Mònica Armengol: Teixir el futur

“Teixir el futur”, de la Mònica Armengol, és un homenatge a les 10 dones que van lluitar pel dret al vot a Andorra, entre 1967 i 1973. Mitjançant cistelleria de rotang i fragments de cartes, la Mònica va crear una peça que simbolitza la força, la paciència i la determinació d’aquestes pioneres. La tècnica tradicional es fon amb una estètica contemporània per transmetre un diàleg entre passat i futur, recordant-nos que els canvis importants comencen amb petits passos plens de coratge. En les seves paraules, l’art té el poder de transformar, de crear consciència i de fer reflexionar, contribuint a la construcció d’un futur millor.

Què et va impulsar a formar part d’aquest homenatge artístic a les dones que van lluitar pel dret a vot a Andorra?

Va sorgir arran d’una conversa amb la Maite Luque. De seguida que em va proposar la idea de fer un projecte col·lectiu d’artistes dones al voltant d’una temàtica tan important, no m’ho vaig pensar gens i vaig dir que sí immediatament.

Quin vincle personal, social o emocional has trobat entre la seva història i la teva obra?

La veritat és que al principi ho vivia amb certa pressió, però de seguida vaig entendre com n’és d’important. Soc on soc gràcies a aquestes dones, i això em va fer reflexionar molt sobre el que va viure la meva mare, sobre la seva història i sobre el fet d’haver de dependre del marit per poder fer determinades coses. També pensava en les meves tietes, que s’han criat aquí a Andorra i es van trobar amb aquella realitat tan determinant. A mesura que anava investigant, fins i tot vaig descobrir que una cosina del meu pare havia signat, cosa que em va fer sentir molt contenta i orgullosa. I, sobretot, ho penso molt pel futur, per la meva filla, perquè el dia de demà pugui tenir aquests drets adquirits i, alhora, sigui conscient de com s’han aconseguit.

Pot l’art provocar canvis reals o creus que la seva força és més simbòlica?

Jo penso que l’art pot generar canvis reals, i de fet n’hi ha molts exemples al llarg de la història. Si ens situem en la lluita pels drets de les dones, als anys 60, per exemple, els moviments feministes anaven acompanyats de l’art: artistes que s’expressaven a través de la creació per reivindicar. No totes ho feien, evidentment, però disciplines com la performance van ser clau, perquè permetien reivindicar d’una manera creativa i diferent, sortint dels cànons tradicionals de la pintura o l’escultura i utilitzant nous llenguatges per arribar a tothom.

Has escollit la cistelleria, una tècnica ancestral, per construir una peça contemporània carregada de simbolisme. Què et va portar a treballar amb aquest llenguatge i com el vas vincular amb la lluita de les dones pel dret a vot?

De fet, sempre he treballat amb materials i tècniques tradicionals, com la cistelleria, el patchwork o el treball amb fibres, buscant recordar la tradició d’Andorra i el valor de l’artesania. M’interessa especialment aquest vincle entre l’artesania i l’art. La tècnica, per tant, ja la coneixia, tot i que no l’havia practicat mai fins ara. Quan vaig parlar amb la Maite i em va explicar que aquestes dones eren molt lluitadores, però també pacifistes, amb un discurs basat en la paraula i la persuasió, de seguida vaig sentir que aquest material, alhora fort i flexible, podia transmetre molt bé aquest caràcter i aquesta essència de les dones d’Andorra.

Teixir el futur és una metàfora clara d’un procés compartit, construït entre moltes mans i voluntats. Com entens tu el paper de l’art en la transformació social? 

Penso que l’art té un paper profundament social. És una eina de comunicació i pot contribuir a transformar, encara que sigui a poc a poc, les mentalitats. L’art ajuda a transmetre missatges i a fer que la gent miri la realitat des d’una altra perspectiva.  Penso que l’art és essencial per donar una visió diferent i fer reflexionar sobre coses que, a vegades, amb discursos polítics, amb paraules, no aconseguim fer arribar o no aconseguim que s’entengui. I, en canvi, l’art té una visió de reflexió que pot arribar a altres esferes on la política no arriba. En el cas dels més petits, crec que al principi no el veuen com una eina de transformació social, perquè sovint no en són conscients. Tenen una visió de l’art més clàssica, vinculada a l’estètica, la tècnica, l’esforç, la dificultat o la bellesa, i és normal que l’associïn sobretot a això. Per això, les manifestacions d’art més social, reivindicatives o simbòliques els costen més d’entendre. Però quan ho treballes amb ells, quan els expliques el perquè i el que hi ha al darrere, acaben entenent que també hi ha un gran treball conceptual. I aconseguir aquesta transformació és molt gratificant.

Com a docent i creadora, vius l’art des de dues perspectives complementàries: l’ensenyament i la creació. Com influeix la teva experiència educativa en la teva obra artística i, en concret, en aquest projecte tan arrelat a la memòria i a la transmissió de valors?

En el dia a dia, a través de les converses i dels treballs que fan els alumnes, i també quan els explico altres creacions artístiques, es crea un intercanvi constant. D’alguna manera, ells també m’influencien a mi, i jo espero poder-los aportar una mirada diferent sobre el món de l’art contemporani. Compartir amb ells el que es fa fora, portar-los a veure exposicions i mostrar-los processos reals. Crec que és important que siguin conscients que darrere de tot això hi ha una vida artística real, que allò que treballem a l’aula existeix més enllà d’ella. Per això penso que s’han de moure, veure obres, anar més enllà, i preguntar-se què hi ha darrere de cada peça i quin sentit té. Al final, l’art no mou res si no fem l’esforç d’entendre’l i de connectar-hi.

Des de la teva mirada d’artista i de dona, com valores l’evolució del paper de la dona a Andorra des del 1971 fins avui? Creus que la societat andorrana actual reflecteix plenament el llegat d’aquelles pioneres?

Penso que cada generació s’ha beneficiat de la lluita de les anteriors, i que cadascuna té la responsabilitat d’aportar el seu propi gra de sorra perquè les coses continuïn avançant. Des de les primeres dones que van lluitar pels drets fins avui, encara hem de continuar treballant per la igualtat. Tot i que existeixen lleis que afavoreixen la paritat, també hem de demostrar que hi som pel nostre mèrit, i no només perquè un percentatge ens hi situa. Crec que les generacions futures han de poder assolir aquest reconeixement de manera plena, sent valorades pel seu talent i la seva feina, sense haver de dependre de quotes o percentatges. Ara em trobo en un moment en què existeix la llei de la paritat, i això és un pas important, però crec que encara cal un canvi més profund de cara a la generació que ve, la de la meva filla. M’agradaria que ella no sentís que aconsegueix res només perquè hi ha una llei que l’empara o perquè és dona, sinó que tingui la certesa que és on és perquè s’ho mereix, perquè ho ha treballat i perquè té les capacitats i el talent per ser-hi.