Rosa Galobardes: “Quan va morir el Marc, se’ns va trencar el futur”

Rosa Galobardes va perdre el seu fill Marc i se li va ensorrar el món. I es va adonar que a Andorra no existia cap organisme d’ajuda a les famílies que havien patit una pèrdua com la seva. Amb el seu marit, Paco, van decidir fundar l’associació Marc G.G., per ajudar les persones que passen per aquest tràngol.

Tenia 17 anys i tota una vida per davant. Poques hores abans de morir, havia explicat a la seva mare que havia tret un 10 en matemàtiques i, tot abraçant-la, li va dir que aquell era el dia més feliç de la seva vida. I és que el Marc volia ser metge i estava fent molts esforços per treure les millors notes. Hores després, als voltants de les 8 del vespre, moria a la recta de la Margineda. Anava en moto, però a hores d’ara encara no se sap si va patir una aturada cardíaca o tot va ser a causa de la caiguda.

Per què vau crear l’associació?

Quan va morir el Marc, al meu marit i a mi se’ns va trencar el futur, no teníem ganes de viure. El nostre altre fill, l’Àlex, també es va ensorrar, volia deixar els estudis, no hi havia ànims de fer res per part de ningú. Perquè l’Àlex no solament va perdre el seu germà, sinó que també ens va perdre a nosaltres, mai no hem tornat a ser els mateixos. Una part de mi va morir amb el meu fill. Un dia em van parlar de l’espai Ca n’Eva, una associació de Matadepera que ajuda les persones que han perdut un ésser estimat. Ens va ser de gran ajuda i vam decidir crear una cosa semblant a Andorra.

No tenim recursos, subsistim gràcies a la subvenció del Govern, de l’ajuda que rebem per part de la Targeta Solidària de Morabanc i de col·laboracions puntuals. Els nostres socis no paguen cap quota, venen a les reunions que fem un cop al mes i aquí hi troben persones que les ajuden a afrontar el dolor i donar un nou sentit a la vida, com el psicòleg Enoc García, que podem pagar gràcies a les subvencions. Per la seva part, l’hotel Mola Parc ens cedeix la sala gratuïtament.

Quantes persones sou?

Vam començar uns 25, i ara som uns 14, perquè quan comencen a sentir-se millor ja deixen de venir. Pensa que a l’associació no solament venen famílies que han perdut un fill, sinó que també tenim vídues i persones que han perdut els pares. Estem contents perquè s’han creat lligams d’amistat entre tots ells i fan moltes activitats junts.

Quines activitats feu al llarg de l’any?

Organitzem conferències amb especialistes de renom i un cop l’any fem la marxa solidària, que aconsegueix reunir unes 700 persones, que no sempre és fàcil perquè és una marxa per una associació de dol, i això fa més aviat angúnia… La propera xerrada està prevista per al dissabte 21 d’octubre a la sala d’actes del comú d’Escaldes, a càrrec de Denis Astelar.

Quina és la recepta per superar un tràngol com aquest?

No hi ha receptes màgiques… Les persones vivim pensant molt en el futur i poc en el moment present. Hem de saber gaudir de cada instant que estem vivint. Quan perds un fill, el primer que tens és un gran sentiment de culpabilitat. Et preguntes per què li vas comprar la moto, per què el vaig deixar sortir… Quan sentiments i et sents millor. Cal tenir clar que el temps no ho cura tot. Depèn de tu, has d’utilitzar les eines que et donen els especialistes per viure el teu dia a dia. Abans, jo no volia anar al cinema, no podia riure, ni gaudir d’un sopar… Ara ho faig tot pensant amb el Marc, com si el tingués al costat. Perquè si jo sóc feliç, sé que ell també ho serà.

Què li diries a una persona que ha perdut un fill?

Les paraules no serveixen. Li faria una abraçada i li diria que em truqués quan em necessités. Perquè en aquells moments, les paraules no són cap consol. La gent es pensa que t’ajuden amb frases fetes, com “tira endavant, que tens un altre fill”, o “treballa i passa pàgina”. I precisament és el contrari. Recordo que poc després de morir el Marc, em trobava persones pel carrer que canviaven de vorera per evitar parlar-me. I això fa molt mal. Quan fas un dol, plores molt. Has de tocar fons per poder tornar a aixecar-te i sobretot n’has de parlar. Jo en parlo sovint i em va bé. Necessitava ubicar el Marc, i ara estic tranquil·la. Sé on el tinc.

Estem parlant de religió?

De creences. Però no sóc religiosa, sempre he estat molt escèptica. Jo crec en una força superior, en les energies. Fins i tot he fet regressions, una cosa que no hauria pensat mai que ho faria. No crec en la mort espiritual. Hi ha persones que busquen explicacions amb l’església i d’altres, per exemple, en el budisme.

Teniu bona relació amb el Govern?

Sí, ens donen subvenció i ens escolten. Aquí voldria destacar un problema que hi ha a Andorra: la poca delicadesa a l’hora de notificar una mort per accident als familiars, tant arran de l’hospital com des de la policia. En altres països, hi ha sempre psicòlegs que acompanyen les persones que notifiquen aquestes qüestions a les famílies, però aquí no. Ja ho hem plantejat i esperem que hi posin solució.

__________________________________________________

La Rosa Galobardes Demiquels neix a Andorra la Vella el 23 de desembre de 1965, filla del cèlebre pintor Francesc Galobardes. Als 12 anys, els seus pares l’envien a viure a Olot, a càrrec del seu germà, ja que ells viatjaven molt a causa de les exposicions i pràcticament només els veia els caps de setmana. Quan compleix 18 anys, decideix tornar a Andorra i posar-se a treballar al banc, una feina que deixa el 2013, dos anys després de la pèrdua del seu fill Marc, per dedicar-se en cos i ànima a tirar endavant l’associació Marc G.G., creada el 2012. Es tracta d’un grup d’ajuda mútua format per persones que han passat per l’experiència d’haver perdut un ésser estimat. Està casada amb el Paco, bomber de professió, i té dos fills, l’Àlex, de 28 anys, i el Marc, que va morir als 17 anys.

Informació:
www.marcggassociacio.com
associaciomarcgg@gmail.com
Telèfon: +376 677 433
Facebook: @associaciomarcgg