Lluïsa Casas, una vida dedicada a l’art

Amb una trajectòria artística sòlida i compromesa, aquesta creadora es va formar a l’Escola Massana de Barcelona, on es va graduar en pintura i tècniques murals. Al llarg dels anys, ha desenvolupat una carrera intensa, tant en l’àmbit de la docència com en el de la creació artística, amb nombroses exposicions individuals i col·lectives a Andorra, Espanya. La seva obra, centrada en l’expressivitat del color i la llibertat del gest, s’ha exposat en espais destacats i forma part de col·leccions públiques andorranes. Ens va parlar una mica més sobre ella i la seva més recent presentació amb “Parelles”.

Com va començar el teu interès per l’art?

A mi sempre m’ha agradat molt dibuixar i pintar, ja des de molt petita tenia aquesta afició. Després, durant l’adolescència, vaig continuar igual, i vaig estudiar a l’Escola Massana disseny d’estampats. En acabar, vaig veure que el que realment m’interessava era la pintura, llavors vaig fer pintura i revestiments murals. L’art sempre ha estat present a la meva vida, tot i que tampoc hi he pogut dedicar moltes hores, perquè treballava al Comú de Canillo com a responsable de cultura, però sempre he estat en contacte amb l’art i donant classes.

Com i quan va començar el procés creatiu de l’exposició sobre parelles?

Aquesta exposició la vaig començar durant l’any de la pandèmia, vaig pensar en la gent que vivia sola, que no es podia comunicar amb ningú, d’aquí va sorgir fer tota mena de parelles. La idea va eclosionar perquè m’interessa molt la figura humana, des de l’antiga Grècia és el tema més important de la història de l’art occidental, especialment a l’impressionisme, quan va començar a perdre el seu caràcter iconogràfic i es representava per les seves qualitats estètiques.

Quin significat té per a tu el cos humà dins de les teves obres?

Treballant amb ell tens moltes possibilitats, pots distorsionar-lo, expressar sentiments, dolor, bellesa, angoixa, és molt ric. Tot i que també faig paisatges i pinto el mar, sempre torno al cos humà, en ell trobo l’autèntica expressió. A les meves obres hi ha parelles dialogants, parelles que s’estimen, que es barallen, hi ha de tot.

Ens pots parlar de la tècnica que utilitzes? I quines són les que més fas servir?

Jo pinto amb acrílics, vaig començar amb oli, però com que tinc l’estudi a casa, l’oli fa molta pudor i tarda molt a assecar, l’acrílic s’asseca molt de pressa i el seu dissolvent és l’aigua, que és molt més còmode. Jo soc una persona bastant inquieta, i no faig primer un esbós i després el passo a la tela, jo agafo el pinzell i començo directament sobre la tela. Així i tot, retoco molt les obres, quan penso que ja estan acabades, les deixo al mig de l’estudi i les observo diversos dies, també faig una foto, la giro, i així veig els defectes. Respecte als colors, utilitzo molt els colors càlids, el vermell, expressa vida, alegria, llum, això és molt important per mi. També faig servir molt el groc, és essencial, perquè amb ell pots expressar moltes emocions.

Com ha rebut el públic les teves obres?

Ha agradat molt a molta gent, però la gent no compra, i és una llàstima. Jo, per exemple, tinc casa meva plena d’obres meves i d’amics, no podria viure amb les parets en blanc.

Què li diries a la gent sobre per què és important valorar i comprar art?

Que és un regal per tota la vida, a vegades la gent es gasta molts diners en coses efímeres i després tenen un pòster a la paret. Una obra d’art comunica, transporta a un altre món, i no està completa fins que algú la mira. Hi ha una comunicació entre l’obra i l’espectador.

Tens plans de continuar exposant?

Sí, tot i que ja vaig dir que aquesta seria la meva última exposició, volia fer només obra sobre paper, més fàcil de guardar, però ja he començat a comprar teles una altra vegada. A Sant Julià m’han proposat exposar, i a Barcelona també, però ara em cansa una mica tota la logística: carregar quadres, muntar, desmuntar, i ho faig sola. Però sí, seguiré pintant, pintaré fins que em mori.