Mari Carmen Grau, 40 anys de periodisme

Mari Carmen Grau és sinònim de periodisme, però també de professionalitat, honestedat i abnegació per una professió a la qual ha dedicat 40 anys de la seva intensa vida. Dona avançada al seu temps, va marxar d’Espanya enyorada per una llibertat que va trobar, primer a França i després a Andorra.

Per Josep Segura · Fotos: Jean-Luc Herbert

Va començar en el món del periodisme per casualitat, ja que la seva professió era la de dibuixant, i la portada d’una publicació va ser la porta d’entrada al món del periodisme. Ha passat per molts mitjans de comunicació i ostenta el títol d’haver estat la primera dona estrangera i divorciada que va dirigir un diari al país ‘Poble Andorrà’, també ha fet de corresponsal per a diferents agències, ha fet televisió, ha tingut la seva agència de comunicació i hem tingut l’honor de tenir-la com a directora de Dona Secret, durant cinc anys, que han posat el fermall d’or a una impressionant trajectòria en el món del periodisme i la comunicació. Mare de dues filles i quatre nets, ara dedica el seu temps a fer llargues passejades a la vora del mar i a gaudir de la seva família.

Com i quan desperta en tu la teva passió pel periodisme?

Va ser una casualitat. Jo, de formació, sóc dibuixant. El periodisme va venir per sorpresa. Va ser culpa, entre cometes, del Toni Zorzano, amb qui jo vaig començar a treballar, l’any 1980, en la revista Activitats Andorranes. Jo feia les portades, els dibuixos, el muntatge, l’agenda i poca cosa més. Fins que un dia, el Toni em va dir que havia de fer una pàgina de gastronomia que feia sempre ell, perquè havia de marxar i no la podia fer. Al principi m’hi vaig negar, al·legant que jo no sabia escriure, però ho vaig haver de fer a la força. Recordo com si fos ara al Gufo, on vaig haver d’anar a sopar, apuntant i fent fotos de tot el que vaig menjar. Ho vaig escriure, a penes i treball, però van quedar tan contents que el Toni em va dir que, a partir de llavors, ho faria jo.

Abans d’això, t’agradava escriure?

Sí, sí. D’ençà que tenia 14 anys i fins als 21, escrivia un diari cada dia.

Què hi escrivies en aquest diari?

Apuntava tot el que em passava. Primer era una cosa molt primària, però al final ja eren coses íntimes, fins i tot filosofades. Per exemple, recordo quan vaig anar a veure al Ravi Shankar, al Palau de la Música, per mi va ser un com un descobriment, fins al punt que em va fer preguntar per què existíem, i tot això ho reflectia al meu diari. També hi escrivia temes d’actualitat, ja que estàvem a l’època franquista, vivint una època dictatorial, i jo em revelava dient que no ho volia viure, i volia marxar d’Espanya.

Per tant, ja tenies esperit rebel des de joveneta.

Sempre n’he tingut. La meva mare sempre m’havia dit que jo era molt tossuda i molt rebel. Sempre he anat contra l’ordre establert.

Parla’ns sobre la teva infantesa. Què recordes?

Puc anar molt enrere amb els meus records. El primer record és de quan tenia 2 anys i la meva mare acabava de tenir al meu germà. Jo estava amb la meva tieta, que era com la meva segona mare, i recordo que em va donar un telèfon dels de l’època, cap a l’any 51, i jo li vaig dir a la meva mare, molt contenta, que la meva tieta m’havia fet cues. És estrany tenir un record de quan tenia 2 anys, però me’n recordo, i potser és el més antic. Un altre, que era molt tossuda i feia moltes rebequeries, i el càstig era tancar-me en una habitació fosca del nostre enorme pis de l’Eixample.

Imagino que en l’àmbit polític va ser una època dura.

Sí, va ser una època molt dura. Amb la pandèmia actual, estic revivint l’època de tenir por de la policia. Jo he corregut per fugir dels grisos Passeig de Gràcia avall, perquè jo anava a classes de dibuix a la Llotja i sortíem de classe a les 22 h. I moltes vegades, hi havia els grisos a cavall que et perseguien. Corria davant seu, i és clar, a l’època no et podies reunir, ja que el dret de reunió estava absolutament limitat en època franquista, així que, veies la policia i tenies por. Una por que, evidentment, amb l’edat m’ha passat. Però ara, amb la pandèmia, també vas patint tota l’estona per la mascareta, i penses, si estem tornant enrere.

Vas ser activista alguna vegada?

No, no he fet mai política. Potser perquè no sóc prou valenta, ja que en aquella època s’havia de ser molt valent per fer política, i tenia una certa por, perquè no reconèixer-ho! Jo em vaig casar amb 22 anys i vaig marxar a viure a França, totalment enamorada, però també estava molt enamorada de la llibertat i, la primera vegada que vaig anar a França i vaig veure que a la televisió podien parlar partits polítics, sense que els tanquessin, vaig quedar al·lucinada. Per mi això era la llibertat, i el que volia era deixar Espanya enrere i anar-me’n a viure a França.

Un canvi important en tots els sentits.

Molt, molt important. Va ser deixar-ho tot. Va ser deixar la meva carrera artística. A Andorra sí que vaig fer un parell d’exposicions, però a Barcelona tenia molt camp per córrer. Tenia bons padrins, Grau Garriga, Jordi Pericot i Giralt Miracle. Coneixia a tota aquesta gent i em valoraven molt, i m’animaven a tirar endavant i a continuar amb els meus quadres i les meves exposicions. Però clar, en marxar, tot això va quedar en suspens, i em vaig dedicar a ser la dona d’un estudiant de farmàcia. Jo era molt jove, ja que tenia 22 anys, i als 24 anys ja va néixer la meva filla Virgínia, la gran, i dos anys després, va néixer l’Estefania.

Quan vas venir a Andorra i per què?

Perquè els pares del meu marit estaven jubilats a Ordino i ell, quan va acabar la carrera, s’havia de decidir per muntar una farmàcia. Fer-ho a França era impensable, ja que era molt car. Es va plantejar anar a territoris d’ultramar, però a mi, anar-me’n tan lluny, no em feia il·lusió. I li va sortir una oportunitat de muntar una farmàcia a Andorra, per derogació, ja que tot i ser francès ell va fer la demanda, ja que a Ordino volien una farmàcia, tant sí com no, i és per això que vam venir a viure a Ordino. I d’alguna manera jo m’apropava a casa meva i als meus pares, que vivien a Barcelona.

I arribes a Andorra i quina activitat desenvolupes?

Jo faig de dona de farmacèutic, i al darrere tenia la meva taula de dibuix i havia començat a treballar pel Toni Zorzano, que feia unes agendes. Feia un dibuix a ploma cada setmana de les esglésies d’Andorra, que encara conservo.

La teva primera incursió al periodisme va ser l’any 1980?

1980, sí. Enguany ha fet 40 anys, exactament. He celebrat els meus 40 anys de periodisme aquí a Andorra, ja que després d’aquell primer article de gastronomia a Activitats Andorranes, vam anar ampliant la revista, que era gratuïta setmanal on hi havia la programació de la televisió, anuncis, i van seguir altres articles. Jo la dibuixava, l’escrivia i, fins i tot, la repartia els divendres, amb xandall o pantalons curts, la revista sota el braç i a repartir per tot arreu. Després ja vaig començar a treballar de corresponsal. Em van oferir la primera corresponsalia, que va ser el Diari Segre, i d’allà vaig anar ampliant.

Per quants mitjans de comunicació has passat en 40 anys de dilatada carrera?

Moltíssims. Com a corresponsal, he estat a El País durant 10 anys, a Catalunya Ràdio, durant 10 anys; també feia coses per TV3 i vaig treballar per Televisió Espanyola. Després vaig treballar per Europa Press i Reuters, per l’agència France Presse i pel Temps on, per un article sobre les pretensions del rei d’Espanya sobre el Coprincipat d’Andorra, vaig guanyar un Tristaina de periodisme. I aquí a Andorra vaig començar amb Activitats Andorranes, vaig seguir amb El Noticiari de les Valls, sempre amb el Toni Zorzano; després amb el Paco Ruiz, a la revista Informacions; i més tard, l’Higini Cierco em va fitxar per dirigir Poble Andorrà, sent la primera dona, estrangera i divorciada, a més a més, en dirigir un mitjà de comunicació andorrà, que a l’època era un setmanari. Vaig muntar una empresa de comunicació que es deia Andpress, des d’on portava totes les corresponsalies, i també feia assessoraments, entre els quals assessorava Banca Mora, fins que van decidir muntar un departament de comunicació, i tenint en compte que eren el meu client més important, em vaig trobar en la situació de, o bé deixar-los a ells, o deixar la resta, i malgrat que era un repte, vaig acceptar.

En l’àmbit de la televisió, vaig treballar a Tele-Fira i Tele-Festa Major. També l’Andorra a debat, des de Banca Mora. He estat a Ràdio Valira uns quants anys, i va ser la meva primera experiència en ràdio. Tenia un programa d’una hora i mitja cada dia que es deia ‘L’hora de Mari Carmen Grau’, nom molt original (riu) i on feia de tot, des de receptes de cuina, fins a cinema, horòscops, notícies… M’emportava els vinils amb música de casa, i el tècnic els anava posant. I allà vaig tenir anècdotes molt bèsties, com ara un dia que em vaig descuidar els horòscops i me’ls vaig haver d’inventar, en viu i en directe, i també vaig fer una improvisació brutal amb una recepta de cuina (riu).

Com a mitjans, vaig col·laborar durant molts anys amb el Diari d’Andorra, fent una columna setmanal, i també vaig fer el seguiment de tot el tema de l’adhesió d’Andorra al Consell d’Europa, anant a Estrasburg i fent els reportatges. També vaig estar un temps amb En Femení, i farà 6 anys a l’abril, l’aventura de Dona Secret.

He gaudit moltíssim la meva professió, que per mi és una de les millors professions del món. Ara, és molt difícil tenir vida privada quan tens una professió així, perquè has d’estar sempre disponible, en tot moment, i sort en vaig tenir de la meva mare que em va ajudar molt, perquè les nenes eren petites i clar, era complicat.

Quin mitjà recordes amb més enyorança i amb quin repetiries ara, si poguessis?

A la televisió m’ho vaig passar molt bé, vaig gaudir molt. Hi ha qui diu que la ràdio enganxa més que la televisió, però a mi la televisió em divertia molt. Tenia sempre aquell cuquet de nervis, i  quan veia que s’encenia el pilot vermell em passava tot. La televisió és un mitjà que sempre m’ha agradat molt.

És veritat que has tocat moltes tecles i diferents suports en mitjans de comunicació. Qui t’ha ajudat més amb aquesta llarga carrera?

Valoro molt la primera feina que vaig tenir amb el Toni Zorzano perquè ell em va oferir un lloc quan jo necessitava diners amb regularitat. El que sí que he de dir és que a les meves filles les he tirat endavant tota sola, amb l’ajuda dels meus pares, de tant en tant, però mai vaig rebre un duro de pensió, mai de la vida. I és per això que n’estic molt orgullosa i aprecio molt el fet que el Toni Zorzano em donés feina, ell va confiar en mi i amb el tema de les nenes. I sempre li estaré agraïda. He estat 5 anys treballant amb ell i ho vaig deixar per mil coses. Jo volia fer més periodisme, i en aquell moment semblava que no s’adaptava massa a la filosofia de l’empresa. Llavors va ser quan vaig marxar a treballar amb el Paco Ruiz a Informacions. També, pel que fa a la ràdio, el Gualbert va confiar molt en mi, perquè jo no havia fet ràdio mai, i vaig començar en unes eleccions. Ell em va dir que, a partir de llavors i tenint en compte que començava en unes eleccions, odiaria la ràdio o m’hi enganxaria. De fet, a la primera connexió,  des de Canillo, em va preguntar si tenia retorn, i jo no sabia que era això (riu). Després vaig saber què volia dir si el sentia. Aquelles eleccions van acabar cap a les dues de la matinada, i van ser aquelles tan famoses on es tiraven els papers des del Comú d’Andorra la Vella per saber com anava la votació.

En l’àmbit professional, has hagut d’esquivar molts obstacles o ha estat fàcil?

Home, el fet de ser dona, segons com, t’ajuda, perquè els consellers, abans d’haver-hi Govern, et passaven molta informació, i era més fàcil saber les coses. De fet, la majoria de periodistes  d’Andorra, a la meva època, érem dones. D’homes periodistes només hi havia el Gualbert i el Michael Brandom. La resta érem totes dones, i d’alguna manera era més fàcil perquè feies conya. No m’ha complicat l’existència el fet de ser dona. Ara, quan em van nomenar directora de Poble Andorrà em vaig haver d’enfrontar a una sèrie de senyors, socis de l’empresa, que deien que què s’havia cregut l’Higini per contractar a una estrangera com a directora d’un diari d’Andorra, que això no havia passat mai i que no podia ser.

També he patit el fet de, no de ser dona, sinó de ser corresponsal d’un petit país, quan per exemple tot el tema de la CASS, o del canal 10, vaig vendre la història a El País i no em feien cas, ja que parlava de la primera televisió privada d’Espanya, fins que al final m’ho van publicar i, a partir de llavors, pàgines senceres, ja que van agafar el tema des de Barcelona. Però sap greu, ja que tu també existeixes.

També hi ha altres temes, com ara el de la Dominique Domai. Jo tenia la història, i la tenia per publicar a El País, però no em van fer cas, perquè es pensaven que primer ho publicaria a La Vanguardia. I són coses que et fan mal, perquè tens exclusives, els hi vas a portar expressament a Zona Franca i després et trobes negatives o que no et fan prou cas.

Ha canviat molt el periodisme des que tu vas començar fins ara?

I tant! Llavors no hi havia ni un sol departament de premsa, així de fàcil. Cap institució en tenia. El primer cap de premsa que hi va haver a Andorra va ser el Toni Morell, qui s’ocupava de la comunicació de l’Òscar Ribas. Ell ens feia rodes de premsa i era fantàstic.

Llavors també t’havies d’espavilar per trobar notícies. A vegades patia per obrir un noticiari, cada dia, a Ràdio Valira. Fins i tot, havia arribat a obrir amb un edicte de la Batllia. Jo feia el mateix que les senyores de casa seva, quan fan la previsió dels dinars de la setmana i s’organitzen, però amb notícies. Tenia notícies, i com ningú me les xafava, perquè llavors no hi havia diaris, m’organitzava els temes de tota la setmana. Era molt diferent fer periodisme abans que ara. Al principi érem la Joana Viusà i la Rosa Mari Sorribes, i a les rodes de premsa també venia el Marc Forné, que era director d’Andorra 7, i el Michel Brandom. Érem quatre. I clar, era un tipus de periodisme molt diferent.

Has hagut de lidiar amb temes força importants. Has passat por alguna vegada?

Sí, i tant! (riu) M’han amenaçat, sí. Amb el tema de la CASS vaig arribar a parlar amb la policia, i els hi vaig dir que tenia por que em manipulessin el cotxe, que m’hi posessin droga o alguna cosa perquè m’enganxessin a la frontera, ja que estava tocant i traient uns temes que no convenien. Per això tenia por, i realment ho vaig passar malament, perquè com t’he dit, em van amenaçar. Tenia a les dues nenes petites i no era fàcil.

A banda d’això, suposo que d’anècdotes n’has de tenir unes quantes. Quina recordes com a més important?

Important no, però divertida sí. Per exemple, no hi havia micròfons a la sala del Consell. Jo abans no era andorrana, ara sí, però a l’època només podien entrar a la sala del Consell els andorrans, que en aquella època només eren la Rosa Mari i el Gualbert, però ell venia molt poc. I és per això que ens havíem de disputar la cadira que quedava al costat de la porta de sindicatura per poder escoltar. Un dia, Ventura Riberaygua va fer unes declaracions que jo vaig reproduir a la ràdio  l’endemà, però clar, vaig reproduir el que a mi em va semblar sentir. I clar, em va clavar una esbroncada de categoria, ja que em va dir que ell no havia dit això. A la sessió següent del Consell, quan va tornar a intervenir, la seva declaració la va fer cridant, i quan va sortir em va dir: “Avui sí que m’has sentit, no?” (riu).

Quins són els millors records que t’ha deixat aquesta professió?

N’hi ha moltíssims, de bons records. La satisfacció d’acabar un programa, com per exemple un Andorra a debat, que eren més de dues hores de directe, i que tot hagi sortit bé, et dona una satisfacció enorme, ja que la nit abans pràcticament no dorms, estàs súper nerviosa, perquè has de donar la cara, i et trobes amb gent que no et contesta, que es bloqueja, i no és gens fàcil sortir-se’n quan estàs en viu i en directe.

També tota la gent que he conegut. Persones extraordinàries, ja que pel fet de ser periodista   pots acostar-te a molts personatges importants. Com ara el Cap de Govern, jo tinc un gran record de  l’Òscar Ribas. És una persona que no li van fer cas en el seu moment, i era un visionari. Recordo les entrevistes que li havia fet a la tele, o els articles al Poble Andorrà sobre el tema dels impostos, i ell tenia tota la raó del món. L’accés que jo tenia a l’Òscar Ribas, com tots els periodistes i tots els polítics, era extraordinari. És extraordinari poder parlar, de tu a tu, a un Cap de Govern, però ara és diferent, hi ha molts filtres. Si has de demanar una entrevista a un Cap de Govern o a un ministre, és realment un viacrucis. La burocràcia ens està matant, i és molt trist això.

En resum, conèixer grans personatges, i com més grans són, més senzills són també. Persones com el Fernando Moran, que va venir aquí a fer una conferència. Després me’l vaig trobar a l’avió en un viatge de periodistes que vaig fer a Nova York, i li vaig fer una entrevista al mateix avió; una persona molt maca. Felipe González, una persona que va venir per tot el tema de l’euro, també el vaig conèixer i és una persona molt senzilla i molt accessible. També tinc un gran record de tota la meva etapa al banc i la introducció de l’euro a Andorra. Vam estar viatjant a Brussel·les i a Estrasburg, vam aconseguir un acord fantàstic amb la Cambra de Comerç, el col·legi d’advocats, economistes, i també la Comissió Europea. Jo això vaig treballar-ho molt a fons, em vaig bellugar molt tocant mil tecles per aconseguir que se signés aquest acord.

I si et demano amb quina entrevista o crònica has gaudit més, quina seria?

Això sí que em costa! (riu) M’ho he passat molt bé pràcticament amb totes les entrevistes que he fet. Ara, l’entrada d’Andorra al Consell d’Andorra, a mi m’ha donat molta satisfacció. Parlaves amb uns, parlaves amb altres. A Estrasburg et preguntaven molt per Andorra. El Carles Gasol va ser una persona que ens va ajudar molt amb aquests temes i, a mi em va ajudar molt a introduir-me en el Consell d’Europa. Un cop allà veus Andorra d’una altra manera i et fa il·lusió explicar les coses del teu país. El vessant d’internacionalització d’Andorra m’ha interessat sempre molt.

Has tingut molts reconeixements durant la teva trajectòria professional?

Reconeixements? (riu) No. La veritat és que hi ha molta més gent que em coneix que no pas els conec jo, ja que tu ets una de les periodistes. Un dia, per exemple, estava comprant a Pyrénées i va venir una dona, em va tocar i em va dir: “Ahora te puedo tocar porque, si no, solo te veo por la tele” (riu). Són coses curioses.

Reconeixements, els premis que he guanyat. Dos premis Tristaina de periodisme. Però per a mi, el millor reconeixement és la satisfacció de la feina ben feta. Ho tinc tot guardat a casa, en una muntanya de dossiers, amb tots els articles que he fet des de l’any 80, i són moltíssims.

A quin personatge t’hauria agradat entrevistar i no has pogut?

Vaig intentar entrevistar al Giscard d’Estaing, i em va dir: “No madamme, merci, je été très occupé”. El vaig conèixer al Consell d’Europa, quan ja no era copríncep sinó diputat. I em va fer molta ràbia, ja que no ho vaig entendre. Ara, gent que m’hauria agradat entrevistar? Quan vaig estar a Estrasburg vaig conèixer a Yasir Arafat, i m’hauria interessat moltíssim entrevistar-lo. També Leonard Cohen, el meu cantant preferit.

Com veus el futur del periodisme?

Amb el tema d’Internet ha canviat moltíssim. Es fa periodisme d’investigació però hi ha una profusió de comunicats de premsa, i hi ha molt periodisme que funciona a través d’aquests. I això em sembla molt trist, ja que t’ho donen tot escrit i només has d’agafar i reproduir-ho, cosa que em sembla molt malament.

Jo, realment, admiro els periodistes d’investigació, tipus Watergate. Això t’anima i et dona una trempera brutal! Jo no he arribat a fer aquestes coses, però sí que he tret temes peluts que després s’han debatut al Consell General amb les revistes a les mans i parlant dels meus articles.

Quin consell li donaries als futurs professionals?

Que s’informin molt bé abans de publicar qualsevol cosa, perquè estem cansats de les fake news, de les mentides que es publiquen. Estic molt cansada de la gent que, sense verificar una informació, l’engeguen i la diuen. I encara que després rectifiquin, el mal està fet. S’ha de vigilar molt abans de publicar una informació. Que s’informin molt bé i verifiquin les seves fonts. Com també el fet de no revelar les fonts. Jo no he estudiat periodisme, no sóc llicenciada en periodisme, però he llegit molt, i m’he format a cops, que penso que és l’escola de la vida i el que fa que evolucionis professionalment. La nostra funció com a professionals de la comunicació és fer arribar a les persones els fets, perquè després elles jutgin, puguin fer-se una idea d’un tema i puguin opinar. Els hi has de donar prou elements i ser prou objectiu, perquè tot i que sempre sortirà el teu jo i la teva tendència, has d’intentar que es noti el mínim possible. Com deia José Bergamín: “No soy objetivo porque no soy un objeto. Soy subjetivo porque soy un sujeto”. Per tant, el consell que els hi dono és que siguin honestos amb ells mateixos i que intentin no enganyar la gent, perquè el periodista té una gran responsabilitat en l’àmbit social.

Has estat cinc anys de directora de les capçaleres de Dona Secret, aventura que vàrem començar conjuntament. Quina valoració fas d’aquests cinc anys amb els quals has ajudat a tirar endavant aquesta empresa?

Tota una aventura. Dona Secret ha estat una aventura. El fet que només s’entrevistessin dones a la portada semblava un objectiu impossible. A mi em deien: “Se us acabaran les dones”, però no se’ns acaben. Penso que feia molta falta fer una revista d’Andorra i per Andorra, ja que abans no existia, sinó que massa vegades estem copiant estereotips de fora, i això a mi no m’agrada. Tenim prou coses per fer, hi ha prou actes, prou persones per a entrevistar. Hem estat rascant, durant aquests cinc anys, i penso que heu de continuar amb aquesta línia, per fer visibles persones en la societat que d’altra manera no serien visibles. Hi ha molta gent que fa coses interessants en aquest país, i no necessàriament han de ser persones de pota negra, ni de bon tros, sinó que de tothom pots aprendre alguna cosa.

No trobes a faltar aquella activitat frenètica que portaves?

La veritat és que sí. A vegades sí. El fet de buscar un tema, estirar el fil, ara parlar amb aquest, ara parlar amb el de més enllà, i verificar, que és una cosa que sempre he fet i que a vegades m’ha comportat alguna sorpresa. La “vidilla” aquesta la trobo a faltar, però també m’agrada prendre’m la vida d’una altra manera. Hi ha altres coses que també valoro molt. Jo ara estic passant moltes temporades al meu piset a l’Ampolla. M’agrada molt caminar a la vora del mar, m’agrada la vida senzilla d’un poble. Hi estic molt a gust, tot i que és un gran contrast amb Andorra, però la vida és això, està feta de contrastos, i aquests sempre m’han agradat.

A banda del periodisme, quina és l’altra cosa que més t’apassiona?

Evidentment la meva família. Tinc dues filles fantàstiques i quatre nets magnífics. A part d’això, m’agrada molt la música, el cinema, però últimament m’estic dedicant molt a l’horticultura. M’encanten les flors, m’encanta cultivar tomàquets a les jardineres de la meva terrasseta de l’Ampolla. M’agrada sortir a navegar, m’agrada passejar per la muntanya. També m’agradava molt jugar a tennis i esquiar, però ara els meus genolls no estan a ple rendiment. Cada edat té les seves coses, té el seu encant, i penso que has de viure amb la teva edat i t’has d’adaptar. Si no vius amb les teves arrugues, malament rai.

Què et queda per fer?

Viatjar més, però ara amb la Covid-19 està difícil. Reconec que he viatjat moltíssim, però tinc assignatures pendents com són Sud-amèrica, Austràlia i Madagascar.

Per quina virtut t’agradaria que et recordés la gent?

Per l’honestedat, per la professionalitat, la seriositat i per l’entrega que dono als meus amics i amigues.

---

Mari Carmen Grau va néixer a Barcelona el 1949, i vint-i-quatre anys després va arribar a Andorra. Es va formar en periodisme i ha estat un membre actiu del Col·legi de Periodistes de Catalunya i d’Andorra. També va estudiar diferents cursets de protocol, de comunicació de crisi i d’organització d’actes.

Al país, la Mari Carmen va ser cap de redacció de la revista Activitats Andorranes, del 1980 al 1984, quan esdevé directora adjunta d’El Noticiari de les Valls, on va ser-hi un any. El 1985 va passar a formar part de la revista Informacions, com a cap de redacció, fins al 1990, quan es va convertir en directora del setmanari Poble Andorrà. Durant aquesta època també va ser la redactora i presentadora dels primers telenotícies d’Andorra, a Tele-Fira i Tele-Festa Major. També va ser corresponsal d’El País, Catalunya Ràdio, TV3, Reuters, France Presse i Europa Press, entre altres. Va crear Andpress, agència pròpia de notícies, fins que va entrar a BIBM per muntar el departament de comunicació, on va ser la directora fins al 2006. També va ser presentadora del programa Andorra a debat, emès per ATV, i va crear McGrau Comunicació, des d’on va treballar exclusivament per a BIBM, com assessora externa, fins al setembre del 2011. A part, va ser responsable del gabinet de premsa del Cd’i i assessora personal de Rosa Ferrer en les eleccions comunals del 2011. Els últims cinc anys, del 2015 al 2020, ha estat directora de les diferents capçaleres del Grup Dona Secret.

La Mari Carmen té dues filles, la Virgínia i l’Estefania, que va haver de criar tota sola, només amb l’ajuda puntual dels seus pares. També té quatre nets, amb els quals manté un contacte habitual, quan torna del seu retir a l’Ampolla, on actualment gaudeix del mar i les passejades, allunyada del país, però sense perdre el contacte amb Andorra i la seva gent.