Núria Mariño, humil i lluitadora

La Núria Mariño encomana energia, emoció i veritat. Fundadora d’IME Clínic, ha sabut transformar la seva visió de la medicina estètica en un projecte amb ànima, on l’empatia, l’amor i el respecte són tan importants com els tractaments. Advocada de formació, emprenedora per vocació i mare de tres fills, la seva història és un exemple de determinació, valentia i sensibilitat.

Entrevista: Elena Melgarejo Josep Segura i Noelia Farias · Fotografies: Reinaldo Márquez · Perruqueria: Salón Toro Centre Júlia by Elena Vahina· Maquillatge: Centre Júlia by Fanny Garcia

VIDA FAMILIAR I INFÀNCIA

Com era la Núria de petita?

Era una nena molt inquieta, molt trasto. No parava mai quieta. Els meus pares havien d’estar a sobre tot el dia perquè, en el moment que es giraven, jo ja no hi era. Sempre m’escapolia. M’agradava molt jugar amb nois, fer jocs moguts. Ja de petita tenia aquest punt de voler manar, de voler liderar. El que passa és que en aquella època no agradava gaire que una nena manés. Però sempre he tingut aquest caràcter.

A casa teva hi havia esperit emprenedor?

Totalment. El meu pare sempre ha estat una persona molt lluitadora, amb el somni de tenir la seva pròpia empresa. Va viure moments difícils, però amb constància i esforç ho va aconseguir. La meva mare també ha lluitat sempre per assolir els seus objectius. Tots dos han estat molt valents i treballadors, i aquest esperit d’esforç i superació l’he respirat des de petita a casa.

Recordes algun joc o afició que et definís especialment?

Jo jugava a tot. Però el més important era estar entretinguda i moure’m. No era una nena de quedar-se quieta a casa. Si podia fer bici, jugar a futbol o fer el que fos al carrer, jo era feliç. No importava el joc, sinó sentir-me lliure.

Com era la teva relació amb els teus pares?

De petita era molt bona, sempre hi ha hagut molt amor. Però a mesura que vaig anar creixent, sobretot amb l’adolescència, van començar les friccions. El meu caràcter es va començar a marcar molt, volia fer el que jo volia, no acceptava un “no” com a resposta. Sempre qüestionava les coses. Volia saber el perquè de tot. Això no és fàcil de gestionar per uns pares, i a vegades em diuen que no els ho vaig posar gens fàcil. Però crec que forma part del meu ADN.

Et senties més propera al teu pare o a la teva mare?

Jo sempre he estat molt del meu pare, com moltes nenes. El veia com un referent: treballador, lluitador, sortia de casa, tenia empreses… Però ara que em faig gran i que soc mare, valoro moltíssim tot el que va fer la meva mare, que va decidir deixar la seva carrera professional de costat per poder educar-nos i estar al nostre costat, fet que valoro molt ja que no tothom deixaria de costat el seu futur per dedicar-se als seus fills.

Hi ha algun record d’infància que et toqui especialment el cor?

Sí, el càmping. Els meus pares sempre han sigut molt actius i molt de fer plans. Cada cap de setmana baixàvem al càmping, on teníem una mena de bungalow. Allà coincidíem amb nens i nenes de tot arreu d’Espanya. Era un espai molt lliure, jugàvem fins molt tard, muntàvem mini discoteques infantils… Em sentia molt feliç allà. I el més bonic és que encara mantinc amistats d’aquella època. Quan ens retrobem és com si el temps no hagués passat.

Hi ha algun valor que t’hagin transmès els teus pares i que continuïs aplicant avui?

Sí, la lluita. La constància. El no rendir-te. El no deixar que ningú et faci sentir menys, i saber que amb esforç pots aconseguir el que et proposis. Aquest ha estat sempre el meu motor: treballar pel que vols, creure-hi, i no deixar-ho estar.

Intentes transmetre aquests valors als teus fills?

Sí, intento transmetre’ls-hi. Encara són petits —el gran farà dotze anys—, però des de ben petits intento fer-los veure que res arriba sol. Que tot es construeix amb esforç, amb ganes, amb amor. I sobretot, amb passió pel que fas.

ADOLESCÈNCIA I ESTUDIS

Com recordes la teva etapa adolescent?

La recordo molt moguda, perquè vaig ser una mica complicada. Arribava fins al punt d’enganyar els meus pares dient que passaria el cap de setmana a casa d’una amiga, quan en realitat me n’anava a festivals a Espanya amb només 16 anys. Aquella mateixa edat també vaig començar a treballar, ja que volia gestionar-me la meva pròpia economia i poder comprar-me el que volgués sense dependre ni sentir-me controlada pels meus pares.

I això ho feies mentre estudiaves?

Sí. Sempre he treballat i estudiat alhora. A més, des de molt jove vaig voler tenir independència econòmica. Volia tenir els meus diners, gestionar-me, no dependre de ningú. Això em donava molta llibertat.

Vas tenir clar de seguida que volies estudiar Dret?

No, en realitat la meva vocació sempre havia estat la medicina. De fet, vaig fer el curs zero, però em va fer por no poder afrontar les pràctiques: l’olor del formol, el contacte amb els cadàvers… Tot això em va frenar, i finalment em vaig decantar pel Dret. Tot i així, en el fons sempre he sentit que no era la meva autèntica vocació.

VIDA PROFESSIONAL

Com vas fer el salt cap al món de la medicina estètica?

Tot va començar perquè, com que mai m’havia fet cap tractament de bellesa, les meves amigues me’n van regalar un abans del meu casament. Va ser aleshores quan vaig conèixer la Maite i em vaig enamorar d’ella com a persona. Aquell moment em va fer replantejar la idea de muntar un centre d’estètica, però amb un concepte diferent: no només pensat en la bellesa, sinó també en el benestar de les persones. Quan li vaig proposar sumar-se al projecte, no ho va dubtar ni un instant i em va acompanyar des del primer dia. Sempre dic que ella va ser qui em va descobrir la bellesa d’aquest món. Poc després vam conèixer la doctora Zobeida, que en un inici era clienta nostra, i em va passar exactament el mateix que amb la Maite: em va captivar des del primer moment pel seu gran cor i la seva qualitat humana. Amb ella vam fer el pas definitiu cap a la medicina estètica. Per mi, IME CLINIC no és només Núria Mariño: som nosaltres tres. La doctora Zobeida, encarregada de la medicina estètica; la Maite, de la part d’estètica; i jo, de la vessant més empresarial i d’innovació. Sempre dic que som una família, una família d’elecció, i és gràcies a aquest equip que tot funciona.

Quan vas obrir la teva primera consulta?

El primer centre tenia uns 120 m² i va néixer inicialment com a centre d’estètica. Al cap d’un any ja vam ampliar amb el local del costat i el del pis de dalt, arribant gairebé als 300 m² i incorporant els serveis de medicina estètica. Des del principi teníem molt clara la nostra visió: volíem crear un centre mèdic-estètic diferent, proper a les persones i enfocat tant en la bellesa com en el benestar. No volia transformar ningú, ni vendre cànons de bellesa irreals. Volia acompanyar les persones perquè se sentissin millor amb elles mateixes. I això només es pot fer amb respecte, amb escolta i amb molta empatia. El projecte va anar creixent molt de pressa perquè la gent notava que hi havia alguna cosa diferent. Sentien que no venien només a fer-se un tractament, sinó a cuidar-se des d’un altre vessant. Amb els anys hem anat creixent, evolucionant i consolidant el nostre model, fins a arribar al que som avui: un espai d’aproximadament 800 m² dedicats íntegrament a cuidar i millorar la vida de les persones.

Quin és l’ADN d’IME Clínic?

L’amor i el respecte. Sempre ho dic: l’amor ho mou tot. Si no és amb amor, no funciona. Nosaltres no fem medicina estètica per transformar persones. Acompanyem persones que volen sentir-se millor amb elles mateixes. I això, a vegades, no té res a veure amb una agulla. Té a veure amb escoltar, amb mirar als ulls, amb entendre què necessita aquella persona. Moltes vegades arriba algú amb una petició i, quan rasques una mica, veus que el que necessita no és un tractament, sinó que algú l’escolti de veritat. I això és el que fem aquí.

Com tries els professionals que formen part del teu equip?

Per mi és bàsic que tinguin una gran qualitat humana. El currículum és important, però per sobre de tot valoro el seu vessant personal. Han de compartir els mateixos valors: respecte, empatia, honestedat, cura. Estimar el que fan. Si no és així, no poden formar part d’IME CLINIC. Aquí no venim a col·locar tractaments ni a fer números. Venim a cuidar persones. I això només es pot fer des del cor.

Com ha estat aquest camí de construir un projecte propi?

Dur. Molt dur. Però també molt gratificant. Quan fas una cosa des de zero, t’ho has de fer tot: el nom, la marca, l’estratègia, el local, el personal, la comunicació… És un món. I al principi no tens ni temps per respirar. Jo em llevava a les cinc del matí per tenir estones per treballar abans que es despertessin els nens. Però també he après molt. I sobretot he tingut clar que no volia perdre mai l’essència. El perquè vaig començar tot això.

I aquest “per què” continua sent el mateix?

Sí. Jo vaig començar IME perquè volia acompanyar les persones, perquè volia fer les coses d’una altra manera. I això no ha canviat. Quan alguna cosa em fa dubtar, sempre torno al “per què”. M’ajuda a no desviar-me, a continuar fidel als meus valors. Per això dic que IME és un projecte viu, que creix, però que sempre manté l’ànima intacta.

Estàs oberta a noves tecnologies i aparells? Com decideixes incorporar-los?

Sí, però no a qualsevol preu. Jo crec molt en el criteri mèdic. No vull posar una màquina perquè és tendència o perquè està de moda. Quan un fabricant em ve a oferir un aparell, jo primer pregunto: “Ho faries amb la teva germana? Ho faries amb la teva filla?”. A vegades se’m queden parats, i això ja diu molt. M’agrada fer servir aquest filtre. I si a sobre et donen garanties i estudis reals, doncs perfecte. Però si no, no ho incorporo. Vull saber com funciona, com respon el cos, què estic fent… I ho provo tot primer amb mi.

La Laserlipòlisi és un dels vostres tractaments estrella. En què consisteix i què el fa tan efectiu?

La vam incorporar fa un any i mig, després de descobrir-la als Estats Units. Buscàvem una alternativa menys invasiva a les liposuccions tradicionals, arran de veure pacients amb molt dolor postoperatori. La Laserlipòlisi permet fer una lipòlisi o un lifting amb resultats molt bons, sense incisions, amb mínima molèstia i una recuperació gairebé immediata. Funciona mitjançant calor, que destrueix el greix i afavoreix la retracció del teixit, evitant la flaccidesa. El preu és molt accessible —des de 1.500 € per a tractaments facials— i la resposta dels pacients ha estat excel·lent. De fet, tenim l’exclusivitat a Andorra i l’agenda plena només amb els nostres pacients habituals.

Veieu augment en la demanda d’homes i pacients més joves?

Sí, cada vegada tenim més homes i més pacients joves. El perfil ha canviat molt. Ara la gent ve per cuidar-se, per mantenir-se, no per transformar-se. Volen resultats subtils, naturals. I molts homes venen perquè les seves dones els ho recomanen o perquè veuen que no passa res per fer-se un tractament. S’està normalitzant molt.

Cap a on creus que evoluciona la medicina estètica a escala global?

Cap a la naturalitat, sens dubte. La gent vol continuar sent ella mateixa. S’ha acabat aquell moment de voler-se canviar la cara o semblar una altra persona. Ara el que es busca és millorar, mantenir-se, però sense perdre l’essència. I això ens obliga a nosaltres, els professionals, a ser molt curosos i honestos. Menys és més. Sempre.

Com afecten les xarxes socials a aquesta percepció?

Moltíssim. Les xarxes socials fan molt de mal, sobretot a les noies joves. Estan plenes de filtres, de cossos irreals, de vides aparentment perfectes. I això genera molta frustració, molta inseguretat. La gent vol assemblar-se a allò que veu a Instagram, però allò no és real. És una il·lusió. Jo sempre intento fer pedagogia i dir la veritat. Explico que moltes fotos estan retocades, que molts referents tenen cirurgies o tractaments molt invasius. I que la bellesa no pot ser mai una font de patiment.

Has tingut pacients que arriben amb una foto de referència i et demanen “vull ser així”?

Sí, moltes. I sempre intento frenar això. Quan algú em diu “vull aquests llavis” o “vull aquesta cara”, jo els pregunto: “Què t’agrada realment d’aquesta imatge? Com et vols sentir?”. Intento que connectin amb el seu desig real, que sovint no té res a veure amb copiar algú altre. Perquè si no, per molt que aconsegueixis aquell nas o aquells pòmuls, continuaràs sense sentir-te bé. El problema no és físic, és emocional.

Penses que la teva forma de veure la medicina estètica t’ajuda en ocasions a entendre millor als pacients?

Molt. Entendre les persones, saber escoltar, detectar quan darrere d’una demanda hi ha una ferida emocional… tot això és essencial. No som un lloc on la gent entra i demana. Som un espai d’acompanyament, i això requereix molta formació, però també molta sensibilitat. A vegades, el millor tractament és no fer-ne cap.

Quina opinió tens sobre el paper de la dona avui dia?

La dona ha avançat molt, però encara tenim moltes càrregues. Se’ns exigeix ser mares perfectes, treballadores excel·lents, parelles presents, amigues fidels, cuidar-nos, estar bé físicament, estar bé emocionalment… És esgotador. I moltes vegades no ens permetem parar. Ens han ensenyat a ser fortes, però no a escoltar-nos. Jo crec que és hora de començar a prioritzar-nos, a posar límits, a cuidar-nos sense culpa. I això ho he après a força de caure moltes vegades.

Tens referents femenins que t’hagin inspirat?

Sí, moltes. Però sobretot dones reals. Amigues meves, mares d’escola, dones que lluiten cada dia per tirar endavant, que treballen, que eduquen, que estimen. No cal ser famosa per ser inspiradora. Hi ha molta bellesa i moltíssima força en les dones anònimes. I jo em nodreixo molt d’això.

Què et fa sentir orgullosa del que has construït?

El fet que les persones que venen aquí se sentin acompanyades. Quan algú em diu: “M’has ajudat molt més del que m’esperava”, o “aquí m’heu tornat l’autoestima”, per mi això no té preu. És aleshores quan veig que tot l’esforç ha valgut la pena. I que estem fent alguna cosa que va molt més enllà de la medicina estètica.

Si haguessis de somiar en gran, on t’agradaria veure IME d’aquí a 10 anys?

Doncs m’agradaria veure’l com un centre de referència no només pels tractaments, sinó per com tractem la gent. M’agradaria que es conegués per l’excel·lència mèdica, però també per l’empatia, per com cuidem els pacients. I que, si creixem, sigui perquè hem sabut mantenir aquesta manera de fer.

ÀMBIT PERSONAL

Com et defineixes com a persona? Quin aspecte creus que et caracteritza més?

Soc una persona molt propera. M’agrada molt estar amb la gent. I també diria que soc bastant emocional. A vegades, potser massa. Em deixo portar molt pel cor i per l’energia que sento de les persones. Això em fa connectar molt bé amb els pacients, però també m’afecta molt quan alguna cosa no va bé.

Tens alguna virtut que tothom et reconeix?

Molts em diuen que transmeto confiança i serenor. Que poden parlar amb mi de tot, que se senten escoltats. Jo crec que això és molt important, sobretot en la meva professió. Si no generes confiança, no pots acompanyar ningú en un procés estètic, perquè no és només físic, també és emocional.

I algun defecte que puguis confessar?

Sí, en tinc molts. Però potser el més gran és que em costa molt delegar. Vull tenir-ho tot controlat, i això no sempre és bo. A vegades m’angoixo perquè ho vull fer tot jo, i he d’aprendre a deixar anar. També soc molt exigent amb mi mateixa. Sempre vull fer-ho tot perfecte, i això em crea molta pressió.

Ets fàcil de conviure? O tens els teus moments…?

Ui, tinc molts moments! Soc bastant intensa. Quan estic bé, ho estic molt. Però quan estic cansada o saturada, també ho nota tothom. A casa em coneixen i saben quan és millor no dir-me res. Però també intento compensar-ho sent molt afectuosa i detallista. M’agrada cuidar els altres.

Et consideres més emocional o racional en la presa de decisions?

Emocional, sens dubte. Tot i que la medicina et demana ser racional i analítica, jo sempre escolto molt el que sento. La intuïció per mi és clau. Si alguna cosa no em fa vibrar, no la faig. Però també he après a posar una mica de fre, a pensar-hi una mica més abans d’actuar. És un equilibri.

VIDA EN PARELLA I FILLS

Com vas conèixer la teva parella. Qui va fer el primer pas?

El vaig conèixer quan teníem 18 anys, és a dir, portem tota la vida junts. I vaig ser jo qui va fer el primer pas, sense cap mena de dubte. Ell és molt tímid i jo soc tot el contrari… així que sí, vaig ser jo.

Com equilibres la vida familiar amb la gestió de la clínica?

M’ho posen molt fàcil. Amb el meu marit ho fem tot conjuntament, és un pare increïble. I a la feina, si jo no hi soc, tot continua funcionant com si hi fos. Tinc la gran sort de comptar amb un gran equip.

Què és el que més valores de la teva parella?

És el meu millor amic. M’escolta, em dona suport i sempre hi és. Ens equilibrem: jo soc molt impulsiva i ell és el meu pol a terra, em fa pensar i veure les coses amb calma.

Tens tres fills. Com porten la teva dedicació professional?

Ho porten força bé. El gran és molt vergonyós i li costa més que em pari tanta gent, però ho entén. Les petites estan encantades i sempre em diuen que volen venir a treballar amb mi.

Què t’ha ensenyat la maternitat que apliques a la teva vida o empresa?

A organitzar-me. Amb tres nens, o tens rutines o no te’n surts. També els educo en la responsabilitat: si volen diners, han de fer alguna feina. Així entenen el valor de les coses i dels diners.

Et resulta fàcil separar el rol de mare del de directora d’empresa?

Sí. De fet, per mi no soc la directora, soc una més. I tinc un equip tan bo que ho fa molt fàcil. No he de manar ni renyar, al contrari. Sovint són elles qui prenen la iniciativa i proposen coses. Tinc molta sort amb l’equip.

INQUIETUDS I HOBBYS

Com et definiries en tres paraules?

Humil, lluitadora i molt tossuda. Aquesta és la realitat.

Quina virtut et reconeix tothom?

Diria que l’empatia. No sé si és una virtut, però em poso molt en la pell dels altres. A vegades em diuen que potser massa… però soc així.

I algun defecte que puguis confessar?

Soc molt tossuda, molt. Em costa molt fer marxa enrere.

Creus que és fàcil conviure amb tu?

Això ho haurien de dir el meu marit i els meus fills… però no sé si és fàcil, perquè ho vull tot a la meva manera, quan jo ho vull, i no pot ser d’aquí a cinc minuts, no. Si una cosa no està bé, s’ha d’arreglar ja.

El meu marit és un sant, de debò. No sé com m’aguanta, però penso que conviure amb mi no sempre és fàcil.

Necessites tenir moments per a tu?

Sí, i a vegades els trobo a faltar, sobretot quan els nens eren petits. Els dos grans es porten només 15 mesos, i entre això i el negoci era una bogeria. No tenia temps ni per dutxar-me tranquil·la. Encara que el meu home volgués estar més present, no podia. Va ser una època dura. Ara m’agradaria anar al gimnàs, cuidar-me més… però sempre acabo prioritzant els altres. Sé que ho he de canviar.

Et consideres una persona emocional?

Totalment. Molt emocional. M’ho diuen sovint, que hauria de canviar-ho, però no em va tan malament sent com soc. Prefereixo ser així.

Fas algun esport o et cuides amb alguna rutina personal?

No tinc temps. Només provo coses si cal gravar-les per a les xarxes o si arriben aparells nous i s’han de testar. Sempre ho faig primer en mi mateixa. Si ha de passar alguna cosa, prefereixo que em passi a mi. Però sí que vull començar a fer alguna cosa per a mi, encara que sigui una hora a la setmana. Tinc una noia que fa massatges espectaculars i no m’ha fet mai un massatge. La meva mare sempre diu que si li toqués la loteria, se l’emportaria a casa. I mira, porto deu anys amb ella i res. Això ho he de canviar, perquè ho necessito.

Què et fa sentir més viva i connectada amb tu mateixa?

Passar temps amb la família. Soc molt familiar. També gaudeixo molt els moments a soles amb el meu marit. Quan em diu “va, anem a dinar” per sorpresa… aquests moments em connecten molt.

Tens alguna experiència pendent de viure?

Moltes! Com tothom, suposo… però no les descarto. Potser un dia arriben.

Et penedeixes d’alguna decisió del passat?

No. Penso que tot passa per alguna raó. Estic on estic i tinc el que tinc gràcies a les decisions que he anat prenent. Així que no me’n penedeixo de res.

Tens por d’alguna cosa?

Sí, de les malalties. Tinc pànic que li passi alguna cosa a algú que estimo. És una por que no pots controlar, perquè no depèn de tu.

I el teu somni personal, més enllà de l’àmbit professional?

Està a punt de complir-se: tenir una caseta amb jardí on els nens puguin jugar i respirar. Després de la pandèmia, ho vaig tenir clar. Vivíem en un àtic molt gran i bonic, però sense terrassa. Amb tot el tema de la COVID, vaig passar moltíssima por. No poder sortir a respirar em va fer patir molt. Així que aquest any, si tot va bé, aquest somni es farà realitat.

RESPOSTES BREUS

Menjar preferit: Marisc

Beguda: Refrescos

Una pel·lícula: Qualsevol romàntica, com per exemple Titànic, Pretty Woman…

Un actor o actriu: Julia Robert

Mar o muntanya: Muntanya

Un país per viure-hi: Andorra