Maite Luque: “Aquest projecte neix de la necessitat de fer visible una història oblidada”

Maite Luque és artista, professora d’arts plàstiques i gestora cultural, amb una trajectòria marcada pel compromís amb la memòria, la identitat i el patrimoni d’Andorra. Formada en arts plàstiques a Tolosa i especialitzada en gestió cultural i art contemporani, Luque impulsa projectes que connecten art i història amb una clara vocació social. És la creadora i comissària del projecte Dones clau per a la història d’Andorra. Les sufragistes andorranes, una iniciativa que reivindica, a través de la creació artística i la recerca històrica, el paper fonamental de les dones que van lluitar pel dret de vot i la ciutadania plena al país, convertint l’art en eina de memòria, reflexió i transformació col·lectiva.

 

Què et va impulsar a formar part d’aquest homenatge artístic a les dones que van lluitar pel dret a vot a Andorra? 

Em va impulsar un moment molt concret. Era a casa, a finals de març del 2024, i vaig veure una entrevista a l’Angelina Mas on explicava com havien anat els fets i tot el procés per aconseguir el dret de vot. L’anava escoltant i em vaig quedar profundament sobtada, perquè hi havia tota una part d’aquesta història que jo desconeixia completament. De seguida vaig començar a buscar informació a internet, convençuda que hi hauria una biografia d’aquelles dones o algun relat complet dels fets… però no vaig trobar res. I això em va impactar molt. No m’ho podia creure: tot el que havien fet aquelles dones que, durant tres anys, de manera clandestina, es van reunir, van organitzar-se i van posar en marxa un procés tan important per al país. 

El que més em va sorprendre va ser aquest buit: que no hi hagués un llibre, que no hi hagués una biografia, que no hi hagués un relat clar de tot el que havien aconseguit. Sí que hi havia hagut alguns reconeixements o homenatges puntuals, però res que expliqués realment la dimensió del que van fer. A partir d’aquí vaig començar a trucar a amigues artistes que coneixia, i els vaig explicar tot això. Els vaig dir: “hem de fer alguna cosa”. Ens vam trobar totes i així va començar el projecte. Teníem molt clar que calia donar visibilitat a aquests fets i a aquestes dones. De fet, va començar d’una manera molt embrionària. Inicialment, volíem fer un homenatge en una galeria; vam buscar un espai i el projecte va néixer així, gairebé de manera espontània, però amb una convicció molt clara.

Quin vincle personal, social o emocional has trobat entre la seva història i la teva obra?

El vincle és donar veu i donar visibilitat a les dones. Malauradament, això ja ve de molt enrere. Si ho mires en l’àmbit personal i generacional, la dona ha estat sovint en un segon pla, amagada darrere de l’home, amb una educació moltes vegades marcadament patriarcal. Parlo des del que he viscut personalment, però quan ho trasllades a la història en general encara és més evident. Només cal pensar en la història de l’art: durant molt de temps, gairebé tots els noms que apareixen són masculins. És cert que en els darrers anys això ha començat a canviar i que cada vegada hi ha més presència de dones, perquè s’ha fet visible aquesta necessitat. Però aquest canvi no és recent; arriba després de molt temps d’invisibilització. I aquest és, per mi, el vincle emocional i social amb la meva obra: fer visible allò que durant generacions ha quedat a l’ombra.

Receptaculum’71 és una peça amb múltiples lectures: visual, simbòlica i política. Com vas articular tots aquests elements dins l’obra?

De fet, la paraula receptaculum ve del llatí i significa urna; era el terme que s’utilitzava com a receptacle on els grecs votaven. Vaig buscar aquesta paraula en llatí, perquè és l’origen etimològic de les llengües, i aquí ja hi havia un primer lligam simbòlic: el moment en què les dones voten per primera vegada. Aquest projecte ha estat el resultat d’un procés de treball de més d’un any i mig, amb molta investigació col·lectiva. Ens passàvem informació, fotografies, consultes… i sobretot va ser un treball molt humà, amb entrevistes a moltes persones i famílies. En el meu cas, tot va prendre forma a partir d’una fotografia del dia que la Quima Calvó va votar per primera vegada. A la imatge, l’urna és una caixa rectangular, de color marró, i això és el que vaig voler representar amb l’estructura de ferro que vaig anar construint. A l’interior hi vaig inscriure els noms de les deu dones que van portar el pes principal de tot el procés: les que es reunien, les que gestionaven, les que van sostenir aquesta lluita. Escriure els seus noms dins l’estructura és un gest simbòlic, gairebé com un grafit, relacionat amb la idea de rebel·lió i reivindicació, tot i que tot es va fer d’una manera molt tranquil·la, amb un procés llarg i constant.

Què et va portar a escollir l’escultura i el ferro com a llenguatge per explicar aquesta història?

A l’interior de l’estructura de ferro hi ha una peça de gres, treballada en bloc. Vaig dedicar-hi diversos mesos, deixant que el material s’anés assecant, i vaig treballar per subtracció. El que apareix són escales que pugen, que baixen, que es troben, que no tenen sortida, que topen amb parets; només n’hi ha una que condueix cap a fora. Aquestes escales representen tot el procés que van viure aquestes dones: un camí llarg de tres anys, anar porta a porta, recollir signatures, esperar respostes. Sabem, per exemple, que van estar un any sencer aturades, sense resposta del Consell General, amb tot el procés bloquejat. Aquests alts i baixos, aquestes esperes, aquests obstacles, són el que simbolitza la peça de gres dins l’estructura de ferro. Per això l’obra és una escultura: perquè el volum, el pes i el recorregut físic expliquen millor que res aquest camí complex que van haver de recórrer.

A banda de participar com a artista, ets qui va imaginar, impulsar i coordinar aquest projecte. Com va néixer la necessitat de fer visible aquest episodi de la història andorrana a través de l’art? 

És veritat que, si hagués estat escriptora, hauria fet un treball d’escritura. Però vaig pensar que la millor manera d’explicar-ho era a través de l’art, perquè l’art arriba a persones que potser no llegeixen tant. Arriba allà on no arriben els llibres; arriba a persones joves que potser no llegeixen, però que sí que connecten amb l’art. És una altra manera d’explicar la història. El fet que fos un projecte amb nou artistes també tenia sentit. D’una banda, hi havia aquest simbolisme amb el grup de les deu dones sufragistes; de l’altra, ha estat un treball col·lectiu, de col·laboració, on cada artista ho ha explicat des del seu punt de vista, a partir de la seva pròpia investigació. Totes hem treballat per explicar què van fer aquestes dones i per retre’ls un homenatge. Sobretot, però, per explicar la història, que era el que realment volíem: que la gent la conegués i que conegués aquestes dones.

I quin ha estat el repte més gran durant el procés?

El repte més gran, probablement, va ser el moment inicial en què el projecte va créixer. Vam passar de plantejar un petit homenatge amb les obres en un espai privat, una galeria d’Andorra, a un projecte molt més ampli. Des del primer moment vam comptar amb el suport de Reig Fundació, que ha fet possible el llibre, i d’Andorra Recerca i Innovació, amb l’Ivan Lara, sobretot en la recerca i el contacte amb l’escriptora. Però sí que va ser un repte tota la part de gestió: contactar amb tots els comuns, el protocol, l’administració, l’espera de respostes. Un cop superada aquesta fase, tot va anar molt de pressa i vam rebre molt suport, perquè es va veure que era un projecte necessari i va agradar molt. I, sobretot, el treball en equip, el fet d’estar totes juntes, és el que ens va donar la força i ho va fer tot molt més fàcil.

Has destacat sovint que l’art ha de ser una eina de transmissió, de connexió entre generacions i de construcció col·lectiva. Creus que projectes com aquest poden deixar una empremta real en la societat andorrana?

Sí, i és molt necessari. L’art té aquest vessant social que és fonamental, no només aquí sinó en qualsevol societat. A través de l’art es poden fer moltíssimes coses. En aquest cas, ha estat magnífic. Primer, pel fet de conèixer les dones que van signar, de conèixer l’Angelina Mas, d’escoltar com t’expliquen les seves històries. I penses: ostres!, van ser valentes, generoses, va ser impressionant. Tot això genera un retorn humà espectacular, realment fantàstic.

Quina seria, per a tu, la millor herència d’aquesta exposició?

Que se les recordi, sobretot. Que tothom les conegui. Que des de l’escola se sàpiga qui van ser, perquè això és patrimoni d’Andorra. Aquestes dones són patrimoni, i els fets que van protagonitzar s’han de treballar des de l’àmbit educatiu. De fet, a l’exposició hi han vingut escoles, alumnes de primària, i va ser espectacular, perquè ho entenen perfectament. Per a ells són heroïnes. I és molt necessari que sàpiguen què passava abans, que coneguin el context i que les coneguin a elles.

Des de la teva mirada d’artista i de dona, com valores l’evolució del paper de la dona a Andorra des del 1971 fins avui? Creus que la societat andorrana actual reflecteix plenament el llegat d’aquelles pioneres?

Bé, jo penso que sí, perquè elles van provocar uns canvis molt importants, començant pel dret de vot de totes les dones a Andorra. A partir d’aquí van arribar molts altres canvis en l’àmbit social: les guarderies, l’atenció a la gent gran, i fins i tot una altra manera de fer política, tal com ens explicava sovint l’Angelina Mas. I després, evidentment, el fet que les dones puguin fer política i formar part del món polític és fonamental.