Nuria Morcillo: “Elles no buscaven fer una revolució, sinó fer evolucionar Andorra”

Arquitecta de formació i artista per vocació, Nuria Morcillo entén el dibuix com una forma de pensament i de comunicació no verbal. La seva mirada atenta a la memòria i a la vida quotidiana la transforma en obres que et fan entendre el passat i el present. En aquest projecte, transforma el testimoni de les sufragistes andorranes en un relat visual que parla d’evolució, convicció i d’allò que s’havia de fer.

 

Què et va impulsar a formar part d’aquest homenatge artístic a les dones que van lluitar pel dret a vot a Andorra? Quin vincle personal, social o emocional has trobat entre la seva història i la teva obra?

Em va alegrar molt que pensessin en mi, tot i no ser una artista consolidada. La Maite havia mostrat interès per la manera com havia treballat en una exposició anterior, i el tema em va semblar molt engrescador.

Per a mi va ser una experiència molt diferent, perquè sempre m’he mantingut al marge dels temes polítics, amb una certa distància i molta prudència. En canvi, elles eren dones que ho veien tot molt fàcil, com una cosa lògica que s’havia de fer, sense posar-se límits ni obstacles. Això em va encoratjar a parlar també d’aquest tema, perquè és una qüestió que val la pena posar sobre la taula.

Maig del 68 a Ca la Quima neix d’un testimoni directe, viu, de la mateixa Angelina Mas. Com va ser per a tu rebre aquest relat i transformar-lo en una obra artística? 

Em va agradar molt parlar amb la Quima, perquè jo tenia una idea de pel·lícula del que eren les sufragistes. Però parlant amb ella em vaig adonar que no buscaven fer una revolució, sinó fer evolucionar Andorra, elles sentien que era el moment i tocava. Van tenir l’audàcia i el valor de fer-ho.

Què et va impactar més del seu discurs?

Em va agradar molt la naturalitat amb què abordava el tema, des de la necessitat. Era una sensació molt visceral per a ella: “això s’havia de fer”, i no s’ho van plantejar gaire. Després ja van anar trobant la manera, però el que tenien clar, des del principi, era que s’havia de fer.

Has utilitzat el color com a llenguatge simbòlic per representar emocions i estats: blau per la rebel·lia, groc per l’acció i vermell pel risc. Com vas construir aquest codi i com creus que ajuda a llegir o sentir l’obra?

Va ser una mica un descobriment. Al principi pensava que era un tema molt de país i de seguida em van venir al cap els colors de la bandera. Ja havia començat a treballar algunes de les escenes que volia desenvolupar, fins que hi va haver un moment de “clic” i vaig adonar-me que cada color enllaçava d’alguna manera amb les emocions que intentava explicar en cadascuna de les peces. I a partir d’aquí tot va fluir de manera natural, els colors i les escenes es van trobar sols.

En el teu discurs, defenses que el fet de dibuixar és una forma de comunicació no verbal, una manera de comprendre i transmetre. Creus que aquesta obra ha pogut contribuir a fer més visible una part de la història sovint silenciada?

Espero que sí, perquè suposo que a molta gent li pot passar el mateix que a mi. Jo tenia la paraula “sufragista” molt associada a les pel·lícules del Maig del 68 i a revolucions viscudes en altres països. En canvi, la manera com l’Angelina ens ho va explicar era molt més evolucionista, com una cosa que tocava fer, que s’havia de fer. No va ser un moment d’agitació, sinó un procés tranquil, que va anar arribant de manera natural.
També em va agradar barrejar els fets que ella explicava com a reals amb d’altres que no quedava clar si havien passat o no, però que formaven part del seu imaginari: Quan li preguntaves: “això va passar d’aquesta manera?”, deia: “no ho sé, no me’n recordo”. Em va fer gràcia poder representar no només el que havia passat, sinó també el que potser hauria pogut passar.

Creus que aquesta obra ha pogut contribuir a fer més visible una part de la història sovint silenciada? Què t’emportes com a dona i artista d’aquesta experiència?

Ha sigut una experiència molt enriquidora, primer per conèixer de primera mà una part de la història d’Andorra i d’aquestes dones, però també, per la feina feta amb el grup d’artistes, perquè ha sigut un recorregut llarg, en el qual hem tingut molts moments d’interacció, ja que és un projecte que va començar de manera embrionària i que se’ns ha fet gran de mica en mica. Som persones molt diferents, amb llenguatges molt diferents, però hem sabut en tot moment tenir un clima molt agradable de treball. El projecte estava pel davant de tot i he après moltíssim.

Des de la teva mirada d’artista i de dona, com valores l’evolució del paper de la dona a Andorra des del 1971 fins avui? Creus que la societat andorrana actual reflecteix plenament el llegat d’aquelles pioneres?

Jo crec que sí, reflecteix el llegat que ens van deixar elles, que a més a més moltes vegades ho han dit, que lluitàvem per elles i pels que veníem al darrere, però ara el repte és no deixar-ho perdre, perquè sí que és veritat que hi ha aquest risc, quan una cosa ja te l’han donat guanyada, que te la deixis perdre.