Pere Moles i la discreta bellesa dels estripagecs

Artista visual multidisciplinari, el Pere Moles és un apassionat pels estripagecs, aquells barrots de ferro que abans protegien les finestres de les cases pairals i bordes. La seva obra és prou coneguda al Principat d’Andorra, però també ha arribat a racons tan llunyans com ara Austràlia. Actualment, les siluetes curioses d’aquests artefactes d’antany són visibles a l’exposició ‘Estripagecs: contrastos, fusió i memòria’, a Cal Pal, fins al 10 de novembre.

Fotos: Moles Disseny
La darrera vegada que vam parlar amb tu, ja van abordar part de la teva passió pels estripagecs, just abans de marxar a exposar les teves obres a Austràlia. Durant aquest període, com va evolucionar la teva visió artística?

Això ha estat un abans i un després perquè jo anava fent coses però de portes endins. Jo mai no havia exposat enlloc ni havia estat en cap galeria d’art ni res que s’assemblés. El d’Austràlia va ser un concurs en què em vaig animar, vaig enviar la meva proposta i em van seleccionar. Aquesta és la mostra d’escultures més important del món, que es fa a dues ciutats d’Austràlia: a la primavera, a Perth; a la tardor, a Sidney. Poder participar aquí va ser com sortir a la llum, en aquest cas amb els estripagecs… abans sí que havia fet alguna cosa molt puntual aquí a Andorra, per a amics meus i familiars.

Imagino que la teva participació en l’Sculpture by the Sea, a Austràlia, et va obrir algunes portes, no? Parla’m d’això.

Jo organitzo, com a comissari d’art que soc, l’Andorra Landart, i tracto amb molts artistes cada dos anys que fem la selecció de participants que hi vindran, però sempre he estat com en un segon pla, mai no havia exposat o estat a primera línia. Una mica a causa de l’Sculpture By The Sea, hi ha un canvi i una demanda per poder fer aquesta exposició a Cal Pal.

Estripagecs

Exposar a Cal Pal és tota una fita, donada la importància d’aquest espai històric. Com va ser possible coordinar aquesta sinergia?

Al final les coses flueixen i no saps com, no? Parlant amb gent i parlant amb la propietària de la casa, les coses han anat sorgint. De totes maneres, Cal Pal, és una de les construccions més representatives de l’arquitectura tradicional andorrana, avui concebuda com un espai de reflexió; és com un museu o un espai sociocultural, obert al públic, que busca ser un espai de reflexió entorn de la identitat i als orígens del patrimoni cultural d’Andorra. Els estripagecs ho són. Fins ara, des de la seva inauguració, Cal Pal va acollir una exposició relacionada amb la pedra seca i després va sorgir la possibilitat de fer això lligat amb els estripagecs. Hi ha 40 obres, de diferents formes, materials i formats, però totes elles vinculades amb els estripagecs. Cal Pal és el lloc ideal per poder fer una exposició d’aquest tipus.

Vas comptar amb la presència de molt bona part de la classe política del país i de diferents artistes a la inauguració de la teva exposició. Què representa poder comptar amb aquest tipus de suport?

La veritat és que va ser una cosa molt atípica. Per culpa de la Covid-19, vam pensar que no es podria fer l’exposició. A mi em va afectar perquè vaig perdre tres mesos de treball, tot just abans d’inaugurar, que em van fer falta. L’exposició es va veure ressentida perquè hi ha coses que estaven previstes i no es van poder realitzar, però sé que aquesta situació ens ha afectat a tots i no podíem fer res; l’hem d’acceptar. És veritat que, en un moment donat, vam pensar que no es podia fer l’exposició, ja que l’hem ajornat i posposat abans d’inaugurar-la.

Pel que fa a la inauguració, aquesta va ser molt atípica perquè hi havia un aforament molt limitat, però estic molt content perquè va vindre una part molt representativa del món cultural, del món polític i de la meva família. Vam haver de fer una selecció molt exhaustiva de convidats però tot va anar molt bé, per la qual cosa estic molt content.

Tu mateix has estat a càrrec d’algunes visites guiades a Cal Pal a través de la teva exposició, com has vist la receptivitat del públic davant les teves peces?

Cal Pal entra en l’itinerari de les ‘Nits d’estiu als museus’, amb la qual vam planificar dues visites que es van quedar sense places el mateix dia. Vam haver de programar una tercera visita, per al 25 d’agost, que ja està plena i ens obliga a avaluar la possibilitat d’obrir una quarta jornada de visites al setembre. És veritat que la gent que demana aquestes visites concertades nocturnes són persones molt interessades en el món de la cultura i l’art, llavors aquestes són visites que jo agraeixo molt poder fer, ja que no són persones que vinguin per compromís o perquè siguin amics meus, sinó perquè realment estan interessats i això es veu.

Estripagecs

Què és el que buscaves transmetre a través d’aquestes obres, tan variades i diferents, però que, indubtablement, també demostren la teva passió pels estripagecs?

Cal remarcar que Cal Pal és un espai de reflexió sobre la cultura i la tradició andorrana. A partir d’aquí, el que vaig voler fer és parlar de la bellesa, ja que la bellesa de Cal Pal és única… estem parlant d’una casa documentada que pot ser la més antiga d’Andorra, amb 700 anys, i que, si està en peu, és perquè hi ha moltes persones, com els seus propietaris, que s’han preocupat perquè això continués així.

A l’exposició parlo de la bellesa en els petits detalls. Els estripagecs tenen una bellesa única i també hi són; ja fa molts anys que són a les finestres de les bordes i de les cases pairals, però passa que tenen uns colors tímids, com si no volguessin sortir-ne, com si estiguessin amagats. El que vaig fer és treure’ls del context que tenen i donar-los contrastos, color i llum per posar-los en valor. Aquest ha estat un projecte específic per a Cal Pal, amb obres creades per a aquest indret i representen, la majoria d’ells, rèpliques exactes d’estripagecs de la parròquia d’Ordino, però exposades d’una forma diferent de les que coneixem, com ara mòbils, bigues de ferro, collages, ceràmica, fusta i diferents formes, textures i colors.

En quins nous projectes estàs treballant actualment?

Estic treballant en diferents projectes a la vegada, un d’ells és l’organització de l’Andorra Landart del 2021, la biennal que, si Déu vol i la Covid-19 ens ho permet, arribarà a la quarta edició.

andorra a taula