Gemma Piera: “Des que les dones van poder votar, la societat andorrana ha fet un gir radical en tots els àmbits”

Gemma Piera és una artista plàstica nascuda a Barcelona el 1955, amb una trajectòria llarga i sòlida vinculada a la ceràmica i a l’expressió artística conceptual. Formada a l’Escola d’Arts i Oficis La Llotja de Barcelona, va exercir aquesta disciplina durant més de quaranta-cinc anys, amb taller propi a Andorra la Vella des del 1980. La seva obra parteix d’una mirada introspectiva sobre l’ésser humà, el pas del temps, les relacions i la identitat, entenent la vida com un viatge ple de camins i influències quotidianes. Després de la pandèmia, va tancar el seu taller i va iniciar una nova etapa creativa treballant amb paper, explorant-ne la fragilitat i les qualitats materials com a vehicle de memòria, resistència i relat col·lectiu.

Què et va impulsar a formar part d’aquest homenatge artístic a les dones que van lluitar pel dret de vot?

Va ser la Maite Luque qui ens va convocar a diverses artistes. Com a mestra, ella es va adonar, a través dels seus alumnes, del gran desconeixement que hi havia sobre el que havia passat amb aquestes dones que van lluitar per aconseguir la igualtat dins la societat. Per això va considerar necessari donar-ho a conèixer a escala nacional. Se li va acudir crear un projecte artístic com a manera d’explicar-ho visualment, a través de l’art, i així ens va convocar a nou artistes perquè treballéssim sobre aquest tema.

Quin vincle personal, social o emocional has trobat entre la seva història i la teva obra?

La veritat és que m’ha colpit molt, m’ha influït profundament, perquè penso que la societat andorrana, de no fa gaires anys —quan el dret de vot es va aconseguir el 1971— era una societat molt tancada, masclista i paternalista, on les dones no tenien cap mena de transcendència dins del desenvolupament social. La seva feina es limitava pràcticament a la llar, amb poques excepcions, com algunes mestres. Tot això em va semblar una gran injustícia. Tot i que els temps començaven a canviar, la feina que van fer aquestes dones va ser molt valenta, perquè es van enfrontar gairebé a una paret infranquejable. Gràcies a elles i al que van aconseguir, la societat va fer un gir profund i es va convertir en una societat moderna, on les dones van poder participar en la presa de decisions.

I a Pas a Pas la costura és un símbol de resistència, de vincle i de persistència. Què et va portar a escollir aquest llenguatge i quin valor li dones com a dona i com a artista dins la narrativa de la lluita?

La costura que va resseguint la meva obra és el símbol que, a més de lligar, les lliga totes. Representa que sempre van anar totes a una, donant coherència al conjunt. A més, és un símbol que, malgrat la feina que feien —anar recollint signatures de dones arreu del país, una tasca increïble, casa per casa i família per família—, no deixaven de banda el seu paper com a mares i mestresses de casa. D’alguna manera, simbolitza aquesta ambivalència.

La fragilitat del material contrasta amb la força del missatge. En quin moment vas sentir que aquest projecte encaixava plenament amb el teu univers creatiu?

Quan em vaig enfrontar a decidir de quina manera desenvolupar el projecte, em vaig posar a la pell d’aquestes dones. Tot i que eren molt valentes i amb cultura, amb eines per tirar endavant aquesta iniciativa, el fet d’haver d’entrar dins les famílies, d’anar casa per casa i d’explicar el projecte en una època marcada pel masclisme no devia ser fàcil. Hi havia cases que les acollien amb simpatia, però també d’altres amb recança, amb mentalitats més antiquades, o fins i tot amb ironia i burla sobre el que pretenien. Això, en alguns moments, els devia provocar una sensació de fragilitat i d’inseguretat. Per això vaig utilitzar el paper, que és el material amb què treballo, i que em va anar perfectament per transmetre aquesta fragilitat, malgrat la força amb què avançaven. A la meva obra, el paper també mostra unes petjades molt marcades que ressegueixen tot el camí, per expressar que, tot i la inseguretat, no es van fer enrere i van continuar avançant amb determinació.

La teva peça parla d’un camí teixit entre dones, sovint silencioses però actives. Creus que l’art pot donar veu a aquelles que la història ha oblidat?

Estic convençuda que l’art és un llenguatge molt vàlid per representar qualsevol reivindicació. Per això penso que és importantíssim que l’art també serveixi per implicar-se en aquestes qüestions. És un llenguatge realment molt potent, perquè és inabastable: a través de l’art es pot fer qualsevol cosa.

Des de la teva mirada d’artista i de dona, com valores l’evolució del paper de la dona a Andorra des del 1971 fins avui? Creus que la societat andorrana actual reflecteix plenament el llagat d’aquestes pioneres?

Penso que sí, que ha estat molt important. Des que les dones van poder votar i, posteriorment, presentar-se a les eleccions, la societat andorrana ha fet un gir radical en tots els àmbits. Van introduir temes, preocupacions i problemàtiques que abans els homes no eren capaços de percebre. A més, el fet que les dones assolissin la igualtat amb els homes va permetre resoldre una injustícia clau: els fills de dones que no eren pubilles casades amb estrangers no podien ser andorrans, tot i haver nascut al país. A partir d’aquest canvi radical en les polítiques, això va deixar de ser així.