Joan Plaza: “La clau és no deixar mai de tenir ganes d’aprendre”

Joan Plaza és un entrenador de bàsquet amb una trajectòria consolidada, tant a la lliga ACB com en diverses competicions europees. Els seus inicis es remunten a les categories formatives, on va forjar els fonaments del seu estil de joc, abans de fer el salt com a entrenador assistent al Joventut de Badalona. Posteriorment, va aterrar al Reial Madrid, on va assolir el seu primer gran èxit com a tècnic principal. Amb una àmplia experiència en diferents lligues europees, Plaza ha consolidat una filosofia de treball basada en l’esforç, la disciplina i la formació de jugadors. Ara, al capdavant del MoraBanc Andorra, ha començat a aplicar aquests principis amb resultats molt prometedors, consolidant l’equip com un rival competitiu i amb ambició de creixement.

Entrevista: Josep Segura / Elena Melgarejo

Joan, després de tants anys dedicats a les banquetes, no només no has perdut la passió pel bàsquet, sinó que transmets més energia que mai. Quin és el secret per mantenir intacta aquesta motivació?

El secret és no deixar mai de tenir ganes d’aprendre. Sempre he cregut que quan deixem d’aprendre, deixem de créixer, tant a la vida com a l’esport. Aquesta actitud m’ha acompanyat des dels inicis, quan vaig créixer als barris humils de Badalona, i vaig somiar ser entrenador professional en un entorn on pocs s’ho creien. Aquella perseverança, la de posar-ho tot en la meva vocació, m’ha portat fins aquí. La passió i la necessitat constant de renovar-me i actualitzar-me formen part de la meva manera d’entendre la vida.

Al llarg de la teva trajectòria has treballat amb equips amb grans pressupostos i altres més humils. Quina és la clau per fer competitiu un equip amb recursos limitats?

Adaptar-se i entendre el context és fonamental. A Sevilla vaig aprendre que lluitar per la permanència és gairebé un esport diferent que competir per l’Eurolliga. La clau és ajustar-te a la realitat que tens, no intentar imposar un model pensat per un gran club quan treballes en una estructura més petita. Cal entendre la ciutat, els jugadors i la cultura del club. Jo he entrenat tant “portaavions” com el Reial Madrid com “barques” més modestes, i has de saber navegar igual de bé amb qualsevol.

En la teva etapa al Reial Madrid vas aconseguir guanyar la Lliga ACB i la Copa ULEB. Com recordes aquell moment? Et va marcar com a entrenador?

Moltíssim. Ningú esperava que un entrenador català acabés liderant el Reial Madrid. Jo havia arribat com a ajudant, i per circumstàncies, em van oferir la banqueta. Va ser una aposta circumstancial per part del club, però la temporada es va convertir en una fita: vam guanyar la Lliga ACB, la Copa ULEB i la Lliga madrilenya. Només ens va escapar la Copa del Rei per un miracle d’últim minut del Barça. Aquella etapa va ser un abans i un després per a mi, em va projectar cap a nous reptes i va obrir moltes portes.

Has viscut moments d’èxit, però també algunes situacions complicades. Què has après de les teves experiències més difícils?

Pel que fa al Betis, és important aclarir que jo no vaig ser qui va descendir l’equip, ni aquell any el club va baixar. Quan vaig decidir no continuar, l’equip va fitxar vuit nous jugadors i finalment es va salvar. Va ser la temporada següent quan, malauradament, van baixar. Al llarg de la meva carrera no he viscut cap descens, tot i que amb el Betis sí que vam passar moments complicats.  A Sant Petersburg vaig viure una situació molt peculiar: havíem pactat créixer pas a pas, però ens van imposar disputar l’Eurolliga abans d’hora i això va condicionar la temporada. Aquestes experiències m’han ensenyat a saber estar a tot arreu i a entendre que no només som entrenadors quan guanyem, sinó també quan hem de gestionar dificultats. Ara porto la motxilla plena d’experiències que m’ajuden a prendre decisions amb més perspectiva.

Quin tipus d’entrenador ets dins del vestidor? Ets més estricte o busques ser un mentor per als teus jugadors?

Em consideren un “professor” perquè prefereixo convèncer que imposar. Fa anys potser era més impulsiu, però ara vull que els jugadors entenguin el perquè de cada decisió. Treballo molt la relació personal amb ells i busco que creguin en el que fem junts, no només perquè jo ho digui, sinó perquè ho comprenguin i ho interioritzin. Això requereix temps i desgast emocional, però crea equips més sòlids.

Molts joves que han passat pels teus equips han destacat després en la seva carrera. Quina importància té per a tu la formació de joves talents?

Per mi ha estat fonamental i diferencial respecte a altres entrenadors. Vinc d’una escola com la Penya on era imprescindible fer créixer els jugadors per mantenir l’equip competitiu. Veure Sabonis a l’NBA o Llull triomfant al Madrid, sabent que tu vas ser part del seu procés, és una gran satisfacció. Sempre m’ha agradat treballar amb joves, ajudar-los a créixer i preparar-los perquè arribin tan lluny com pugin.

Has dirigit a jugadors d’elit. Quin ha estat el jugador que més t’ha impressionat, sigui pel seu talent o per la seva ètica de treball?

Hi ha molts noms, però Sabonis em va marcar. Quan el vaig veure per primera vegada, era un adolescent molt alt però molt fràgil. Va pujar ràpidament al primer equip i amb només 17 anys ja jugava play-offs amb nosaltres. També el cas de Sergi Llull és espectacular: va passar de ser un jugador que gairebé no jugava a la LEB a convertir-se en una llegenda del Madrid i de l’Eurolliga.

A Lituània vas guanyar la lliga amb el Zalgiris Kaunas, un club amb molta tradició. Com va ser aquella experiència i què vas aprendre d’un bàsquet tan diferent?

Va ser una etapa molt dura. Vam començar bé, però el president rus es va fugar i ens vam quedar sense cobrar. Malgrat tot, vaig decidir quedar-me i acabar la temporada. Vam guanyar la Lliga i la Supercopa. Va ser una lliçó de resiliència i també d’acceptar reptes difícils lluny de casa.

L’EuroCup que vas guanyar amb l’Unicaja el 2017 va ser un dels moments més especials de la teva carrera. Què va tenir aquell equip que el va fer tan carismàtic?

La constància i la connexió amb l’afició. Veníem de dues temporades dures a Màlaga, però vam ser pacients i vam apostar per jugadors de la casa com l’Alberto Díaz. Aquell any vam guanyar l’EuroCup jugant totes les eliminatòries sense factor pista favorable, remuntant partits èpics. Va ser un any de comunió amb la ciutat.

A part del bàsquet, tens alguna passió o afició que et permeti desconnectar de la pressió de la competició?

Sí, la literatura. Vaig començar a escriure mentre treballava a Institucions Penitenciàries. D’aquí va sortir la meva primera novel·la, “Les Mantes de l’Angelina”, que va tenir una gran acollida. Després vaig publicar “Despertar de temps” i ara treballo en una tercera. Escric de nit i la literatura m’ajuda a equilibrar l’estrès del bàsquet.

Com afrontes aquest nou repte com a entrenador del MoraBanc Andorra? Què et va convèncer per acceptar l’oferta del club?

Andorra sempre ha estat una plaça complicada per als rivals. Quan venia amb altres equips, sabia que aquí es patia. Recuperar aquest esperit competitiu em motiva. A més, conec gent del club des de fa molts anys i poder estar a prop de la meva família també va influir en la decisió.

És molt clar que, arran de la teva arribada, ha canviat la inèrcia de l’equip. Quin ha estat el secret?

Sobretot en tornar-los la confiança i l’alegria. Els hi he posat un mirall perquè fossin conscients del que no funcionava i els he ajudat a gaudir dins d’un entorn exigent. Ara es diverteixen entrenant i això es nota a la pista.

Quina és la teva filosofia a l’hora de construir un equip guanyador? Prioritzes el talent, l’experiència o la química de grup?

La química de grup és bàsica. Busco l’equilibri entre veterania i joventut, però sobretot vull jugadors amb actitud i que competeixin cada nit. Pots tenir molt talent, però sense la mentalitat adequada no serveix de res.

La lliga ACB és cada vegada més competitiva. On creus que pot estar el sostre del MoraBanc Andorra aquesta temporada?

No hi ha més fites que no sigui salvar-nos. Si ho aconseguim abans d’hora, ja veurem si podem pensar en cotes més altes. Però ara cal consolidar l’equip i transmetre a l’afició que lluitarem cada partit. La idea és reconstruir una filosofia de joc pel futur.

Tens experiència en clubs de diferents països i cultures. Creus que el bàsquet andorrà té característiques pròpies que el diferencien de la resta de l’ACB?

Sí, Andorra té una identitat pròpia i una afició que pot ser molt fidel si connectes amb ella. Aquí la gent se sent part de l’equip i això pot marcar diferències.

Quin és el teu estil de joc ideal? Creus que podràs aplicar-lo al MoraBanc Andorra amb la plantilla actual?

Ara l’estem introduint de manera progressiva. A llarg termini, m’agrada un estil modern, dinàmic i competitiu. Però cal fer-ho pas a pas i construir un bloc sòlid i identificat amb la ciutat.

T’agrada viure a Andorra?

Sí, tot i que encara he vist poc més que el pavelló i la zona del voltant. Estic desitjant descobrir racons nous i gaudir més del país.

Finalment, si haguessis de definir la teva carrera en una sola frase, quina seria?

Que la gent recordi que vaig ajudar a millorar persones i equips allà on he passat. Si això provoca un somriure quan senten el meu nom, ja n’estaré més que satisfet.