Filosofia útil: la vida amenaçada

El pessimisme és una moda que certs intel·lectuals decadents defenen com l’única visió il·lustrada i profunda del món. Molts d’ells s’enorgulleixen de ser pessimistes com si aquesta postura fos progressista i avançada. Res  més absurd i més allunyat de la realitat. El pessimisme converteix els humans en éssers desgraciats i infeliços. Moltes persones tenen com ofici administrar les seves desgràcies com si pel fet de tractar-les i explicar-les  els alleugerís de les malaurances. No s’adonen que com més s’acarona el pessimisme més t’atrapa i més et destrueix.

El pessimisme és negatiu i es basa en premisses completament falses. Se sustenta, a més, en actituds negadores i contràries a la vida, a l’entusiasme i a l’energia pròpia de qualsevol ésser natural. L’existència és una qualitat positiva i, en conseqüència, ha de revestir de positiu tot acte de permanència en l’existència. Qualsevol ésser viu, en una balança, venç allò no viu. De fet són dues postures incomparables. La vida és una realitat positiva. El pessimisme és destructor de l’existència.

L’optimisme, en canvi, que es basa en pensaments positius, i en actituds favorables a la vida, ajuda a viure més, a ser més feliç, a tenir èxit i a triomfar en l’amor. És l’actitud més adequada amb l’expansió vital i amb l’alegria permanent de la natura exultant. Els beneficis de l’optimisme són innumerables i els perjudicis del pessimisme són demolidors. És cert que l’optimisme exagerat també té els seus riscs, però l’optimisme decidit ha de comptar també amb això. L’actitud optimista ha de contemplar també el possible fracàs. Així i tot, pot integrar en la seva opció qualsevol possible fracàs. Què s’ha de fer, per tant, per viure immersos en un raonable optimisme?

En primer lloc, hem de considerar els aspectes positius i valorar-los en la  seva justa mesura. Tenim molta sort d’haver vingut a l’existència. Infinitat de possibles éssers estarien contents pel fet d’haver nascut. No hem fet cap mèrit per néixer i, en canvi, som aquí. Per què nosaltres i no uns altres? No gaudíem de cap dret espacial per exigir l’existència i el destí ens va elegir a nosaltres. Com no reconeixerem aquest gran esdeveniment com un bé infinit? Pensa-ho seriosament i t’ompliràs d’alegria. Podíem no haver nascut i, tot i això, existim. Aquell que no existeix no té ni tan sols la possibilitat d’elegir. La inexistència no pot comparar-se mai amb l’existència, són nivells d’ordres completament diferents. Pensa que tu existeixes i haguessis pogut no haver nascut.

En segon lloc està la vida. I pensa que la vida és magnífica. Som nosaltres els que la compliquem amb molta freqüència. La vida és una bella ballarina, de mirada dolça i perversa, que ens repta a confrontar-nos amb els seus jocs i audàcies. I això hauria d’incitar-nos a la valentia i no hauria de ser motiu d’enfonsament. La vida és una construcció amb riscs, però és una deliciosa aventura que, encara que surti malament, ha valgut la pena viure-la. El que ens succeeix és una llàstima no aprofitar-ho i viure-ho sense gaudir dels beneficis que generosament ofereix. El que és trist és que podent gaudir-la i viure-la en plenitud, la destrossem cegament. La vida és el regal més preuat que existeix. No som conscients d’això perquè vivim sempre en ella.

Tenim, a més, la sort de viure una vida humana. La vida humana és la baula més elevada de l’existència. Això vol dir que gaudim de raó, llenguatge, comunicació, voluntat, cor i intel·ligència. Tot són conquestes meravelloses d’esforç i evolució d’avantpassats. Qualsevol d’aquestes qualitats és suficient per a viure bojament entusiasmats. La raó, la intel·ligència, l’amor, el cor, la voluntat són qualitats excelses. Utilitza-les i juga amb elles, veuràs com són de sorprenents. Prescindeix d’aquells que atropellen aquests dons. Allunya’t d’ells com més aviat millor. Ells no seran mai benaurats.

Més raons per ser optimista? Quant plaer produeix l’esforç per aconseguir la llibertat, la bondat, la generositat? Quan es desenvolupen les qualitats purament humanes es rep una recompensa enorme i, per afegiment, s’aconsegueix la felicitat. Desenvolupar les qualitats artístiques i afectives produeix una satisfacció indescriptible. Aprendre a tocar un instrument musical o escriure un poema o llegar-lo, així com escriure una carta a un amic, és un plaer positiu. Veure una pel·lícula, llegir un article o aprendre a llegir, simplement, ja és molt agradable.

I gaudir del que la natura ofereix? El sol, la lluna, l’aire que engolim i omple el nostre pulmó de vida, l’aigua, les muntanyes i els mars. Els paisatges arbrats, les flors i aus salvatges. El silenci de la nit, la immensitat de l’univers, l’harmonia lluminosa de l’espai, són àmbits carregats de recolliment i bellesa. La innocència originària del món en el seu esdevenir quotidià, amb estacions i contrastos, fa que la vida sigui alegre i diversa. Ja sé que aquesta és una visió una mica idíl·lica del món i que la vida comporta tràngols molt durs, però així i tot, aquests dons els tenim sempre. És qüestió de saber aprofitar-los: són bons, bonics i barats.

Per altra banda, sabem que els éssers humans ens podem produir, uns a altres, cruels patiments i també profundes dites i plaers. És qüestió de saber prescindir del que és negatiu, que aporten els nostres semblants, i gaudir dels plaers que aporten les amistats vertaderes i els amors sincers. Aquella relació que no enriqueix cal abandonar-la. La immensa majoria de les relacions amb els altres són positives i autèntiques i, en conseqüència, plaents. Si som optimistes ho aconseguirem. Ja sabem que el principi fonamental del filo positivisme és que existeix una influència mútua entre causa i efecte, de tal forma que si ens obliguem a veure les coses amb optimisme, acabarem sent optimistes. I, si som optimistes, veurem les coses amb més optimisme. Si ens esforcem per realitzar actes alegres, acabarem sent cada cop més alegres. I, si som més alegres, acabarem actuant amb molta més alegria. La causa i l’efecte s’impliquen mútuament.

Caldria tenir en compte dues coses. Primera, que el dolor i el patiment són realitats que sempre estan presents com situacions negatives que és necessari rebutjar en la mesura del possible. I segon, que el desamor és una propietat inherent a l’amor i, en conseqüència, un dia o altre pot arribar. Pel que fa al dolor i patiment, vull fer unes breus reflexions: el patiment és un estat negatiu que cal superar, però el pitjor del patiment és que, un cop s’ha convertit en quelcom inevitable, no se’n treu res positiu d’aquest. És a dir, el dolor i el patiment són situacions negatives, però un cop patides, és necessari aprofitar-ne les lliçons i ensenyances. El que és trist és patir de forma gratuïta sense treure cap conseqüència. Per altra banda, a la majoria dels casos es tracta de situacions creades i provocades per nosaltres mitjançant actituds petulants, d’amor propi o de certa intolerància. Pel que fa al desamor, vull dir que és una equivocació pensar que només existeix un amor que ens pugui fer feliços. Les persones tenim capacitat per poder aconseguir la felicitat després d’haver gaudit un amor deliciós. Cap felicitat és exclusiva. És veritat que de vegades es gela un bonic roser, però l’hort segueix sent fèrtil. El cor no ha de morir per un amor perdut. La nostra vida és més feliç, optimista i plaent amb pensaments d’aquest tipus. S’han de reforçar contínuament. No són pensaments ingenus, són mecanismes efectius de supervivència benaurada.

Ja sabem que l’optimisme és beneficiós i el pessimisme és perjudicial. Podem elegir entre l’un o l’altre. Qui elegeix el que és perjudicial podent elegir que és beneficiós? Cal ser optimistes per convicció, pels beneficis que aporta, per les felicitats que produeix, perquè millora totes les nostres formes de vida, ajuda a vèncer les dificultats, a aconseguir millors treballs i, segons els experts, a viure més i millor.

Joan Mingorance