Purito: “El ciclisme és sacrificat, però és la meva manera de viure”

Després de gairebé una dècada lluny de la competició professional, Joaquim Rodríguez continua sent un referent indiscutible del ciclisme. Amb un palmarès envejable i una passió intacta per aquest esport, “Purito” ens parla de les seves vivències als grans equips internacionals, dels rivals que l’han marcat, de la seva nova vida a Andorra i de com La Purito s’ha convertit en una cicloturista de referència.

 Entrevista: Josep Segura / Elena Melgarejo · Fotos: Pablo Ledesma

 Han passat nou anys des que vas deixar la competició professional. Què és el que més enyores d’aquella etapa?

El que més enyoro són les curses. Sempre he estat molt competitiu i m’encantava aquell moment d’estar lluitant per la victòria. Però per estar a punt per a una cursa, cal una preparació física i mental molt exigent. Justament aquesta intensitat d’entrenament va ser una de les raons per les quals vaig decidir retirar-me. Ara continuo entrenant, però ja sense la pressió i l’exigència d’abans.

Vas córrer per equips com l’Eroski, l’O.N.C.E., el Saunier Duval, el Caisse d’Epargne i el Team Katusha. De quin equip guardes els millors records?

El Katusha, sens dubte. Va arribar en el millor moment de la meva carrera i, a més, vaig coincidir amb un grup humà espectacular. No només era un equip on jo podia lluitar per les grans voltes, sinó que disposàvem de corredors com Kristoff, capaç de guanyar grans clàssiques com ara la Milà-San Remo o el Tour de Flandes, o Luca Paolini, que també sumava moltes victòries. Érem una estructura potent i molt cohesionada.

Si haguéssim de repassar totes les teves victòries, necessitaríem molt de temps. Però quines consideres les més especials?

Sense cap mena de dubte, el Giro d’Itàlia, el Tour de France i La Vuelta. No he guanyat cap de les tres, però el fet de poder fer podi, és una fita molt important per a mi. També, les dues Lombardies, o més coneguts com a monuments del ciclisme. Guanyar dues vegades una clàssica d’aquest nivell, tenint en compte que només hi ha cinc monuments al món, és per a mi una fita molt destacada.

Quan guanyaves, què et feia sentir més satisfet: pujar al podi o travessar la meta?

El “subidón” d’adrenalina que tens en travessar la meta és incomparable. En aquell instant, et passa tot el dolor i el cansament. Després, al podi, ja és una sensació més de gaudir del treball ben fet. Però el moment immediat de la victòria és màgic, indescriptible.

Quina va ser la teva victòria més dura?

El podi del Tour de França del 2013. Va ser molt difícil. Vaig caure la primera setmana i em vaig fer força mal, perdent temps i opcions. Però vaig continuar lluitant etapa rere etapa, com una remuntada constant, fins que l’últim dia vaig aconseguir pujar al podi. Va ser una recompensa enorme després de tot l’esforç.

Tens alguna espina clavada?

Sí, clar. El Mundial de Florència, on vaig quedar segon, és una d’elles. També l’Olimpíada de Rio de Janeiro, on vaig caure a l’última volta i tot i remuntar vaig acabar cinquè. I, si miro enrere, també la Vuelta del 2012 o el Giro em van deixar aquell regust que podria haver estat diferent.

Qui ha estat el teu rival més dur?

Diria que Alejandro Valverde. Érem molt similars a l’hora de pujar ports, però ell era més ràpid que jo en l’esprint final, i sempre m’obligava a buscar estratègies diferents, atacar abans, arriscar… Amb ell sempre era una lluita constant.

I amb qui et portaves millor?

Amb l’Ángel Vicioso, sense dubte. Hem compartit molts equips, com ara l’O.N.C.E. i el Katusha, i encara avui tenim moltíssima amistat. Hem viscut junts moltes històries, algunes fins i tot divertides, com quan a la Lieja-Bastogne-Lieja li vaig demanar que ataqués, quan encara faltaves cent quilòmetres per la meta, i ell es pensava que era broma… Ho vaig fer i vaig arribar segon!

Quin director t’ha influenciat més com a professional?

José Martínez, que va ser el meu director l’últim any de categoria amateur i és el meu padrí. Mai va ser director meu en l’àmbit professional, però sempre va estar al meu costat.

Per què vas decidir establir-te a Andorra?

Vaig venir a viure aquí el 2007 i soc resident des del 2011. Els meus fills han nascut aquí i ens hem adaptat molt bé. M’hi sento com a casa, tant per la qualitat de vida com per les condicions que ofereix per a un ciclista.

Creus que vas ser precursor del fet que molts ciclistes vinguin a viure aquí?

No ho sé si precursor, però Andorra ha fet molt per adaptar-se al ciclisme. Hi ha carreteres increïbles, tranquil·litat i molta seguretat. Això fa que molts escullin Andorra per viure i entrenar.

També tens una escola de ciclisme i treballes amb joves. Com veus el futur del ciclisme aquí?

Crec que és molt positiu. Hi ha molta afició i cada cop més noies i nois joves s’hi volen dedicar. Intento ajudar amb l’escola i amb l’equip cadet i juvenil a Catalunya. És fonamental cuidar la base i transmetre la passió per aquest esport.

Com neix la Purito Andorra?

El 2015, quan es va dissenyar l’etapa de la Vuelta a Espanya a Andorra. Em vaig adonar que aquell recorregut podria ser ideal per fer una cicloturista. I així va néixer la Purito. Volia deixar un llegat i continuar vinculat al ciclisme.

T’imaginaves l’èxit que ha tingut?

No. La veritat és que estem molt contents. Hem anat creixent any rere any fins a convertir-la en una de les cicloturistes de referència a escala internacional.

Tens una escultura al Coll de la Gallina. Què representa per a tu?

És un orgull. La Gallina és un port mític que es va asfaltar per aquella etapa de la Vuelta i per la Purito. El monòlit no és només per mi, sinó per tot el ciclisme, perquè el Coll de la Gallina ja és un referent mundial i molts ciclistes venen a Andorra només per pujar-la.

Per acabar, quins són els teus projectes de futur?

Ara mateix, continuar treballant amb La Purito, que dona molta feina tot l’any, i col·laborar com a ambaixador amb marques com Scott i Santini. També continuar gaudint del ciclisme i ajudant els més joves a créixer dins aquest món.