Lorena Morales Restreto: “La gent ha d’aprendre a gaudir del seu espai, a tenir-lo còmode i funcional”

Després de formar-se en Màrqueting a la seva ciutat natal, Pereira, a Cólombia, la Lorena va fer les maletes per començar de zero a Espanya, primer a Galícia i després a la Seu d’Urgell, fins que va descobrir Andorra, un país que ràpidament es va convertir en el seu lloc de referència. El seu esperit emprenedor i la seva capacitat d’adaptació li van permetre obrir-se camí en el sector de la neteja, on va saber detectar una mancança clara: la falta d’ordre als espais. Aquesta observació la va portar a fundar IKI Planners, una empresa pioneta al país que prioritza el benestar a través de l’organització, inspirant-se en la filosofia japonesa de l’ikigai. Parlem amb una professional que ha convertit l’organització en una eina per millorar la qualitat de vida de les persones.

Entrevista: Josep Segura, Sandra Lara i Noelia Farias · Fotografies: Victòria Deeva @victoria.deeva ·

VIDA FAMILIAR I INFÀNCIA

Quins són els records més entranyables de la teva infantesa?

Vinc d’una família molt gran i nombrosa, i per això els records més vius que tinc de la meva infància estan molt lligats a tot el que fèiem plegats. Anar a la platja en família, sortir a dinar tots junts… moments senzills però molt especials. Al meu pare li encantava; se sentia profundament orgullós de la família tan gran i tan bonica que havia creat. Érem set germans, i aquest orgull es notava en cada pla, en cada sortida que volia compartir amb nosaltres. Crec que aquests són alguns dels records més entranyables de la meva infantesa.

Quina relació tenies en aquella època amb els teus pares?

La relació que tenia amb els meus pares era fantàstica, perquè jo era la nena de casa, la petita. Era la consentida, a qui li ho permetien gairebé tot. A més, tenia molts germans grans que em cuidaven, em protegien i em feien sentir molt estimada. Això és el que més recordo d’aquella relació en aquell moment: una relació molt especial, marcada pel fet de ser la nena mimada de la família.

Eren molt intransigents o pel contrari eren més aviat condescendents amb tu?

 Bé, eren força estrictes. El meu pare, amb tants fills, havia de ser-ho. Venia d’una formació d’acadèmia militar i, sent la gran majoria dones, ens va educar amb molta disciplina. Potser ens va haver d’estrènyer una mica perquè poguéssim ser les dones que som avui. Per això, tot i la severitat, estic molt agraïda per aquella formació.

 Quina és la millor lliçó que has après d’ells?

 Per a mi, la lliçó més important que ens van transmetre va ser la importància de l’estudi. No veníem d’una família rica; érem de classe mitjana, i no tothom té l’oportunitat de poder estudiar. Per això, els meus pares ens van inculcar molt clarament que, després de l’escola, havíem de continuar formant-nos i cursar una carrera, fos com fos.  A Colòmbia hi ha la possibilitat d’estudiar carreres nocturnes, i moltes de les meves germanes i jo vam optar per aquesta via: treballàvem de dia i estudiàvem de nit. Altres, com la meva germana metgessa, amb una carrera que requereix una dedicació més intensa, no ho van poder compatibilitzar. Però, si m’he de quedar amb alguna cosa, és amb aquest missatge tan ferm: la necessitat de fer una carrera professional després de l’escola.

 ADOLESCÈNCIA I ESTUDIS

 Com va ser la teva adolescència, quins són els records que conserva d’aquella època?

A la meva adolescència, en primer lloc, cal dir que en aquella època era una etapa molt més curta del que és avui. No s’allargava tant com ara, que gairebé es pot dir que arriba fins als trenta-cinc anys. Jo la recordo com un període breu i, en certa manera, trist, perquè vaig perdre la meva mare quan tenia setze anys. Va ser un moment difícil, haver d’afrontar la seva absència, viure la primera relació amb un noi, la primera parella, i alhora haver de decidir què volia estudiar i com fer-ho. Ja no tenia el seu suport durant el dia, i això em va portar a plantejar-me estudiar de nit. Aquella etapa està molt marcada per a mi, tant per la manca de la meva mare com per les decisions que vaig haver de prendre sobre els meus estudis i el meu futur professional.

Vas fer un grau superior en tecnologia del màrqueting. Per què vas escollir aquesta carrera i no una altra?

Bé, primer de tot perquè havia d’escollir una carrera nocturna per poder treballar de dia, i aquest tipus d’estudis no ofereixen gaire varietat. Per això vaig triar Mercadotècnia, que és com s’anomena al meu país. És una disciplina molt vinculada a les vendes, i les vendes m’han agradat sempre. M’agraden les persones, m’agrada relacionar-me, moure’m d’un lloc a un altre, i crec que aquesta combinació és el que em va portar a prendre aquella decisió: les vendes, el contacte humà i el dinamisme.

On vas cursar els teus estudis superiors?

Els vaig cursar a la meva ciutat, Pereira, a Colòmbia.

El setembre del 1999 va suposar un punt d’inflexió en la teva vida personal, ja que vas marxar de la teva Colòmbia natal i vas emprendre rumb a Espanya, concretament a Galícia. Què va motivar aquesta decisió tan important en la teva vida?

 El que em va motivar va ser, sobretot, el fet que jo tenia un negoci propi. Em dedicava a la decoració de festes i esdeveniments infantils, però vaig patir una fallida. Arran d’aquella situació, també es va trencar el meu primer matrimoni. Em trobava en un moment molt difícil, amb dues decisions vitals alhora: la ruptura personal i la fallida professional. Va ser en aquest context que vaig acceptar una proposta de feina que em van fer des d’Espanya i vaig decidir venir cap aquí per provar sort i començar de nou.

 No enyores el teu país?

Inicialment, sí, moltíssim. Sobretot pel canvi. Tot i parlar el mateix idioma, són cultures molt diferents, i al principi la comunicació era complicada. A més, fa vint-i-sis anys no existia res de la tecnologia que tenim avui. Els primers temps van ser durs, però a mesura que van anar arribant els avenços tecnològics, tot es va facilitar: poder trucar amb més facilitat, veure una persona en una videotrucada… Recordo perfectament la primera vegada que vaig fer una trucada amb càmera a través del Messenger. Va ser meravellós. També va ajudar molt quan van començar a arribar productes del nostre país i els podies trobar en un supermercat o en una botiga de barri; aquests petits detalls fan que no l’enyoris tant. Ara, després de vint-i-sis anys vivint fora del meu país, ja no l’enyoro tant. Tinc la meva vida aquí, la meva família política i la meva família, que són els amics. I, a més, la meva família de Colòmbia pot viatjar i venir sovint, així que la distància ja no pesa com abans.

VIDA PROFESSIONAL

 El gener del 2000 vas decidir emprendre un altre nou camí, en aquesta oportunitat de Galícia a

la Seu d’Urgell. Per què aquest nou canvi?

Bé, tothom sap que Galícia, Andorra, La Seu d’Urgell i tota aquesta zona estan molt connectades. Hi ha molta presència de gallecs i també de portuguesos, i això crea una xarxa molt propera. A l’hora de fer relacions socials i conèixer gent, em van parlar de La Seu, i per aquesta connexió tan forta vaig decidir venir-hi. Conec moltes persones de Galícia que viuen en aquesta zona, i aquesta unió facilita molt la integració.

I de la Seu d’Urgell al Pas de la Casa. Aquí neix el teu nexe d’unió amb Andorra, tant personal com professional. Què és el que et va emocionar més del nostre país?

El que més em va emocionar d’Andorra quan hi vaig arribar, en ple mes de gener, va ser el clima i la neu. Em vaig tornar literalment boja la primera vegada que vaig anar a una estació d’esquí, perquè això, al nostre país, no existeix. El paisatge era impressionant. El paisatge d’hivern em va captivar completament. Després, una altra cosa que em va encantar va ser la gastronomia. M’agrada molt menjar, i em va semblar fantàstica.  Però, sobretot, em va sorprendre la diversitat de gent. En aquell moment, al meu país, malauradament, no hi havia gaire turisme, i era molt poc habitual relacionar-se amb persones d’altres nacionalitats. En canvi, aquí, de seguida et trobes amb francesos, anglesos, filipins… gent de tants llocs diferents que em feia sentir molt rica, molt agraïda, per poder conèixer cultures tan diverses.  I com que m’agraden tant les persones, això em va meravellar. Després, ja en l’àmbit professional, vaig veure clar que hi havia moltes oportunitats de negoci, molt per fer. I vaig pensar: m’encanta. M’encanta Andorra.

Després d’executar diferents tasques professionals al Pas, vas veure que el sector de la neteja t’oferia un nínxol en el qual podies explorar nous horitzons i et vas associar a la franquícia Clean&Iron per a l’Alt Urgell, empresa que encara regentes avui en dia. Quina valoració fas en aquest moment d’aquella aposta?

Sens dubte, la millor decisió. De fet, ha estat una de les millors apostes de la meva vida. Quan arribes a Andorra, al principi t’has d’adaptar i assumir feines que no tenen res a veure amb la teva professió, sovint per qüestions burocràtiques, de papers i permisos. Això et porta a fer treballs que mai t’hauries imaginat, com ara la neteja. Quan vaig començar a treballar en el sector de la neteja al Pas de la Casa, vaig veure clar que allò era un negoci, una oportunitat real. Vaig haver d’aprendre com funcionaven les setze setmanes d’hivern a Andorra, com vivia el país del turisme d’hivern i quina era la seva dinàmica. I em vaig adonar que en l’àmbit de la neteja hi havia moltes mancances: faltava personal i hi havia una necessitat clara. Va ser llavors quan vaig decidir muntar la meva primera empresa de neteja a Andorra. Més endavant, ens vam conèixer amb Clean & Iron i vam començar a treballar plegats. Això em va permetre obrir dues franquícies de Clean & Iron a Espanya, aquí mateix, a la frontera, i és així com va néixer aquesta relació professional.

El fet de regentar una empresa de neteja et va obrir altres horitzons, ja que et va permetre descobrir que, malgrat que les llars particulars, les empreses o les institucions, gaudissin d’un ambient net, l’ordre era un hàndicap important en la gran majoria dels casos. Això et va empènyer a crear, l’any 2024, IKI Planners, no?

Vaig començar com a professional de la neteja cap a l’any 2001, i al llarg d’aquests vint-i-cinc anys he entrat en una infinitat d’espais: oficines, fàbriques, habitatges, despatxos, hotels, albergs… qualsevol lloc que necessités neteja. Sempre he vist que la gent es preocupa molt per la neteja, i això m’agrada, però també m’adonava que sovint es tenia molt més descuidat l’ordre. Aquesta diferència em va començar a inquietar. Pensava constantment: falta ordre, falta ordre. En aquell moment ja havia arribat el boom de Marie Kondo, que molta gent coneix, i que va posar el concepte de l’ordre al centre. Aquell enfocament em va agradar i vaig començar a flirtejar amb la idea d’incorporar el servei d’ordre dins la meva empresa de neteja, com un complement. Però ben aviat ens vam adonar que no era així: l’ordre és una cosa i la neteja n’és una altra, i cadascuna requereix una formació específica. Per això vaig decidir separar completament l’empresa d’ordre de l’empresa de neteja.

Per què aquest nom IKI Planners?

 IKI Planners neix d’una paraula japonesa: ikigai. Avui dia molta gent ja la coneix, però encara n’hi ha moltes que no saben exactament què significa. L’ikigai és una filosofia japonesa que diu que, si es donen quatre factors a la teva vida, pots ser feliç i viure del que estimes. El primer és tenir alguna cosa que t’apassioni, sigui el que sigui: les plantes, el disseny, qualsevol cosa que realment t’ompli. El segon és que aquesta passió la desenvolupis bé, perquè si t’agrada molt, però no ho domines, difícilment funcionarà. El tercer és que allò que fas sigui necessari per al món, que aporti valor. I el quart, que et puguin pagar per fer-ho. Quan vam entendre aquest concepte, la paraula ikigai ens va dir molt. I vam decidir quedar-nos amb la primera part, IKI, perquè el que fem compleix aquests quatre punts: és una cosa que ens apassiona, que fem bé, que el món necessita i que, a més, ens permet viure’n. D’aquí neix el nom d’IKI Planners.

Però, és clar, l’organització professional no té res a veure amb la neteja, així que et comences a formar en aquest sector, és així?

 Per poder crear una empresa com la nostra, dedicada a l’organització professional d’espais, cal entendre que no es tracta només de deixar les coses boniques. No som dissenyadores d’interiors. Som organitzadores professionals d’espais, formades en escoles especialitzades. La Hana s’ha format en una escola espanyola i jo en una escola nord-americana, precisament per integrar dues filosofies diferents. Perquè en aquest àmbit no pots improvisar: tot s’aprèn, des de com doblegar una camisa fins a optimitzar un espai o ajudar una persona a mantenir un sistema d’ordre. També acompanyem en processos tan delicats com aprendre a deixar anar objectes dels quals ens costa molt desprendre’ns. Des de la nostra experiència i formació, guiem les persones perquè, quan acabem, tinguin un sistema que realment els funcioni a llarg termini.

Què és el més important que vas aprendre en aquesta formació específica i per què ‘t’has de formar per a poder realitzar aquesta tasca tan rellevant que desenvolupeu, tant en l’àmbit personal com professional?

Crec que el més important que hem après és que les persones necessitem ajuda. Necessitem suport per valorar més el que tenim i per gaudir dels espais on convivim. Fa un any i mig que hi treballem en això i, realment, la gran lliçó ha estat aquesta: la gent ha d’aprendre a gaudir del seu espai, a tenir-lo còmode, funcional i ben sistematitzat, fins al punt que et vingui de gust arribar a casa, anar a la feina o posar-te a cuinar, perquè tot està pensat i ordenat perquè funcioni bé. Això és el que més hem après: que les persones necessiten una guia per poder gaudir plenament del seu entorn.

Com et sents després d’acabar la feina?

És increïble, de veritat. Sobretot perquè ens encanta el que fem. Sempre diem que com més desordre trobem, més ens agrada, perquè més possibilitats hi veiem. Per això volem que la gent no tingui por de trucar-nos pensant que els jutjarem. És tot el contrari: necessitem persones desordenades per poder ensenyar el nostre sistema i ajudar-les a viure millor, de veritat, amb calma, relaxades. Que puguin gaudir de casa seva, del temps en família, sabent que tot és al lloc que li correspon.

Com va influir la teva experiència en el sector de la neteja per a poder desenvolupar en òptimes condicions aquesta tasca?

Crec que el que més m’ha servit d’aquests vint-i-quatre o vint-i-cinc anys treballant en una empresa de neteja és haver après a valorar els espais i a calcular amb precisió el temps necessari per intervenir-hi. Per a mi això era gairebé automàtic, ho veia com una cosa normal. Però quan vam començar a treballar amb la Hana, ella em va preguntar: «Lore, quant de temps trigarem aquí?». I jo li vaig respondre amb una estimació molt concreta, basada en l’experiència. La realitat és que la diferència entre el temps que jo calculo i el temps real que hi dediquem és mínima: potser mitja hora o una hora. Aquesta capacitat de llegir un espai —fruit d’anys entrant en llocs diferents i responent a la pregunta de “quant costa netejar això?”— la puc aplicar perfectament ara. Treballem per hores, així que tenir clar el temps que hi dedicarem ens permet fer pressupostos molt més ajustats i realistes. I això, sens dubte, ve directament de l’experiència acumulada.

Perquè ho entengui tothom, en què consisteix la tasca d’IKI Planners i per què no s’ha de tenir por de tenir una llar, una empresa o una institució, molt poc endreçada?

 IKI Planners comença sempre amb una diagnosi de l’espai. Per a nosaltres és clau l’entrevista inicial amb el client: necessitem entendre quin ritme de vida porta, com és el seu dia a dia i quines són les seves prioritats. Per què? Perquè cada persona viu diferent. Tenim executius que cada dia van vestits de feina i només van al gimnàs un cop per setmana; en aquest cas, l’espai principal ha d’estar pensat per a la roba formal, amb un espai secundari destinat a l’esport. També treballem amb pares recentment separats que tenen els fills una setmana sí i una no; quan els nens marxen, la casa sovint queda desendreçada, i aquí oferim serveis de manteniment d’espais. El que fem, en realitat, és entrar en una casa i crear un sistema d’ordre que funcioni per a aquella persona o família, perquè l’ordre es mantingui en el temps. Ens truquen perquè necessiten ajuda en un aspecte concret, i a partir d’aquí oferim una gran varietat de serveis adaptats a cada situació.

Quin és el vostre potencial client?

 Al principi teníem una mica de confusió i no teníem del tot clar a quin perfil de client ens havíem d’adreçar. Però, a mesura que hem anat guanyant experiència, hem entès que el nostre client és qualsevol persona que vulgui viure millor: viure amb calma, sense estrès, sentir-se bé, gaudir dels seus espais i tenir ganes d’arribar a casa al final del dia perquè tot funciona i està en ordre. Pot ser una persona que arriba a viure de nou al país i fa una mudança —un servei que organitzem molt sovint, sobretot ara que està arribant molta gent a Andorra, però també persones que marxen. Aquest també és un client potencial. Pot ser algú que, com tu, fa dos canvis d’armari l’any i vol ajuda perquè el procés sigui més ràpid, més bonic i més funcional. En realitat, tenim un ventall molt ampli de serveis i de perfils. Qualsevol persona pot ser client d’IKI Planners, sempre que tingui la consciència que vol viure bé, desprendre’s del que no necessita, respirar amb tranquil·litat i ser més feliç.

I quins clients han provat ja els vostres serveis i quin ha estat el grau de satisfacció?

És fantàstic. De fet, al principi no pensàvem que hauríem de fer tants serveis de manteniment, perquè el que fem és deixar sistemes d’ordre que funcionen. I funcionen bé. Tenim uns clients molt responsables i educats, però el nivell de satisfacció és tan alt que, un cop tenen un espai resolt, en volen abordar d’altres. Primer és l’armari; després, la cuina; més endavant, el garatge, el rebost, el traster o fins i tot l’oficina. Això fa que els clients no deixin de ser clients. Totes les persones amb qui vam treballar l’any passat, aquest any les tornem a acompanyar, sigui en nous espais o amb serveis de manteniment. És una relació que es construeix a llarg termini.

Sens dubte, ja us heu creat un prestigi en aquest sector, en el qual no teniu competència. Però què els diries als lectors que encara no han provat els vostres serveis?

Que s’atreveixin. Que s’atreveixin de debò i que no s’ho pensin tant. I, sobretot, que no els faci vergonya. Hem detectat que a moltes persones els costa trucar-nos perquè senten que el seu espai està massa desendreçat. Però és just el contrari: allà on hi ha desordre, nosaltres hi veiem oportunitat. L’oportunitat d’ajudar aquella persona a gaudir de tot el que té, a posar-ho bé, a fer que funcioni. Així que el missatge és clar: atreveix-te, truca’ns. Truca’ns sense vergonya i comença a viure millor.

Ens podries indicar quins són els projectes de futur per a IKI Planners?

Tenim molts plans. El més immediat és aconseguir que IKI Planners sigui reconeguda a tot el territori andorrà, que tothom sàpiga que IKI existeix. Aquesta és ara mateix la nostra prioritat absoluta. El segon objectiu és disposar d’un magatzem portàtil. En diem així expressament, per no parlar de tràilers o camions, però la idea és aquesta: poder tenir, just a la porta del client, tots els productes estrella dels nostres proveïdors, a dos passos, per oferir un servei molt més eficient. Quan organitzes un espai, planifiques què portaràs, però sovint, un cop estàs treballant, falta alguna cosa. Això implica perdre temps anant a buscar material, aturar el servei o haver de tornar un altre dia. Amb un magatzem realment portàtil, tindríem tots els productes bàsics i necessaris per completar el servei en menys temps i amb més comoditat per al client. El tercer pas, un cop estiguem molt consolidades a Andorra, és franquiciar la marca, tant a Andorra com a Espanya i a Colòmbia, que és el nostre país d’origen. De fet, la marca ja està registrada; ara el que volem és estar molt fortes aquí per poder iniciar l’expansió amb solidesa. I el quart gran projecte és crear la nostra pròpia línia de productes d’organització IKI. No es tracta de fabricar, sinó de col·laborar amb grans proveïdors i seleccionar els seus productes estrella per comercialitzar-los amb la marca IKI Planners. Aquests són, avui, els nostres principals plans professionals.

VIDA EN PARELLA

Sens dubte, un dels aspectes que més van marcar la teva arribada, primer al país veí, i també al nostre, va ser el fet de conèixer el teu marit, l’Alberto Vinseiro. Com el vas conèixer, recordes aquell moment?

El vaig conèixer quan jo tenia vint-i-sis anys. Treballava just al costat de la seva oficina, a La Seu d’Urgell, i jo era al bar on anaven a fer el cafè, la infusió o, més tard, una cervesa. Va ser allà on ens vam conèixer. Ho recordo perfectament, perquè jo era la nova del bar i, com sol passar, va començar a parlar amb mi. Vam entaular conversa i de seguida em va semblar una persona molt interessant, molt intel·ligent. Es dedicava al turisme i, és clar, viatjar et dona un bagatge especial, una mirada diferent. I bé… des d’aquell mateix dia ja em va començar a festejar.

Qui va fer el primer pas?

Sí, ell ho va tenir força fàcil. Des del primer moment hi va haver complicitat; el que avui diríem que hi va haver match, tot i que aleshores no en dèiem així.

No teniu fills. Mai ha estat una prioritat per a vosaltres?

Precisament per això estem junts: perquè cap dels dos volíem ser pares. En canvi, som uns tiets extraordinaris, de veritat. Entre tots dos tenim disset nebots, i ja ho érem des de molt joves.

Tant ell com jo vam començar a ser tiets amb deu o onze anys, i tots els nostres germans han tingut molts fills. Crec que aquesta necessitat ja l’hem coberta d’aquesta manera i, a més, la continuem gaudint moltíssim, però sense haver de viure les exigències del dia a dia que tenen els pares.

Quin balanç fas dels 22 anys de relació?

Uf, vint-i-dos anys de matrimoni. Vint-i-dos anys, i molt bons. Fantàstics, perquè fem un equip molt sòlid. Ens respectem els espais, compartim moltes coses, però cadascú té també els seus negocis i els seus amics. I, tot i això, no hi ha res més gratificant que arribar a casa i compartir com ha anat el dia amb la teva parella, amb algú que s’alegra dels teus èxits i que es preocupa pels teus problemes. Per a mi, sincerament, la vida en parella és una de les coses més importants.

Què és el que més t’agrada de la teva parella?

D’ell m’agrada tot. És intel·ligent, treballador, bon amic dels seus amics, un fill exemplar, un germà excel·lent i un tiet magnífic. És creatiu, molt generós i em dona suport en totes les meves bogeries.

Té algun defecte que puguis confessar?

És un comprador compulsiu de tot el que li agrada, sobretot del menjar. Li encanta tenir la nevera sempre plena. I la veritat és que m’encanta, perquè ens agrada molt compartir. Ell vol que no falti de res, que tot estigui ple, ple, ple… i aquí és on, de vegades, tenim una mica de conflicte amb la filosofia d’IKI Planners. Perquè una de les bases és comprar només allò que hi cap, per saber exactament què tens. Així que, si he de buscar-li un defecte, és aquest: compra massa. I això, al final, em dona més feina a mi com a IKI Planner.

ÀMBIT PERSONAL

Com et defineixes com a persona, ho pots fer amb dos adjectius?

Com a persona, crec que em definiria com a optimista. Sempre intento veure el costat positiu de les coses, sempre. I també com a creativa, en tots els àmbits. Tant en el vessant personal com en el familiar, sempre ideo coses noves per divertir-nos i per compartir moments junts.

Hi ha algun defecte o aspecte menys positiu de la teva personalitat que ens puguis confessar?

Sí. Soc extremadament intensa, intensa en tot. Ho vull tot immediatament: ara, ja, per a ahir. Però el problema no és només aquest, sinó que, moltes vegades, espero que tothom actuï al mateix ritme que jo. I aquest és, probablement, el defecte que més he de treballar. Una cosa soc jo, amb la meva manera de ser, i ja m’encarrego de gestionar-ho. Però no puc pretendre que els altres pensin igual que jo, vagin al meu ritme o actuïn de la mateixa manera. I crec que aquest és, sens dubte, el meu pitjor defecte.

Creus que la gent coneix el teu veritable caràcter?

Crec que sí, perquè jo em dono molt. La meva veu i la meva manera d’expressar-me ho diuen tot: em comunico amb facilitat i sé fer-me entendre. I penso que la gent em coneix així, amb totes aquestes petites coses, tant les bones com les menys bones.

Quina és la teva principal virtut?

Crec que l’optimisme. L’optimisme és el que fa que m’aixequi cada dia i donar la volta a les coses, passi el que passi. Sempre endavant, perquè mirar enrere fa por, com diem al meu país.

Creus que és fàcil conviure amb tu o depèn del moment?

El meu marit diu que sí… i jo també crec que sí. Tot i això, reconec que quan em poso intensa puc arribar a ser bastant insuportable. Ho admeto.

INQUIETUDS I HOBBIES

 A què dediques el temps lliure, quan el tens?

El meu temps lliure el dedico sobretot a les amistats, perquè intento cuidar-les i conservar-les. També m’encanta llegir, m’agrada molt, però, per damunt de tot, gaudeixo compartint temps amb les persones que estimo.

Quines activitats et proporcionen més satisfacció?

Bé, intento caminar; no corro, però camino a bon ritme. M’agrada molt caminar, i en aquesta zona tenim espais molt bons per fer-ho. És l’activitat que practico més sovint. A més, de tant en tant també faig alguna classe de pilates o de ioga, coses així.

Hi ha alguna decisió o acció del passat de la qual et penedeixis?

Sincerament, no. No acostumo a penedir-me del que he fet. Potser, en algun moment, m’he penedit més del que no he fet que no pas al contrari. Em sento molt afortunada. I si alguna vegada he pres una decisió que no era la correcta, d’aquella decisió sempre n’he après. Per això no acostumo a penedir-me de res.

Hi ha alguna cosa que et faci por o que et generi inquietud?

La por… crec que l’única por real que tinc és perdre un ésser estimat. Això sí que em fa por de veritat. Sí, puc tenir por d’una rata, per exemple, però això no em sembla important. La por de debò és aquesta: que em falti algú que estimo. Aquesta és la que realment em colpeja.

Creus en el destí o penses que som els artífexs del nostre propi camí?

Tinc una mena de dualitat. D’una banda, crec que el destí està escrit i que, quan una cosa és per a tu, ho és; i quan no ho és, no ho és. Però, alhora, també soc creient que cadascú genera el que li passa, que som nosaltres mateixos qui creem la nostra realitat. No sé si aquesta resposta et serveix, però penso aquestes dues coses al mateix temps.

Quin és el teu somni personal que encara no has pogut complir?

No sabria dir-te’n cap. Tots els somnis que he tingut s’han anat complint. I els que encara em queden, com que sé que també es compliran, encara no els tinc presents. És tan senzill com això.