Naiara Escabias: Arrels de llibertat

“Arrels de llibertat”, l’obra de la Naiara presentada en el marc de l’exposició itinerant Dones clau per a la història d’Andorra, és una reflexió sobre la força i la resistència de les dones sufragistes del país. A través d’elements naturals com les arrels i les flors, la Naiara construeix un relat visual que connecta la natura amb la lluita per la llibertat i els drets de les dones. Les arrels simbolitzen la resistència de generacions passades, mentre que les flors evoquen l’esperit de les pioneres que van obrir camins cap a la igualtat. 

 

Què et va impulsar a formar part d’aquest homenatge artístic a les dones que van lluitar pel dret a vot a Andorra? 

Doncs perquè em va semblar un projecte molt interessant, tant per la seva vinculació amb la història d’Andorra com pel seu valor dins del sector artístic. Crec que té una força especial i, quan me’l van proposar, no m’ho vaig pensar dues vegades.

Quin vincle personal, social o emocional has trobat entre la seva història i la teva obra?

És una pregunta difícil. Els meus avis són de fora, els meus pares són andorrans i jo també, però no havíem sentit ni estudiat mai aquesta part de la història. Descobrir-la em va semblar realment molt interessant.  Pel que fa a l’obra, sí que és veritat que al principi em va costar trobar el fil conductor, perquè jo treballo principalment la fotografia de paisatge i em preguntava com podia encaixar-ho. Finalment, però, vaig trobar els recursos per parlar de la força d’aquestes dones i del pes d’aquesta història a través de la natura que, al cap i a la fi, també ens transmet aquests valors. 

A Arrels de llibertat, transformes elements naturals com les arrels i les grandalles en símbols de resistència i herència femenina.

El meu llenguatge és la natura; és el meu mitjà d’expressió i la manera com jo em comunico. El gran repte va ser trobar com encaixar-ho i com traduir aquesta història al meu treball, especialment com fer que la natura representés aquesta lluita. Però, després de moltes hores donant-hi voltes, tot va començar a lligar i vaig entendre que la natura, en realitat, explica moltíssim del que han fet aquestes dones. 

El retrat d’Angelina Mas ocupa un lloc important a la teva obra. Com vas viure el procés d’aproximació a la seva figura i com vas decidir integrar la seva presència dins del relat visual que proposes?

És cert que jo gairebé sempre treballo el paisatge, però tenia clar que en aquest projecte hi havia d’haver un retrat. I ho vaig tenir molt clar: l’Angelina hi havia de ser. Va ser molt curiós, perquè vaig anar a fer-li la foto treballant amb fotografia Polaroid, on el que surt… surt. Li vaig fer tres fotos i ella em va dir: “Bé, nena, ja està, ja està”. Però jo li vaig insistir: “Fem-ne una última, que aquí la llum és molt bonica”. I sort que ho vaig fer, perquè les tres primeres havien sortit fatal i, en canvi, l’última va sortir perfecta. És precisament la fotografia que està exposada.

La teva obra combina l’autoretrat, el nu i el paisatge. Què t’ha aportat personalment aquest projecte? 

Aquest projecte ha estat un repte, perquè m’ha fet sortir del que estic acostumada a fer i obrir-me a noves possibilitats. Tot i que fa molts anys que estic picant pedra, ara és quan estic realment enfocada en aquest món, i sento que estic en un moment d’inici. Per a mi, ha estat una oportunitat per sumar-me amb altres artistes i formar part d’un projecte molt bonic i ambiciós, que amb el temps ha anat creixent i fent-se cada vegada més gran. El projecte m’ha enriquit molt, i m’ha permès descobrir un fet històric que desconeixia completament i del qual no n’era conscient. També m’ha ajudat a entendre les arrels, a comprendre d’on venim. I, a més, ha estat molt bonic poder compartir tot aquest procés amb la resta d’artistes; ha estat una experiència preciosa.

Et sents d’alguna manera hereva d’aquesta lluita per la llibertat i el reconeixement?

Sí, perquè avui jo puc ser aquí gràcies a elles. Gràcies a tot el que van lluitar, avui gaudeixo d’aquesta llibertat i d’aquests drets. Sense el que van fer, segurament ara mateix no tindríem els mateixos drets.

Des de la teva mirada d’artista i de dona, com valores l’evolució del paper de la dona a Andorra des del 1971 fins avui? 

Doncs jo crec que el canvi ha estat bestial: abans les dones no podien fer res soles i havien de demanar l’autorització del marit, del pare o de qui fos. Avui, en canvi, som totalment lliures i no necessitem la supervisió de ningú. Sens dubte, és un canvi enorme. Han canviat moltes coses, tot i que encara en queden moltes per canviar.

Creus que la societat andorrana actual reflecteix el llegat d’aquelles pioneres?

Sí, segurament encara queda molta feina per fer, però, així I tot, crec que anem pel bon camí.