Angelina Mas: “Per tenir força política calia aconseguir el sufragi femení”

En un país on durant dècades calia el permís del marit per fer qualsevol tràmit, un petit grup de dones es va començar a reunir en silenci, en el menjador tancat d’un restaurant. No cridaven, no protestaven, però sí que es qüestionaven moltes coses. Entre elles, hi havia l’Angelina Mas, qui avui ens obre les portes d’una memòria col·lectiva que cal preservar.  Inicialment no buscaven el dret a vot, sinó influir en decisions quotidianes i polítiques que els afectaven directament. Amb el temps, van entendre que per tenir força política calia aconseguir el sufragi femení. Així, el vot esdevingué el moment clau que va obrir la porta a la participació plena de les dones en la vida política d’Andorra. L’Angelina és l’últim eix viu del sufragisme andorrà.

 Angelina, què és el primer que li ve al cap quan diuen “sufragi femení”? 

Tal com s’ha interpretat ara, a mi això no em diu res, perquè quan ens vam reunir no anàvem a reclamar el dret de vot, sinó altres coses. Era més aviat un programa d’igualtat que no de sufragi. El que va passar és que els advocats ens van aconsellar que, per tenir un cert pes i poder aconseguir el que volíem, calia tindre força política, i això implicava tenir el vot. Però, tot i que ara es dona tanta importància al vot, per a nosaltres no era el més important. Hi havia moltes altres coses que ens importaven molt més que el vot.

Quan vau començar aquelles primeres reunions a Ca la Quima, us imaginàveu realment l’impacte que tindrien en la història d’Andorra?

Diria que no, que l’impacte tampoc no va ser una cosa especialment significativa. Quan es va fer el canvi i les dones van començar a votar, els resultats no van variar gaire, perquè cada parròquia ja tenia els seus grups ben definits i això es va mantenir. D’alguna manera, les dones ja participaven en les eleccions, anaven a buscar vots pel marit, discutien, en parlaven… L’únic que no feien era l’acte de votar. I el que vam constatar després és que els resultats no havien canviat, que més o menys tot continuava igual.

El vostre moviment no va néixer pel fet de votar, sinó per denunciar injustícies més quotidianes. Quina va ser la gota que et va fer dir “fins aquí”?

Això va començar amb la Quima, perquè ella era andorrana. Estava casada amb un francès i, després d’haver treballat molts anys a França, va tornar a Andorra. En tornar, va muntar el restaurant que tenia, el de Cala Quima. Un dia va anar al Comú per demanar no sé quin tràmit i, en entregar els papers, li van dir que havien d’anar signats pel seu marit. Ella es va indignar i va dir: “Però quina comèdia és aquesta?” Em va trucar la Quima i em va dir: “Tu sabies això?” I jo li vaig respondre que no, que no en tenia ni idea. Li vaig dir que, a casa meva, la meva mare no feia negocis, era el meu pare qui portava aquests temes, i per això ella no s’hi havia trobat mai. A més, el meu pare era una persona molt liberal i moderna, que mai hauria fet servir una cosa així per fastiguejar ningú, ni tan sols per benefici propi. Llavors ens vam posar una mica serioses i vam dir que ens havíem de trobar. Ens vam reunir: la Quima pujava a Canillo a buscar a madame Pla, i ens trobàvem un grupet, no gaire nombrós. En aquella època estava prohibit reunir-se més de deu persones fora del període electoral, així que ho havíem de fer amb les portes tancades, a casa de la Quima, entrant per darrere i amb molta discreció.

Vam començar parlant d’una cosa i d’una altra, i van anar sortint petites situacions com aquesta. Curiosament, tot i aquestes limitacions, una dona podia obrir un compte bancari aquí, cosa que a França no podia fer sense el permís del marit. Era diferent, no millor ni pitjor, però diferent. Així I tot, vam veure clar que calia fer alguna cosa, que ens havíem de modernitzar, però a la nostra manera, no copiant ni França ni cap altre país.

Com es va passar d’aquestes reunions inicials a la reivindicació del dret de vot i a l’impuls de canvis en el funcionament polític i electoral del país?

A les reunions també hi venia l’Elida Amigó, i li vam dir que consultés el tema amb el seu marit, el Marc Vila. Ho va fer, i després el pare Forner, que ens coneixia a totes, un dia em va dir que si volíem un cop de mà, ens l’oferia. Em va donar un document on es veia com havien canviat les coses: al principi només votaven els caps de casa, però si en una casa no hi havia cap home, votava la dona. En canvi, quan es va instaurar el vot per a tothom, es va suprimir aquest dret de les dones i es va deixar només als homes. Si s’hagués seguit la lògica anterior, el vot hauria estat per a homes i dones, ja que les dones ja tenien dret a votar. Amb tota aquesta documentació vam dir: “Mira, ens assessorarà el Marc Vila i ja anirem avançant.” Al cap de poc temps ens van dir una cosa molt clara: si volíem tenir pes, necessitàvem el dret de vot. Sense això, no tindríem cap força. Així que vam decidir demanar-lo. No era ben bé un anhel inicial, sinó una necessitat: si calia el dret de vot, el demanàvem. El que va passar és que, un cop el vam aconseguir, ens vam tornar una mica més exigents. Fins aleshores, per presentar-se a unes eleccions no calia presentar cap programa ni explicar res en públic: et presentaves i prou. I vam dir que això havia de canviar. Vam exigir que els candidats fessin reunions als pobles i expliquessin què volien fer, quins programes tenien.

Potser semblava una mica absurd, perquè hi havia dues tendències molt marcades —els “Reig” i els “antiReig”— però cap de les dues tenia una política gaire definida. Així I tot, vam decidir fer-ho així el primer any, per obligar-los una mica. I jo crec que això va ser el que realment va provocar més canvi que no pas la resta.

 Recorda algun moment concret de por, de risc, o d’incomprensió durant aquell procés?

No, realment no. Aquell procés es va allargar més a causa dels coprínceps, especialment del copríncep episcopal, i no per cap altra raó. No hi havia una oposició clara. La prova d’això és que, quan vam aconseguir el dret de vot i també el dret a ser elegides, vaig anar un dia al Consell i, davant de tothom, vaig dir: “Ens obligareu a demanar-ho, a tornar a pregar-vos?”

En aquell moment, dos consellers em van respondre que no calia demanar-ho, que ells mateixos presentarien la modificació. De fet, ja teníem recollides les firmes necessàries per al dret a ser elegides, però no vam haver de presentar la sol·licitud perquè el pare Bartomeu i l’Òscar Ribas van intervenir i van donar suport a la iniciativa. Al mateix temps que reclamàvem el dret de vot, també demanàvem que els fills de mares andorranes fossin considerats andorrans. Fins llavors, només el pare podia transmetre la nacionalitat, i això complicava el procés: la pubilla podia transmetre la nacionalitat al seu home, però les dones no pubilles no podien transmetre-la als fills. La modificació proposada permetia que la dona andorrana transmetés directament la nacionalitat. Gràcies a l’Òscar Ribas i altres andorrans que van donar suport a aquests canvis, finalment vam aconseguir tots els drets polítics que fins aquell moment no teníem.

Sense cap dubte va ser una lluita silenciosa, sense pancartes ni aldarulls. Ho vau triar així per estratègia, o per supervivència?

Ni per una cosa ni per l’altra, ningú vivia de la política. A més, quan vam començar tot el procés, estava embarassada del meu fill gran i després vaig tenir l’altre. Vull dir que totes teníem la nostra feina i les nostres responsabilitats. Ens trobàvem en molts entrebancs, com ara esperar respostes que tardaven, però això no era el més important per a nosaltres. Ningú no tenia ganes de ser elegida immediatament; pensàvem que passaria quan hagués de passar.

Com va viure la seva família aquella etapa? Va sentir suport, resistències, o silencis?

La meva mare se’n desdeia, i el meu pare m’animava molt. Tens raó, tens tota la raó. Ell era una persona que mai hauria fet prevaldre la seva masculinitat per sobre de la feminitat de ningú. Era algú molt avançat pel seu temps i no necessitava demostrar res d’això.

Quan rep l’Orde de Carlemany, amb tot el que significa, li ve més el sentiment d’orgull o de tristesa pel temps que ha passat i per les companyes que ja no hi són?

Em va saber molt greu, perquè resulta que, d’aquell nucli dur del principi, només quedava jo. Rebre això ara, quan potser hauria pogut arribar fa uns anys —quan érem set o vuit al final— em va fer una mica d’efecte. Però suposo que, si estan en algun lloc i ens veuen, també ho deuen agrair.

Creu que el reconeixement ha arribat tard? Li sap greu que no es coneguessin abans els noms de totes les dones que van signar?

Es coneixien perquè el Comú d’Andorra havia editat un llibre on apareixien totes les firmes i totes les dones que havien signat fa molts anys. I allà hi vam anar en grup, i encara quedaven moltes d’elles vives. Hi havia la Quima, la Pita de Santa Coloma… Hi ha fotos d’aquella trobada que ens va organitzar el Comú d’Andorra, precisament el Dia de la Dona. Ens ho vam prendre amb una mica d’humor, però ens va agradar molt, sobretot perquè ens vam retrobar amb moltes dones que feia temps que no veiem, cadascuna immersa en la seva pròpia vida.

Què li agradaria que els llibres d’història expliquessin sobre aquells anys i sobre vosaltres?

Sobre nosaltres ja se n’ha dit massa. Vull dir, el nostre paper no era… jo no tinc la sensació d’haver fet una gran cosa. Si no ho haguéssim fet nosaltres, ho hauria fet algú altre. Perquè el temps ho exigia. Les coses, quan maduren, acaben passant; com la fruita, que quan està madura cau de l’arbre. Jo crec que aquell moment ja havia arribat i ja està.

Vostè ho recorda com un fet molt normal?

Doncs tampoc ningú ho va viure com una cosa fora del normal, eh? Jo recordo que al camp anava a recollir firmes, i em deien: “No, ves a aquella casa,” ja saps, les cases més ròniques. Jo pensava: “Bé, aquí potser no arribarà…” Però en aquestes cases, el marit em feia entrar: “Nena, vine a posar-li un cafè a l’Angelina i després vine que li haig de signar la súplica.” Gent gran, considerada una mica rònica, que ens rebien així, i tu pensaves: “Bé, ho estem fent bé.” Era una experiència molt normal, en realitat.

 Li fa por que tot el que vau aconseguir s’oblidi o es doni per descomptat?

És normal que s’acabi oblidant. Les coses… el que domina és l’actualitat, les notícies més recents. Molta gent no recorda que hi va haver una època en què aquí només votaven els caps de casa.

Nosaltres ho sabem perquè vam treballar en tot això, i així vam poder viure aquell moment. Però jo tampoc ho recordava amb detall: li vaig haver de demanar al meu pare si era realment així.

Què pensa quan veu que avui, encara, hi ha joves que no coneixen la vostra història ni saben el que va costar obtenir el dret a vot?

Mira, recordo que em vaig trobar amb una feminista d’ara i, en un sopar de dones al qual m’havien convidat, em va dir: “Clar, aquí mai no hi ha hagut cap moviment feminista.” Això em va saber molt greu, i li vaig respondre: “Escolta, si et penses que el dret de vot el vam aconseguir així, com caigut d’una pedra, sense cap moviment… No ens dèiem feministes nosaltres, no us penseu! Avui dia, jo penso que el feminisme s’ha embrutat molt.”

Com veu vostè l’actual moviment feminista? Us reconeixeu en certa manera en ell o hi trobeu moltíssimes diferències?

No, hi ha moltes diferències. Jo soc una dona feliç de ser dona i no sento la necessitat de copiar els homes. Com a dona tinc els meus propis valors, i reconec els homes també els seus. Crec que som diferents, però capaços de conviure i de complementar-nos. En canvi, hi ha dones que semblen voler ser homes i que menyspreen els homes, i això per a mi no és correcte. Si això és el que anomenen feminisme, que s’ho quedin.

Precisament la lluita era per ser iguals, però sobta una mica que ara em digueu que en realitat som diferents, no? Quines són aquestes diferències?

No, la lluita era per tenir les mateixes oportunitats i els mateixos drets, però no per ser iguals. Ser iguals no, perquè un home i una dona mai serem iguals; genèticament som diferents, i no hi ha cap problema a reconèixer-ho, és simplement la realitat. Ara mateix, no sé exactament què fan, però el feminisme actual… no m’agrada gaire, no m’hi sento gens identificada.

En política, què creu que haurien d’aprendre els dirigents actuals de la vostra manera de fer?

Crec que els dirigents actuals podrien aprendre a treballar amb més paciència, diàleg i sentit comú, tal com fèiem nosaltres. Nosaltres actuàvem sense presses, escoltant tothom i buscant solucions de manera col·lectiva, sense imposicions ni protagonismes. També aprendrien de la importància de perseverar: saber esperar el moment adequat perquè les coses madurin i s’aconsegueixin de manera natural.

Doncs precisament, i parlant de política, sé que un dels seus somnis hauria estat ser ministre, no?

Sí, m’hauria fet il·lusió en un moment donat, eh! No sempre, però en aquell moment concret sí. Jo era la presidenta del Lycéé Comte de Foix i havia muntat la federació de les escoles franceses per tenir més força a l’hora de fer demandes, aquest era el meu objectiu. El Lycée Francès ja tenia el seu programa professional, i jo vaig veure que hi havia un programa a Alemanya que semblava ideal per adaptar-lo aquí a Andorra. Primer vaig parlar amb el rector de Montpeller, del qual depeníem. Quan li vaig explicar la idea, em va dir: “Si aconsegueixes tirar-ho endavant, em comprometo a què els professors de tecnologia parlin català, perquè la idea és fabulosa.” Jo vaig pensar: si aquest home dona el vistiplau —i això només era copiar el model alemany—, endavant. Després hi van entrar l’Òscar Ribes i el Jaume Bartomeu; amb aquest últim érem del mateix partit. Li vaig dir: “M’agradaria posar això en marxa, i en acabat ja us deixo el càrrec.” Però no sabia que la Lídia també hi tenia interès. El Jaume em va dir: “És que la Lídia t’ha vetat.” Doncs vaig dir: bé, si ella vol el càrrec i em promet que posarà en marxa el programa, li dono un cop de mà. I així va quedar. Però després, no, mai es va tornar a engegar.

Si hagués pogut triar, quin ministeri li hauria agradat dirigir?

A veure, educació m’hauria agradat, i també sanitat. Ara, pensant en sanitat, recordo la meva etapa a la Seguretat Social; durant quatre anys vaig ser representant del SAAS. Tenia la sort de treballar amb grans professionals: el ministre Goicoetxea i la directora de l’hospital, la Maruja. Va ser una experiència molt enriquidora.

Què és el que més enyora de la seva joventut, i què la fa més feliç de la maduresa?

De la maduresa m’han fet feliç moltes coses, però ara estic al grau de vellesa i ja no em fa feliç res. Però bé, toca viure-ho, i si no, morir-se.

I què és el que més enyora?

No, enyorar, no enyoro res, no, no, no. El que he viscut, ho he viscut. Ara trobo a faltar el meu home perquè em trobo sola, però bé, com que tinc els nets que viuen aquí a la vora… i quan no ve un, ve l’altre, i… anem tirant com podem.

Hi ha alguna cosa que es penedeixi d’haver fet? O de no haver fet?

A veure, d’haver fet hi ha alguna cosa, però potser m’hi hauria penedit. Però bé, si està fet, està fet. El meu pare sempre em deia: “Nena, a veure, si fas alguna cosa, et recordaràs d’això temps després.” I jo ho assumeixo. I dic: bé, doncs… Hi ha coses que, si pogués tornar a fer, potser no les faria. I què m’alegra d’haver fet? Tampoc ho sé. O sigui, poder cuidar jo els meus fills, fer-los créixer jo, ocupar-me d’ells, jo personalment, perquè no els hauria donat a algú perquè els cuidés, i em sembla que els he criat bastant bé.

Angelina, malgrat tot, què l’emociona encara, el dia d’avui?

Tots els nets. Seguir el recorregut dels nets i veure si els puc ajudar en alguna cosa. Jo tampoc és que pugui fer gaire, però bé, tots volen molt alt. Aquests que han vingut ara s’han muntat un negoci a Islàndia. Sí, vull dir que ja van fent i que ja estan en el seu camí, ocupant-se de les seves coses.

Hi ha alguna cosa que avui en dia encara l’atrapa i la transporta encara al passat, no sé, una música, una olor…

No massa, he perdut l’olfacte, així que les olors… millor no en parlem. Jo no soc de música; soc de llegir, de llibres i de paper. Però coses que em transportin, ja poca cosa m’emociona.

Quin missatge voldria deixar escrit a les dones que vindran després de vostè?

Queda molta cosa per fer en matèria d’igualtat; s’ho haurien de mirar més a fons. Nosaltres vam formar un grup de dones per reflexionar sobre el moment actual. Les dones per l’acció, reflexió i acció. Era una iniciativa purament didàctica, com diria jo. Vam analitzar la situació de la dona en diferents etapes: quan els fills són petits, quan són més grans, la dona gran… Vam mirar casos concrets, des de fer que els preus de les guarderies siguin iguals, fins a com es queda una dona gran o una dona que ha viscut molts anys amb el seu home sense treballar, i que, en separar-se, es troba sense cap punt a la Seguretat Social. Això li impedeix acumular prou fons per tenir cobertura mèdica quan arriba als 65 anys. Totes aquestes situacions les vam analitzar sector per sector i vam proposar possibles solucions. Ho vam portar a tots els partits polítics i al govern, i els hi vam explicar tot. Aquí ho teniu, perquè els que teniu el mandat ara sou vosaltres. Però veig que tampoc han fet res. Si ja els dones tot fet i estudiat i no són capaços de posar fil a l’agulla, malauradament, tot queda desaprofitat.