Montserrat Altimiras: Qui eren? Qui són?

Montserrat Altimiras reflexiona sobre la força de la unió i la importància de preservar la memòria històrica a través de ‘Qui eren? Qui són? Persona, unió, moviment, creixement, transformació, mantenir la memòria’, un projecte artístic dedicat a les dones que van lluitar pel dret a vot al país. Amb una obra que explora la fragilitat, el temps i la col·lectivitat, l’artista busca captar l’essència d’un moment fonamental en la història, no des de la heroïcitat, sinó des de la discreció i la perseverança. La seva peça, inspirada per la connexió amb les famílies d’aquestes dones, proposa una reflexió sobre el poder transformador de la unió i la necessitat de reconstruir la memòria per activar el canvi en el present.

 

Què et va impulsar a formar part d’aquest homenatge artístic a les dones que van lluitar pel dret a vot a Andorra?

El que em va bellugar va ser precisament el repte. Quan et plantegen un tema amb el qual normalment no treballes, això em belluga, em fa sortir del lloc còmode. És posar-te en moviment, fer-te fer coses noves i, sobretot, analitzar, pensar i qüestionar-te. A mi és això el que em belluga i m’empeny a crear.

Quin vincle personal, social o emocional has trobat entre la seva història i la teva obra?

He creat una peça a partir de l’anàlisi del que elles van fer, deixant-me portar moltíssim pel procés. El que em va impactar especialment va ser el concepte de la unió, aquesta idea que la unió fa la força. És un valor que avui dia trobo a faltar molt, en una societat cada vegada més individualista, marcada per l’egoisme i pel “divideix i venceràs”. Tot i que hi havia molts aspectes de la seva història que em podien haver cridat l’atenció, per a mi el més potent va ser precisament això, la col·lectivitat, la idea que junts podem fer moltes coses. És una força que avui sembla que costa més de trobar, i per això em va semblar tan potent de treballar.

La teva obra convida a una observació pausada, a trobar l’essència de les coses des de la fragilitat i la introspecció. Com vas abordar la creació d’una peça vinculada a un fet històric tan col·lectiu com el sufragi femení?

Vaig crear l’obra deixant-me portar, deixant-me guiar pel procés, amb ganes de conèixer aquestes dones mitjançant les seves famílies. Generalment, la meva obra és més introspectiva, expressant el que em remou interiorment a través de la llum, el paisatge i la natura. En aquest cas, però, tenia la necessitat de conèixer aquestes famílies i, sobretot, d’apropar-me a aquestes dones com a dones, no com a líders d’un moviment ni des d’un relat heroic. El que em vaig trobar va ser sorprenent: moltes famílies gairebé no sabien que elles havien format part d’aquell procés. Jo volia parlar sobretot amb filles o netes, per saber des del costat femení de la família com havien viscut la situació i què en pensaven, però majoritàriament qui va parlar amb mi van ser fills, nets o nebots, i molts d’ells en sabien ben poc. Alguns estudiaven quan les seves mares o àvies estaven lluitant, d’altres eren massa petits per ser-ne conscients. Una frase que em va quedar molt marcada va ser la d’un dels fills, que em va dir que havia estat “un moviment molt subterrani”. I realment és així. De tot el que em van explicar els familiars, aquesta idea de la subterraneïtat és la que més m’ha quedat. Crec que precisament aquesta manera de fer, discreta, però perseverant, col·lectiva però sense aixecar massa la veu, va ser la seva força. En el context d’aquell moment, aixecar les llances potser hauria fet que el moviment no arribés a port, I que s’apagués ràpidament. En canvi, elles van ser molt intel·ligents, van anar fent, amb constància, i finalment se’n van sortir.

En aquesta exposició et planteges preguntes com: “Qui eren? Qui són?”. Com a artista visual, quin paper creus que juga l’art en la reconstrucció i preservació de la memòria? 

És una altra manera de donar a conèixer fets que han succeït i que, en molts casos, potser es poden explicar d’una forma més amable. Igual que elles van aconseguir els seus objectius, d’una manera discreta i amable, l’art també permet apropar aquestes històries des d’un altre lloc. Hi ha molts tipus d’art, però crec que l’art ajuda precisament a visibilitzar situacions que sovint oblidem o que acostumem a veure d’una manera molt més dura. A través de l’art, aquestes mateixes realitats es poden mirar des d’una altra perspectiva. Al final, són diferents mirades, diferents maneres d’entendre una mateixa història.

L’objectiu és recordar el passat o provocar una acció present?

A mi m’agradaria provocar una acció en el present. Al final, el que em va bellugar —i és el nucli de la meva obra— és la idea de la unió, la unió fa la força. Per això la instal·lació és un mòbil, una estructura que es manté en equilibri gràcies a totes les peces. És fràgil, i només que una fulla caigui, tot es descompensa. Això simbolitza la importància de cadascuna d’elles, de cada rol, i del fet d’estar unides. Però també hi ha la idea de la pèrdua, especialment la pèrdua de la memòria. Els fets passen i, al cap de poc temps, sovint els oblidem. La peça també parla d’aquesta desintegració: les transparències fan que les imatges se superposin, que els rostres es barregin, i que els missatges de les famílies quedin integrats a l’obra. A mesura que la llum travessa la instal·lació, les ombres es van desdibuixant, transformant-se com el temps. El que m’agradaria, precisament, és activar aquesta “unió fa la força” en el present. Tornar a fer pinya, perquè crec que ens estem deixant anar, que cadascú va massa a la seva, i així no aconseguirem res. Ara mateix, més que mai, el que necessitem és molta més unió de la que hi ha.

Has treballat en instal·lació i fotografia per reflexionar sobre la fragilitat, el temps i la pèrdua. De quina manera aquest projecte t’ha permès explorar o transformar aquests temes? Ha tingut un impacte emocional o personal en el teu procés creatiu?

Sí, sens dubte ha tingut un impacte emocional i personal. Jo crec que qualsevol obra que et costa, que et posa reptes, ja té un impacte. I encara més quan et fa sortir de la teva zona de confort i et porta a qüestionar-te coses. En aquest cas, ha estat especialment així. El fet d’intentar contactar amb les famílies, parlar amb elles, ha estat molt bonic i molt enriquidor. No és una cosa que jo faci habitualment i m’ha aportat moltíssim. Potser no sabria dir un moment concret, però crec que tot el que fem en el dia a dia deixa una petita empremta, com una formigueta que va fent camí, que t’impacta, et transforma i et fa créixer. I per a mi, això és el més important.

Des de la teva mirada d’artista i de dona, com valores l’evolució del paper de la dona a Andorra des del 1971 fins avui? Creus que la societat andorrana actual reflecteix plenament el llegat d’aquelles pioneres?

No sabria dir exactament si reflecteix del tot el que es va fer o no es va fer en aquell moment. El que sí que crec és que s’ha avançat moltíssim i que avui estem molt més lluny d’aquella realitat. Quan vaig parlar amb un dels fills d’una de les dones implicades, em comentava que el pare no volia que ella s’hi fiqués. Fins i tot li va saber greu haver-la enviat a estudiar a França, perquè pensava que havia fet “massa progressos” i que preferia una filla submisa abans que una filla que volgués reivindicar drets. Això diu molt del context d’aquella època. 

Des d’aleshores fins ara s’han fet molts passos, tot i que encara queda molt camí per recórrer. Crec, però, que aquest camí s’ha de fer de manera conjunta, homes i dones, avançant en paral·lel. De fet, moltes de les pioneres van tenir el suport dels seus marits, que les van acompanyar; d’altres no s’hi van implicar directament, però tampoc els ho van impedir; i algunes van tirar endavant malgrat totes les dificultats. Per això penso que ajudar-nos mútuament, com a societat, homes i dones, és la clau per construir una societat més plural, més rica i realment més igualitària.