Esperança Somoza, emprenedora en un món d’homes

El món de la funerària està dominat per homes. Però a Andorra, l’Esperança Somoza dirigeix amb fermesa el seu propi negoci, Pompes Fúnebres Andorranes. Reconeix que no sempre li ha estat fàcil, però està molt orgullosa d’on ha arribat, gràcies al seu esforç i al seu esperit lluitador. 

Fotos: McGrau

Des de quan és la màxima responsable de l’empresa?

Hi vaig entrar com a administrativa el 1997, feia suplències i feines de despatx. L’any 2002 vaig ser-ne gerent i al cap dels anys m’hi he anat consolidant fins que l’any 2007 vaig comprar les accions a la companyia d’assegurances espanyola Ocaso.  

Com arriba a compaginar la vida laboral i la familiar?

Sempre ho he compaginat prou bé… Fa 34 anys que estic casada, tinc dos fills, el Lluís de 32 anys i la Maria de 30. També tinc una neta de 22 mesos, la Cloe. Tinc la sort que els meus dos fills treballen amb mi a l’empresa, i tots treballem molt a gust. 

El vostre sector és un món dominat pels homes, com ho viu?

Arreu del món, el món de les funeràries és essencialment masculí, hi ha molt poques dones que s’hi dediquin. Andorra no és una excepció i, per tant, no va ser fàcil fer-m’hi el meu lloc. He viscut moments complicats, quan vaig començar em vaig sentir dir que el que havia de fer era muntar una botiga de roba i deixar de fer feines d’homes! 

De veritat?

I tant! Fins i tot el meu advocat, em va aconsellar buscar una altra feina, em deia que no era un treball adequat per una dona. Ara tinc una advocada dona... Per sort les coses estan canviant, tenim una dona síndica, a la política cada dia hi ha més dones, així com al capdavant de les empreses. Però encara hi ha molta feina per fer. 

Està molt sensibilitzada pels drets de les dones…

Sí, perquè a casa vam patir molt. Soc filla d’un maltractador, ho vaig passar molt malament. Fa 40 anys les coses eren molt diferents. Recordo quan anava amb la meva mare i les meves germanes a la batllia per denunciar maltractaments i no ens feien cas. El cap de casa era qui manava i ens havíem d’aguantar. Ara tot ha canviat, les dones comencen a denunciar la violència domèstica i hi ha molta més sensibilitat en aquesta qüestió. La societat ha evolucionat i les dones tenen veu.   

En què consisteix la seva tasca al capdavant de l’empresa?

Doncs menys estar a la sala de vetlla les 9 hores de rigor, ho faig tot. M’aixeco a les nits, vesteixo els difunts, els maquillo i els arreglo. Però a les sales de vetlla no m’hi estic, perquè penso que el paper de les funeràries no és estar allà, és un espai que lloga la família per rebre el dol amb intimitat. 

“El món de les funeràries és essencialment masculí, hi ha molt poques dones que s’hi dediquin”

Es troba a gust en la seva feina? No sempre ha de ser fàcil…

Quan tens afinitats i coneixes les persones, les morts sempre t’afecten més. Però és una feina gratificant perquè ajudo a la gent en moments difícils. 

Recorda alguna anècdota curiosa?

Mira, fa uns anys, va morir un senyor gran que tenia un gat. La família va fer la vetlla i quan van tornar a casa, es van trobar el gat mort precisament sobre el sofà on habitualment seia amb el seu amo. 

És car morir-se a Andorra?

Sí, és car, com a tot arreu. Els preus d’aquí són més barats que els de Barcelona, però no deixa de ser una despesa important per a la família. 

Què opina del nou tanatori?

Em sembla fantàstic, serà una molt bona cosa, i el lloc és ideal, aquí al costat de l’hospital. Les sales de vetlla del comú d’Andorra la Vella son unes bones instal·lacions, però penso que la ubicació no és l’adequada.