Joana Baygual: Un homenatge en fil d’or a les dones que van aconseguir el vot a Andorra

En aquesta entrevista, la Joana Baygual ens parla d’un projecte que neix de la convicció que el compromís i la responsabilitat col·lectiva són imprescindibles per avançar com a societat. A través d’un gest meticulós, brodar amb fil d’or les seves signatures sobre un tovalló que evoca l’espai de reunió clandestina de Ca la Quima, l’artista transforma la memòria en un acte poètic i polític, reivindicant la força de la unió i la perseverança com a motor de canvi.

Què et va impulsar a formar part d’aquest homenatge artístic a les dones que van lluitar pel dret a vot a Andorra? 

Jo sempre he fet aquí a Andorra projectes molt vinculats a la qüestió del gènere. Abans del 2015 vaig fer un projecte sobre els estereotips de gènere amb una altra companya, que es va exposar als museus d’Andorra. És un tema en què sempre he estat molt implicada i que m’interessa profundament. Per això, quan la Maite em va proposar participar-hi, em va semblar fenomenal, el projecte m’agradava molt i em venia molt de gust formar-ne part.

En què consisteix la teva obra?

La meva obra consisteix en un tovalló de taula brodada. És un tovalló on he brodat, amb fil d’or i al llarg de quatre mesos, els noms de totes les dones andorranes que van demanar el dret a vot, a partir del llibre editat pel Consell General. Aquesta obra, publicada l’any 2011, recull totes aquestes signatures, i quan la vaig conèixer vaig pensar “això és una mina”.

Em vaig organitzar el temps i vaig imaginar un tovalló que representés aquell espai de reunió clandestina de Ca La Quima. El fil d’or serveix per donar valor a totes aquestes dones, per posar en relleu que, sense la unió, no s’hauria aconseguit res. Gràcies a elles es va assolir el dret a vot, i per a mi ha estat un honor immens haver fet aquesta feina en reconeixement de totes aquestes dones.

La teva obra destaca pel gest de brodar a mà les signatures d’unes dones que van transformar la història. Què et va portar a escollir aquest llenguatge tan íntim i, alhora, tan reivindicatiu? 

Les meves obres parlen sovint de l’emigració. En concret, vaig fer una que vaig exposar a Itàlia, on parlava sobre els espanyols que marxaven al segle XVIII i XIX a Cuba i per tornar necessitaven un passaport. I a partir d’un passaport del Museu de Sitges, en vaig fer una reinterpretació brodant-lo sobre un coixí. El coixí es convertia així en un símbol dels somnis, del desig de retorn i de tot allò que aquestes persones projectaven lluny de casa.
Quan brodo, moltes vegades utilitzo el fil com una eina per donar valor a totes aquestes signatures, a totes aquestes persones. És una manera de parlar de la força col·lectiva. Sovint es posa l’accent a dones més conegudes, que tenen una importància indiscutible, però jo vaig pensar, xapó a totes les dones valentes que van decidir signar. Sense elles, res no hauria estat possible.

Què et va transmetre el gest de cosir noms propis amb fil daurat?

Pensava en cadascuna d’elles mentre brodava. Jo no les coneixia, perquè no soc andorrana, però sabia que molta gent sí que les reconeixeria. I això ha estat molt emocionant: veure com la gent s’acostava a l’obra, buscava el nom de la seva àvia i deia “aquí està”.

Per això també vaig decidir organitzar l’espai, perquè, si no, hauria estat un caos. Vaig dividir l’obra en quatre parts i vaig ordenar els noms per parròquies. D’aquesta manera, la gent podia situar-se i saber més o menys on trobar els noms. Això ajudava a crear aquest vincle personal amb l’obra.

Els tovallons que has utilitzat com a suport evoquen l’espai de trobada on les sufragistes es reunien en secret. Quina importància dones a la memòria dels espais? Podem dir que l’art també és una manera de rescatar escenaris de resistència femenina sovint silenciats?

Sí, es trobaven a Ca la Quima, que era un restaurant. A partir d’aquí vaig pensar a utilitzar un tovalló, els que feien servir allà eren de quadres vermells i blancs, però vaig decidir optar per un de més senzill, perquè amb els brodats hauria estat massa caòtic.

Jo m’expresso a través de les meves obres i de les meves creacions, que són clarament polítiques. És la meva manera de dir les coses, la meva eina.

Tu has explorat diversos llenguatges artístics —del dibuix al brodat, de la crítica cultural a la instal·lació— i sempre des d’un posicionament crític. Com encaixa aquest projecte dins la teva trajectòria? T’ha modificat d’alguna manera la mirada com a artista i com a dona?

Per a mi és una qüestió de continuïtat. Soc molt militant en temes de visibilització de les dones artistes, perquè al llarg de la història de l’art han estat silenciades i relegades a un segon pla, sovint darrere de les obres dels homes. Sempre han quedat a l’ombra, i per això cal una lluita constant per fer-les visibles.

A banda de la meva obra artística, també escric i faig crítica d’art en una revista de Madrid d’àmbit estatal, on parlo d’exposicions d’artistes de dones. És una feina que entenc com una manera més de continuar donant veu i espai a les dones dins del món de l’art. 

I t’ha modificat d’alguna manera la mirada com a artista i com a dona? 

El fet d’estar immersa en el món de la creativitat i de l’art m’ha ajudat molt a obrir-me a una mirada feminista, a tenir una altra manera de veure les coses. Hi ha molts micromasclismes i l’art m’ha permès identificar-los i qüestionar-los.
Hi ha una frase que sempre m’ha agradat molt i que resumeix bé aquesta manera d’entendre el món: tot el que és personal, també és polític.

Des de la teva mirada d’artista i de dona, com valores l’evolució del paper de la dona a Andorra des del 1971 fins avui? Creus que la societat andorrana actual reflecteix plenament el llegat d’aquelles pioneres?

Ho veig bé, però si comencem a pensar en la lluita, queda clar que encara no pot parar. Sempre continuen apareixent situacions de violència domèstica, i això ens obliga a continuar treballant i a no abaixar la guàrdia en cap moment.