VERÒNICA SOLSONA: lliure, empoderada i feliç

La Verònica Solsona és una d’aquelles dones que et captiven des del primer moment. Creativa incansable, apassionada pel món de la comunicació i enamorada del seu país, ha sabut construir un projecte professional sòlid amb Creavisió i també ha fet el salt a la política comunal, com a consellera de Turisme i Comunicació del Comú d’Encamp, amb la mateixa energia i compromís. Reivindica la llibertat, l’autenticitat i el valor de ser dona en entorns encara marcats per desigualtats subtils. Però no parla des de la queixa, sinó des de l’experiència. D’una infància feliç a una adolescència inconformista, passant per moments de dolor que li han deixat empremta, avui es reconeix com una dona realitzada, lliure, empoderada, amb les prioritats clares… i plenament feliç.

 

VIDA FAMILIAR I INFÀNCIA

Quina és la primera imatge de la teva infància que et ve al pensament quan penses en aquella època?
Els berenars a casa de la meva àvia i també a casa de la meva besàvia. Després del col·legi, anava a casa de l’una o de l’altra, i en guardo molt bons records. La meva besàvia i la seva filla tenien un comerç a la plaça Sant Miquel, just allà on ara tinc el despatx. Podia triar el que volgués dins la botiga, però sempre acabava demanant el mateix: pa amb oli i sucre, o pa amb tomàquet i pernil. Alguna vegada, la iaia m’havia posat vi al pa, però ho fèiem d’amagat, perquè a la meva mare no li feia gens de gràcia.

Si poguessis recuperar un trosset de la teva infantesa — un joc, una joguina, un racó especial o aquella petita llibertat que et feia sentir gran — què triaries i per què?
Em passava hores jugant amb les Barbies, però no de manera convencional. El que realment m’apassionava era cosir els vestits. Sempre estava a la recerca de roba vella o retalls per poder crear capes, jaquetes, faldilles… Un dia vaig descobrir un taller de costura a la parròquia, vaig entrar encuriosida, i la propietària —en veure’m tan entusiasmada amb els trossets de tela— va començar a guardar-me tot el que li sobrava. Imagina’t, se’m va obrir un món! La Barbie és una joguina relativament petita, i amb un trosset de tela insignificant podies fer creacions fantàstiques! Per mi, era llibertat creativa pura. M’hi podia perdre durant hores, imaginant dissenys, tallant, cosint…

Parla’ns de la figura dels teus pares, com era la relació amb ells?
Sempre he tingut molt bona relació amb els meus pares. De fet, em costa imaginar que pugui ser d’una altra manera en altres famílies. Amb la meva mare he compartit més moments de lleure, perquè era mestra, i això em permetia passar molt de temps amb ella, especialment durant les vacances escolars. Aquells moments fora de la rutina quotidiana eren realment especials. He tingut la sort de viatjar molt amb ells. La família de la meva mare és francesa, així que sovint passàvem caps de setmana a França, i cada any fèiem un viatge en família. Pot semblar anecdòtic, però viatjar crea lligams molt forts. Estàs fora del dia a dia, en un entorn nou, i això aporta un “plus” a la relació. Són records que et queden per a tota la vida.

“Les dones de la meva família són dones fortes”

Hi ha alguna lliçó o valor que t’hagin transmès i que continues aplicant, dia rere dia, tant en l’àmbit personal com professional?
La família, sens dubte. Vetllar pels teus. I l’amistat també: les meves amigues són autèntics pilars a la meva vida. Soc filla única, així que les considero com germanes. Els valors me’ls han transmès tant els meus pares com els meus avis. La meva àvia era com una segona mare per a mi. El meu avi, tot i tenir una visió una mica masclista —relativament, perquè era una altra època— sempre va insistir que havia de ser independent, que mai havia de dependre de cap home. Les dones de la meva família són dones fortes i, suposo que totes, d’una manera o altra, m’han transmès aquesta força i aquesta manera de ser.

ADOLESCÈNCIA I ESTUDIS

Com va ser el teu pas per l’adolescència? Quins reptes vas haver d’afrontar (amistats, canvi d’escola, descobriments personals)?
Va ser una època genial! Recordo que vestia pantalons texans foradats, americana de cuir, samarretes amb calaveres i botes militars… El meu grup preferit —i encara ho és avui— eren els Guns N’ Roses. Avui aquesta manera de vestir pot semblar comuna, però en aquella època, a Andorra, no ho era gens. I jo anava així, amb tota la naturalitat del món! Tinc molt present aquella sensació de sentir que em menjava el món. Deia tot el que pensava —massa sovint sense pensar abans el que deia— i sortia molt amb les amigues. Alguns caps de setmana els passàvem a la casa que teníem a Cunit o a França, així que, a cada costat de la frontera, tenia la meva pròpia colla d’amics. I, és clar, també els d’aquí, a Andorra. Vaig passar de ser una nena una mica solitària a tot el contrari: envoltada de gent, oberta, amb ganes de descobrir i de viure-ho tot.

Va haver-hi alguna activitat que desenvolupessis amb passió durant aquests anys?
Sí! Em vaig treure el permís de moto —i no parlo d’una vespa, sinó d’una moto de veritat!—, i també vaig començar a fer karate. Va ser una activitat que em va enganxar tant que la vaig continuar practicant fins i tot quan estudiava a fora. Alhora, continuava pintant i dibuixant. Crear forma part de mi, és una manera d’expressar-me que m’ha acompanyat tota la vida. Amb els anys, potser he deixat els pinzells, però la creativitat continua present en tot el que faig: en com penso, com resolc, com comunico, com impulso projectes. Per mi, crear no és només fer art —és una manera d’estar al món.

“Belles Arts és un món a part: et desperta, et qüestiona, et transforma”

Com era la relació amb els teus pares en aquella etapa? Et donaven llibertat, te la guanyaves, hi havia conflictes típics d’adolescència?
Vaig tenir la meva època “rebel”, sí, però no pas en contra dels meus pares. Em deixaven força llibertat. No vaig haver de guanyar-me la seva confiança, perquè no la vaig perdre mai. Conflictes? Molt pocs.

En aquell moment, ja tenies clar cap a on volies anar professionalment o què t’apassionava? Quin moment ho va marcar?
Sí, sabia que volia una feina creativa. De fet, els meus professors de 3ème ja van recomanar als meus pares que anés a una escola especialitzada en art, a França o Espanya. Però ells no ho van veure oportú en aquell moment, 15 anys era massa jove per marxar de casa. A mi ja m’estava bé; no tenia pressa per marxar de casa. Però, quan vaig fer 18 anys, sí: em vaig apuntar a les proves d’entrada per a Belles Arts i vaig acabar a Montpellier. Crec que tota la meva infància ja havia marcat aquest camí, amb la costura, els dibuixos de vestits, la pintura a l’oli…

Què et va motivar a estudiar Belles Arts i Expressió Artística? I per què vas fer l’especialització en projectes multimèdia a l’École Supérieure d’Arts et Techniques de Toulouse (ETPA) a Tolosa?
Vaig començar Belles Arts perquè volia descobrir què era el que realment m’apassionava. Els tres primers anys t’ofereixen una formació molt transversal: pintura, dibuix, escultura, ceràmica, fotografia, arts gràfiques… I jo tenia ganes d’explorar-ho tot. Soc d’una generació que va veure néixer internet. I un dia, gairebé sense adonar-me’n, em vaig trobar passant més hores a la sala multimèdia, davant de l’ordinador, que no pas davant d’un cavallet. La creació assistida per ordinador em captivava. Vaig començar a tocar programes com ara Illustrator i Photoshop, i també a fer petits encàrrecs gràfics per a professionals que venien a l’escola buscant algú que els fes un logotip o un cartell. I així vaig començar a guanyar els meus primers diners. Però hi va haver un moment que ho va canviar tot: just abans del Mundial de Futbol de França 1998, es va organitzar un concurs nacional entre totes les escoles de Belles Arts. Es tractava de dissenyar el cartell de cada ciutat, el cartell oficial del Mundial i la mascota. Jo em vaig presentar per al cartell de Montpellier… i el vaig guanyar. Va ser una experiència increïble: em van entrevistar a la televisió, vaig sortir als mitjans i, fins i tot, es van fer productes derivats amb la meva creació! Em van convidar a París, als partits…

“Estic aprenent a ser menys exigent amb mi mateixa”

Quines van ser les principals lliçons o descobriments d’aquella etapa universitària que encara t’acompanyen?
Inicialment no tenia previst anar tan lluny. Volia estudiar Belles Arts a Tolosa, però vaig fallar el concurs d’entrada i vaig acabar a Montpellier. També tenia molt clar que volia viure sola, sense compartir pis amb ningú. Els primers mesos van ser difícils: lluny dels meus pares, de la meva família… A més, al principi, a Belles Arts em miraven una mica com una estranya. Ser andorrana semblava incompatible amb voler ser artista. Però això va durar poc. Vaig començar a fer amics, i crec que els vaig fer trencar aquest prejudici. Després d’això, vaig gaudir moltíssim d’aquella etapa: dels amics, de les noves experiències, de les exposicions, del cinema, del teatre, de la música… Belles Arts és un món a part. No són estudis convencionals, i la gent que t’hi trobes tampoc ho és. Et desperta, et qüestiona, et transforma. Però no tot van ser flors. La meva àvia va morir mentre jo estudiava allà, i va ser molt traumàtic per a mi. Pensar que els dos últims anys de la seva vida els vaig passar més lluny d’ella em va costar molt de gestionar. No pensava que marxaria tan aviat. Només tenia 63 anys.

VIDA PROFESSIONAL

Quin va ser el teu primer lloc de treball “seriós” en el món de la comunicació o el màrqueting? Com recordes aquell inici?
Quan vaig acabar l’ETPA, encara no volia tornar a casa. El meu pare m’hi insistia molt, però jo estava molt bé a Tolosa. Mai m’ha agradat que em forcin a fer alguna cosa que no he decidit jo mateixa. Així que vaig buscar feina en una agència de publicitat, i hi vaig entrar com a becària: tres mesos sense cobrar. Després, quan vaig demostrar el que sabia fer, em van contractar… però amb un salari molt, molt baix i sense seguretat social. En certa manera, estava explotada, però també he de reconèixer que vaig tenir la sort d’aprendre moltíssim. Un dia, un client de l’agència em va proposar anar a treballar directament per a ell. I ho vaig fer durant uns mesos. Fins que vaig tornar a la meva primera idea: per què havia de treballar per algú si podia muntar la meva pròpia empresa?

Què et va impulsar a crear la teva pròpia agència, Creavisió, a Encamp? Com vas viure els inicis i quins van ser els principals reptes que et vas trobar en els primers anys de trajectòria?
Vaig anar a l’ETPA per complementar la meva formació en dues àrees on em sentia més fluixa: la programació i el 3D. I, tot i que vaig aprendre altres matèries, vaig descobrir que no m’hi sentia gens còmoda amb la programació i el 3D. No gaudia amb aquella part més tècnica. I allà vaig entendre una cosa important: si volia muntar el meu propi projecte, necessitava envoltar-me de gent que sí que estimés fer allò que a mi no m’agradava fer. Vaig proposar als meus antics companys de l’ETPA, amb qui seguia en contacte, si volien venir aquí a Andorra amb mi. Tots tres van dir que sí i així va néixer Creavisió, amb quatre companys d’universitat!

Quina és la proposta de valor de Creavisió en l’entorn andorrà i com us distingeix de la competència?
La proposta de valor de Creavisió ha estat clara des del primer dia, i neix directament de l’essència de l’empresa: l’especialització complementària de cada soci. Des del principi, vam apostar per ser una agència 360, capaç d’oferir serveis molt diversos però perfectament integrats. Treballem des del branding fins al desenvolupament de pàgines web, passant per màrqueting digital, campanyes publicitàries i continguts creatius com ara el vídeo i el 3D. Aquesta visió global ens permet acompanyar el client en tot el procés, amb coherència i eficàcia, i ens diferencia dins l’entorn andorrà, on sovint aquests serveis estan més fragmentats.

Creavisió és Google Partner. Què implica aquesta certificació i de quina manera beneficia als vostres clients?
Vam ser la primera agència a Andorra a obtenir la certificació Google Partner. Ser Google Partner vol dir que el nostre equip està certificat oficialment per Google en l’ús de les seves eines publicitàries, com ara Google Ads. També implica que gestionem un volum mínim de campanyes amb èxit, que mantenim bones pràctiques i que ens mantenim formats i actualitzats constantment. Per als nostres clients, això es tradueix en seguretat, eficiència i resultats mesurables.

En un context en què la comunicació i el màrqueting estan cada cop més mediatitzats per la tecnologia, com creus que la intel·ligència artificial pot ajudar —o perillar— en la construcció del relat d’una marca o institució pública?
La intel·ligència artificial pot ser una eina molt potent si s’utilitza amb criteri i sentit estratègic. Permet optimitzar processos, personalitzar missatges, analitzar dades en temps real i generar continguts a gran velocitat. En aquest sentit, pot ajudar molt a fer arribar el relat d’una marca o d’una institució al públic adequat, en el moment adequat i amb el to correcte. Però també hi ha riscos evidents. El més gran, a parer meu, és la pèrdua d’autenticitat. Quan una marca deixa que sigui una màquina qui parli per ella, pot acabar desconnectant-se del que la fa única. I això, en el cas d’una institució pública, pot ser encara més perillós: perquè no només comuniques un producte, sinó valors, responsabilitat i compromís amb la ciutadania. Per mi, la IA ha de ser un suport, no una substitució.

Actualment, ocupes el càrrec de consellera de Turisme i Comunicació al Comú d’Encamp. Què et va motivar a fer el pas cap a la política comunal i a implicar-te activament en el mandat 2024-2027?
Va ser una proposta que em va arribar de la Laura i del Jean Michel. D’entrada, em va sorprendre: mai havia fet política, ni tampoc m’ho havia plantejat. A casa meva no hi ha cap trajectòria política que faci pensar que ho porto “a la sang”. Però les persones que m’ho van proposar han tingut molt pes en la decisió. En Jean Michel és una persona que respecto molt professionalment. I la Laura, tot i que la coneixia menys, només pel fet de ser dona en un càrrec així, ja em transmetia molt: perquè, siguem sincers, avui encara, per arribar-hi, una dona sovint ha de lluitar més que qualsevol home. Desconec si va ser el cas de la Laura, però “per defecte” penso així, perquè és la realitat que vivim moltes dones… Des del primer moment, em van proposar la conselleria de Comunicació, i això em va motivar moltíssim. I he de confessar que vaig creuar els dits per poder estar també a Turisme… No m’ho van confirmar d’entrada, però era una conselleria que sabia que em permetria aportar més, tenir més marge de maniobra i posar en joc la meva creativitat i experiència professional de la millor manera.

Com has viscut la transició de ser professional del sector privat a una responsabilitat pública? Què ha estat més fàcil, i què ha estat més complex?
Els primers sis mesos han estat complicats. Al sector privat, decideixes una cosa i es fa gairebé de manera immediata. En canvi, a l’administració, els tempos són molt diferents, i això m’ha costat molt d’assimilar. També he sortit de la meva zona de confort. A Comunicació, m’hi sento segura: hi tinc més de vint anys d’experiència i conec molt bé el terreny. Però amb Turisme, ha estat com començar una feina completament nova. No venia del sector i, al principi, la meva seguretat es va veure una mica sacsejada. El que no sabia aleshores és que la meva experiència prèvia, el sentit comú i, sobretot, el suport dels companys serien suficients per avançar amb solidesa i fer bona feina. Una altra diferència important és la noció de responsabilitat. Al sector privat, equivocar-te forma part del procés: t’equivoques, aprens, i millores. A l’àmbit institucional, això no sempre és possible. No et pots permetre segons quins errors, perquè poden tenir un impacte col·lectiu, i això pesa.

“A l’administració, els tempos són molt diferents del sector privat, i això m’ha costat d’assimilar”

En l’àmbit del turisme, quines són les tres prioritats que t’has marcat per aquest mandat?
La primera era evident. Donar continuïtat als projectes iniciats anteriorment. El primer repte ha estat familiaritzar-me amb els projectes i no perdre ni una sola oportunitat de les que ja estaven en marxa. Encamp ha desenvolupat una estratègia turística per consolidar-se com a destinació de turisme esportiu i familiar, on el sector de la neu té una força inqüestionable i calia continuar amb aquesta bona dinàmica. La segona línia de treball ha estat diversificar el model turístic, més enllà del turisme esportiu, que ja està força consolidat, especialment pel que fa a les estades professionals. He volgut posar l’accent en l’altra línia estratègica com ara el turisme familiar i, en especial, en el turisme cultural i de proximitat: crear propostes que interessin, tant als residents com als visitants, apostant per la nostra cultura, la nostra identitat, les nostres tradicions, la nostra manera de viure, les nostres arrels. Crec en el valor de les experiències autèntiques, en la relació directa amb les persones, i en preservar el llegat dels nostres avantpassats, tant tangible com intangible. La tercera no és una acció concreta sinó una visió que intento aplicar a tot el que fem. Defenso un model de turisme sostenible, respectuós amb l’entorn i amb la ciutadania. Fujo del turisme massiu. Crec en un equilibri entre visitants i població local, en posar en valor allò que som i transmetre-ho amb orgull i autenticitat. Andorra no ha de ser un parc d’atraccions. Hem de caminar cap a un turisme més pausat, experiencial, de petit format. Sé que no és fàcil, però en aquesta matèria el meu lema és clar: “less is more”.

Com integra el Comú d’Encamp la necessitat de diversificar l’oferta turística més enllà de les estacions d’esquí i del turisme tradicional de muntanya? (ex: turisme actiu, turisme cultural, naturisme, digital…)

D’alguna manera, aquesta pregunta connecta directament amb les línies que ja he explicat abans. Però per ser més precisa: el mandat anterior ja va marcar unes bases sòlides de diversificació i desestacionalització, i jo he volgut continuar en aquesta direcció, afegint-hi la meva pròpia visió i sensibilitat. Els projectes que impulso busquen sempre estar alineats amb l’estratègia general, però també amb la meva manera de pensar i de veure el turisme: experiències amb ànima, que connectin amb la cultura local i el territori. Això no vol dir que només faig el que m’agrada —la planificació i l’estratègia són prioritàries—, però és cert que quan un projecte et motiva, li pots donar molta més energia i creativitat. I això, en política comunal, és un luxe que valoro molt. El marge de maniobra és més gran que en política nacional (amb menys pressupost, això sí), i intento aprofitar-lo al màxim. A més, les sinergies que establim amb àrees com Esports o Reactivació Econòmica, són claus. Planifiquem de forma transversal i compartida, i això dona una força indiscutible a tot el que fem. I, sobretot, tenint molt present les especificitats de la nostra parròquia. Encamp té una dinàmica i el Pas de la Casa una altra, i cal atendre amb atenció i desenvolupar polítiques turístiques adaptades a cada realitat.

“Defenso un model de turisme sostenible: fujo del turisme massiu i crec en el ‘less is more’”

Podries donar-nos un exemple d’un projecte concret que tingui per objectiu potenciar la marca turística de la parròquia d’Encamp?

És difícil destacar-ne només un, perquè tots els projectes contribueixen, cadascun a la seva manera, a reforçar la marca turística d’Encamp. Ara bé, si n’hagués d’esmentar alguns amb una projecció més àmplia, podríem parlar de la Spartan Race, que ens dona visibilitat internacional dins del turisme esportiu, o de les col·laboracions amb el Barça, que reforcen el vincle amb una marca global potent per posicionar Encamp com un referent de turisme esportiu. Però també vull posar en valor projectes més arrelats al territori, com per exemple les jornades de supervivència, una activitat original, arrelada a la muntanya i pensada per reconnectar amb la natura i amb valors com la resiliència, el treball en equip i la descoberta del nostre entorn. Per mi, la marca turística no és només allò que fem visible: és la suma del que projectem, del que sent la gent quan ens visita i del que fem per mantenir viva la nostra identitat.

Si tornessis a començar, quina recomanació principal et faries a tu mateixa, en el moment d’iniciar la teva trajectòria, tant professional com política?

Em diria: creu més en tu mateixa, i fes-ho abans. Crec que moltes dones compartim aquesta manca de seguretat inicial, i no perquè no tinguem capacitats, sinó perquè sovint ens falten referents o perquè ens exigim massa. Ens qüestionem més, dubtem més… i això ens fa anar més lentes. Ara ho veig clar: la confiança no és una qüestió de sort ni de caràcter, sinó d’exercici. Cal que ens empoderem abans, i molt més. I que ho fem entre nosaltres, donant-nos suport, reconeixent-nos el valor i obrint camins perquè les que vinguin darrere ho tinguin una mica més fàcil.

Com a dona emprenedora i política, quin ha estat el repte més gran que t’has trobat en un entorn encara marcat per rols tradicionals?

Sincerament, no m’hi he trobat de manera directa, i me n’alegro. El que sí que puc dir és que, en el meu entorn més proper, hi ha una gran presència femenina: el nostre partit té una majoria de dones, la cònsol és una dona, i tant a Turisme com a Comunicació, els meus equips també ho són majoritàriament. Ara bé, això no vol dir que els rols tradicionals no existeixin. El masclisme estructural no desapareix pel fet que hi hagi més dones a la sala. El que he viscut —i que valoro molt— és que treballo en un entorn on el respecte i el reconeixement es basen en les capacitats, no en el gènere. Valorem els punts forts i els punts febles de cadascú, independentment de si és home o dona. A Creavisió passa una cosa similar. Som dos socis, home i dona, i som absolutament complementaris. Hem construït un projecte on el lideratge es comparteix i es respecta, sense jerarquies imposades pel gènere. No pateixo aquesta desigualtat a la feina, però, com a dona i com a feminista, sé que és una realitat per a moltes altres. Per això no abaixo la guàrdia i crec que cal continuar reivindicant espais on el talent i la vocació no tinguin límit per qüestió de gènere.

Creus que les dones tindran un paper cada cop més rellevant en la presa de decisions polítiques al país?

No és que ho cregui. Ha de ser així.

 

Has tingut alguna referent femenina dins la política, la comunicació o la innovació, que t’hagi inspirat a tirar endavant?

La veritat és que he tingut molt poques referents femenines. No pas perquè no existeixin, sinó perquè sovint no se’ls dona la visibilitat que mereixen. Ara bé, si he de mencionar una figura que sempre m’ha inspirat en política, és Simone Veil: pel seu coratge, la seva intel·ligència i la seva lluita per la dignitat de les dones. Però les meves referents més properes les tinc avui, aquí, al meu voltant. Les dones que formen part dels equips de Turisme i Comunicació són professionals brillants: resolutives, organitzades, creatives i amb molt de caràcter. Tinc molt clar que la persona que em rellevi en aquestes conselleries heretarà un equip excel·lent. També m’inspiro en les companyes del meu grup polític, començant per la cònsol, la Laura, amb qui sé que puc parlar de qualsevol tema i trobar sempre una mirada amb experiència. Però també aprenc molt de la resta de conselleres: cadascuna té una manera de fer que m’aporta. I el més important és que entre nosaltres no hi ha competència, sinó col·laboració real. Ara bé, la pregunta té a veure amb una referent femenina, però val a dir que els homes del meu entorn també m’inspiren i m’aporten. També es mereixen el meu reconeixement, perquè el feminisme no exclou, sinó que persegueix igualar. Per tant, també hi ha referents masculins al meu voltant.

Quines polítiques o accions creus que serien essencials per impulsar la presència de dones en càrrecs de responsabilitat a Andorra?

Per començar, cal visibilitzar molt més els rols de lideratge femení. Les dones han de poder veure que és possible, que no és una excepció ni un privilegi reservat a unes poques. Això vol dir donar veu a les dones que ja ocupen càrrecs, però també crear espais de formació, tallers d’empoderament i acompanyament professional específic per a elles. També és essencial trencar mites, com el de la suposada competència entre dones. Igualment, celebro iniciatives com ara el projecte de llei que preveu equiparar progressivament els permisos de naixement entre els progenitors. És un pas necessari. Ara bé, també cal dir que el calendari previst —fins al 2033— és una mica llarg. Crear programes de mentoria institucional/comunal on dones en càrrecs de responsabilitat acompanyin dones emergents en la seva carrera professional o política. Però, més enllà d’impulsar la presència de dones en càrrecs de responsabilitat, hi ha assignatures pendents que són fonamentals i que hem de resoldre de manera urgent, com el dret a l’avortament. Parlem d’un dret bàsic, que afecta directament la llibertat, la salut i la dignitat de les dones. No es pot aspirar a la igualtat real mentre una part de la població no té garantit el dret a decidir sobre el seu propi cos. Respecto el model institucional del Coprincipat, però també crec que Andorra pot arribar a trobar un acord que conciliï el respecte institucional amb aquest dret.

Si haguessis de definir la política ideal del futur, com l’imaginaries? Més tecnològica, més humana, més transparent…?

La meva experiència és en la política comunal, i des d’aquí, ja és una política humana, transparent i fins i tot tecnològica. A Encamp, no hi ha dia que no em trobi amb ciutadans pel carrer que em parin, em facin propostes, em demanin coses o simplement comparteixin la seva opinió. Això, per mi, és l’essència: una política de proximitat, que escolta i que toca de peus a terra. Crec que la política del futur hauria de conservar justament això: la connexió directa amb la realitat quotidiana de la gent. I això vol dir reconèixer que hi ha moltes realitats diferents, moltes maneres de viure. No ens podem permetre perdre aquesta mirada. Abans d’entrar al Comú, recordo haver pensat sovint “jo això ho faria diferent”. I ara, des de dins, intento no perdre mai aquella mirada de ciutadana, tot i que reconec que no és fàcil. La política institucional et porta sovint a gestionar equilibris, a adaptar, i a assumir que, entre el que voldries fer i el que realment és possible, hi ha un camí de compromisos. Ara bé, també hem sigut capaços de fer canvis importants en l’àmbit tecnològic al Comú, i que suposen millores i simplificació administrativa; el futur passa per aquí i no hem perdut el tren. A vegades penso que a alguns polítics els aniria bé un bon bany de realitat, i que als ciutadans no els faria cap mal viure un parell de mesos des de dins l’administració pública.

VIDA EN PARELLA I FILLS

Estàs en parella des de fa molts anys. Quin balanç fas de la vostra relació fins ara? Què ha estat el més positiu?
Portem 19 anys junts com a parella… gairebé podria dir que, com que hem treballat junts durant molt de temps, aquests anys es doblen! Per mi, el més positiu és el tot: estar junts, compartir, respectar-nos, acceptar-nos i afrontar junts els reptes que la vida ens ha anat posant al davant. Ens complementem molt, tant a la feina com en la vida personal.

Què és el que més t’agrada de la teva parella? Hi ha algun defecte que et vegis amb cor de confessar?
M’agrada perquè m’ajuda a créixer, perquè em corregeix quan em cal i m’ajuda a no perdre mai de vista les veritables prioritats de la vida. Ell aporta calma a la meva vida i a la nostra família i, això, per algú com jo, que té molta energia, és molt valuós. Una altra cosa que valoro molt és que té un esperit crític molt marcat. Em venen moltes més qualitats que defectes al cap, però si n’he de dir un… potser diria que és una mica perfeccionista. Jo soc més impulsiva, m’agrada fer les coses de pressa, i a vegades m’estressa que ell no vagi al mateix ritme que jo.

Què representa per a tu la família i com influeix en el teu dia a dia, i en la teva manera de veure la vida?
Per mi, la família és probablement la raó principal per la qual estem aquí, el centre de tot, la part més important de les nostres vides. He perdut els meus pares i part de la meva família massa aviat, i això m’ha fet valorar, encara més, com n’és de valuosa, tant la família com els amics. La família representa les arrels, els valors, la manera com m’he construït i com continuo construint-me cada dia. És el patrimoni immaterial que vull deixar als meus fills: no només allò que som, sinó tot allò que portem a dins, que ens fa créixer.

ÀMBIT PERSONAL

Quan et poses davant del mirall, què veus? Com et definiries amb els teus propis ulls? Quins tres valors et defineixen i per què són importants per a tu?
Avui, quan em miro al mirall, veig una dona realitzada, lliure, empoderada i molt feliç. Però no sempre ha estat així. He hagut de superar traumes i dificultats que han deixat empremta, i que també han contribuït a fer-me com soc ara. Tot i això, en el fons, continuo sent aquella adolescent inconformista, amb ganes de transformar les coses i no conformar-me amb el que no em convenç. Tinc defectes, com tothom.

Pel que fa als valors, me’n costaria triar només tres, però si ho haig de fer, em quedo amb la família i l’amistat —perquè són el meu suport, el meu origen i la meva força. També amb la voluntat i la disciplina —perquè sense constància, no hi ha transformació ni resultats. Res no cau del cel. I, finalment, amb el respecte cap a les persones, cap a les idees i cap a un mateix.

I, ara en aquesta etapa adulta. Quina part de tu mateixa encara estàs aprenent a estimar o acceptar?
Estic aprenent a ser menys exigent amb mi mateixa. A acceptar que, a vegades, no arribo a tot… i que no passa res. Que no cal. Sempre he tingut aquesta “síndrome de la superwoman”, potser com moltes dones que han hagut de demostrar, tirar endavant, fer-ho tot i fer-ho bé. Hi ha etapes de la vida que gairebé t’obliguen a ser forta, tant sí com no. Però la veritat és que no sempre tens ganes de ser forta. A vegades només vols respirar, fluir, deixar de lluitar per tot. I crec que això és molt femení.

Ens hem acostumat tant a batallar constantment, que sembla que ens costi viure en calma i en pau amb nosaltres mateixes, sense sentir-nos en deute amb ningú. Ara estic en aquest procés. Aprenent a abaixar l’exigència, a valorar el que ja hi ha, i a no deixar que la pressió —ni la pròpia ni la social— defineixi qui soc.

Hi ha hagut un moment que va canviar la teva manera de veure el món o de posicionar-te davant de la vida?
Sí. La mort dels meus pares. Quan algú que estimes mor “quan no toca”, ja és prou dur, però si a més és de manera sobtada, t’ho remou tot de dalt a baix. Sempre penses que els pares són eterns! El meu pare només tenia 51 anys i la meva mare 63. Et fa replantejar la vida sencera. El que diré pot semblar molt obvi, però no per això és menys cert: cal aprofitar els petits moments, fer cas de les prioritats i relativitzar els problemes. I això només ho aprens —de veritat— quan la vida et sacseja.

El que passa és que, quan ja has passat el dol i les emocions més dures s’han anat apaivagant, aquest aprenentatge es dilueix. El dia a dia, les presses, els petits maldecaps… tornen a agafar protagonisme. I ens oblidem d’agafar perspectiva. Soc molt conscient que no és còmode pensar en la mort ni en els moments difícils, però crec sincerament que hauríem de fer aquest exercici de tant en tant: aturar-nos, mirar enrere i reposicionar-nos, per valorar el que tenim, i per recordar què és realment important.

INQUIETUDS I HOBBIES

Quan tens temps només per a tu, com t’agrada trobar-te? Quina activitat et fa “desconnectar” i reconnectar amb tu mateixa?
A vegades, només el fet d’estar sola ja m’aporta molta pau. És un espai de silenci que em permet desconnectar del soroll del dia a dia i reconnectar amb mi mateixa. Però, curiosament, també desconnecto molt quan estic amb la meva família a la natura. I després hi ha l’esport, que és gairebé una teràpia. Quan acabo, noto clarament que he fet un “reset”. Practico activitats molt complementàries com treball de força, fitness de combat, cycling i ioga. És una manera física i mental de tornar a l’equilibri.

Tens algun hobby o passió que consideres “el teu refugi”?
Sí, escriure. És un moment en què estic sola amb mi mateixa i amb la pàgina. Sempre ho he fet, però des de fa un parell d’anys ho he intensificat una mica més, perquè tinc un projecte personal entre mans. Escriure m’ajuda a prendre distància, a reflexionar… és com una conversa silenciosa amb mi mateixa.

També tinc una passió inconfessable i molt materialista: m’encanta la roba, els complements i els accessoris! Potser em ve de petita, o d’una frustració inconscient per no haver estat estilista… ves a saber. El cas és que anar de shopping amb mi és una tortura, si no t’apassiona el tema: soc incansable. Però no és només comprar, és també ordenar, classificar, combinar… Puc passar hores organitzant el meu armari, buscant noves combinacions, classificant per colors. El meu armari és com la cova d’Alí Babà: hi ha de tot! A més, soc molt bona optimitzant espais, cosa que no m’ajuda gaire… perquè com que hi cap tot, acumulo encara més!

Hi ha alguna cosa que fas en silenci, que poques persones saben, però que és valuosa per a tu?
Sí. Connectar amb el passat i amb els meus estimats que ja no són aquí. És una cosa que faig de tant en tant, en silenci. Soc una persona nostàlgica i romàntica —no en el sentit cursi, sinó en aquest romanticisme profund, on els sentiments s’expressen amb intensitat, on la memòria té una força poètica, gairebé sagrada—.

L’estètica romàntica i gòtica en l’art sempre m’ha fascinat: aquest gust pel misteri, per la nit, per les emocions que s’intueixen més que no pas s’expliquen, m’acompanya des de ben jove. M’agrada reviure moments, llegir textos antics que vaig escriure, rellegir cartes, mirar fotografies… Hi ha un plaer íntim en aquest acte de recordar, però també un cert dolor suau, que no vull esborrar. És una forma de mantenir viva una part de mi, però també d’ells, els que ja no hi són.

Tens por d’alguna cosa? Creus en el destí o en l’atzar?
El que em fa més por és la malaltia, però no per mi, sinó per les persones que estimo. Pensar que algú proper pugui patir, i no poder fer-hi res, és una angoixa que em costa molt de gestionar. Pel que fa al destí… soc idealista, així que seria fàcil per mi creure-hi. I també soc oberta a tot allò que no es pot veure ni tocar. Però no crec que estigui tot escrit per avançat. Penso que les nostres accions són les que acaben definint la nostra vida. Evidentment, hi ha una part que no controlem —i això ens connecta amb l’atzar—, però no crec en un guió predeterminat. Ara… si tens unes hores més, en podem parlar llargament. M’encanten les converses metafísiques!

 

RESPOSTES BREUS

Menjar preferit: Qualsevol cosa que porti formatge. Si n’hi ha, ja em tens guanyada.
Beguda: Aigua, sempre. I, si el moment és més festiu, un bon margarita frozen!
Un llibre: Au bonheur des dames d’Émile Zola, si és un clàssic; si no, qualsevol d’Agnès Martin-Lugand.
Una pel·lícula: Gone with the Wind i Rocky.
Un actor o actriu: Kristin Scott Thomas, Jodie Foster… Brad Pitt.
Mar o muntanya: No podria estar sense una cosa o l’altra.
Un viatge: Com més recent, Seychelles.
Un país per viure-hi: Sens dubte, el nostre.
Un somni: Salut i longevitat per a tots els que estimo.