Judit Gaset: “He intentat ser honesta amb la meva trajectòria”

Judit Gaset Flinch, és una artista plàstica nascuda a La Seu d’Urgell, amb una trajectòria marcada per la recerca constant i l’experimentació amb materials i formes. Des de fa anys estableix el seu centre creatiu a Andorra, un lloc que considera un veritable ancoratge vital i que, de manera inconscient, impregna la seva obra. La seva pràctica artística combina rigor tècnic i llibertat creativa, ara mateix explorant la relació entre ordre i caos a través de la natura, així com universos imaginaris amb els elements simbòlics que configuren el seu llenguatge visual. Gaset treballa amb materials com la terra (gres, fang refractari…), i el dibuix, deixant fluir les idees segons el context i el moment vital, sense pressions externes, i mantenint sempre una connexió amb l’entorn i les emocions que l’inspiren.

Entrevista: Cristina Cortés Gil

Què ens pots explicar sobre aquesta nova exposició a Art al Set?

Són peces amb molta feina, elaborades amb cura, i que finalment es tanquen sota el títol L’ordre del caos. És obra nova, ja que mai han estat exposades abans; han sortit directament del taller per venir a la galeria.

Què et va motivar a exposar a la Galeria Art al Set?

Treballo amb aquesta galeria des de fa anys, així que és com exposar a casa. És un espai on em sento còmoda, on hi ha confiança i un feedback constant amb la galerista, la Laia, amb qui ens entenem perfectament. Em sembla natural presentar-hi l’obra nova a Art al Set.

Quins materials utilitzes? Són sempre els mateixos o varien?

Al llarg de la meva carrera he experimentat amb molts materials, però ara torno a la terra, amb el que vaig començar i el que em fa sentir més còmoda. La terra conserva l’energia i la petjada de l’artista. Per a peces més grans, a vegades utilitzo ferro o bronze, però en aquesta exposició tota l’escultura l’he creat amb terra.

Què vols transmetre amb aquestes obres?

No treballo amb la intenció de transmetre un missatge concret. El que surt de l’obra és el reflex del moment vital que visc i de la meva percepció de l’entorn. En aquesta exposició hi ha dues línies principals: la natura, representada per fulles de diferents èpoques de l’any, recollides en contenidors; i universos imaginaris, sempre esfèrics. Les peces de tots dos elements interactuen, creant un diàleg entre ordre i caos, que és el fil conductor de l’exposició. És una reflexió poètica sobre la vida: perseguim l’ordre dins del caos? Potser, al final, ordre i caos són el mateix?

Quant de temps dediques a cada escultura?

Depèn de la peça. Hi ha obres tècnicament més complexes, que requereixen moltes hores, i altres més senzilles. Tot i la senzillesa aparent de la forma esfèrica, hi ha molt treball darrere. El meu procés és flexible: deixo fluir les idees, l’estat d’ànim i el context de vida deixen també la seva empremta, però sempre tenint en compte una mena de guió, ben entès, en el meu imaginari.

Recentment vas rebre el Premi Internacional Armando Reverón. Com et va fer sentir?

Sí! Sempre és agradable que reconeguin la teva feina, i em va fer molta il·lusió, especialment perquè prové d’una institució que valora el treball artístic. És un premi internacional que el Govern del País nominat decideix a qui l’atorguen, i em vaig sentir profundament agraïda que, el país on visc i creo, me’l concedís a mi.

Com descriuries el teu llenguatge plàstic?

Mira, fa molts anys el senyor Arnau Puig, crític d’art, filòsof i sociòleg (1926-2020), a qui volia explicar el meu llenguatge plàstic, em va dir: ‘Ui, no et preocupis, això és feina nostra, dels teòrics.’ Jo no sé si en la meva obra es percep un llenguatge propi definit, però sí que sé que al llarg dels anys he anat construint una manera de treballar, de dir… Al final, cadascú, interpreta segons la seva percepció.

Per què has canviat de materials al llarg de la teva trajectòria?

Vaig començar amb el fang i ara torno al fang, ha estat com un cercle. La vida em sembla, pel que vaig veient, que funciona així. Vaig començar amb la terra perquè, de jove, em van posar fang a les mans i em va encantar. Després vaig explorar altres materials, quan sentia que em repetia amb un llenguatge determinat. Tot i que hauria estat fàcil quedar-me en allò que agradava, sempre he volgut avançar i experimentar, seguint les meves pròpies decisions, sense pressió de galeristes ni del públic.

Quan vas fer la teva primera exposició?

La primera va ser al voltant del 1992, a la sala Traç. Era molt joveneta, havia acabat els estudis i tot era molt nou i emocionant per a mi.

Què representa Andorra per a tu?

Andorra és avui el meu ”centre“; fa molts anys que hi soc, vaig venir per amor, i em vaig quedar. La vida et porta on et porta, i Andorra s’ha convertit en una part del meu univers, un ancoratge determinant en un moment de la meva vida. Em sento còmoda i estic segura que la natura del meu entorn ha arribat a mi i, d’alguna manera, forma part de la meva obra, fins i tot sense que m’ho proposi.

Les teves obres reflecteixen Andorra?

Crec que, encara que no sigui de manera conscient, sí. Algú podria veure una esfera o unes fulles i associar-les amb el país? Potser si; jo no ho busco d’una manera conscient, però absorbeixo el que m’envolta: imatges, emocions, situacions… i això es percep en la meva obra.

Quin és el teu pròxim projecte?

Vull continuar treballant amb els dibuixos de branques i fulles, explorant els formats rodons i els nous camins que van sorgint del meu procés creatiu. És un repte continuar amb aquest llenguatge visual i veure on em porta.

Quantes peces hi ha a l’exposició?

Són 23 peces, entre escultures i dibuixos.