Maria Socías: “Quan no l’obligues, quan el respectes, el cavall et regala coses increïbles”

Per a Maria Socias, els cavalls són molt més que un hobby: són la seva passió, el seu refugi i la seva forma de vida. Després de provar diferents esports, va descobrir l’equitació i, amb el temps, es va endinsar en la doma natural, una disciplina que li ha permès connectar amb els cavalls d’una manera única. Ara, el seu somni és combinar aquesta passió amb la fotografia i captar la bellesa d’aquests animals a través de la seva càmera. Per a ella, l’equitació no és només muntar, sinó entendre, respectar i créixer al costat del cavall.

En quin moment et vas adonar que els cavalls eren la teva passió?

Va ser quan els meus pares em van comprar el meu primer cavall. En aquell moment, vaig sentir una connexió especial amb el Galeón i vaig entendre que no era només una afició, sinó una part essencial de la meva vida. Vaig pensar: Es mereix que li dediqui tot el temps possible. A partir d’aquell instant, vaig entendre que el cavall no era només un company, sinó una responsabilitat i, alhora, el meu refugi emocional.

Com és la teva relació amb el Galeón?

La meva relació amb el Galeón va molt més enllà de muntar a cavall. És com si fóssim un. La preocupació que tinc per ell és la mateixa que una mare podria tenir pel seu fill. Sempre estic pendent de si tindrà fred, si estarà bé quan plou, si li falta alguna cosa… Quan ell està bé, jo estic tranquil·la, però quan no, em preocupa moltíssim. I si passen un parell de dies sense veure’l, és com si em faltés una part. Sento aquesta responsabilitat cap a ell, però alhora, ell també és el meu benestar emocional.

Com vas iniciar-te en el món de l’hípica i com va ser la teva primera experiència a cavall?

Vaig començar a muntar a cavall en excursions i em vaig adonar que m’apassionava. Així que vaig decidir provar classes d’hípica, però no em van agradar gens. Em sentia incòmoda perquè em feien obligar el cavall a fer el que jo volia, a base de cops de taló i estirades de regnes. I jo no podia. Em mirava el cavall i pensava: no puc fer-li això. No volia obligar-lo, volia que ho fes perquè volia fer-ho amb mi. Llavors vaig conèixer una noia que treballava amb doma natural, un mètode que es basa en entendre el cavall i connectar amb ell. Em va fascinar i vaig fer un curs de doma natural Parelli. Des d’aleshores, la meva relació amb el Galeón ha canviat completament. Ara el deixo fer, li dono opcions, i sovint m’ofereix molt més del que li demano. Quan no l’obligues, quan el respectes, el cavall et regala coses increïbles. I això és el que més m’agrada, perquè ja no és només muntar a cavall, és entendre’ns, comunicar-nos i créixer junts.

Què és el que més t’atrau del món dels cavalls i què creus que la gent sovint no entén sobre aquesta passió?

Crec que, sobretot, la tranquil·litat que transmeten els cavalls. Quan estàs amb ells, pots sentir-te segura, connectada… A mi, personalment, em donen molta pau. Però també m’atrau l’esforç que hi ha darrere. Des de fora, molta gent pensa: Mira que bonic, va muntant a cavall. Però la realitat és que acabes amb agulletes, caus mil vegades, i requereix una constància important. A més, és un esforç diari, perquè un cavall és un ésser viu amb necessitats constants. No és només muntar-lo i ja està, sinó tenir-ne cura cada dia, entendre’l, respectar el seu ritme… És una responsabilitat real.

La doma tradicional no t’agrada perquè sovint es força massa l’animal, però creus que la doma natural és fàcil de posar en pràctica?

Quan vaig començar amb la doma natural, el meu cavall al principi no es deixava. Es resistia, em tirava a terra, es rebotava… Però, amb paciència i treball, vam aconseguir construir una relació de confiança. Ara puc muntar-lo a pèl i notar que ell també se sent còmode.

A banda de la doma natural, practiques alguna altra disciplina, com el salt?

He provat gairebé totes les disciplines! Normalment, fem doma, però també he practicat salt perquè vaig descobrir que al meu cavall li encanta. A més, també hem fet cross, que consisteix a muntar per la muntanya i saltar troncs i altres obstacles naturals.

Has participat en alguna competició alguna vegada?

Sí, he competit en algunes ocasions i l’experiència m’ha agradat, però no m’hi he acabat de sentir del tot còmoda, perquè la majoria de les competicions es basen en el mètode tradicional. A vegades es fa difícil perquè, des de fora, no sempre es veu el que passa realment. Però els que estem dins del món de la competició sí que ho notem. Malauradament, en moltes competicions d’avui dia es prioritza que els cavalls siguin espectaculars i expressius, més que no pas que siguin feliços. I jo el que realment vull és un cavall feliç. Quan vaig adonar-me’n, vaig decidir fer un pas enrere i allunyar-me una mica de les competicions. Si algun dia aquest món canvia i es comença a valorar més el benestar del cavall, segurament hi tornaré. Però, de moment, el més important per a mi és que el meu cavall estigui bé i gaudeixi.

Què és el més difícil de treballar amb un cavall?

Sens dubte, la frustració, perquè no pots comunicar-te amb ell amb paraules. Els cavalls són éssers vius amb la seva pròpia voluntat i hi ha dies que, per molt que jo li demani alguna cosa, ell simplement em diu que no, i m’ho fa veure clarament. Llavors intento insistir-hi, demanar-li que ho faci, però si ell decideix que no, no hi ha manera. Això pot ser frustrant, sobretot perquè jo no el vull obligar, només li faig propostes i espero que col·labori. També hi ha un altre factor: la connexió emocional que tenim. Quan ell no respon com espero, jo em frustro. I com que els cavalls són extremadament sensibles, ell percep la meva frustració i es posa nerviós, cosa que fa que tot es compliqui més.

Els cavalls tenen una sensibilitat especial?

Totalment. Són increïblement sensibles a l’energia que transmets. Si jo estic tensa o enfadada, ell ho nota i es bloqueja encara més. És com si ens poséssim en una competició de frustració mútua! (riu) Llavors, el més important en aquests moments és parar, respirar i recordar que la base de tot és la paciència i la comprensió.

Per què creus que desperten aquest amor incondicional en les persones?

Crec que el més especial dels cavalls és que no tenen maldat i, a més, són increïblement terapèutics. Això està més que demostrat. Són animals que connecten amb les emocions humanes i tenen una sensibilitat especial per detectar estats d’ànim. Per exemple, s’utilitzen molt en teràpies amb nens i nenes amb autisme, amb persones que pateixen càncer o altres malalties. Hi ha cavalls que fins i tot visiten hospitals per donar suport emocional. Cada vegada hi ha més centres especialitzats en teràpies eqüestres, perquè realment ajuden molt tant a nivell físic com emocional. Els cavalls tenen aquesta màgia de transmetre calma i confiança, i això és el que els fa tan especials.

Si no tens una bona comunicació amb el cavall hi ha alguna manera de millorar-la?

Amb el mètode Parelli, que és un exercici que es basa en la connexió amb el cavall. Quan aconsegueixes aquest vincle, pots deixar-lo anar lliurement i observar com et segueix per voluntat pròpia. Per exemple, si jo m’allunyo, ell pot decidir seguir-me, o bé, amb una indicació concreta, li puc demanar que es desplaci en una direcció determinada i que després torni amb un altre senyal. Aquesta és la base de la doma natural: el cavall no està subjecte físicament, però continua connectat amb tu.

T’ha aportat molts valors estar immersa en aquest món?

Els cavalls m’han ensenyat moltes coses, però sobretot empatia i paciència. Gràcies a ells, he après a entendre millor les emocions, tant les meves com les dels altres. També m’han ajudat a gestionar situacions externes a l’hípica. Moltes vegades, quan tinc un problema a la meva vida personal, em pregunto: Com actuaria amb el meu cavall? El forçaria o intentaria entendre’l? I això m’ha fet veure que cal parar, reflexionar i trobar una solució des de la comprensió, no des de la imposició. A més, m’han inculcat una gran disciplina i responsabilitat.

Com compagines els entrenaments amb la vida personal, els estudis i ara també la fotografia?

Ho porto força bé perquè, al final, el meu món gira al voltant dels cavalls. La majoria de les meves amigues també són de l’hípica, així que compartim la mateixa passió, parlem molt sobre cavalls i també ens interessa la doma natural. Això fa que la meva vida social i els entrenaments vagin plegats. A més, sempre prioritzo el temps amb el meu cavall. Quan he de decidir entre sortir amb amigues o anar a l’hípica, normalment trio els cavalls. I amb la fotografia passa una mica el mateix: intento integrar-la en aquest món, fotografiant cavalls i capturant moments especials amb ells. D’alguna manera, tot el que faig acaba connectant amb la meva passió.

Creus que l’equitació pot ser un camí positiu per a altres joves que busquen una passió o una forma d’expressar-se?

Sí, però crec que el més important és provar diferents esports i activitats, perquè potser l’equitació no és el camí per a tothom. Jo, abans de descobrir la meva passió pels cavalls, vaig provar de tot: tennis, natació, atletisme, patinatge… fins que vaig trobar allò que realment m’omplia.

La societat pressiona massa els joves perquè trobin el seu camí?

Sí, sembla que als 18 anys ja hagis de tenir clar què estudiar, anar a la universitat o seguir un camí concret. En el meu cas, no m’he sentit gaire pressionada perquè la meva mare sempre m’ha dit que faci allò que em faci sentir bé, que no passa res si no segueixo el camí tradicional.  Vaig decidir no seguir el camí convencional i apostar per la meva passió. He fet cursos especialitzats com el Parelli i he treballat amb cavalls, cosa que m’ha permès aprendre molt i reafirmar el que realment vull fer. He estat combinant formació i feina, pagant-me les classes i adquirint experiència amb professionals del sector. No he estat aturada, simplement he seguit un camí diferent. I ara tinc clar que vaig en la direcció correcta.

T’imagines tota la vida envoltada de cavalls? Com veus el teu futur?

Sí, sense cap dubte. M’imagino vivint en una masia, enmig de la natura i, si pot ser, amb el Galeón al meu costat. El que més m’agradaria és estar envoltada de cavalls, perquè són els que realment m’aporten felicitat. També combinar-ho amb la fotografia, perquè em permet explicar històries, transmetre sensacions i destacar la seva força d’una manera molt artística.

Quin consell donaries a un jove que encara no ha trobat la seva passió o el seu camí?

Li diria que continuï intentant-ho, que provi coses sense pressió i que no senti que ha de triar un camí definitiu de seguida. Si en algun moment s’adona que s’ha equivocat i vol canviar de direcció, no passa res. Jo sóc feliç perquè he trobat allò que realment m’omple. L’important és escoltar-se a un mateix i no tenir por d’explorar.