Com em vaig convertir en una dona forta i empoderada — Espe Palacios

Moltes vegades creiem que una dona forta i empoderada és aquella que no es trenca, que pot amb tot i que mai dubta, però poques vegades es parla de la dona que es reconstrueix en silenci, que cau, que s’equivoca i, així i tot, decideix no rendir-se amb ella mateixa.

 

Durant molt de temps jo també tenia aquesta idea del que significava ser una dona forta. Pensava que era no fallar, no mostrar debilitat, no trontollar. Però la vida, amb el pas dels anys, m’ha ensenyat una cosa molt diferent: que la veritable força no està en el fet de no trencar-te, sinó en com decideixes reconstruir-te cada vegada que ho fas.

Convertir-me en una dona forta no ha estat un procés lineal ni perfecte. Ha estat un camí ple de decisions difícils, de moments incòmodes i d’etapes en què he hagut d’enfrontar-me a mi mateixa.

He tingut diferents moments a la meva vida en què he sentit que ja no volia continuar així. Moments en què alguna cosa dins meu em demanava un canvi, encara que fes mal. Moments en què he hagut de donar un cop de porta, canviar de rumb i escollir-me, fins i tot quan fer-ho significava travessar la solitud, la incertesa o la por.

No ha estat una sola vegada. N’han estat moltes. En relacions personals, en parelles, en amistats, en vincles familiars i fins i tot en decisions professionals. Perquè quan ets una persona entregada, amb valors i amb cor, a vegades tardes a adonar-te que no tots els llocs són per a tu… però quan ho fas, ja no ho pots ignorar.

Sempre he estat una persona determinant, sobretot quan he sentit que alguna cosa em feia mal. Quan he sentit que aquell no era el meu lloc. I, tot i que escollir-me a mi mateixa moltes vegades ha fet mal, també ha estat el que m’ha salvat.

Perquè sí, escollir-se fa mal. Fa mal deixar anar, fa mal allunyar-se, fa mal acceptar que allò que imaginaves no era real. Però hi ha una cosa que fa molt més mal: quedar-te on saps que ja no ets feliç.

Un dels actes més grans d’amor propi que he après és deixar anar. Deixar anar persones que, en un principi, semblaven sumar, però que amb el temps van demostrar el contrari. Persones que, sense adonar-te’n, traspassaven límits; persones a qui donaves la mà i acabaven agafant-te el braç. Energies que no estaven alineades amb la dona en què m’estava convertint.

I no és fàcil. Perquè a vegades no deixes anar perquè deixis d’estimar, sinó perquè comences a estimar-te més a tu mateixa.

També he hagut de transformar els meus hàbits. He après a cuidar la meva vida, la meva rutina, la meva alimentació, el meu cos, els meus pensaments. He entès que l’esport no és només físic, és disciplina, és respecte, és compromís amb mi mateixa. És una manera de dir-te cada dia que t’importes.

He començat a donar-me aquell espai que durant tant de temps no em donava. Espai per pensar, per reflexionar, per escoltar-me, per créixer. Perquè quan pares, quan et quedes amb tu mateixa, comences a entendre’t de veritat.

I si hi ha alguna cosa que ha marcat un abans i un després en el meu procés, ha estat treballar la meva mentalitat. He hagut de trencar creences, qüestionar-me i reconstruir-me des de dins. Creences sobre el que mereixo, sobre el que soc capaç, sobre com s’aconsegueixen les coses. He entès que la ment pot impulsar-te o pot frenar-te i que una mentalitat forta és el que et permet avançar fins i tot quan no ho veus clar.

En aquest camí he après que tot porta el seu temps. Que cal ser pacient, però també determinant. Que potser no ho tens tot resolt, però sí que tens clar que no et rendiràs amb tu mateixa.

He après que, per sobre de tot, estic jo. El meu benestar, la meva pau i el meu amor propi. I això no és egoisme, és responsabilitat. Perquè quan tu estàs bé, tot al teu entorn comença, a poc a poc, a ordenar-se.

I, sobretot, he après una cosa que ho canvia tot: res es construeix si no creus en tu. No hi ha dreceres, ni existeixen fórmules màgiques. Hi ha un moment en què entens que no hi ha més remei que creure en tu mateixa. Encara que tinguis por, encara que dubtis i no tinguis totes les respostes, perquè creure en tu no és sentir-te segura tot el temps, és continuar endavant malgrat no sentir-ho.

Avui, quan miro enrere, no veig una dona que sempre ha estat forta. Veig una dona que ha decidit ser-ho. Una vegada i una altra.

Perquè, per a mi, ser una dona forta i empoderada no és no caure… és aixecar-te cada vegada que t’ensorres. I si alguna cosa he après en aquest camí, és que hi ha decisions que marquen la diferència. No són grans canvis d’un dia per l’altre, són petits actes repetits que acaben transformant-te.

Avui vull compartir-los amb tu:

No et quedis a terra més temps del necessari.

Permet-te sentir, però no t’acostumis a quedar-te aquí. Sempre hi ha una part de tu que sap com aixecar-se.

 

Dona’t totes les oportunitats que necessitis.

No ets el teu passat, ni els teus errors. Pots tornar a començar tantes vegades com calgui.

 

Aprèn a escollir-te, fins i tot quan fa mal.

Escollir-te no sempre serà còmode, però sempre serà necessari.

 

Desenvolupa la teva intel·ligència emocional.

Entendre el que sents et dona poder. Gestionar-ho et dona llibertat.

 

No et castiguis per equivocar-te.

Equivocar-te no et defineix, t’ensenya. I créixer també implica fallar.

 

Tingues fe en tu, fins i tot en els dies en què dubtes.

No necessites tenir-ho tot clar per avançar, només no rendir-te.

 

Protegeix la teva energia com una cosa sagrada.
No tothom mereix accés a tu. Aprèn a posar límits.

 

Envolta’t del que et suma.
Persones, hàbits, entorns… tot influeix en qui et converteixes.

 

Dedica’t temps a soles.
És aquí on t’escoltes, t’entens i et reconstrueixes.

 

Cuida el teu cos com a part del teu amor propi.

No és només estètica, és respecte cap a tu.

 

Treballa la teva mentalitat cada dia.
Perquè la manera com penses condiciona la vida que construeixes.

 

No esperis validació externa.
El teu valor no depèn de ningú. Quan tu ho saps, es nota.

 

No t’abandonis mai.

Passi el que passi, queda’t amb tu mateixa.

 

Crec que moltes dones encara pensen que per ser fortes han de ser perfectes. Que han de tenir-ho tot sota control. Que no poden mostrar-se vulnerables, però la veritable força està a abraçar tot això. A permetre’t sentir, a permetre’t caure i a donar-te el permís de reconstruir-te tantes vegades com calgui.

Si hi ha alguna cosa que vull que guardis dins teu i et repeteixis, és això:

No necessites ser perfecta per ser una dona forta i empoderada. Ni tampoc necessites tenir-ho tot clar o no fallar. Només necessites no abandonar-te, perquè el dia que decideixes quedar-te amb tu mateixa, passi el que passi, aquell dia comença el teu veritable canvi.

 

I et prometo una cosa: quan comences a escollir-te de veritat, a ser determinant i a passar a l’acció, la teva vida canvia. No és d’un dia per l’altre, ni tampoc passa sense esforç, ni sense moments difícils. Tot això forma part del procés, això és el que et modela, el que et construeix, el que et prepara per convertir-te en la dona que estàs destinada a ser. I un dia t’adones d’una cosa molt poderosa: ja no ets la mateixa, ets més conscient, més forta, més teva.

Et converteixes en aquella persona que un dia vas necessitar, en algú que se sosté fins i tot quan tot tremola, que es respecta i no accepta menys del que mereix.
I aquí… és on comença tot.

 

Si vols continuar acompanyant-me en aquest camí, comparteixo el meu dia a dia, motivació, inspiració i amor propi a Instagram: @espeworkout