, era deixar, ara per ara, la vida activa. Ara estic en un procés de ressituar-ho tot, perquè al final portes més de 25 anys treballant, sempre per al servei públic. I això t’obliga a replantejar-te moltes coses. Però, al final, quan la decisió és obligada i necessària, tampoc tens gaire marge. Arriba un moment en què entens que és el que toca i el que has de fer.

Es pot deixar la política… o la política no marxa mai del tot?

No, és clar que qui té inquietud política pot participar de moltes maneres, més activament o menys. Però aquesta inquietud per ordenar les regles que han de regir la nostra societat no l’acabes de deixar mai. Forma part de tu. Encara que no pugui dedicar-hi el mateix esforç físic que abans, continua sent una cosa que em preocupa. I això no ho puc deixar de banda.

Com li agradaria continuar vinculada, encara que sigui des d’un altre lloc?

Bé, ara mateix estic en un procés que no és fàcil per mi i, per tant, no puc definir-lo com a definitiu, perquè encara m’estic ubicant. Vaig deixar la política a finals de setembre i estic intentant construir una nova manera de viure que sigui més saludable, prioritzant la meva condició física, que fins ara no havia estat mai una prioritat i que ara, per força, ho ha de ser. És un procés de transformació, i no és ni fàcil ni evident, és trencador. No és que vulgui deixar la política o el servei públic, és que no puc continuar com abans. I això m’obliga a ressituar-me i a trobar quina serà la meva manera de continuar aportant. Ara mateix, el que he decidit és fer un pas al costat i centrar-me en aquesta nova prioritat. Però continuo participant, potser de manera més discreta, aportant idees quan se’m demana. Necessito temps per reconfigurar-ho tot abans de dir com serà la meva manera de participar en el futur. Encara no ho tinc clar.

Què li ha donat la política?

El que sí que sé és que la política, com tota expressió de vida en societat, forma part de mi. M’ha donat la possibilitat de canalitzar aquesta preocupació que tinc per la societat en què visc.

I això, al final, és el que em mou: la voluntat de fer les coses d’una altra manera, de ser més generosos i més solidaris del que som.

I què li ha pres?

La política és molt absorbent i t’exigeix un compromís, amb molta exposició pública. Sovint, a més, tothom opina —moltes vegades sense conèixer prou bé el que implica—, i crec que passar per les institucions hauria de ser gairebé obligatori per entendre realment com funcionen les coses. Quan estàs a casa teva opinant, tot sembla molt fàcil. Però quan t’hi impliques de veritat i intentes transformar la realitat, és quan prens consciència de la dificultat i de l’esforç que requereix fer-ho bé. I això no ho limitaria només a la política, sinó a qualsevol àmbit de la vida.

Ha valgut la pena?

Per mi, ha valgut la pena. Tant en els encerts com en els errors, perquè dels errors n’he intentat aprendre per no repetir-los. Al final, és això el que et construeix com a persona, dins i fora de la política: una actitud davant la vida basada a assumir la responsabilitat. És a dir, preguntar-te què puc fer jo perquè les coses vagin millor, abans d’esperar que siguin els altres qui ho facin per mi.

Què li agradaria que recordessin de vostè com a política?

Insisteixo, com a política i com a persona, m’agradaria que quan algú pensi en mi pugui veure el costat humà que tinc. I també aquest vessant desinteressat d’intentar fer les coses millor, assumint la responsabilitat de les meves decisions i de les meves actituds. I, sobretot, sense fer mai allò que a mi no m’agradaria que em fessin.

PRESENT I FUTUR

Què li dona esperança?

Com sempre, l’espècie humana. I aquesta capacitat que hauríem de tenir tots d’intentar millorar constantment.

Hi ha algun somni que encara li agradaria complir?

Ui, molts. Molts, molts. Al final, els somnis són l’inici dels projectes, i tot i que la meva vida ha canviat radicalment, no s’acaba aquí. La meva necessitat d’explorar, d’atrevir-me i d’intentar-ho continua intacta, malgrat haver hagut de reconfigurar la meva vida.

Quin missatge li agradaria transmetre a altres persones que viuen una situació similar?

Que sempre hi ha dues actituds possibles davant d’una dificultat: intentar veure què en pots treure de positiu o quedar-te lamentant la mala sort que t’ha tocat. La segona no et porta enlloc, no et fa créixer. En canvi, intentar superar les barreres sí que et fa millor persona. Per mi, la conclusió és clara: intentar empènyer i ser millor persona, sigui davant d’una malaltia o de qualsevol altra situació de la vida.

I a la societat en general, sobre la malaltia, la vulnerabilitat i la dignitat?

Sobretot, per aquells que no tenen consciència que demà poden ser ells, que les coses poden canviar d’un dia per l’altre. A mi un dia em van dir que estava malalta, però abans no ho estava, m’explico: poden venir accidents, pèrdues… Per això, no s’hauria de deixar de pensar mai que la situació pot canviar. I especialment quan estàs assegut en institucions polítiques: has de recordar que demà pots ser tu qui necessiti que et mirin, que t’escoltin i que et cuidin. I això, massa sovint, hi ha polítics que, malauradament, ho obliden.

Ens falta empatia… o ens falta temps per mirar-nos de veritat?

Sovint, les dues coses.

Què voldria que les seves filles aprenguessin d’aquesta etapa de la seva vida?

La meva filla petita em deia un dia: “Mama, ets la persona més forta que conec”. I jo el que vull que aprenguin és que la fortalesa està dins d’un mateix. Que no és una cosa que et vingui donada, sinó que es treballa i es construeix. I que, si són generoses amb els altres, i són capaces d’esforçar-se i treballar, aquesta fortalesa sempre hi serà, perquè forma part de cadascun de nosaltres.

Si aquesta entrevista fos l’únic que algú llegís de vostè… què li agradaria que sentís?

Que la vida és esforç, però quan t’esforces els resultats són meravellosos! I que som humans, i que els humans som una espècie que construeix societats i grups. I, per tant, m’agradaria que la gent entengués i confiés en la bondat de treballar col·lectivament pel bé de cada un de nosaltres.