María Blanco: “No vull viure en una societat de privilegis”

Doctora en Ciències Econòmiques i Empresarials, professora d’Història i Institucions Econòmiques, escriptora, investigadora i feminista liberal, la María Blanco acaba de completar un màster en Estratègia Adaptativa i Anàlisi d’Escenaris Empresarials, ja que, amb la mateixa intensitat amb la qual defensa les llibertats individuals i la capacitat de dones i homes per a crear el seu futur, també veu l’aprenentatge com un procés infinit. El passat 30 de setembre, en el marc de l’Andorra Economic Fórum AFE, va deixar aflorar la seva faceta com a docent per a animar els joves a convertir-se en emprenedors.

Entrevista: César De Pablos · Fotografia: Nelly Dedea
Ser emprenedor és complicat, sigui per les dificultats burocràtiques o impositives. A què s’han d’enfrontar els joves que vulguin entrar al joc de l’emprenedoria?

A Espanya, la llei de les start-ups del 2022 ha impulsat la creació d’aquestes empreses, però moltes d’elles troben dificultats per mantenir-se després d’un o dos anys. Això es deu al cicle de vida curt d’aquest model de negoci –uns cinc anys– i als creixents impostos progressius que afecten les empreses en expansió i que dibuixen un escenari o es promou l’endeutament i es castiga l’estalvi i la inversió. Aquest escenari fa difícil que els joves i les seves idees puguin desenvolupar-se a Espanya.

A banda del capital, els joves estan suficientment preparats per a emprendre?

Moltíssims dels empresaris que admirem no han tingut una formació acadèmica oficial. Un exemple d’això és Steve Jobs. Els joves, incloent-hi els emprenedors, necessiten molt més que la formació acadèmica. Habilitats com ara l’assertivitat, la comunicació i la capacitat de proposar idees són crucials. L’error és part del procés d’aprenentatge i només s’aprèn amb l’experiència.

En navegar en les xarxes socials i en conversar amb la gent, tinc la percepció que el temor al fracàs és encara més latent en els joves. Considera que la generació actual és menys forta per a afrontar escenaris adversos que les generacions anteriors?

Sí, però tot és dinàmic. Els joves cada vegada són més precoços a les xarxes socials i estan exposats a la crítica des de petits, però crec que això pot canviar. Defenso la perfectibilitat de l’ésser humà i penso que et pot importar molt poc el que pensi la resta. Quan reps una crítica, has de mirar de qui prové, així seràs capaç de concedir la importància que mereix aquest comentari, que pot venir bé d’un amic que busca ajudar o d’un desconegut que només busca fer-te mal. Necessitem amics crítics en la nostra vida. Crec que el jovent pot aprendre perfectament a conviure amb això.

A banda de l’emprenedoria, hi ha un altre tema bastant vigent que vostè sol tractar, el feminisme. Vostè s’identifica com a feminista liberal. En què es diferencia aquest corrent amb el feminisme radical?

Hi ha problemes reals i innegables, però difereixo en les solucions. Acabar amb el masclisme no implica aixecar els ulls a l’Estat i demanar que et solucioni la vida, sinó que, tant homes com dones, en siguem conscients. Perquè el masclisme és cosa d’homes i de dones. És un error plantejar el feminisme com una confrontació entre dos sexes, com ho fa l’esquerra radical. També és un error proposar idees com que, pel fet de ser homes, ells són biològicament propensos a ser violadors o agressors. Aquest missatge està molt vigent a Espanya, Argentina i altres països, per part d’una esquerra que, a més a més, s’atribueix la responsabilitat de representar la totalitat de les dones, marcant fins i tot el que han de dir, el que han de pensar, com han de vestir. Això em sembla tan destructiu que fins i tot aquest moviment s’està destruint, en trobar-se amb situacions i paradoxes molt difícils de resoldre com ara l’abordatge de la diversitat sexual i la transsexualitat. Conec persones que es desmarquen d’aquesta lluita, com m’ho ha fet saber una activista xilena i d’esquerres en el marc d’un congrés en el qual hi vam coincidir. Això és profundament antiliberal i poc solidari.

“El capitalisme, com jo ho entenc, pot ser un aliat per a les dones menys afavorides, ja que tindran la possibilitat d’emprendre i millorar les seves vides”

Estem d’acord que el masclisme és el principal fre del desenvolupament de la dona, però veu factible poder trobar-hi punts d’entesa per arribar a bon port en la defensa dels drets de les dones?

Tant de bo fos així. Soc conciliadora i crec en defensar les llibertats individuals d’una manera despolititzada, sense partits, però desgraciadament m’he trobat amb feministes d’esquerra radical, associades a partits polítics, que em rebutgen per la meva ideologia diferent. Malgrat que coincidim en el reconeixement dels problemes, les formes d’abordar-los són diferents. Jo veig el feminisme com un canvi cultural gradual basat en l’exemple, la difusió i l’educació, no com un constructe social manipulable. Considero que la llei de violència de gènere ha estat ineficaç i ningú no n’assumeix la responsabilitat. Ara ens trobem amb la ministra Irene Montero demanant una inversió de mil milions d’euros, en comptes de reconèixer els errors d’enfocament ideològic que hi han tingut.

També hi ha diferència quant a la vostra visió sobre el capitalisme i la relació d’aquest sistema amb la dona. El feminisme radical defensa que el sistema capitalista heteropatriarcal és la base de l’opressió contra les dones, però vostè opina el contrari.

Sí que és veritat que part de la societat més conservadora va marcada, almenys a Espanya, pels fonaments religiosos més radicals del catolicisme i el protestantisme, que solen ser més masclistes. Però el capitalisme, com jo ho entenc, pot ser un aliat per a les dones menys afavorides, ja que tindran la possibilitat d’emprendre i millorar les seves vides. Aquesta visió de capitalisme defensa l’estat de dret i no està associada amb la dreta radical ni amb pràctiques mercantilistes passades.

Però és la classe política, sovint impulsada per la classe empresarial, aquella que promou i escriu les lleis. Com es canvia llavors aquest panorama?

Les institucions humanes són imperfectes, però crec en la seva capacitat de millora. Hem de reconèixer que les institucions poden i han de canviar en funció dels valors i les prioritats de les persones. Cal abordar la crisi de valors i impulsar el canvi a través de les decisions i les accions individuals.

Si ja som iguals davant la llei, pot ser que alguns moviments estiguin demanant més privilegis que no pas igualtat de drets?

Ja som iguals davant la llei, però a Espanya, de fet, ja no ho som. Per a guanyar poder polític i rendes econòmiques, s’ha intentat posicionar el concepte de desigualtat positiva com una mena de reparació de la desigualtat històrica entre homes i dones. Jo no vull viure en una societat de privilegis, perquè perjudiquen la persona privilegiada. Una vegada ja no en tens, no saps com funcionar. Crec en un mercat lliure en què tots puguem competir sanament com Nadal i Federer, que som amics i rivals.

“Quant a l’acord d’associació, crec que cal crear un fòrum on la societat civil, polítics, empresaris i treballadors puguin determinar el millor per a Andorra, sense afectar la seva identitat”

He d’assumir que està en contra de la imposició de quotes.

L’enfocament actual de les quotes de gènere planteja problemes. Tot i que abans eren útils per demostrar la capacitat de les dones en àmbits tradicionalment masculins, ara poden perjudicar-les, ja que poden ser percebudes com si haguessin aconseguit els seus èxits només a través d’aquest mecanisme. Això pot minvar l’autoestima i ser humiliant, perquè no es consideren els mèrits propis. En esdeveniments com aquest fòrum, sempre es posa la mirada en el nombre de dones. I això és un error, perquè hauríem de mirar més aviat per la qualitat de les idees, de les ponències. Això no vol dir que no hi hagi dones emprenedores i de qualitat, però també podria ser que no han pogut assistir-hi per diferents circumstàncies. Es tracta de tirar tots cap endavant! I m’alegra veure moltes dones en el públic, això també ho he de dir.

En diferents ocasions ha reparat sobre la tendència a la col·lectivització dels problemes i de les causes socials, que obvia les particularitats de l’individu, amb especial èmfasi en el continent europeu. Quin futur albira per a Europa?

És un tema hipercomplex i allò que és complex està renyit amb la planificació, ja que és impossible tenir en compte tots els factors i variables. L’agenda internacional establerta per un petit grup de persones, en el cas de lluites tan lloables com la preservació del medi ambient, ens pot conduir a situacions paradoxals com ara la compravenda d’emissions de CO2 o que països fora del teu cercle, com ara la Xina, puguin fer el que volen i treure’n rendiment perquè tu estàs sotmès al que marca aquesta agenda. En altres temes, és arrogant que Occident pretengui imposar les seves idees als països pobres sense tenir en compte les seves cultures i contextos. És més important preservar l’estat de dret i fomentar la participació ciutadana, incloent-hi els immigrants, en aquest marc que protegeix la vida i la llibertat. Europa hauria de passar de gestos a accions concretes.

Dit això, recomanaria a Andorra tirar endavant amb l’acord d’associació amb la Unió Europea?

Gràcies a l’Andorra Economic Forum AFE i les persones que m’han convidat, he pogut descobrir més sobre les oportunitats d’Andorra. Espero que aquest esdeveniment es repeteixi anyalment. Quant a l’acord d’associació, crec que cal crear un fòrum on la societat civil, polítics, empresaris i treballadors puguin determinar el millor per a Andorra, sense afectar la seva identitat. Una altra possibilitat seria buscar acords amb països com ara els Estats Units per a impulsar l’activitat econòmica en els camps de la tecnologia i creació de continguts.