Maria Lluïsa & Pere: “El telèfon va ser bàsic en la nostra relació”

Quan la Mª Lluïsa va començar a treballar de telefonista a la Seu d’Urgell, poc es pensava la importància que tindria el telèfon en la seva vida. Tenia 18 anys, era telefonista, i tot el dia passava trucades. Sovint, les d’un jove Pere Roquet, que treballava en un banc de la Seu. Es coneixien de vista, i un bon dia van coincidir en el ball de Carnaval de la capital alturgellenca l’any 1952. A la noia no li agradava gaire ballar, però va acompanyar la germana i les cosines, que l’empenyien a divertir-se, i cansada de sentir-les els va dir “ara ballaré amb el primer que m’ho vingui a demanar”. I aquell va ser el Pere. I van començar a sortir.

Més tard, quan ell va anar a fer el servei militar a Lleida, el Pere –que feia de telefonista al quarter- cada dia havia de parlar amb la Seu per passar l’informe del dia, però abans, la parella aprofitava per festejar una estoneta per telèfon. “Va ser un festeig llarg, com els d’abans, anàvem al cinema els diumenge i només fèiem ‘manetes’”, confessa somrient el Pere, que afegeix que “va ser un enamorament progressiu i real, ella em va agradar perquè era molt bona persona…”. Per la seva part la Mª Lluïsa coincideix plenament amb el seu marit “doncs a mi em va agradar de seguida perquè em va semblar que era un bon noi”. Tant per un com per a l’altra, va ser el primer i únic amor de la seva vida.

El Pere Roquet Ribó va néixer el 7 d’abril del 1932 al Pla de Sant Tirs, mentre que la Mª Lluïsa  Portella Gaspa naixia el 21 d’abril de 1934 a Escaldes-Engordany. Es van casar a la capella del Remei, prop de Puigcerdà, el 13 de juny de 1957, van tenir tres fills, tenen nou nets i una besneta.

Teniu una gran família…

Pere: Soc el patriarca de la família, i això m’omple d’orgull. Dono molt valor a les relacions familiars, quan ens reunim tots som 20! M’agrada veure’ls tots junts, fem reunions amb tota la colla, almenys tres cops l’any, ens veiem per Nadal, per Reis i cada any dediquem un cap de setmana a marxar tots junts a esquiar.

Mª Lluïsa: La família ha estat la nostra gran prioritat a la vida. Fins i tot en l’època laboral, quan el Pere tenia la màxima responsabilitat al banc, considerava sagrats els caps de setmana, sempre els ha dedicat als de casa.

Què va canviar amb la jubilació?

Pere: Als 66 anys em vaig jubilar. En aquell moment era conseller delegat de Crèdit Andorrà i havia patit cinc operacions de cor… com comprendràs, quan el metge em va dir tot el que ja no podria fer des del meu càrrec, vaig decidir plegar.  Pensa que, un cop jubilat, em van operar del cor quatre vegades més i vaig tenir dos càncers!

Mª Lluïsa: Va ser la millor decisió, tenim la sort d’haver arribat als 61 anys de casats, i som molt feliços junts. Els viatges sempre han estat la nostra gran passió, i des que el Pere es va jubilar estem més lliures per fer-ho. Gaudim plenament dels nostres viatges, que tenen tots una vessant humanitària, ens satisfà poder ajudar les persones que ho necessiten.

Celebrar 61 anys de casats és tot un rècord… Quin és el secret?

Pere: Han estat 61 anys de felicitat plena… i aquest any ja en farem 62! El secret és estimar-se molt, ser tolerants i comprensius i, sobretot, no voler tenir sempre la raó. Nosaltres tenim un pacte: quan un dels dos aixeca una mica el to de veu, l’altre l’hi fa notar i la discussió ja ni comença…

Mª Lluïsa: Una altra de les nostres normes és que mai ens n’hem d’anar a dormir enfadats, ni tan sols disgustats. Parlem del problema i sempre es resol!