Tamara Martos: “El cheerleading aporta disciplina, compromís i treball en equip”
Des de la passió per la gimnàstica rítmica fins a la creació d’un projecte pioner al país, la seva trajectòria és una història de determinació i valentia. El que va començar com una descoberta a Barcelona s’ha convertit en un club en creixement, que no només forma esportistes, sinó també persones segures, empoderades i amb valors. En aquesta entrevista, ens endinsem en el món del cheerleading més enllà dels estereotips, on la confiança i el treball en equip ho són tot.
Entrevista: Sandra Lara Fotos: Noelia Farias
Com va ser el teu pas de la gimnàstica rítmica al cheerleading?
Des de petita he practicat gimnàstica rítmica, un esport que pot semblar similar al cheerleading, però que en realitat és molt diferent. Quan vaig competir per primera vegada en cheerleading, va ser quan realment vaig entendre què significa el treball en equip. En aquest esport, si una persona falla, l’equip no funciona. L’experiència va ser increïble. I precisament aquest sentiment és el que, amb el temps, m’ha portat a poder construir el meu propi equip.
Com neix el teu vincle amb el cheerleading?
Quan vaig anar a estudiar Barcelona, vaig descobrir el cheerleading des d’un vessant competitiu, no tant com a dansa. I va ser llavors quan vaig pensar: “Uau, aquest esport no el tenim al país.” Veure-ho allà em va fer reflexionar sobre el fet que, si hagués existit a Andorra, probablement hauria fet cheerleading tota la vida en lloc de gimnàstica rítmica.
Per què vas crear l’equip de cheerleading a Andorra?
Perquè pensava: com pot ser que un esport tan complet i amb aquesta dimensió no el tinguem al país? Som un país petit, però el podríem tenir, encara que fos a petita escala. Quan vaig acabar els estudis i vaig tornar a Andorra, vaig proposar al Centre Esportiu de Sant Julià de Lòria crear un equip. Vam començar amb un grup de 20 nenes, i actualment ja som 60.
Què és realment el cheerleading?
Quan sentim cheerleading sovint ens ve l’estereotip de les cheerleaders americanes amb pompons, però en realitat hi ha dues disciplines. D’una banda, el Pom Dance, enfocat al ball amb pompons, i de l’altra l’All Star, que és en el que ens centrem nosaltres. L’All Star combina gimnàstica artística amb una dansa molt pròpia del cheerleading, basada en els motions (moviments de braços). Treballem des d’elements bàsics com la tombarella o la roda, fins a moviments més avançats com la paloma endavant o fins i tot mortals. És tot allò que veiem quan la gent “vola”. També treballem els portés, que són elevacions entre gimnastes: s’aixequen, es llancen i després les companyes les recullen. Això, vist des de fora, pot generar una mica de respecte als pares, però dins de l’equip és fonamental la confiança. Si confies, saps que no et deixaran caure. I aquí és on es construeix un dels valors més importants: el sentiment de pertinença i el veritable treball en equip.
Què aporta aquest esport?
El cheerleading aporta moltíssims valors, com ara la disciplina, compromís i, sobretot, treball en equip. Més enllà de l’esport, també t’ajuda a omplir buits que potser ni sabies que tenies. Quan practiques activitat física, t’adones que la ment es calma, es torna més clara, i entens realment la importància de cuidar cos i ment alhora. I, sobretot, creure en un mateix. Treure bloquejos i límits.
Com és l’experiència de crear de zero un equip?
T’enfrontes a moltes pors, inseguretats i reptes interns. Però, a mesura que veus que tot va avançant, que tot encaixa i comença a funcionar, i que a poc a poc van arribant els fruits, la satisfacció és realment brutal.
Com ha estat el creixement del club?
El creixement ha estat molt intens, amb dies de tot i moments de tot, però sempre amb moltíssima il·lusió. El club s’ha pogut consolidar gràcies també a l’impuls d’uns pares que van veure clar que, si no es formalitzava, no podria evolucionar. A partir d’aquí es va crear una junta i es va constituir com a club esportiu. Des d’aquest moment, tot ha fet un salt important, hem pogut participar en competicions internacionals, adquirir nous materials i créixer com a projecte. La veritat és que, de cop, ha agafat una dimensió que no ens esperàvem.
Què va suposar per a vosaltres competir internacionalment?
És una experiència brutal, perquè al país no tenim cap altre club amb qui competir i això fa que no tinguem referents directes aquí. Recordo perfectament la primera vegada que vam sortir a competir fora. Les cares de les nenes quan van veure altres equips. Nosaltres estàvem al nivell 1 i 2, i de cop es van trobar equips de nivell 7, el més alt. Se’ls van obrir els ulls i van dir: “Volem arribar aquí.” Aquell moment ho va canviar tot.
Què significa per a tu ensenyar?
M’agrada molt perquè els estic donant eines per volar, les estic empoderant perquè puguin superar els seus límits i les seves pors, i perquè confiïn en elles mateixes. El procés no sempre és fàcil, però quan veus l’evolució des del setembre fins al juny, la satisfacció com a entrenadora és immensa.
Com canvia la manera d’entrenar i acompanyar les nenes a mesura que creixen?
Quan són més petites és quan tenen menys por. És a l’adolescència quan comença a aparèixer aquest respecte a l’escenari i també les inseguretats. Però, quan són tan petitetes, sobretot treballen molt la consciència corporal, saber sortir, que no tinguin vergonya… És a dir, sobretot la memòria. També creem rutines on treballem diferents elements i, a mesura que van creixent i entra l’adolescència, és quan es comença a complicar la cosa.
Com ajuda el cheerleading a treballar l’autoestima?
Pot semblar una cosa simple, però el fet d’haver-se de posar un uniforme ja implica una acceptació. Quan te’l poses, d’alguna manera t’estàs acceptant. Sobretot en l’adolescència, hi ha molta comparació, tant en l’àmbit físic com en altres aspectes. Tant se val com siguis, tothom pot fer el que vulgui. Siguis alta o baixa, la teva disposició genètica no et limita.
Quin paper juga la confiança dins l’equip?
Vivim en una societat molt marcada per l’individualisme, pel “jo, jo, jo”, i no tant per l’equip. I aquí és just al revés. Si no confies en l’equip, no ho pots fer. Has de confiar plenament en les companyes, perquè són elles qui t’aixequen. I si no confies, no pujaràs. Però també és al contrari, sense les de baix, tampoc puges. Al final, és sentiment d’equip al 100%.
Com ha canviat la teva rutina des que tens el teu bebè?
Hi ha moments en què penso que no puc amb tot i arriba aquell col·lapse de no poder més, però després, de cop, aprens a relativitzar, a donar importància al que realment és important i a valorar les coses. Ara estic trobant l’equilibri. Hi ha molta intensitat, amb moments en què tot flueix i d’altres en què penses que no pots més.
Quina part del teu dia és més exigent i quina és la més gratificant?
La part més exigent, sobretot, és a escala mental, voler arribar a tot i adonar-te que a vegades no pots, i que has d’aprendre a dosificar. I la més gratificant és veure que tot evoluciona, com anem trobant l’equilibri i com les nenes milloren. I en l’àmbit personal, també és molt important trobar aquest equilibri i poder passar temps amb la família.
Com gestiones la pressió abans de competicions importants?
És molt potent, però t’has d’agafar molt fort a l’equip i tenir molt present que, si tu com a entrenadora estàs nerviosa, això es transmetrà. Per això, el més important és mantenir la calma. Si tu estàs tranquil·la, ho transmets a tot l’equip. També és clau donar eines a l’equip perquè puguin mantenir el control i no desbordar-se.
El vostre equip és només de noies o també hi poden participar nois?
Actualment tenim tres nois, i amb moltes ganes que n’hi hagi molts més. Aquí a Andorra encara es relaciona el cheerleading amb la imatge de les cheerleaders amb pompons, i no és així. Al contrari, en aquest esport la figura masculina és molt important. Tots els rols són essencials, però en competicions internacionals, especialment als Estats Units, hi ha equips amb més nois que noies. És una realitat molt diferent. Probablement, en ser un país més petit, els estereotips estan més marcats. En canvi, en llocs com Barcelona hi ha una mentalitat més oberta, el cheerleading no es veu com un esport de nens o nenes, sinó com un esport per a tothom. Aquí encara costa una mica més fer aquest canvi d’objectivitat.
Què esperes en un futur?
Que puguem representar Andorra als Mundials. N’estic segura que ho aconseguirem. Amb l’equip de pares que tenim al darrere, em sento molt afortunada, perquè la idea de crear el club també va sorgir d’ells. Gràcies a aquest suport, el projecte ha crescut i té la força necessària per aspirar a representar Andorra a escala mundial.
Com t’agradaria que et recordessin?
M’agradaria que em recordessin com algú que els ha ajudat, que els ha fet créixer i que els ha donat eines. Sobretot, com algú que ha confiat i els ha acompanyat en tot aquest procés. És cert que durant els entrenaments hi ha moments durs, però que els quedi aquesta confiança. Que els ha empoderat perquè creixin, perquè siguin i arribin on vulguin, tant en l’àmbit personal com professional.
