Mor Sergi Mas Balaguer, figura cabdal de l’art i l’etnografia d’Andorra

L’artista, escultor i investigador Sergi Mas Balaguer va morir el dimarts, 31 de març de 2026, a l’edat de 95 anys. Amb el seu decés, el Principat s’acomiada d’un dels creadors més prolífics del país i defensor de la memòria històrica i preindustrial andorrana.

Fotos: César De Pablos · Comú de Sant Julià · Reinaldo Márquez 

Orígens

Sergi Mas va néixer a Barcelona el 30 d’octubre de 1930 en una família de tradició artesana. El seu avi Vicenç, originari de València, era fuster, i el seu pare Miquel era un ebenista d’ideologia anarquista. Aquesta influència familiar el va portar a iniciar-se en l’ofici quan tenia 15 anys, compaginant el treball en tallers amb els estudis a l’Escola d’Arts i Oficis de la Llotja.

Durant la seva etapa d’aprenentatge a Barcelona, va col·laborar amb escultors com Frederic Marès, Joaquim Ros i Vicenç Navarro. Entre 1951 i 1955 va treballar al Poble Espanyol de Montjuïc, on va perfeccionar les tècniques de ceràmica, gravat i estampació. Va ser en aquest entorn on va conèixer la seva esposa, Maria Canalís, amb qui es va casar el 1955 i que esdevindria la seva col·laboradora en la producció artística.

L’establiment a Andorra

El primer contacte amb Andorra va tenir lloc el juny de 1958, quan el seu amic Bonaventura Naudi li va demanar col·laboració per tallar una imatge de Sant Cristòfol per a una capella a la Rabassa. Aquest encàrrec, sumat al seu desacord amb el règim polític espanyol de l’època —ell mateix afirmava que “les autoritats espanyoles m’havien agafat mania”—, el va portar a establir-se definitivament a Aixovall.

Un cop instal·lat, es va integrar plenament en la vida social i cultural de les Valls. L’acollida de la societat laurediana va ser tan profunda que del seu primer Aplec de Canòlich en recordava haver-se sentit “entre germans, quasi tocant el cel”. Posteriorment, va ser soci fundador del Cercle de les Arts i les Lletres l’any 1969.

Obra pública i institucional: De la Casa de la Vall a Meritxell i Canòlich

Mobiliari institucional (1961): Va dissenyar i projectar el mobiliari de la sala de reunions del Consell General, el Tribunal de Corts i l’antic despatx de la Sindicatura a la Casa de la Vall.

Reconstrucció de Meritxell (1974): Després de l’incendi del santuari el 1972, el Consell General li va encarregar la reconstrucció de la imatge de la Mare de Déu. Va poder fer una còpia exacta gràcies al fet que conservava motlles de guix d’una talla prèvia que havia fet per a la clínica de Meritxell. També va esculpir els patrons de les set parròquies per a la nau del nou santuari.

El “devot laic” i el secret de Canòlich: La imatge de la Mare de Déu de Canòlich va ser la seva musa constant, malgrat definir-se humilment com una “espècie de devot laic” i un “modest admirador de la fe” dels seus parroquians. En un episodi clau per al patrimoni lauredià, Mas va fer una rèplica secreta de la talla romànica per petició de mossèn Jaume Argelagós per protegir-la de possibles robatoris. La previsió va ser un èxit: durant un robatori posterior, els lladres es van endur la còpia elaborada per Mas, preservant així l’original romànic. Per aquesta contribució —en què es va descriure com a “còmplice” dels sacerdots i les autoritats—, el cònsol Vicenç Mas el va condecorar amb la medalla de la Mare de Déu de Canòlich.

Obres destacades i visió crítica: D’entre tota la seva extensa producció dedicada a la patrona laurediana, Mas considerava com a obres més reeixides els quatre murals ceràmics de la nau central del Santuari i els dibuixos de l’auca escrita per Jaume Pla. També va exercir de veu crítica en defensa del patrimoni original, lamentant actuacions passades que van eliminar la blancor de la façana del temple (que descrivia com “un far entre la grisor”) o la destrucció de l’entorn on florien les simbòliques roses de Canòlich, atribuint-ho a “un excés de passar-nos d’espavilats creients”.

Projecció internacional: Té obra exposada al Museu de l’Home de París, al Museu del Vaticà, a la catedral de Mònaco i al Museu Marià de Jerusalem.

Investigació etnogràfica i producció literària

Mas no es va limitar a la creació plàstica; va ser un estudiós sistemàtic de la cultura popular, subratllant sovint que la tradició era més important pel “tremp identitari d’una cultura” que pels reconeixements oficials. L’any 1966 va fundar el taller “Ceràmica Andorrana” a Sant Julià de Lòria, produint figures de caràcter popular molt preuades. En paral·lel, va aplegar una col·lecció de més de mil peces d’antiguitats andorranes, des de ceràmiques fins a salers de pastor.

Com a autor i il·lustrador, la seva bibliografia és extensa:

• Cassigalls (1981): Guanyador del Premi nacional de narrativa.
• El moble andorrà (2003): Obra de referència sobre la fusteria tradicional.
• Aspectes de l’art popular d’Andorra (2016): Estudi exhaustiu sobre els oficis i el parament de la llar.
• Àlbum de bolets d’Andorra (2019): Recull de làmines dibuixades al llarg de cinc dècades.
• Arts gràfiques: Va dissenyar més de 30 segells per a La Poste sobre llegendes d’Andorra i va ser l’autor dels cartells de la Fira de Bestiar durant 30 anys.

Reconeixements i darrers anys

L’any 2008 va rebre la Croix des Arts et Métiers de l’Estat francès. El 2021, Sant Julià de Lòria va inaugurar la “Sala Sergi Mas”, a la Casa Comuna, com a homenatge permanent. El punt culminant del reconeixement institucional va ser l’atorgament de l’Orde de Carlemany, en el grau d’Encomana, l’11 de novembre de 2025.

Els actes de comiat es van a celebrar a Sant Julià de Lòria, el cap de setmana del 4 i 5 d’abril. La vetlla va ser el 4 d’abril a la Germandat de Sant Sebastià, i la missa funeral va tenir lloc  diumenge 5 d’abril, a les 10:00 hores, a l’església parroquial de Sant Julià i Sant Germà. El llegat de Sergi Mas roman com el testimoni més complet de la transició d’Andorra cap a la modernitat sense perdre les seves arrels artesanes.