23 anys amb la tricolor i un rècord Guinness

Ildefons Lima va debutar amb la selecció andorrana un 22 de juny de 1997, en un partit amistós contra Estònia. Tenia tan sols 17 anys. Durant gairebé 23 anys ha defensat els colors de la selecció nacional. Ha jugat a Espanya, Mèxic, Grècia, Itàlia i Suïssa. El novembre passat, l’Idelfons Lima es va convertir en el jugador més longeu amb una selecció nacional, després de vestir la samarreta tricolor durant 22 anys i 148 dies. Un llarg període, que li ha valgut el rècord Guinness. En l’actualitat, l’Ildefons Lima és el capità de la selecció de futbol d’Andorra i juga amb l’Inter Club d’Escaldes. Als seus 40 anys manté la mateixa passió i Il·lusió amb les quals va començar i es prepara per a continuar defensant la samarreta tricolor en la pròxima Lliga de les Nacions.

Fotos: interescaldes.com

Fa uns mesos t’has convertit en el jugador que ha vestit durant més temps la samarreta de la seva selecció. Què significa ara rebre el reconeixement del llibre Guinness dels rècords?

La veritat que molt d’orgull, perquè són molts anys dedicats al futbol aquí a Andorra. Quan vaig començar mai vaig imaginar que podria arribar un moment així, el d’aconseguir un rècord vestint la samarreta de la selecció. És un llibre en el qual, de petit, mires les ‘animalades’ que surten o algunes curiositats. Amb aquesta dedicació al futbol del país, he tingut l’oportunitat de convertir-me en un d’aquests rècords, que espero que perduri almenys per un temps.

Des de fa temps ets l’ambaixador del futbol andorrà. Com portes aquest rol?

La veritat que ho porto molt bé, perquè molta gent em veu com a representant del país i m’associa amb el futbol d’aquí. Estic molt orgullós d’això. Amb tothom que em contacta, tracto d’explicar-li la realitat del futbol del nostre país. Hi ha molta gent a Europa o altres continents, que no coneix el país i tampoc el que fem. Per això, quan explico la nostra realitat, s’adonen del mèrit i del treball que es fa des d’aquí.

Vas debutar el juny de 1997, quan tenies 17 anys. Com recordes aquell debut que coincidia amb els primers passos de la selecció andorrana?

Va ser el segon partit internacional que va jugar Andorra. Estònia havia jugat aquí, el primer partit, i li vam retornar la visita. El primer partit no el vaig jugar, perquè tenia 16 anys. Per al segon, ja vaig tenir l’oportunitat de poder jugar. Són aquestes coses que no t’esperes. Era el més jove de tot aquest grup, la qual cosa va ser un orgull per a mi. Vaig tenir la possibilitat de jugar amb el meu germà i altres companys amb els quals vaig compartir gran part de la nostra carrera a la selecció. Vaig tenir la sort de poder marcar el primer gol que vam fer fora de la nostra frontera i, malgrat la derrota, recordo aquell dia a Estònia, com si fos ahir.

Vaig tenir la sort de poder marcar el primer gol que vam fer fora de la nostra frontera i, malgrat la derrota, recordo aquell dia a Estònia com si fos ahir.

Quin ha estat el teu moment més feliç amb la selecció i per què?

El moment més feliç amb la selecció va ser, sens dubte, la victòria amb Hongria. Crec que, fins a l’actualitat, és la victòria més important del futbol nacional. Va ser contra una selecció molt més potent que la nostra. Aquell dia hi havia un ambient especial, perquè havia mort Emili Vicente, que era l’entrenador de molts dels jugadors de la selecció. També s’havien retirat alguns companys, la qual cosa havia generat una atmosfera molt especial. És una cosa que no es pot explicar amb paraules. Va ser un dia màgic i un dels més feliços, perquè qualsevol resultat positiu amb Andorra és un motiu d’orgull.

La selecció va viure un punt d’inflexió fa poc més de tres anys en el partit contra San Marino, que va acabar amb una sequera de victòries de molts anys. Què va ser el que va canviar aquest partit?

Va ser un dels partits més importants que hem jugat. Quan jugues amb una selecció molt superior com la de Portugal o la d’Holanda, és normal perdre, però jugar amb San Marino, que és una selecció del mateix nivell, no. Teníem la possibilitat de competir d’igual a igual. A més a més, jugàvem a casa seva i vam aconseguir la victòria, vam guanyar 0 a 2. Va haver-hi molt de nerviosisme per part nostra, perquè sabíem que era un partit en què no es podia fallar i ho vam aconseguir. Ens vam treure una llosa de sobre, perquè era molt complicat continuar competint així. Deixar enrere aquest rècord de derrotes va generar un punt d’inflexió. Això ens va ajudar a treballar més còmodes i amb més seguretat. També ens va donar tranquil·litat i estabilitat, i això es reflecteix en els resultats. Estic convençut que el que hem aconseguit en les últimes fases de classificació no són miracles futbolístics.

La selecció andorrana ha donat protagonisme en els últims temps a jugadors molt joves. Com veus la nova generació d’Internacionals?

Em veig reflectit en ells, perquè vaig començar als 17 anys. Quan vaig fer el viatge a Estònia, els meus pares van haver de fer-me un permís per a sortir del país. A nivell físic no els puc igualar, però a molts, els foto molta ‘canya’ per a fer-los créixer i que aprenguin. També perquè sàpiguen defensar Andorra, que és un país molt petit, però amb jugadors molt orgullosos del que fem. Volem que Andorra sempre quedi per sobre de tot, i això és el que estem fent en l’actualitat. El futur és dels joves. Sé que em queda molt poc, però mentre pugui ajudar-los en alguna cosa, ho faré encantat.

Ets optimista sobre el futur de la selecció?

Estem fent les coses massa bé. Hem de tenir les alarmes enceses, perquè el que estem aconseguint sembla una normalitat, però per a una selecció petita té moltíssim mèrit. Hem de seguir en aquesta línia de treball i d’unió del grup, aquest és el secret d’una selecció petita.

El que estem aconseguint sembla una normalitat, però per a una selecció petita té moltíssim mèrit.

Al setembre la selecció tornarà a l’activitat amb la participació en la segona Lliga de les Nacions. Quin serà l’objectiu?

L’objectiu és continuar creixent i puntuant. Hem de continuar sent una selecció complicada per a qualsevol rival i poder sumar.

Fins quan t’agradaria seguir en actiu i defensant la samarreta de la selecció?

Això és una cosa que molts em pregunten. També hi ha els qui em volen retirar. De moment, vull seguir, perquè em trobo bé. Juli Sánchez es va retirar amb 42 i jo tinc 40 i mig. Aquestes coses es veuen, any a any, mentre pugui ajudar a la selecció seguiré per a poder transmetre tot el que he viscut aquests últims anys. Però això es definirà any a any. Primer cal acabar l’actual temporada, que encara no ha acabat, i entre tots decidirem el que és millor per a l’equip.

Com t’imagines el moment de la teva retirada? T’agradaria seguir vinculat al futbol després de penjar les botes?

Crec que tinc una experiència futbolística i un bagatge ampli per a poder seguir. Sé de primera mà quina és la nostra realitat i limitacions. Evidentment, m’agradaria seguir vinculat al futbol. Tampoc és una cosa que depengui de mi. Això es veurà més endavant.

Et queda algun somni per complir abans de retirar-te?

La veritat que sí, m’agradaria participar en un Mundial, però és una cosa impossible. L’única cosa que m’agradaria fer, abans de retirar-me, és guanyar un altre partit, perquè la sensació que es viu quan guanyes un partit oficial amb Andorra, per a nosaltres que sabem el sacrifici que costa, és una cosa increïble.