Javier Cortés: “La Fundació ‘Contigo’ és una fundació universal”

El Dr. Javier Cortés és un referent internacional en oncologia i un dels especialistes més destacats en càncer de mama. Amb una trajectòria d’excel·lència en centres capdavanters, ha contribuït al desenvolupament de tractaments clau i a nombrosos projectes científics d’impacte global. Autor prolífic i ponent habitual en congressos internacionals, destaca per combinar rigor mèdic i sensibilitat humana. Actualment, lidera diversos programes de càncer de mama i és cofundador de MedSIR. Enguany, ha participat per primer cop al sopar ‘Contigo a Andorra’, on es va fer entregar de la beca Esther Turné, reforçant així el vincle científic i humà amb el país.

Entrevista: Noelia Farias

 Dr. Cortés, vostè és una de les màximes referències internacionals en oncologia i en la recerca del càncer de mama. Què el va portar a crear la ‘Fundación Contigo’?

Bé, abans de res, moltíssimes gràcies. Però això d’”eminència” em sembla massa; sincerament, crec que tinc la gran sort de disposar d’un equip espectacular. Al final, entre tots aportem el nostre granet de sorra per acabar confeccionant, metafòricament parlant, un bon vestit. És un esforç compartit: de la comunitat científica, dels pacients, de les autoritats… tots hi contribuïm i intentem fer-ho tan bé com sabem. Des de la fundació, lamentablement, vam veure la necessitat –o millor dit, vam sentir el compromís– de treballar per millorar la vida de les pacients, i també d’alguns pacients, afectats per càncers propis de la dona. Aquests inclouen tant el càncer de mama –que, com sabem, pot afectar homes i dones– com els càncers ginecològics.

Quina és la missió principal de la fundació?

Des dels inicis, vam traçar tres objectius fonamentals que defineixen la nostra raó de ser. En primer lloc, volíem que fos una fundació dedicada exclusivament a la recerca, sense dispersió d’esforços. En segon lloc, era imprescindible que el lideratge científic i institucional es mantingués dins del territori, tant a la península com a les illes. I finalment, ens vam proposar enfocar-nos específicament en els càncers que afecten les dones —una necessitat que moltes pacients ja ens havien expressat i que ens va impulsar a actuar amb determinació. Amb aquesta visió com a guia, ara estem il·lusionats de poder desenvolupar projectes reals, ambiciosos i, sobretot, transformadors, que comencen a generar un impacte positiu en la vida de moltes persones.

És la primera vegada que visita Andorra o ja hi havia estat anteriorment?

Aquesta és la primera vegada que vinc, i ho faig amb un sentiment agredolç. Dolç, perquè evidentment és una alegria estar aquí, però també amb una certa tristesa, perquè inevitablement recordes persones que ja no hi són. Fa més de vint anys que treballo en càncer de mama, i és inevitable vincular-te amb els pacients… i veure com alguns marxen. Cadascú viu aquestes situacions com pot; n’hi ha que són més emocionals, d’altres menys –ni millors ni pitjors– però jo em considero una persona bastant sentimental, i no puc evitar pensar en elles. I ser aquí, a la seva terra, i saber que elles hi han estat des del primer moment, donant suport, dient-me “has de venir, has de venir”, i potser arribes una mica tard… Doncs bé, això és dur. Però també és bonic. Bonic perquè ens uneix una causa comuna. Aquí no hi ha colors polítics, ni diferències de classe. No hi ha rics ni pobres. Aquí tots estem junts per una mateixa lluita: el càncer. I això és realment bonic, perquè demostra que podem unir-nos tots davant d’un repte que ens pot tocar a qualsevol.

Més enllà de l’esdeveniment d’avui, quin missatge li agradaria que la gent s’endugués després d’aquest sopar?

Doncs, tres coses. La primera és que tots som, en certa manera, metges i pacients. No cal tenir un títol en medicina per cuidar. Una mare que dona amor al seu fill quan es troba malament, està exercint de metgessa. Tots tenim aquesta capacitat d’atendre, d’acompanyar, de cuidar. I això és el que necessitem: una societat que cuidi, no només als pacients que tenim avui, sinó també als que tindrem demà. En segon lloc, m’agradaria que no oblidéssim que, tot i que cada vegada tractem millor el cancer, des del punt de vista mèdic, ens cal tractar millor a les persones amb càncer. Com a societat, estem corrent el risc de deshumanitzar-nos, i això també s’està traslladant a la medicina. Hem de recuperar la mirada humana, l’empatia i la proximitat amb els pacients. I, finalment, voldria donar les gràcies. Gràcies a Andorra, gràcies a la seva gent per la solidaritat. Al final, donar el teu temps –el més valuós que tenim– per ajudar els altres és un acte immens. Sempre dic que hi ha cors amb potes, i avui n’he vist molts. Així que gràcies de tot cor, no només en el meu nom, sinó en nom de la societat, de la humanitat. Avui estem d’un costat, però demà podem estar a l’altre. I per això, tot gest compta. Gràcies, de veritat.

Quin vincle manté la Fundació ‘Contigo’ amb Andorra, tant a nivell institucional com humà?

La Fundació ‘Contigo’ és una fundació universal. El que fem, ho fem per a tothom: per nosaltres, pels que hi són ara i pels que vindran. Crec sincerament que totes les fundacions són valuoses, cadascuna amb la seva missió, i totes mereixen el nostre suport. En el nostre cas, treballem per avançar en la recerca del càncer de la dona, però som plenament conscients de la gran feina que fan altres fundacions també. En segon lloc, vull destacar el gran compromís d’Andorra. I permet-me que faci una menció especial a Andbank pel seu suport des del primer moment. La solidaritat que han mostrat –no només amb nosaltres, sinó també amb altres iniciatives socials i sanitàries– és realment admirable. És una empresa arrelada al país, però amb una generositat que traspassa fronteres. I finalment, sí, tenim moltes pacients andorranes. Treballem braç a braç amb els metges d’Andorra, compartim casos, experiències i coneixement. Estem tots en el mateix tren, en el mateix vagó, remant en la mateixa direcció. I això crea un vincle molt fort. El meu afecte per Andorra és sincer i profund, sobretot per totes aquelles pacients que ens han confiat la seva lluita, algunes de les quals, malauradament, ja no hi són. El seu record ens acompanya i ens dona força per continuar.

Aquesta nit es lliuraran per tercer cop la “beca Contigo Esther Turné”, dotada amb 80.000 mil euros…

Sí! Aquesta beca s’atorga a un projecte d’investigació liderat per un equip de València, concretament de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova. Ha estat un projecte seleccionat entre molts, moltíssims, que s’han presentat, i ha estat valorat pel nostre comitè científic, que és d’un nivell excel·lent i amb un prestigi internacional indiscutible. La veritat és que totes les propostes rebudes han estat d’una qualitat excepcional, però aquesta ens ha cridat especialment l’atenció per diversos motius. En primer lloc, està liderada per una dona amb una trajectòria científica brillant. En segon lloc, representa una oportunitat per donar suport, per primera vegada, a un projecte procedent de la Comunitat Valenciana, una zona on fins ara no havíem concedit cap beca. I, finalment, perquè és un projecte realment bonic, amb un gran potencial d’impacte.

Quin és l’objectiu principal de la beca?

És una iniciativa que impulsem des de fa temps dins de la Fundació ‘Contigo’, amb l’objectiu de fomentar la recerca d’alta qualitat en càncer de la dona, i ens fa molt feliços veure com, any rere any, podem continuar donant suport a projectes tan inspiradors com aquest.

Quin missatge transmetria a aquelles famílies que acompanyen un ésser estimat en un moment tan delicat com aquest?

Jo sempre dic que la part més bonica de la vida és la mort, i la part més bonica de la mort és la vida. L’una no s’entén sense l’altra. Ens ensenyen a viure, però també hauríem d’aprendre a morir, perquè és l’única certesa que tenim des que naixem. És l’única evidència real: que morirem. I com a societat, encara ens queda molt per aprendre en aquest sentit.  Ara bé, avui dia, la gran majoria dels càncers es poden curar. Així que el primer missatge ha de ser de confiança i optimisme. El més habitual és que els tractaments funcionin, i si no curen del tot, moltes persones poden continuar vivint amb la malaltia i tenir una vida plena. Però també hem de ser realistes. Hi ha casos en què, malauradament, no podem curar. Com el de l’Esther Turné, una pacient que ens va deixar, i que va ser precisament la impulsora de tot aquest projecte tan emotiu que avui vivim. En aquests casos, quan la curació no és possible, sí que podem alleujar, acompanyar i cuidar. I això també és essencial. Ajudar una persona a morir en pau, envoltada d’afecte i dignitat, és un acte profundament humà. Als familiars, els diria que el seu paper és insubstituïble. Que estar a prop, escoltar, estimar i donar tranquil·litat, és sovint el millor regal que poden oferir. Perquè, al final, acompanyar també és curar, d’una altra manera.