Maria Ruzafa: “Jugar a la segona francesa és un altre repte complert”

La jugadora andorrana de 25 anys, Maria Ruzafa, comença la pretemporada a l’Olympique Gymnaste Club de Niça (O. G. C.), el club francès amb el qual ha tancat el seu fitxatge per jugar a segona divisió fins el juny de l’any vinent. La davantera es prepara amb molta il·lusió per iniciar un nou camí en la seva carrera esportiva, que ja es comença a professionalitzar.  

Entrevista i fotos: Noelia Farias

Explica’ns com van ser els teus inicis… Vas començar a jugar a futbol des de ben petita?

Sí, vaig començar amb 4 o 5 anyets. Sempre jugava a futbol al pati, al carrer o a l’escola, per això em van apuntar a l’equip de futbol sala de nois, de Sant Julià de Lòria. Vaig estar allà fins als 10 anys, edat amb la qual ja no vaig poder continuar jugant amb nois. Després vaig trobar l’ENFAF, que era l’únic equip de  noies que hi havia a Escaldes- Engordany i m’hi vaig estar al club fins al 2020, quan vaig començar a fer carrera fora del país.

Per què el futbol i no un altre esport?

No sé per què el futbol, però des de petita ja m’agradava xutar la pilota. Crec que la passió pel futbol l’he portat des de sempre interioritzada, perquè a casa meva ningú jugava. Recordo que per als  meus aniversaris demanava als meus pares una pilota o una samarreta del Barça o d’algun altre equip. D’una manera o altra, el futbol sempre ha estat present en el meu camí i he pogut comptar amb el suport de la meva família.

Jugues de davantera centre. Des de sempre ha estat la teva posició al camp?

Sí, sempre he estat davantera, tant a l’extrem com al mig, però sempre he estat atacant.

O sigui, la teva funció és fer gols, no?

Sí, sí. Mai he jugat de defensa o de migcampista.

I com vius cada gol que fas?

Depèn del moment i del partit, però marcar sempre és una sensació espectacular i, si és amb la selecció, encara és més especial.

Tenies algun ídol de petita? T’ho dic perquè amb l’arribada de l’Alexia Putellas tot ha canviat, ja que abans de la seva irrupció era molt difícil per a una noia tenir referents femenines. En tenies alguna o només eren nois?

Sí, m’agradava molt el Ronaldinho i el Rivaldo, però he de dir que, fins fa quatre anys, jo jugava al futbol perquè m’agradava i no m’imaginava que podia ser futbolista i viure de l’esport. I, quan me’n vaig adonar, em vaig informar i vaig començar a treballar de valent per arribar als objectius. I sí, evidentment, des que vaig veure que sí que podia viure del futbol, com ho estan fent altres jugadores, sí que he agafat referents. Però de petita, només en tenia nois. És clar que l’Alexia s’ha convertit en exemple per a les noies, però com ella és migcampista, em sento més identificada amb la Caroline Graham Hansen, que juga d’extrem al Barça. Penso que cada jugadora té la seva referent en funció de la seva posició.

Com recordes els teus anys de formació a Andorra, amb l’ENFAF?

Va ser una formació molt diferent de la dels nois perquè, vulguis o no, sempre hi ha hagut més interès en el masculí que en el femení, però estic agraïda d’haver tingut un equip on entrenar,
que va posar tots els mitjans al nostre abast. Quan jugàvem a la Lliga Catalana teníem tots els viatges pagats, mai vam posar diners de la nostra butxaca, sempre hem tingut facilitats, és per això que hi estic molt agraïda, tant amb els entrenadors com amb l’equip.  Al final, sense la meva formació al país, no hi hauria pogut sortir fora a jugar com ho estic fent ara. Igualment, seria bo incorporar a la formació un psicòleg esportiu, perquè crec que gran part del joc, un 70% del teu rendiment en el camp depèn del nostre cap. L’acompanyament psicològic ajudaria molt, sobretot per gestionar situacions de pressió, crec que la seva funció és tan important com tenir un fisioterapeuta.

A escala global, l’evolució també ha estat molt important els últims anys i se’n parla més que mai del Mundial d’Austràlia i Nova Zelanda. Com ho viu una futbolista, des de dins?

Ho visc amb molta il·lusió, tinc moltes ganes que arribi la data per poder-ho gaudir. Crec que serà el Mundial més important que s’ha fet fins ara i que generarà un boom que donarà molta més visibilitat al futbol femení. Com més visibilitat tingui l’esport femení, millor seran les condicions per a les jugadores, perquè tothom es començarà a interessar per nosaltres, des dels patrocinadors fins als mitjans de comunicació. Penso que la repercussió acabarà sent molt positiva.

Des de fa uns anys t’estàs intentant obrir camí fora d’Andorra. Per a una jugadora andorrana és difícil provar sort fora?

No, no crec que sigui difícil. Si tu tens un somni, res sembla difícil, t’ho asseguro. Al final, buscant-te la vida, arribes allà on vulguis. Considero que no perquè siguis d’Andorra, tindràs menys possibilitats. Crec que depèn de cadascú i també de les oportunitats que busquis. Aquí ningú et vindrà a dir: et fitxo! Al contrari, t’has de moure tu, i encara més si es tracta de futbol femení.

Com va ser la teva primera experiència fora del país, a l’Águilas de Múrcia?

Bé, va ser el primer cop que jugava amb un equip que no era el meu. Tenia moltes ganes de conèixer gent, jugar en un camp  nou, amb un altre equip i descobrir l’ambient d’un altre vestuari. No va ser gens fàcil, perquè l’equip  no tenia  massa recursos i no gaudia de les millors condicions. No cobrava res, així que entrenava i treballava. Així i tot, no em penedeixo d’haver provat sort a l’equip murcià, perquè allò va ser com la meva porta per poder marxar a Itàlia.

Després vas provar a la sèrie C italiana amb el Ternana? Com va anar l’experiència?

Molt bé, sempre estaré agraïda amb el club perquè va ser el que em va donar l’oportunitat de començar aquest periple per Itàlia. Al Ternana em vaig començar a sentir més professional, que en definitiva és el que buscava quan vaig sortir d’Andorra. El fitxatge al Ternana sí que va canviar una mica la meva vida, perquè només em dedicava a entrenar i res més. A més, el  fet d’estar allà em va permetre entrar a l’SPEZIA, on vaig estar jugant un any i mig.

Ara has tancat el teu fitxatge amb un club de França, l’Olympique Gymnaste Club de Niça. Què en saps del teu nou equip i de la categoria en la qual jugaràs la pròxima temporada?

És un equip de segona divisió i per a mi és un altre repte que he complert, jugar en una divisió més alta, a la segona francesa, i en un club molt conegut. És un somni fet realitat, estic molt contenta amb la carrera que porto i amb tot el que aconseguit fins ara.

Com va sorgir aquesta oportunitat de fitxar per a aquest club?

Enguany, vaig fer una molt bona temporada amb l’SPEZIA i això em va ajudar molt. El meu representant també va ser clau per aconseguir el fitxatge, així i tot, crec que cadascú arriba on arriba perquè s’ho guanya al camp. Amb tots els esforços que he fet, des que vaig marxar   d’Andorra, suposo que finament han donat fruits de tots els sacrificis.

 Quins objectius et poses en aquesta nova etapa a França?

Jugaré en una segona divisió molt potent. El meu objectiu és fer una bona temporada, per mantenir-nos a segona. També, si és possible, classificar-nos entre els primers. No penso en els gols, sinó en donar el millor de mi i aportar tot el que pugui a l’equip.

D’aquí a poc participareu per primera vegada a la Lliga de les Nacions. Què representa per a tu jugar aquest torneig?

M’ho prenc com una experiència molt positiva en l’àmbit personal i d’equip. La participació en la lliga suposa agafar ritme, conèixer millor al grup i, el fet de competir amb països importants, és un aspecte que ens dona més visibilitat. Serà una experiència molt enriquidora, perquè jugar amb seleccions més potents, et fa créixer i millorar, tant en l’àmbit personal, però també en el tàctic.

Quin és el teu somni com a jugadora?

El meu somni seria jugar a primera divisió. M’agradaria jugar a França o a Anglaterra, a l’Arsenal o al Chelsea. Jugar a primera divisió, amb un equip d’aquest nivell, per a mi seria el millor que em podria passar en la meva carrera esportiva. Crec que tot arribarà amb esforç i dedicació, espero continuar jugant com a mínim fins als 35 anys. He de dir que soc una persona que té molts hobbies, però que m’he centrat en el futbol perquè m’agrada i reconec que em va força bé. D’igual manera, m’agrada tot el que estigui relacionat amb  l’art. Faig tatuatges i una mica de trap, depenent del moment que estigui vivint. Mai se sap que passarà d’aquí a un parell d’anys, però espero i desitjo continuar jugant i, si és en primera divisió, millor.