Eulàlia Grau, l’art com a arma de resistència

Fins al 26 d’octubre, la Sala d’Exposicions del Govern acull ‘L’art com a compromís ètic’, una mostra dedicada a l’artista Eulàlia Grau, figura clau del pensament crític en l’art contemporani. L’exposició, comissariada pel periodista, crític d’art i gestor cultural Ricard Planas, ofereix un recorregut potent i incòmode per l’univers iconogràfic d’una artista que ha fet de la denúncia el seu llenguatge.

Fotos: Xavi Pujol

Nascuda a Terrassa l’any 1946, Eulàlia Grau és una figura clau per entendre la transició de la dictadura franquista cap a la democràcia, no només per la seva trajectòria personal sinó per la seva capacitat d’interpel·lar, des del collage i el videoart, les estructures més arrelades del poder. Les seves obres, marcades per una mirada radicalment crítica, qüestionen la societat de consum, la violència institucional, el masclisme estructural i la hipocresia dels valors dominants.

L’exposició, que es presenta com una crida a la responsabilitat col·lectiva, inclou treballs emblemàtics fets a partir dels anys setanta fins a l’actualitat. S’hi poden veure peces de sèries històriques com Etnografies, Discriminació de la dona o La cultura de la mort, on l’artista utilitza imatges extretes dels mitjans de comunicació per construir discursos visuals tan contundents com reveladors. El blanc i negre hi predomina, subratllant la tensió entre realitat i representació, entre allò que es mostra i allò que s’amaga.

Amb una poètica de l’impacte i una voluntat de resistència que mai no ha deixat de bategar, Eulàlia Grau aprofita el llenguatge de les arts visuals per denunciar les desigualtats de classe, la repressió política i l’opressió de gènere. Les seves obres no busquen agradar, sinó sacsejar; no ofereixen bellesa convencional, sinó veritats incòmodes. I això, precisament, les fa imprescindibles.

A més, la mostra destaca per donar visibilitat al treball videogràfic de l’artista, una faceta que des de principis dels 2000 ha esdevingut central en la seva pràctica. Títols com “Me gustaría morir en un lugar donde nadie me viera”, “María” (2011-2012), “SMARTconsum” (2015-2016) o “Pa Sagrat. Pa beneït” (2021-2023) reforcen el discurs d’una artista que ha fet de l’observació crítica una forma de militància. La seva obra més recent, “SOS Enric Granados” (2025), connecta directament amb els moviments veïnals i la resistència quotidiana a la turistificació, reafirmant el seu compromís amb les lluites socials contemporànies.

La mostra no només ofereix una mirada retrospectiva sobre una trajectòria coherent i singular, sinó que també convida l’espectador a qüestionar la seva pròpia mirada. Perquè, com bé assenyala l’artista: “L’art no ha de ser una decoració, ha de ser una eina per pensar”.