Meritxell Cosan, valenta i compromesa

de Dona Secret el 8 maig 2025

Ginecòloga de vocació, mare compromesa i directora general del SAAS, Meritxell Cosan ha construït una trajectòria marcada per l’esforç, la coherència i la passió per la medicina. Amb una especialització en patologia mamària i càncer de mama, va impulsar la creació de la Unitat de Mama a Andorra, alhora que liderava amb empatia i determinació el Servei de Ginecologia i Obstetrícia de l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell. Va assumir la presidència del Col·legi de Metges en plena pandèmia i, més endavant, va acceptar el repte majúscul de dirigir el Servei Andorrà d’Atenció Sanitària (SAAS).

Entrevista: Josep Segura / Elena Melgarejo · Fotografies: Antonio Miralles · Maquillatge: Fanny Garcia by Júlia · Perruqueria: Salón Toro · Look: Pollyanna

VIDA FAMILIAR I INFÀNCIA

Com recordes la teva infància?

La meva infància va ser molt bonica. Tinc molt bon record d’aquella època. Érem tres germanes i jo era la petita, també era la petita de set cosines, així que totes estaven per mi. Jugaven molt amb mi, era molt divertit. Érem molt familiars i guardo un record molt feliç d’aquells anys.

Quin tipus d’educació vas rebre a casa?

Una educació basada en l’esforç i en la perseverança. Els meus pares posaven molt en valor que donéssim el màxim de nosaltres mateixes cada dia. Evidentment, els resultats acadèmics eren importants, però l’esforç era el més rellevant. També destacaria l’honestedat com un dels valors que més em van transmetre. No recordo que em castiguessin mai.

Com era la relació amb els teus pares?

Molt bona. Tenia molt bona relació, tant amb el meu pare com amb la meva mare. La meva mare era molt afectuosa, com una “mamà gallina”, molt atenta i entregada a nosaltres. Per sort, no treballava fora de casa i es dedicava completament a cuidar-nos. El meu pare treballava molt, ocupava càrrecs públics, a més de portar un negoci familiar, però, tot i això, sempre era molt present.

Tens algun record especial de la teva infantesa?

Recordo molt les trobades familiars a les festes majors, tant la d’Andorra com la de La Massana. Ens reuníem totes les cosines, fèiem jocs, teatre, espectacles amb la família… era molt divertit i màgic.

ADOLESCÈNCIA I ESTUDIS

Com eres d’adolescent?

Això ho haurien de dir les meves amigues, però crec que sempre he estat molt sociable. Tenia dos grups d’amigues molt importants: les de l’escola i les de natació. Feia natació al Club Natació Serradells i a la Federació Andorrana de Natació. Entrenàvem molt, de 6 a 8 del matí i de 6 a 8 del vespre, però era un ambient molt sa i molt divertit. A l’escola anava al Janer, i també en tinc molt bons records.

Què et va portar a estudiar Medicina?

M’agradava molt la Medicina des de petita. A la tele mirava sèries com “Urgencias” a TV1 o “A cor obert” a TV3, i tot i que a casa ningú era metge, m’hi vaig sentir molt identificada. També vaig tenir professors que em van animar, tot i que recordo fer un test psicotècnic que em va desaconsellar fer Medicina. Però per a mi això va ser un repte. I vaig tirar endavant. M’encanta la meva feina i estic molt contenta d’haver pres aquesta decisió.

“És desolador diagnosticar un càncer que s’hauria pogut prevenir amb una mamografia gratuïta”

Et vas especialitzar en Ginecologia i Obstetrícia, per què vas escollir aquesta branca?

Vaig estudiar tota la carrera a Barcelona i en aquell moment em cridava molt l’atenció la neurologia, perquè m’apassionava, però la vaig descartar perquè és una especialitat molt dura emocionalment. La ginecologia em va semblar molt completa: combina medicina i cirurgia, i l’acompanyament humà és molt agraït.

El teu bagatge inclou també un màster i un postgrau especialitzats en patologia mamària i càncer de mama. Per què vas optar per aquesta especialització i què t’ha aportat a la teva carrera?

Quan em vaig formar, l’hospital on exercia tenia molt volum de patologia mamària. Em va fascinar i, com a dona, em va fer reflexionar sobre la poca atenció que rebia una malaltia tan freqüent. Això em va motivar a especialitzar-me encara més i, quan vaig arribar a Andorra, vaig impulsar la creació de la Unitat de Mama.

Hauries pogut exercir la teva carrera en qualsevol lloc, però vas optar per tornar a Andorra. Què et va motivar a fer aquest pas?

Pel país. A punt de fer trenta anys et planteges formar una família, i vaig veure clar que Andorra és un lloc ideal per fer-ho. La seguretat, la sanitat, els sistemes educatius i la natura són un luxe per criar-hi fills.

“És desolador diagnosticar un càncer que s’hauria pogut prevenir amb una mamografia gratuïta”

Com recordes la teva etapa universitària?

Amb molt bons records. El primer que tinc és del primer dia, el de la matrícula. Quan vaig arribar allà, em vaig adonar que eren tots els “empollons” de les classes. A poc a poc, vaig fer grans amistats que encara conservo. Recordo les pràctiques, les nits de festa… Va ser una etapa intensa i molt formativa.

Quin ha estat el millor aprenentatge que has adquirit en aquella etapa de la teva vida?

Que l’amistat veritable supera el temps i la distància.

ÀMBIT PROFESSIONAL

Després de gairebé una dècada al servei de Ginecologia i Obstetrícia de l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell, i quatre anys al capdavant d’aquest departament, com valores l’evolució d’aquest servei durant la teva etapa com a cap?

Una de les grans virtuts de la ginecologia al nostre país és el fort sentit d’equip que hi ha. Quan vaig arribar no m’ho van vendre així, però després de deu anys puc dir que som un equip molt unit, on no importa l’edat ni amb qui treballes en consulta: sempre ens hem ajudat. Hem passat per èpoques molt difícils, amb guàrdies gairebé cada dia, perquè només érem tres ginecòlegs, però hem evolucionat molt positivament. Ara som molts més i podem oferir un millor servei a la població. A més, estem fent passos importants cap a l’especialització. L’objectiu és crear un equip multidisciplinari capaç d’oferir una atenció més completa i especialitzada als pacients.

És difícil trobar metges a Andorra?

Sí. És una realitat que ve de lluny. Cada vegada costa més cobrir totes les especialitats i és un problema generalitzat.

En què et va enriquir el fet d’assumir simultàniament la presidència del Col·legi Oficial de Metges d’Andorra?

Va ser un repte inesperat. Un dia em van trucar el doctor Avellanet i el doctor Frank Garcia, dues figures molt respectades al país, i em van proposar entrar amb ells a la nova junta del Col·legi de Metges. Volien donar-hi un nou impuls, aportar canvis i dinamitzar-lo. Per a mi va ser una experiència molt enriquidora, perquè sovint, des de la consulta, com a metges, veiem les coses molt clares i ens queixem, però quan et trobes amb el marc legal, els convenis, el ministeri i tot l’entramat normatiu, t’adones que res no és tan senzill ni tan ràpid com sembla.

Quines són les claus per millorar la conciliació i la qualitat de vida dels professionals sanitaris del país?

Hi ha dos tipus de metges, amb tot el respecte: els que fan guàrdies i els que no. I són precisament les guàrdies el que més impacta en la conciliació entre la vida personal i professional. Un metge sense guàrdies pot tenir una càrrega assistencial molt alta, però el fet d’haver d’estar fora de casa, desconnectat i disponible durant hores, ho complica tot molt més. Hi va haver una època en què fèiem guàrdia, dia sí i dia no, i quan no estaves de guàrdia estaves de rereguarda; era insostenible. Afortunadament, en aquell moment no tenia parella ni fills, però quan vaig ser cap de servei, vaig voler canviar-ho i augmentar el nombre de professionals, perquè això pot acabar provocant burn-out. Quan sacrifiques la teva vida personal no per fer carrera, sinó simplement per cobrir l’assistència bàsica, arriba un moment que et crema. Per cuidar els professionals sanitaris, les guàrdies han d’existir, però s’han de fer amb mesura per garantir una conciliació justa i saludable.

“He après que no existeix cap decisió que agradi a tothom”

Quines van ser les principals fites assolides com a presidenta del COMA?

La llei de professions sanitàries, aprovada el desembre del 2022. Vam haver de consensuar moltes opinions entre tots els col·legis professionals de l’àmbit de la salut —metges, infermeres, psicòlegs, podòlegs…—, i això em va permetre entendre altres perspectives més enllà de la nostra. Per exemple, nosaltres vivim una manca important de professionals, però en altres àmbits això no es percep igual, i cal posar-ho en comú, consensuar necessitats i equilibrar-les amb els interessos del Govern i del Consell General. No va ser fàcil, però sí molt enriquidor. També vaig entrar al Col·legi de Metges, entre l’octubre i el novembre del 2020, en plena pandèmia, una situació que mai m’hauria imaginat, ni durant la carrera ni tan sols un any abans. Va ser un moment intens, però el fet de treballar braç a braç amb el Ministeri va resultar molt enriquidor.

Assumir la direcció general del SAAS és un repte majúscul. Quines van ser les teves prioritats una vegada vas acceptar el càrrec?

L’ampliació cap a un nou hospital. És un repte molt important i necessari, ja que, si continuem amb el ritme de creixement actual, en uns sis anys l’hospital quedarà saturat. Un altre repte ha estat intentar conciliar les dues figures mèdiques dins el SAAS: els assalariats i els metges per compte propi, que treballen com a autònoms mitjançant convenis amb la CASS. Amb el temps, aquests darrers s’han anat desvinculant del compromís amb el SAAS, tot i ser imprescindibles, i cal reconduir aquesta situació i trobar punts en comú perquè tots dos models se sentin part del sistema. També m’agradaria recuperar la cirurgia de pròstata al país, crear una unitat específica i implementar la cirurgia robòtica. I, de cara a finals d’aquest any, tenim com a objectiu posar en marxa un dispositiu integral d’oncologia, on estiguin integrats els facultatius, els psico-oncòlegs, la infermeria i l’hospital de dia, tot en un mateix espai. L’objectiu és fer una medicina centrada en el pacient, que no hagi d’anar d’una banda a l’altra, sinó que ho tingui tot al seu abast des del primer moment. I hi ha moltes més idees: a la meva pissarra n’hi ha 41, però ens quedarem amb aquestes perquè, si no, ens mengem tot el temps de l’entrevista.

Què és el que més et va sorprendre o impactar en el teu primer any com a directora general del SAAS?

El que més em va impactar va ser adonar-me que les mateixes dificultats que jo tenia a la meva consulta també les tenia el SAAS, però multiplicades per mil i a gran escala dins del sistema sanitari andorrà. Sempre havia pensat que el SAAS disposava de moltes més facilitats, fins i tot havent estat cap de servei, però la realitat és que afronta moltes més dificultats de les que m’havia imaginat. I també vull dir que, històricament, hi ha una part de la població que ha qüestionat la necessitat del SAAS com a eina fonamental de la sanitat del país. Però ara, com a directora general, estic convençuda que ni aquest Ministeri ni cap, per molt que ho intentés, no podria assumir aquesta funció amb la independència necessària si no existís el SAAS.

Quina ha estat la decisió més complexa que has hagut de prendre?

Des de la meva perspectiva, el repte més complex ha estat la gestió del comitè d’empresa, que va intentar portar una negociació interna a la prensa. Hem afrontat molts canvis, com la substitució de caps de servei i la implementació de noves mesures, però, sens dubte, el que més m’ha costat —i continua costant-me— és aquesta exposició no necessària; la roba es renta a casa.

Com gestiones la pressió de prendre decisions que afecten molta gent?

Una de les coses que més he après és que, en un lloc com el SAAS —i imagino que a Govern deu ser similar—, has d’assumir que mai prendràs una decisió que agradi a tothom. Quan tens impacte sobre tanta gent, només pots intentar actuar dins del marc legal i, sobretot, segons la teva consciència, fent el que creus que és correcte. Encara que et treballis molt una decisió i t’hi deixis la pell, sempre hi haurà qui pensi que no n’hi ha prou, que es podria haver fet millor o que està malament. Això ja ho vaig començar a aprendre al Col·legi de Metges, però aquí, amb 1.380 persones impactades per cada decisió, aquesta realitat es multiplica.

Creus que haver mantingut la pràctica mèdica amb guàrdies t’ha ajudat a mantenir-te connectada amb el dia a dia assistencial de l’hospital?

Crec que és molt important mantenir una certa activitat dins l’àmbit hospitalari, perquè et permet estar vinculada al dia a dia i als problemes reals. Quan aquesta connexió no hi és, o te la busques, o has de tenir al costat persones de plena confiança que estiguin immerses en la realitat quotidiana. Si no, no veig com es pot gestionar bé. Com deia abans, hi ha detalls que poden passar desapercebuts o que ni tan sols t’arriben, però la gent dona per fet que la direcció ho sap tot. I no és així: la direcció només sap el que li arriba. Per això intento que el meu dia a dia em mantingui propera a la realitat —sense voler semblar el “jefe infiltrado”—, perquè això em permet detectar problemes i millorar situacions.

Com valores la relació entre el SAAS i altres institucions sanitàries de referència a Catalunya i França?

El SAAS té molts vincles amb centres hospitalaris de França i Catalunya, i en aquest sentit som realment uns privilegiats. Treballem amb hospitals de primer nivell com ara el Clínic, Sant Pau, Sant Joan de Déu en pediatria —que és referent mundial—, el de la Vall d’Hebron i centres privats com el General de Catalunya o la Teknon. A França també tenim accés a l’Oncopole de Tolosa, a Rangueil, i, de fet, podem derivar a qualsevol centre públic francès amb cobertura. Aquests convenis són claus per suplir la manca de recursos, no pel que fa als metges, sinó els serveis que no podem desenvolupar aquí per falta de casos. Per exemple, no podem tenir un neurocirurgià per operar dos tumors cerebrals a l’any, ja que cal una pràctica constant per garantir bons resultats. Aquests acords són un privilegi per als ciutadans, tot i que, a vegades, un cop fet el conveni assistencial, cal lluitar una mica perquè la CASS aprovi la part econòmica. Hem de justificar molt bé cada cas, cosa que és comprensible, perquè han de garantir l’eficiència màxima.

“Andorra ha de tenir un hospital ampliat i serveis d’atenció domiciliària més potents”

Què destacaries de la nova àrea de salut mental infantojuvenil i com creus que pot millorar l’atenció a aquest col·lectiu?

La nova àrea de Salut Mental Infantil i Juvenil era molt necessària. Fa uns anys, a Espanya ja es va fer la divisió de l’especialitat entre psiquiatria d’adults i psiquiatria infantil i juvenil, i des del MIR ja són dos itineraris diferents. Això té tot el sentit, perquè les patologies que afecten infants i adolescents són força diferents de les dels adults. Tot i que algunes poden coincidir, la majoria de trastorns del neurodesenvolupament es detecten i s’aborden durant la infància. Per exemple, un trastorn bipolar en un nen de 10 anys és molt poc habitual. Per això, aquesta separació d’àrees era del tot necessària.

Com veus el futur del SAAS en un context de creixement demogràfic i envelliment de la població?

Amb el creixement demogràfic dels darrers anys, és evident que d’aquí a uns sis anys l’hospital quedarà saturat en gairebé totes les àrees, excepte l’UCI, i per tant l’ampliació és absolutament necessària. A més, l’envelliment de la població fa que sigui clau la tasca que està fent la doctora Heras i el seu equip des del servei d’Envelliment i Salut. L’objectiu no és només viure més anys, sinó viure’ls amb qualitat. Envellir està bé, però cal fer-ho mantenint la independència: si depens dels teus fills per sortir, comprar o menjar, això també acaba afectant la salut mental. Per això és tan important la prevenció, tant clínica com física, promovent l’activitat i uns bons hàbits nutricionals per garantir un envelliment digne i saludable.

En quin punt es troba l’ampliació de l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell?

L’ampliació de l’hospital va ser un dels punts clau que vaig posar sobre la taula tan bon punt vaig assumir el càrrec. Ara bé, no és només mèrit meu. Molta gent ja era plenament conscient d’aquesta necessitat. De fet, càrrecs directius que actualment formen part del meu equip i que ja estaven a l’antiga direcció ho van transmetre abans de les eleccions, i també estava recollit en el programa electoral. Un cop vaig començar, al cap d’un mes i mig aproximadament, vam demanar als caps de servei i caps d’àrea que fessin una recollida exhaustiva de necessitats, pensant en un escenari de creixement poblacional fins als 100.000 o 110.000 habitants, i tenint en compte també l’impacte que generen els més de 8 milions de turistes anuals, que evidentment afecten el dimensionament de la nostra infraestructura sanitària. Amb tota aquesta informació, hem pogut dimensionar correctament les necessitats i ara estem treballant per veure com aterrem aquest projecte. Estem explorant la possibilitat de licitar-lo de manera conjunta entre els ministeris implicats, ja que a nivell d’infraestructura haurà d’estar liderat pel Ministeri de Territori, mentre que la definició de les necessitats ha de venir des del Ministeri de Salut i el SAAS. Ens trobem ara precisament en aquest punt de coordinació.

Tens la sensació que la societat valora prou la feina i la dedicació dels professionals sanitaris?

No sé si la gent valora prou la feina d’un metge, però sí que puc parlar del SAAS. Moltes vegades havia sentit a gent dir que no hauria d’existir, que és una despesa innecessària. I curiosament, aquestes mateixes persones, quan els ha tocat ser pacients, només tenen bones paraules. I això ho celebro, perquè vol dir que la feina s’està fent bé i que el SAAS té sentit. També és interessant veure com la gent pot canviar d’opinió quan ho viu en primera persona. Pel que fa als metges, crec que a la gent li costa empatitzar amb la intensitat i la responsabilitat que comporta tractar amb vides humanes. Un cas que sembla un simple constipat pot amagar un càncer de pulmó, i un mal de panxa pot acabar sent un càncer d’ovari. Aquesta càrrega emocional i de responsabilitat sovint passa desapercebuda, però és una part molt real de la nostra professió. I, com totes les feines, té coses bones i dolentes.

Com t’ha canviat la vida el fet d’assumir la responsabilitat màxima del SAAS?

Sobretot el que més m’ha costat és l’exposició pública. Ja n’havia tingut força com a presidenta del Col·legi de Metges, però continuo sent molt recelosa de la meva intimitat i no ho porto gaire bé. A més, soc una persona molt impulsiva, amb dificultats per controlar les emocions, i això fa que sigui molt transparent: quan em trobes pel passadís, és difícil que pugui dissimular res. No sé mentir i, sovint, per aquesta impulsivitat, tampoc no filtro prou el que dic…

Encara tens temps per practicar ginecologia o el càrrec t’ha allunyat massa del vessant clínic?

Només faig guàrdies i, de tant en tant, alguna consulta puntual, sobretot quan alguna amiga es queda embarassada o algun amic m’ho demana per a la seva parella, i li fa il·lusió que jo realitzi la primera ecografia, o alguna consulta de segona opinió: “el meu ‘gine’ m’ha dit això, tu què en penses?”. Sempre de manera no lucrativa, per amistat. Encara avui, després de 15 anys, cada cop que assisteixo a un part em sento una privilegiada. Acompanyar una dona en un moment tan especial, tan intens i tan feliç és realment un honor.

Quina és la millor lliçó que t’ha donat la teva experiència dins el món de la salut?

Depèn de si ho miro des de l’àmbit assistencial o des de la gestió, però, com a lliçó de vida, n’hi ha moltes. Si em poso el barret de metge, una de les més importants és que, si hi ha una revisió, un cribratge o una prova diagnòstica disponible, la gent se l’hauria de fer, tant sí com no. És desolador veure persones que reben cada 2 anys la carta del Ministeri per fer-se una mamografia i arriben amb un càncer que es podria haver detectat i curat fa tres anys. O dones joves que fa sis, set o vuit anys que no es fan una citologia i acaben arribant amb una lesió greu. Si el sistema t’ho ofereix, t’ho paga i només cal demanar hora, cal aprofitar-ho. Com a metge, et genera una gran impotència veure com es perden oportunitats per falta de temps o consciència. Entenc que moltes dones tenen responsabilitats laborals, familiars o cuiden d’altres persones i no troben temps per elles mateixes, però, precisament, per això cal fer l’exercici de parar un moment i dedicar-se quinze minuts a una mamografia. Sovint, aquest petit gest pot significar guanyar molt de temps i molta salut en el futur.

“La meva experiència com a mare m’ha fet canviar la manera com comunico en moments delicats del part”

Quins valors intentes transmetre dins del SAAS com a directora general?

La coherència, l’honestedat i l’esforç són valors que considero fonamentals. La coherència, perquè no puc exigir a un càrrec intermedi que assumeixi responsabilitats que jo mateixa no estaria disposada a assumir. No puc demanar que obri expedients o prengui decisions si jo no ho faig. L’honestedat i la transparència també són claus: quan algú et pregunta alguna cosa, cal ser sincer dins del que puguis explicar. Aquests valors han estat especialment importants en la meva relació amb el comitè d’empresa; crec que la sinceritat i la voluntat d’informar els treballadors sobre la meva visió han estat elements clau per gestionar de manera efectiva.

Com veus Andorra en l’àmbit sanitari d’aquí a 10 anys?

Espero que d’aquí a uns anys estiguem plens de metges, que no en falti cap, amb un hospital nou i ampliat, i amb serveis d’atenció domiciliària encara més desenvolupats dels que estem iniciant ara. Aquest recurs és clau en medicina hospitalària, medicina interna, pal·liatius i envelliment i salut, perquè poder-se curar a casa, quan el metge ho indica i és possible, amb totes les comoditats del propi entorn, és un autèntic privilegi. No sé si serà així, però és el que m’agradaria.

ÀMBIT PERSONAL I VALORS

Ets mare. Quants fills tens?

Tinc un fill, en Jan.

Com t’ha canviat la maternitat?

Molt, moltíssim. És com estar de guàrdia les 24 hores del dia. No valores realment tot el que han fet els teus pares per tu fins que tu mateixa ets mare o pare. Amb un fill ja vaig de bòlit, i penso: “la meva mare amb tres… no sé com s’ho va fer.”

Com compagines la vida familiar amb la professional?

Doncs, apel·lant a la paciència de la meva parella. Amb el Marc, la meva parella, ens ho repartim tot al 50/50: si s’ha de passar a buscar el nen, fer les feines de casa, els menjars… ho fem per igual. L’únic “secret” és aquest, fer equip. I després, intentar que si tens un mal dia a la feina, no portar-lo a casa (tot i que això em costa molt), per això valoro tant la seva paciència. La teoria és molt bonica, però posar-la en pràctica no sempre és fàcil.

Quins valors intentes transmetre al teu fill?

Té tres anyets, encara és molt petit, però tot el dia diu “vaig a treballar, vaig a treballar”, entre el seu pare, jo i els avis, crec que si alguna cosa ha entès amb tres anys és que treballar és important! Però, sobretot, intentem transmetre-li el valor de l’esport. Encara no ha fet els tres i ja fa esquí, bici, natació, el portem al parc i fins i tot li hem muntat una mena de rocòdrom a casa. Volem que creixi amb aquest vincle amb l’activitat física, que li agradi moure’s, jugar i estar actiu des de ben petit.

Com et defineixes com a persona?

Em definiria com una persona extravertida, resilient, sincera i molt sociable. I, si ho veuen les meves amigues, segur que afegirien una més: impuntual!

Com és el teu dia a dia fora del SAAS?

Un dia de festa sempre el passem fora de casa. El Marc i jo som molt de fer activitats a l’aire lliure. A l’hivern aprofitem per esquiar, fer trineu o alguna activitat de neu, i si és temporada de platja, doncs cap a la platja. Sempre estem buscant plans actius i a l’aire lliure.

Què t’aporta l’aire lliure, o en aquest cas, la natura?

Sempre he valorat molt el contacte amb la natura, tant aquí a Andorra, a la muntanya, com quan feia l’especialitat en un lloc de platja. Poder sortir d’una guàrdia i anar-te’n a la platja, a desconnectar, em donava molta pau. La natura em calma, em dona una tranquil·litat interior que em costa molt trobar, especialment amb aquest “torbellino” intern que porto dins.

Et costa desconnectar?

Sí, però aprens a viure així, i la ginecologia també té molt d’això. Fins fa pocs anys, ni tan sols hi havia sistema de guàrdies; si et trucaven per un part, havies de venir. Al final acabes integrant aquesta disponibilitat a la teva vida. A vegades són les 11 de la nit i encara estic responent whatsapps, correus urgents o deixant-ho tot preparat perquè l’endemà, qui arribi, ho tingui a punt. Per sort, avui dia la tecnologia ens permet compaginar-ho una mica millor.

Practiques algun esport?

Abans de ser mare sí que tenia temps per mi, però des que ha nascut en Jan, no. Els primers tres anys de vida d’un nen són molt exigents, i entre la feina, les guàrdies, anar a comprar, la roba, el menjar… el temps vola i és difícil trobar espais propis. Potser ara, que començarà l’escola i alguna activitat extraescolar, podré recuperar una mica de temps per mi. Abans encara feia esquí, muntanya, natació, fins i tot esquí de muntanya… però ara no.

Si poguessis tornar enrere, canviaries alguna cosa?

Pot ser que sí, pot ser que hauria estat bé tornar una mica més tard a Andorra. En el seu moment tenia molta pressa per tornar, però amb el temps penso que m’hauria agradat fer un any de fellow formatiu al Regne Unit, o alguna experiència similar.

Quin ha estat el repte personal més gran que has hagut d’afrontar en l’àmbit personal?

La maternitat, sens dubte. Ha estat el repte més gran perquè et trasbalsa tota la vida. Jo, que soc espontània, impulsiva i que improviso molt, he vist com això no encaixa gaire amb tenir un fill. Cal marcar rutines, horaris, ser més estricta… Tot i que és bo que els nens tinguin una certa flexibilitat, és un repte molt important adaptar-se a aquesta nova manera de viure.

Ser mare ha canviat la teva visió com a ginecòloga?

Sí, ser mare ha canviat algunes coses en la meva manera de viure la professió, però no tant en l’empatia, perquè ja intentava ser propera amb les pacients. Potser ho he notat més en situacions delicades durant el part. Abans de la meva baixa de maternitat, era molt analítica, molt racional. Però amb la maternitat he après a transmetre la informació amb més tendresa, sobretot en moments en què el part es complica o hi ha tensió.

Tens algun somni pendent?

Sí, molts. Tornar a viatjar, per exemple, que era la meva gran passió. Ara viatgem, però ja no són aquells viatges llargs, amb temps i distància. M’encanta conèixer cultures noves, i això per a mi no té fi. De fet, sovint penso: si faig un viatge a l’any i em queden uns 40 anys de vida, amb més de 200 països al món… en veuré ben pocs. I això em genera un cert neguit interior.

RESPOSTES BREUS

Menjar preferit: El filet de bou al pebre que fa el meu pare
Beguda:Un Bloody Mary
Un llibre: “El secret” de Rhonda Byrne
Una pel·lícula:“Dirty Dancing”, sens dubte. És la pel·lícula que més vegades he vist a la meva vida; si no l’he vista trenta vegades, no l’he vist cap. De jove era molt romàntica i m’encantaven totes aquestes pel·lícules: “La boda de mi major amiga”, “Pretty Woman”… I, com a pel·lícula més seriosa, la que més m’ha impactat és “La vida és bella” o la “Llista de Shindler”.
Un actor o actriu: Julia Roberts
Mar o muntanya: Muntanya
Un viatge: He tingut dos viatges que han marcat molt la meva vida. El primer va ser al sud-est asiàtic, just després d’acabar l’especialitat. Sabia que els tràmits per obtenir els títols trigarien molt —de fet, vaig acabar el 10 de maig i no vaig fer la primera guàrdia fins a l’1 de novembre—, així que vaig aprofitar aquell temps per fer un viatge llarg. V ser un punt d’inflexió. L’altre va ser a Nova Zelanda, que em va marcar un abans i un després.
Un país per viure-hi: Andorra