Descobreix l’univers de Marta Cau en ‘El Manuscrito’, ficció, misteri i passió

En aquesta entrevista, conversem amb l’autora d’El Manuscrito, Marta Cau, creadora d’una saga de novel·la negra ambientada íntegrament a Andorra. Amb una trajectòria marcada pel dolor, la superació i l’instint narratiu, ens explica com va decidir apostar seriosament per l’escriptura, i com aquesta aventura literària ha esdevingut molt més que una publicació.

Entrevista: Elena Melgarejo · Fotografia: Noelia Farias

Com vas començar a escriure i què et va portar a fer-ho?

Després de llegir molt, vaig sentir la necessitat de crear la meva pròpia història, volia veure si tenia la capacitat d’inventar un relat propi. Vaig escriure el primer llibre, després em vaig animar a fer un segon, però quan vaig veure que es podien entrellaçar, vaig decidir llançar-me més enllà d’una trilogia i construir una saga. Aleshores vaig buscar una professional per treballar-hi.

Com va ser aquesta transició fins a voler fer llibres d’una manera més seriosa?

Quan vaig adonar-me que aquella història senzilla sobre un senyor policia ja era, en realitat, el meu segon llibre, el meu cap ja començava a treballar en el tercer. Volia continuar perquè sentia que encara tenia moltes coses per explicar. Va ser en aquell moment quan vaig decidir fer un pas endavant i dedicar-m’hi d’una manera més professional, amb una mica més de serietat.  Així que, tot el que havia escrit, ho vaig donar a llegir a una professional i em va dir que la història era molt bona, però que l’estil era molt dolent, tan dolent que no sabia ni per on agafar-ho. I, malgrat que vaig començar a escriure fa cosa de deu anys, amb aquesta professional fa cinc anys que hi treballem juntes, fins a completar tota la saga.

Què et va portar a obrir la teva novel·la al món?

Acabada la saga, la meva intenció era deixar-ho aquí. Però la correctora, que havia llegit tota l’obra i veia la qualitat que havíem assolit, em va recomanar que no em rendís. I li estic molt agraïda, es diu Elena Aranda, i si no hagués estat per ella, segurament hauria mantingut aquesta saga dins del meu cap per sempre.  Així que vaig decidir fer un pas més, ja havia escrit sis llibres, per tant, calia fer l’esforç de donar-los a conèixer, buscar una editorial, començar a promocionar-los, participar en entrevistes com aquesta, buscar portades, i fins i tot trobar actors per fer els book trailers.

Quan escrius, què sents? És un acte d’alliberament o de comprensió?

Primer va venir la comprensió personal, va ser com un alliberament el fet d’entendre totes les coses bones i també les desgràcies que havia viscut al llarg de la meva vida. Quan entens com ho has superat, què t’ha implicat, què t’ha canviat, què ha continuat igual, sents la necessitat de plasmar-ho d’alguna manera. Aquest va ser el punt d’inflexió, el moment en què vaig decidir que no faria només dues o tres novel·les, sinó una saga, i dins d’aquesta saga, vaig voler posar part de mi en els personatges. Perquè un autor és tots els seus personatges, i cadascun d’ells conté alguna cosa meva; si no és una part del meu caràcter, són experiències que he viscut. Per exemple, hi ha un personatge que és company del protagonista, l’Artur Seguí. Es diu Albert Horta, ell va perdre la seva dona a causa d’un càncer, i és un càncer fulminant. Jo vaig viure una experiència molt similar, vaig perdre la meva millor amiga per culpa d’un càncer fulminant, i hi ha un abans i un després.

Planeges els finals o escrius sobre la marxa?

Al principi, realment, no ho tenia gens clar, només tenia una il·lusió, una idea vaga d’una història, i em vaig asseure davant l’ordinador i vaig començar a escriure sense un rumb definit, però a partir del tercer llibre, ja tenia una visió molt més clara del conjunt, sabia que serien sis llibres, i el final del sisè ja el tenia al cap. Potser encara no tenia tots els detalls dels llibres del mig, però sí les idees principals de com avançaria la trama fins a arribar al desenllaç.

Per què vas triar el títol “El Manuscrito“?

Al principi el títol que tenia al cap era en castellà “Hubo dos sin tres”, fent referència a la dita “nunca hay dos sin tres”. Era una manera de parlar del personatge del Tilo, que d’alguna manera trencava aquesta expectativa, però amb el temps, em vaig adonar que aquest títol no tenia prou força. Llavors vaig pensar en un dels elements que més es repeteixen i que més impulsen la trama, el Manuscrito. És aquest objecte misteriós que tots els personatges persegueixen, el fil conductor de tota la història, així que vaig optar per titular-lo El Manuscrito. No hi ha un gran misteri darrere, tot i que m’agradaria que en tingués, és senzill, vaig escollir un títol que representés bé el nucli de la història.

Ens pots explicar de què tracta la saga?

La trama se situa a l’Andorra de l’any 2008, vaig voler ambientar el llibre completament en aquest país perquè, sincerament, estic enamorada d’Andorra i de la seva gent, és un lloc meravellós, i em feia molta il·lusió que tot passés aquí. La història comença tot just quan esclata la crisi econòmica, i des de la Unió Europea es comencen a necessitar diners. El focus es posa ràpidament sobre els paradisos fiscals i, evidentment, Andorra rep una atenció especial. Però, què passa amb tota aquella gent que tenia fortunes amagades aquí? No parlem de petites quantitats, parlem de milions d’euros, milions de dòlars. És en aquest context que arrenca el llibre. Un cop establert aquest marc real, fem un tall amb la realitat i comença la ficció, i això, dins de la ficció, implica enginy, astúcia i molta creativitat. La novel·la explora tot allò que podrien arribar a empescar-se els andorrans per sortir-se’n ara que, d’alguna manera, els han posat el ganivet a la jugular.

La història té una picada d’ullet a la realitat política?

Tot això ho explico sense necessitat d’assassinats, violència o grans escenes de tensió. Jo ho porto cap a la “superficció”. Al cap i a la fi, si escriure ficció i somiar és gratis, doncs somiem en gran.

Cap a on es mouen els teus personatges? Busquen venjança, veritat, redempció?
Cada personatge es mou per un impuls diferent. Alguns tenen comptes pendents amb el passat i busquen venjança com una forma de justícia personal, altres cerquen la redempció, un intent desesperat per reconciliar-se amb qui eren o amb els errors comesos. També n’hi ha que només volen estabilitat, trobar un lloc al món, un moment de calma dins del caos, i després hi ha qui persegueix la veritat, com si fos una forma de salvació.

Creus que escriure t’ha ajudat a reconciliar-te amb el teu passat?

La meva història és trista, he patit molt. Vaig tenir un pare que era un mal home i això et marca per tota la vida. No era violent físicament, però sí molt violent verbalment, les seves tres paraules per referir-se a mi eren: “sembles subnormal”, “ets lletja” i “estàs grassa”. Amb 18 anys vaig caure en l’anorèxia, em tapava la cara amb els cabells, i vaig deixar d’estudiar, per què, si era “subnormal”, per què seguir? Per sort, la meva germana em va encoratjar a canviar la meva percepció de la vida, el meu germà em va portar al gimnàs, per buscar una altra versió de mi, i la meva mare   em va trucar un dia plorant i em va preguntar per què li feia allò, va ser com una hòstia emocional, un cop emocional que em va fer pensar com havia arribat fins allà. També vaig patir bullying, els companys de classe se’n sorprenien, perquè qui m’ho feia era la mestra, era monja, i això encara ho feia més greu. Vint anys després me la vaig tornar a trobar i ho vaig entendre, aquella dona, d’alguna manera, estava obsessionada amb mi. Com me’n vaig sortir? Vaig canviar de curs i vaig trobar una mestra nova, que sense saber-ho, em va ajudar una mica. I això també m’ha quedat. Ho vas paint amb els anys, i acaba sortint a les novel·les, reflectit en uns personatges o en uns altres, però hi és.

Quins són els teus referents literaris?

Vaig començar llegint Stephen King, sobretot per la seva capacitat de crear atmosferes i personatges molt humans dins de contextos inquietants. Dins del gènere negre, m’atrau molt Harlan Coben pel seu estil àgil i directe. També m’agrada el romanticisme narratiu de Joel Dicker, que sap combinar emoció amb misteri. En John Connolly m’ha influït especialment per com treballa la psicologia dels personatges; és fosc, però profund. I, tot i que és més lleuger en aquest aspecte, també he llegit Nuno Nepomuceno, que té una narrativa que atrapa.

La saga està escrita en castellà. Per què vas triar aquest idioma?

A casa som castellanoparlants, i tot i que entenc perfectament el català, a l’hora d’expressar-me amb profunditat, em sento més còmoda en castellà. La meva veu narrativa surt de manera més fluida així, però estem treballant en la traducció al català, perquè també em fa il·lusió que arribi a un públic més local i, si tot va com ha d’anar, el segon volum també es publicarà en les dues llengües.

Has treballat amb actors per fer els book trailers. Com ha estat aquesta experiència?

Ha estat una experiència molt especial. Ho vaig amb l’Héctor Romance, que no només va llegir el llibre, sinó que s’hi va implicar a fons. Vaig comptar amb amics, espais cedits, actors locals com la Irina Robles i el Juanma Casero de l’Animal escola de teatre; tot molt casolà, però carregat d’emoció i passió. El senyor Espot, per exemple, ens va cedir diverses de les seves propietats, cosa que ens va permetre recrear espais molt diversos dins la història. Va ser aquest muntatge que podeu veure del book trailer primer, i va encantar tant que per aquest motiu pròximament rodarem el segon.

Quina relació tens amb les editorials d’Andorra?

Vaig picar portes, però la resposta sovint era la mateixa, no publiquem novel·la negra. Així que vaig optar per l’autopublicació a través de Círculo Rojo. M’hauria agradat comptar amb una editorial local, però al final he creat el meu propi camí. Em fa una mica de ràbia veure que ara sí que aposten per aquest gènere, però jo ja havia decidit avançar pel meu compte. També vaig assistir a una trobada entre editorials i autors organitzada pel Ministeri de Cultura, i vaig exposar el meu cas. Només una editorial va mostrar interès per parlar-ne. En general, les editorials andorranes tenen el mateix problema que jo: la frontera. És complicat distribuir fora, i això limita molt les opcions.

Què has après de tu mateixa després de publicar?

He après que la vida continua sent dura, però que jo també ho soc, ja tinc “callos a l’ànima”. He redescobert la meva força, he superat pors i inseguretats, i m’he retrobat amb persones del meu passat, com antics amics que han reaparegut gràcies a la saga. Publicar ha estat molt més que treure un llibre, ha estat un viatge emocional i personal. El que m’ha portat la saga és impressionant. Per exemple, vaig recuperar el contacte amb la família americana amb qui vaig viure quan estudiava als Estats Units. El meu “pare americà” va veure el booktrailer i em va escriure emocionat, tot i que no entén l’espanyol. Ara fins i tot estic valorant una traducció a l’anglès només perquè ell la pugui gaudir. També he reconnectat amb amistats de la infància, de Madrid i d’Andorra, que m’han retrobat gràcies al llibre.

On es pot trobar la teva obra?

Els llibres estan disponibles a l’FNAC, El Corte Inglés, Amazon i al meu prop lloc web: lahistoriadeartursegui.com. També en parlo sovint a Instagram, al perfil amb el mateix nom, on vaig compartint novetats, frases, reflexions i detalls dels llibres.

T’agradaria escriure fora del gènere negre algun dia?

M’agradaria ser capaç d’escriure algun dia una obra com La història interminable. L’he llegit tres o quatre vegades i sempre m’emociona. Per a mi és un llibre meravellós, no només per la història de Bastian, sinó per tot el que transmet. Ser capaç de crear alguna cosa tan gran i tan màgica seria un somni. I, més endavant, potser cap al final del meu camí, també m’agradaria explicar la meva pròpia vida. No amb la intenció d’ajudar ningú, sinó per compartir-la. Si algú pot llegir-la i pensar “mira tot el que ha viscut, tot el que ha superat i el que ha arribat a trobar de bo malgrat tot”, ja valdria la pena.

És rendible viure de l’escriptura?

No, de moment no és rendible viure de l’escriptura. M’agradaria poder dir que sí, però els inicis són durs, com en tot. Si no tens algú que t’obri portes, el camí és més llarg. Ara bé, si t’ho donen tot fet, també perds part del valor del que aconsegueixes. Potser d’aquí a un any et respondré diferent, però ara per ara, econòmicament no compensa. Ara bé, en l’àmbit personal, emocionalment, sí que m’aporta molt.

Si poguessis escriure una carta al teu jo del passat, què li diries?

Li diria: Tira endavant, no paris. Si tu focalitzes tota la teva energia en això, les coses arriben.