Lia Povedano: “Ser abanderada va ser un premi a tot el meu esforç”

La Lia Povedano és una judoka andorrana que representa l’essència de la superació personal. Va descobrir el judo gairebé per casualitat a quart d’ESO, però el que va començar com un joc s’ha convertit en una veritable passió. Després de quatre operacions de genoll i mesos de lluita ha tornat al tatami més forta que mai. La Lia va ser abanderada dels Jocs dels Petits Estats d’Europa, va guanyar la medalla de bronze i continua entrenant cada dia amb gran determinació.

Entrevista: Sandra Lara

Fotos: Lia Povedano/fotos logo: EJU, European Judo Union

Com vas començar en el món del judo?

Vaig començar a quart de l’ESO perquè un dels meus professors era entrenador de judo i em va proposar a mi i a les meves amigues provar-ho de forma lúdica. Em va agradar tant que des de llavors segueixo.

Hi ha alguna persona o moment clau que et va inspirar a dedicar-te a aquest esport?

Sí, el meu professor i entrenador, que s’estava preparant per a unes olimpíades, i també la Laura Salles, que era una judoka que estava competint molt fort. Entre ells dos em van inspirar.

Quins valors t’aporta el judo?

Molts. El judo, a vegades, des de fora, sembla que ens peguem, però realment hi ha moltíssim respecte. També m’han inculcat el valor de l’amistat, l’autosuperació i la confiança en un mateix.

Què et passa pel cap quan puges al tatami per competir?

M’encantaria dir-te coses superpositives, però normalment estic molt nerviosa. Amb els anys i amb molt treball personal, la cosa ha millorat. Els nervis sempre hi són, però també recordo tot el que he treballat per arribar a aquella competició, i això m’ajuda molt. Dir-me coses positives com per exemple: que estic molt preparada, i que he entrenat molt per estar aquí, em dona molta confiança.

Com gestiones la pressió abans d’una competició important?

Amb tècniques de respiració. També intento recordar-me que no puc controlar res que no sigui el moment present. Vaig pas a pas: escalfem, fem la preparació i, un cop entro al combat, tots aquests pensaments desapareixen.

Vas ser abanderada dels Jocs dels Petits Estats d’Europa. Què va significar per tu?

Va ser increïble perquè, a més, venia d’una lesió de dos anys. Em vaig haver d’operar quatre vegades del genoll, per tant, arribar als Jocs i poder competir era tot un repte. I no només vaig arribar, sinó que, a més em va trucar el president del COA per donar-me aquesta oportunitat i va ser molt emocionant. Em sento molt agraïda. És de les experiències més maques que he viscut com a judoka. Per mi va ser un premi a tot aquest esforç i un reconeixement, sobretot a mi mateixa.

Què va significar per a tu guanyar la medalla de bronze?

Va ser com posar-li la cirereta del pastís. Tots aquests mesos de recuperació, de sentir que no podia més a emportar-me un bronze a casa, envoltada dels meus, de la gent que estimo i que m’ha vist superar aquests mesos difícils, va ser molt especial.

Què et va ajudar a no rendir-te en els moments més difícils de la recuperació?

Aquí entra en joc que soc molt tossuda i que en una situació així em vaig encoratjar i vaig dir “No! Jo surto d’aquí” i realment vaig posar tot de la meva part. També vaig estar envoltada d’un equip increïble del centre de tecnificació que em van ajudar moltíssim. Això va fer que entrenés encara més i que pogués fer més sessions de fisioteràpia, perquè tenia clar que no volia deixar el judo per una lesió, vull que, quan el deixi, sigui per decisió pròpia.

Quins reptes t’esperen aquesta temporada?

El novembre de l’any vinent tenim el Campionat d’Europa de Petits Estats i aquest any també tinc reptes que seran exigents. La idea és continuar entrenant i arribar al més lluny possible.

Entrenes cada dia?

Sí, faig doble entreno cada dia. Tinc la sort de ser mestra i això em permet llevar-me molt d’hora i fer una sessió al matí, abans d’anar a l’escola, i una altra a la tarda.

Quina és la figura esportiva femenina que admires?

La judoka francesa Clarisse Agbegnenou. És una esportista que ha sigut campiona del món 6 vegades i ha sigut capaç de tornar a competir després de ser mare.

Si poguessis donar un consell a una nena andorrana que comença avui judo, quin seria?

Que confiï en ella mateixa i que no tingui pressa. Que tot arriba al seu ritme i que, mentre tingui ganes i il·lusió, arribarà on vulgui, però sense voler córrer. I sobretot que gaudeixi de tot el que faci.

Què t’agrada fer quan no entrenes o competeixes?

M’agrada molt anar a córrer, sortir en bici, cuinar i llegir.

“A la competició sempre hi ha nervis, però em recordo tot el que he entrenat i això em dona confiança”