ÁNGEL CALVENTE: “La ‘Dama de Gel’ va marcar l’inici del meu camí cap a l’escultura”

Amb una trajectòria de més de tres dècades, Ángel Calvente és un dels noms més destacats de l’escultura contemporània andorrana. L’artista ha evolucionat de la pintura al volum, tot centrant-se en la figura humana i les seves emocions. Obres com la Dama de Gel o Mira han deixat empremta a l’espai públic, mentre que la seva reflexió sobre la tecnologia i la societat continua generant debat. Calvente ens obre les portes del seu espai creatiu per repassar els seus inicis, l’evolució del seu llenguatge artístic i els projectes que té en marxa.

Entrevista i fotografia: Noelia Farias

Quan vas descobrir per primer cop que volies dedicar-te a l’art, i com va ser aquella primera experiència exposant la teva obra?

Això va ser cap al 1984, si no recordo malament, i va tenir lloc a l’Hotel Roc Blanc, un lloc desconegut per a la majoria. Aquella sala —que abans havia estat un cinema, el Coliseu, situat als soterranis— va deixar de fer projeccions i es va reconvertir en un espai per a conferències. Precisament allà vaig fer la meva primera exposició individual entre els anys 1984 i 1985; no acabo de recordar la data exacta. L’exposició va tenir molt bona acollida i gairebé totes les obres es van vendre.  De petit —i fins i tot al col·legi— no era conscient de si tenia o no talent artístic, però el meu pare sempre em va donar suport. Em va apuntar a classes particulars amb diversos professors que hi havia per Andorra en aquella època i crec que així va començar tot.

Com ha evolucionat la teva trajectòria artística des dels inicis fins avui?

Vaig començar dibuixant, com tots de petits, i amb el temps vaig descobrir altres disciplines i tècniques. Durant molts anys em vaig dedicar exclusivament a la pintura. De jove vaig viure a Eivissa, on feia retrats per encàrrec; fins i tot m’hi vaig retrobar amb un dels meus mestres de Barcelona, i també vaig complementar la meva formació en pintura i escultura. Quan vaig arribar a Andorra, em vaig especialitzar encara més en els retrats i vaig executar-ne un gran nombre sempre per encàrrec. La veritat és que he viscut sempre d’aquesta feina: en les exposicions pots vendre alguna obra i cobrir despeses, però mai arriba al volum ni la seguretat dels encàrrecs, que són els que m’han garantit el sou, any rere any, fins avui. Tot i que sempre em vaig dedicar a la pintura, després de fer la ‘Dama de Gel’ vaig descobrir que l’escultura m’agradava molt més.

Podríem dir que la ‘Dama de Gel’ marca un abans i un després en la teva carrera?  

Sí! La Dama de Gel es va fer cap als anys 2000 o 2001. Va sorgir arran d’un projecte amb un company, Philippe Lavallée, escultor també. Junts viatjàvem sovint al Canadà, on participàvem en el Carnaval del Quebec fent escultures monumentals de gel i neu. Tot i ser una experiència interessant, amb el temps em vaig adonar que aquell tipus de feina era molt efímera: treballaves durant dies o setmanes i, al cap de poc, l’obra es fonia. Era un espectacle turístic, sí, però jo necessitava fer alguna cosa més perdurable.  Aleshores, en parlar-ho amb en Philippe, vam coincidir que volíem continuar treballant amb el tema del fred, el gel i l’aigua, però d’una manera diferent. Així va néixer la idea de la Dama de Gel, que vam proposar al Comú d’Escaldes-Engordany. Ens van cedir un espai i van acceptar el projecte —entre altres coses, perquè era una donació. Això no ho sap gaire gent: va ser un projecte completament autofinançat. Ens va donar suport una multinacional que ens va cobrir el cost dels materials i ens va permetre treballar als seus tallers, amb materials reciclats. Vam dedicar-hi uns sis mesos de feina. L’escultura fa ja uns 24 o 25 anys que està instal·lada, tot i que va estar un temps fora de la vista del públic, això va ser durant les obres dels túnels de la Massana.  A partir d’aquesta experiència vaig descobrir com gaudia treballant amb maquetes, amb fang… i em vaig començar a prendre l’escultura molt més seriosament. Des d’aleshores, m’hi he dedicat de ple i he tingut la sort de fer molta obra pública aquí al país, i també col·leccions privades a diferents països del món.

La figura humana ha estat un element central en la teva obra…


Sí, la meva feina es fonamenta principalment en l’exploració de la condició humana: analitzo les seves motivacions, emocions i contradiccions per dotar de profunditat a cada peça. Al mateix temps, dedico una atenció especial al domini de les expressions, afinant gestos i matisos per transmetre amb precisió la càrrega emocional de cada situació.

Quines són les teves principals fonts d’inspiració i com influeix Andorra en la teva obra?

Tot influeix. Des de sempre, des de petit, m’he recolzat en els grans mestres del Renaixement. Per exemple, Miquel Àngel en l’escultura, o Leonardo da Vinci en la pintura. Moltes de les meves obres fan una referència clara a Da Vinci, i en l’escultura continuo sent fidel a l’herència de Miquel Àngel. És una influència constant: quan admires algú que ha estat un referent, aquest bagatge queda impregnat en el teu subconscient i sempre en surt algun rastre. Naturalment, avui dia hi ha artistes extraordinaris que aporten noves visions, però quasi tots partim de la base del que ja s’ha fet. Jo mateix he explorat l’abstracció i altres camins, però al capdavall sempre he tornat a la figuració. Per a mi és fonamental que una escultura col·locada en un espai públic sigui de lectura immediata, i la figuració facilita aquest diàleg amb l’espectador. Tanmateix, sempre procuro aportar el màxim de creativitat personal. Quan domines l’anatomia i treballes de memòria saps exactament on és cada volum i pots interpretar-lo lliurement. Aquesta capacitat d’inventar, basant-te en allò que saps, és el que acaba definint la teva obra.

Hi ha alguna obra que consideris especialment significativa?

He realitzat moltes obres al llarg del temps, però són sempre les més recents les que em resulten més significatives. La Dama de Gel va marcar l’inici del meu camí cap a l’escultura; malgrat que continuo pintant, vaig descobrir que gaudeixo molt més de treballar el volum i la textura que no pas el traç sobre el llenç. Aquest redescobriment va ser crucial: amb els anys acumules experiència i coneixements que fan que cada nova peça sigui més plena, més coherent i millor acabada. Per això, sempre em sento més convençut de la qualitat de les últimes creacions, ja que són el reflex més fidel de la meva evolució artística. L’última escultura pública va ser Mira, instal·lada al Parc Central d’Andorra la Vella. Es tracta d’una obra que critica l’ús excessiu de la tecnologia entre els infants.

A banda de Mira, també vas presentar l’exposició DES-CONNECTATS a l’Espai Caldes…

Sí, aquesta ha estat, sens dubte, al meu entendre, la millor fins ara, gràcies al comissariat impecable de la Carme Soler Castellà i la gran sala de l’espai Caldes.  Vaig començar a treballar-hi l’any 2014 i, des de llavors, he anat ampliant i perfeccionant la col·lecció. La mostra inicial ja havia viatjat per Andorra i Brussel·les, amb la voluntat que continués itinerant. Durant tot aquest temps, he continuat creant noves peces dins la mateixa línia temàtica. L’obra més recent, Mira, manté aquesta continuïtat conceptual. Les maquetes en petit format que s’hi inclouen actuen com una metàfora de com la dependència —especialment de la tecnologia— pot refredar o distorsionar la percepció de la realitat. La mostra va tenir una acollida molt positiva, doncs em van donar l’oportunitat de portar-la a Madrid i Barcelona. Tot i això, encara no he confirmat res. Traslladar una exposició d’un país a un altre requereix una gran inversió d’energia i recursos. Ara mateix, amb diversos projectes en marxa aquí a casa, estic valorant si realment val la pena assumir el desgast econòmic i personal que suposaria.

Creus que la solitud és necessària per a la creació artística, o és més important el treball col·laboratiu?

Tots els artistes —i, de fet, totes les persones que ens dediquem a l’art— treballem, inevitablement, en solitud. Crec, però, que aquesta solitud és imprescindible. Quan ets jove, és molt enriquidor alimentar-te de la mirada dels altres, participar en projectes col·lectius, compartir experiències i intercanviar idees. És una etapa necessària. Amb el temps, però, arriba un moment en què necessites el contrapès de la soledat. És en aquest espai íntim on gaudeixes realment del procés creatiu, t’hi pots concentrar amb profunditat i reflexionar amb calma sobre la teva obra. Per a mi, aquesta introspecció és l’essència de crear.

Tens projectes artístics en curs o futurs que puguis compartir?

Actualment, tinc diversos projectes en marxa a l’estranger, concretament a Espanya i França. Estic treballant en l’elaboració de propostes i pressupostos, i he de reconèixer que tot el procés de recerca i gestió em requereix molt de temps i dedicació.  Pel que fa a Andorra, hi ha un projecte pràcticament tancat que es preveu executar aquest mateix any. Tot i això, prefereixo esperar a tenir-ne la confirmació definitiva abans de compartir-ne més detalls. En total, ara mateix compto amb quatre projectes en curs que s’han de desenvolupar durant els pròxims mesos. Es tracta de peces de gran format pensades per a espais públics. Encara no puc assegurar que totes arribin a materialitzar-se, però, sens dubte, tindran una presència destacada al carrer.