Mercè Ciaurriz “Aquest projecte és un regal per a elles pel seu esforç i la seva valentia”

La Mercè Ciaurriz va estudiar pintura i ceràmica a l’Escola Massana de Barcelona i actualment és professora a l’escola d’art del comú d’Escaldes-Engordany. 

Què et va impulsar a formar part d’aquest homenatge artístic a les dones que van lluitar pel dret a vot a Andorra?

La Maite ens va proposar el projecte i, tot i que al principi no coneixia gaire aquesta lluita, sí que coneixia moltes d’aquestes dones. Això em va despertar la curiositat i les ganes de saber-ne més.

Elles ens van obrir camí, van lluitar per canviar les coses i fer avançar la societat i ara ens costa d’imaginar que no fa tant de temps tot era molt diferent, i que la llibertat que tenim avui no sempre ha estat garantida.

A Construint futur proposes la finestra com a símbol d’oportunitat, de pas entre el passat i el demà. Com vas construir aquest concepte a nivell artístic? Quina va ser la imatge o l’emoció que et va inspirar per començar la peça?

La majoria d’aquestes dones havien anat a estudiar o a treballar a França. El dret de vot a França es va aconseguir l’any 1944 i, per tant, tornaven d’un país on tenien plena llibertat i amb unes altres idees, i aquí es trobaven que havien de demanar permís al pare o al marit per poder fer qualsevol cosa. Per això he utilitzat la finestra com a símbol d’obertura al món. Obrir la finestra representa abraçar el canvi.

Jo no me’n vaig adonar gaire en aquell moment, potser perquè vaig anar a estudiar a Barcelona. Amb el temps, tot això s’ha anat oblidant i no se n’havia deixat registre. Per això crec que és important que ara en quedi constància i que continuem parlant d’aquest tema. 

Les empremtes i les signatures que apareixen a la peça evoquen les dones que van obrir camí, deixant un rastre que encara avui ens guia. Com entens tu el paper de la memòria visual i artística en la transmissió de la història?

La petjada és el símbol de què representa l’esforç de la dona i el camí que hem recorregut fins ara i el que falta per recórrer. Les petjades que formen part d’aquesta obra ens expliquen el llarg camí que van recórrer per aconseguir el dret a vot i el dret a ser elegides. També ens recorden que cada pas és una victòria. A més, molts dels mateixos fills no sabien res de tota la història i està bé anar recordant que no es parlaven d’aquestes coses, que hi ha una lluita i que no s’ha de perdre i no s’ha de retrocedir, sobretot.

Quin significat ha tingut per a tu participar en un projecte col·lectiu com aquest, on l’art esdevé un homenatge i una eina de reflexió històrica?

M’ha agradat perquè m’ha ajudat a buscar, a anar més enllà. He treballat algunes peces de manera individual, reflexionant sobre allò que estic fent, com ja vaig fer amb Els Pecats Capitals, que eren una crítica social. M’interessen molt aquests temes de reflexió i el fet de conceptualitzar l’obra, perquè està profundament vinculada amb la societat i amb el que està passant avui.

Des de la teva mirada d’artista i de dona, com valores l’evolució del paper de la dona a Andorra des del 1971 fins avui? Creus que la societat andorrana actual reflecteix plenament el llegat d’aquelles pioneres?

Jo ho veig molt estable. No percebo una evolució clara de fet, en molts moments tinc la sensació que anem enrere més que no pas endavant. No veig que el jovent estigui impulsant grans canvis, i crec que hauríem de lluitar molt més, perquè és fàcil que tot plegat faci un pas enrere. Jo pensava que, amb els anys, hi hauria hagut una evolució més gran. Fa un temps vaig parlar amb joves i la sensació va ser aquesta mateixa, continuàvem en un punt molt estable. Potser és perquè la nostra generació va viure un boom, un arrencar molt fort, però ara aquesta empenta no la veig tan clara.