Laura Tomàs, sensible, perseverant i curiosa

La Laura Tomàs Mora és psicòloga de formació, escriptora per vocació i mare per convicció. La seva vida es mou entre la sensibilitat i la força, entre les paraules i les emocions. Amb un passat marcat pel canvi i una mirada posada cap al futur, ha sabut transformar l’experiència personal en literatura. Autora de Matermorfosis i impulsora del Premi Bagaleu, defensa la importància de l’empatia, la maternitat conscient i la literatura com a eina de transformació.

Entrevista: Elena Melgarejo, Sandra Lara i Noelia Farias · Fotografies: Antonio Miralles ·

 

VIDA FAMILIAR I INFÀNCIA

Com recordes la teva infància? Hi ha alguna imatge o moment especial que sovint et vingui al cap?

La meva infància està marcada per un canvi molt fort. Fins als deu anys vaig viure a Andorra amb els meus pares i la meva germana. Després ens vam traslladar a Barcelona, però els meus pares pujaven i baixaven, i nosaltres dues vivíem soles. Va ser dur, sobretot com a nena, perquè vaig sentir molt la seva absència. Per mi, la vida es divideix clarament entre un abans i un després dels deu anys.

Quins records tens de l’època a Andorra?

Recordo molt les cases dels avis, tant materns com paterns. La meva àvia tenia molts gossos i una família gran. A casa de la meva padrina, la mare del meu pare, hi havia una tortuga i un hort. Són espais que encara formen part del meu imaginari.

Tens germans? Com era la vostra relació?

Tinc una germana gran, l’Eva, i sempre hem estat molt unides. Ens portem dos anys i compartim fins i tot el grup d’amics. Durant l’adolescència, la nostra unió es va fer encara més forta. Ara, ens fem costat en tot. Si ella viatja, em quedo amb el seu fill; si jo necessito ajuda, ella es queda amb les meves filles. És una gran aliada.

Què somiaves ser de petita?

Volia ser biòloga i tenir un cavall. M’imaginava vivint en una casa de dos pisos: el laboratori a dalt, perquè el cavall no hi pogués pujar. M’encantaven els animals.

Com era el teu vincle amb els llibres quan eres petita?

Va començar molt aviat. El dia que vaig fer quatre anys vaig començar a llegir sola un cartell d’hotel. Sempre he llegit moltíssim. Quan em van posar ulleres —perquè no hi veia bé— vaig començar a llegir en veu alta tots els cartells del carrer. Des d’aleshores, no he parat.

Quin llibre et va marcar?

Un dels primers que em va marcar va ser Momo, d’en Michael Ende. També recordo antologies de relats sobre extraterrestres, vampirs, fantasmes… Sempre m’ha fascinat tot aquest món fosc i màgic. Comprava còmics del comte Dràcula i em fascinaven els nens zombis, nens fantasmes, nens vampirs…

De quina manera la teva educació familiar t’ha marcat?

Els meus pares sempre m’han donat llibertat per fer el que volgués, però amb responsabilitat: si ho fas, fes-ho bé. Quan vaig voler canviar de carrera, em van donar suport. També m’han transmès valors importants com ara la importància d’escoltar i la comunicació honesta. A casa hi havia molta transparència. Jo ho aplico amb les meves filles.

 

ADOLESCÈNCIA I ESTUDIS

Com recordes la teva adolescència?

Va ser una etapa difícil. Vaig patir bullying a l’escola, que va ser un dels motius del canvi a Barcelona. Malauradament, es va repetir en el nou centre. Els meus pares no se’n van adonar fins molt més tard. Vaig acabar molt tocada emocionalment. Però també entenc que tot allò m’ha fet créixer i m’ha aportat una mirada més empàtica.

Quina relació tenies amb els teus pares durant aquella època?

Hi va haver distància, però quan vaig tocar fons, vaig explicar a la meva mare tot el que havia passat. Vam parlar tota una nit, i els meus pares es van bolcar. Em van dir: “Som una família, ens en sortirem junts”.

Eres bona estudiant?

Sempre m’han anat bé els estudis. Treia bones notes amb facilitat, tot i que no tenia grans hàbits d’estudi. A la universitat, vaig entendre que el futur depenia de mi i em vaig començar a implicar més seriosament.

Quan vas decidir estudiar Psicologia?

Va ser al final de COU. Dubtava entre Comunicació Audiovisual i Psicologia. Al final vaig escollir la primera, però al cap de poc temps vaig veure que no era el meu camí. Vaig decidir provar Psicologia i em vaig enamorar. Els meus pares ho van entendre i em van animar.

Com vas viure els anys universitaris?

Amb llibertat i felicitat. Sortíem de festa, viatjàvem molt, estudiava el que m’agradava. Van ser anys molt intensos i màgics. També vaig conèixer qui posteriorment seria el meu marit.

Quina és la lliçó més gran que et va donar aquella etapa?

Que ja no has de respondre a ningú més que a tu mateixa. Que ets responsable del teu futur i de les teves decisions.

 

VIDA PROFESSIONAL

Com conviuen la Laura psicòloga i la Laura escriptora?

Estan molt unides. Tot i que fa anys que no exerceixo, la psicologia forma part de com penso, com entenc el món i com escric. M’ajuda a crear personatges més reals. De fet, molts relats parlen de salut mental, i la protagonista de la meva novel·la està ingressada en un psiquiàtric inspirat en la meva experiència laboral.

Per què vas deixar de treballar com a psicòloga?

Quan vaig tenir la meva primera filla, acabava de fer el PIR. Em van oferir feina, però vaig decidir parar un any per cuidar-la. Aquell any es van convertir en deu. Amb la segona filla, que va néixer amb complicacions, vaig sentir que havia de tornar a connectar amb una part de mi que havia quedat aparcada: escriure.

Com vas començar a escriure de forma regular?

Quan la Bruna era petita, la deixava amb una Mare de dia i me n’anava al parc amb una llibreta. Allà va néixer una història que em va enamorar. Vaig començar a formar-me a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i tot va començar a fluir.

Quins reptes té traduir literatura fantàstica?

És un repte creatiu. Has de buscar solucions per a mons inventats, paraules noves, i fins i tot he hagut de traduir versos satírics. És una part molt divertida i tècnica a la vegada. Aporta molt a la meva pròpia escriptura.

Què significa per a tu publicar en revistes i antologies?

És una manera d’agafar múscul i fer-se lloc en un món saturat. M’ha servit per perdre la por, practicar, i connectar amb una comunitat apassionada que viu la literatura com jo.

Com ha estat la teva experiència com a lectora editorial?

M’ha ajudat a entendre millor l’estructura de les novel·les. T’ofereix una mirada molt crítica que després pots aplicar al teu propi text. Tot i això, a vegades pot frenar la creativitat si no et treus el barret de “jutge”.

Com va néixer el Premi Bagaleu?

Vaig entrar com a patrona a BOMOSA i vaig proposar combinar dues passions: ecologia i literatura. Inicialment, volia fer una antologia, però es va transformar en un premi de novel·les curtes amb l’objectiu de fer pensar sobre el futur i el canvi climàtic.

Com definiries la ficció climàtica, per aquells que no la coneixen?

És una branca de la ciència-ficció que imagina escenaris futurs marcats pel canvi climàtic. Sovint són distòpics, però també vam voler incloure vessants com el “solarpunk”, que planteja solucions i utopies alternatives.

Quin balanç fas de la primera edició del Premi Bagaleu?

Molt positiu. Vam rebre 28 obres amb idees molt potents. Algunes no eren perfectes literàriament, però aportaven molt. I el guanyador tracta un tema, com el malbaratament alimentari, que ja podríem abordar avui mateix.

Com veus l’escena del fantàstic en català?

Està en plena maduresa. Hi ha veus molt potents, especialment dones, que fan alta literatura des de l’escenari fantàstic. Ja no és un gènere marginal, sinó que arriba a tot tipus de premis i públics.

Matermorfosis és el títol del llibre que publicaràs, què hi trobaran els lectors?

Relats intensos, foscos i lírics. Històries de dones, de maternitat, de lluita per ser estimades i per ser elles mateixes. Hi ha feminitat, erotisme, contes de fades i molta emoció.

Té elements autobiogràfics?

Sí. Tot i que els relats són fantàstics, parteixen d’emocions i experiències personals. Per exemple, els relats Embastada i La Cucafera estan ambientats en aquesta casa, aquest bosc i aquest poble.

Com ha estat el procés de publicar-lo?

El llibre recull deu anys de relats. Va ser molt intens reescriure’ls i traduir-los en poc temps. Encara ningú de la meva família l’ha llegit sencer, però els primers comentaris m’han animat molt.

Com t’ha fet créixer aquest llibre?

M’ha permès tancar una etapa fosca i començar a mirar cap a la llum. Vull orientar-me cap a escriure amb més esperança i oferir aquest mateix camí a les meves filles.

Què et va portar a formar part de BOMOSA?

Sempre he tingut inquietuds socials i mediambientals. Quan em van proposar entrar com a patrona, vaig dir que sí encantada. I així vaig poder impulsar el Premi Bagaleu.

Quins són els projectes o iniciatives de la Fundació que més t’han atrapat?

Hi ha diversos projectes que m’han encantat. Un d’ells és la Hackató, que era com un mirall del Bagaleu, però enfocat a trobar idees per reduir el consum de CO₂. Ho vaig trobar preciós. També m’ha agradat molt el projecte del Jove Voluntariat Lector, on nois i noies joves llegeixen en les llars de la gent gran. Em sembla una idea bonica i molt humana, perquè crea vincles reals entre generacions. Un altre projecte destacable és el llibre de Mario Chimenea sobre la fauna d’Andorra, que també em va agradar molt. En general, tot el que fan des de la Fundació em sembla molt bonic i amb molt de sentit. Ara mateix tenen un projecte en fase de gestació que em fa especial il·lusió: és una iniciativa sobre emprenedoria adreçada a joves, que es farà amb escoles. Té molt bona pinta!

Quins valors creus que necessitem per construir una societat més empàtica?

Escolta i capacitat de mirar més enllà del present. Hem d’actuar pensant en el futur col·lectiu, no només en el benefici immediat.

 

VIDA EN FAMÍLIA

Quins valors intentes transmetre a les teves filles?

Que siguin elles mateixes. En un món on el que pensen els altres pesa tant, jo vull que sàpiguen qui són i què volen, independentment del que s’esperi d’elles. També els ensenyo l’equilibri, el valor de la família i la capacitat d’escoltar els altres.

Què t’han ensenyat elles a tu?

Tot. Són el meu mirall i el meu motor. Tot el que he crescut com a persona és per ser millor mare. Fins i tot escriure m’ha ajudat a cuidar millor de mi i d’elles.

Com t’imagines la teva família d’aquí a deu anys?

Espero que continuem units, que les meves filles siguin felices i que jo pugui tenir més temps per escriure i per compartir amb el meu marit.

Creus en el destí?

Depèn de com entenguem el destí. Si parlem d’un futur ja escrit que s’ha de complir sí o sí, no, no hi crec. Però si entenem el destí com el fet que les coses passen com han de passar, com si hi hagués una mena de fil conductor que ho fa encaixar tot, aleshores sí, hi crec.

Què t’aporta calma en moments complicats o d’estrès?

Cuidar-me. Tenir temps per mi, encara que sigui una estoneta. Justament, quan estàs estressada, el que menys tens és temps lliure, però és quan més el necessites. Escriure, llegir, descansar… llegir per mi és una via d’escapament i una font de plaer increïble. També una abraçada, estar amb la família o dormir, que sovint ho infravalorem i és clau per recarregar piles.

Et consideres més de muntanya o de ciutat?

Sense cap dubte, de muntanya. M’hi sento molt més feliç. Durant el confinament vam estar aquí, a Éller, i va ser meravellós, no volia tornar a la ciutat de cap manera. Però, de moment, em toca viure-hi.

Quin llibre tens ara mateix a la tauleta de nit?

Ara mateix no hi tinc cap llibre publicat, perquè estic immersa en la lectura professional de manuscrits per a l’editorial El Transbordador. Però el darrer que vaig llegir va ser Solaris, de Stanisław Lem, una novel·la clàssica de ciència-ficció que m’ha fascinat.

Com us agrada passar el temps en família?

Ens encanta viatjar. Cada any fem algun viatge llarg. També anem molt sovint a Éller, on podem gaudir de la natura, passejar, estar junts de veritat. I, per descomptat, ens agrada anar a Cadaqués, on passem els estius. I esquiar, que és un dels esports que compartim en família i que ens uneix molt.

Si poguessis fer marxa enrere, hi hauria alguna cosa que canviaries?

La veritat és que no. A vegades penso: “I si hagués començat abans a treballar o a escriure?” Però després m’adono que, si ho hagués fet, potser no seria on soc ara, ni seria qui soc. Potser no haurien nascut les meves filles. És això que deia abans: les coses passen com han de passar.

 

RESPOSTES BREUS

Menjar preferit: El menjar mexicà

Beguda: Kombucha

Un llibre: Una edad difícil, de l’Anna Starobinets

Una pel·lícula: In the mood for Love, de Wong Kar Wai

Mar o muntanya: Muntanya

Un viatge: Japó

Un país per viure-hi: Els Països Nòrdics

Un somni: Poder viure de l’escriptura