Xavier Llovera, passió per la pedra seca

de Mari Carmen Grau Ribot el 27 juny 2019

10 anys fora del país i Xavier Llovera ha tornat a Andorra després d’haver viscut una experiència a Catalunya com a màxim responsable del Museu Arqueològic. Ara, amb els 60 anys acabats de complir, encara amb il·lusió un nou repte, la pedra seca, un element que caldrà tenir molt en compte en els propers anys.

Fotos: McGrau

Com ha estat l’experiència de dirigir el Museu d’Arqueologia de Catalunya?

Una de les experiències més importants de la meva vida professional, com ho van ser també els estudis que vaig fer a Montreal. A Catalunya m’hi vaig estar 10 anys. Vaig dirigir el Museu d’Arqueologia de Catalunya durant set anys. Tenia la responsabilitat de jaciments molt importants, com Empúries, Ullastret, Olèrdola, Cogul, Tornabous, entre molts d’altres. Després em van proposar de participar en la creació de l’Agència Catalana del Patrimoni, una feina que vaig fer durant tres anys, i que al principi compaginava amb la direcció del museu, però que es va demostrar que era molt complicat. Treballava molt a gust perquè Catalunya es trobava en una fase expansiva a nivell cultural, però t’he de confessar que vaig acabar molt cansat de l’independentisme, perquè va provocar l’aturada d’un bon nombre de projectes. Els polítics només estaven concentrats en la independència i deixaven molts temes de banda. Et confessaré que aquesta va ser una de les causes del meu retorn a Andorra, on torno a treballar des del 2 de gener d’aquest any.

Estaves en comissió de servei?

Sí, i m’havien dit que no me n’atorgarien més. Llavors havia de decidir si em quedava a Barcelona i, per tant, perdria la meva plaça, o tornava. I com ja t’he dit, la qüestió de la independència em cansava, a més rebia moltes crítiques per part de funcionaris del meu departament, que m’acusaven d’estar poc implicat en la causa i deien que no em mereixia ocupar un càrrec de confiança...

Parlem del Quebec.

Allà vaig viure un canvi de coordenades brutal, un canvi de vida, de país… Va ser un gran aprenentatge de la gestió de la coherència, vaig aprendre moltíssim! Com a projecte de final de curs vaig fer el primer pla de museus d’Andorra, per endreçar tot el patrimoni cultural del país, amb un museu nacional com a unitat central de síntesi, amb un relat històric coherent. Sempre he pensat que Andorra ha de ser la capital cultural dels Pirineus, i per tant ha d’establir una sèrie de compromisos. Quan torno a Andorra, faig molts contactes en aquest sentit i acabo convertint-me en assessor de diversos museus dels Pirineus, de la Vall d’Aran, Esterri, Olot…

Quin càrrec ocupes actualment?

Soc cap d’àrea de Patrimoni Immoble, és a dir, m’ocupo dels famosos entorns de protecció, del control de l’estat dels nostres béns d’interès cultural i immobles, això inclou els museus que es troben en edificis històrics, i ara estic molt centrat amb el tema de la pedra seca, que també es considera un bé immoble, a diferència de Catalunya, on es considera patrimoni immaterial.

Com t’integres al tema de la pedra seca?

L’octubre passat, la Maria Reig em contacta per proposar-me que entrés al projecte de la pedra seca, precisament quan estic a punt d’operar-me d’un càncer. M’interessa la qüestió i aprofito la meva estada a l’hospital per començar-me a formar amb el tema de la pedra seca i m’hi implico molt en el programa “Primera pedra”. Amb l’Àlex Terés i la Verònica Solsona, la Maria Reig crea una web sobre Cal Pal, i aquí comença tot. La veritat és que m’he entès a la perfecció amb la Maria, estem treballant molt bé! Li he agraït que, en un edifici patrimonial com és Cal Pal de la Cortinada, creés un espai de reflexió i que com a primer tema, triï la pedra seca.

“Sempre he pensat que Andorra ha de ser la capital cultural dels Pirineus”

I com ho vius?

M’encanta l’experiència, ara soc el coordinador del programa en què s’hi han implicat els col·legis d’arquitectes, el de geòlegs, el d’enginyers, l’associació de constructors, guies de muntanya i l’ICOMOS Andorra. Tothom aporta idees i el projecte és increïble, tot un món on, curiosament, hi ha molta gent jove. Ara s’està començant a introduir la pedra seca a l’arquitectura contemporània, per exemple, a Catalunya, una gran part del nou restaurant dels germans Roca s’està fent amb pedra seca. Crec que l’èxit del programa estarà en l’aplicació de la pedra seca a la nova arquitectura. A França, van començar amb la jardineria i el paisatgisme, i mica en mica ho estan incorporant a l’arquitectura. Cal saber que la vida mitjana de les parets fetes amb ciment és inferior als construïts amb pedra seca, que a més presenten un índex de drenatge molt superior, sempre i quan estiguin ben fets.

Què hi diu el ministeri?

Cal homologar la seguretat dels murs en pedra seca i això és més complicat. Amb aquests cursos que iniciem ara, volem que el país tingui professionals amb una formació sòlida. Des del Govern ja hi ha una planificació per als propers anys en la zona del Madriu, de la Farga d’Andorra la Vella per restaurar murs en pedra seca, també hi ha el projecte dels orris d’Encamp que estan a GrandValira, el projecte és del comú, però és d’interès nacional, molt interessant. La idea és que estiguin liderats per artesans que puguin demostrar la seva capacitat per construir aquest tipus de murs.

Xavier Llovera Massana neix el 19 de maig de 1959 a casa seva, a l’avinguda Meritxell d’Andorra la Vella. Va a l’Escola Espanyola, fa el batxillerat a l’INEM d’Aixovall i marxa a Barcelona per estudiar la carrera d’història a la Universitat Autònoma i especialitzar-se en arqueologia. El gener de 1983, el llavors ministre Antoni Ubach el contracta per entrar a treballar al Govern com a tècnic arqueòleg i el 1985 es converteix en cap de servei d’arqueologia. Amb el primer Govern constitucional és nomenat director de cultura. Demana una excedència per marxar a Montreal per estudiar museologia i després fa un postgrau de funció pública a Esade. El 2007 marxa a Barcelona a petició del director general de patrimoni cultural de la Generalitat per dirigir el Museu d’Arqueologia de Catalunya. Ha estat casat 30 anys amb la Carme Mombiedro, de qui es va separar i amb qui manté una relació excel·lent. Ara fa tres anys que viu en parella amb l’actor Ferran Castells. Té dos fills, el Marcel de 21 anys i el Pol de 23. Entre les seves aficions destaquen els viatges, la cuina i el teatre.