Corina Randazzo travessa un moment personal de silenci, retrobament i molta pau. Immersa en l’escriptura de la seva primera novel·la ens convida a viure descobrint qui som, alhora que gaudim del present. En aquesta entrevista ens dona les pautes per viure una vida espiritual lluny de gurus ni de mestres, simplement acceptant les circumstàncies i confiant en el procés.
Entrevista: Noelia Farias i Sandra Lara Cardiel Fotos: Reinaldo Márquez
En una societat on constantment dubtem de nosaltres mateixos, com comencem a construir confiança i seguretat interior?
Reforçant l’autoconcepte que tinc sobre mi mateixa. I l’autoconcepte es reforça tenint en compte moltes coses. No va només d’un aspecte físic, no va només de veure’t bé al mirall, va de viure una vida alineada i en coherència amb qui ets tu. I això comença amb l’alimentació. També de com em parlo i com m’expresso cap a mi mateixa. Té molt a veure amb el procés de conèixer-me, de saber quins són els meus valors, els meus gustos, els meus talents i els meus dons. L’autoestima és un procés profund que requereix tocar moltes àrees de la vida, però sobretot, si ho he de sintetitzar, és descobrir qui ets. I, des d’aquí, començar a connectar amb la teva veritat absoluta. És un procés complicat, no és una cosa que tinguem regalada, i menys en el sistema en què vivim, amb la forma de criança i segons la cultura en què hagis crescut. Però sí que és un procés que mai és tard per començar, independentment de la teva situació o de l’edat que tinguis.
En quin moment vital i creatiu et trobes?
Estic en un moment, com segurament molts de nosaltres, de muda de pell, de muda d’identitat. Tots necessitem trobar un camí, un propòsit, encaixar en algun lloc. La vida m’ha posat moltes vegades en situacions en què he hagut de canviar aquesta perspectiva o propòsit, perquè ja no vibrava amb allò que abans em sortia natural o donava sentit a la meva vida. Ara estic en un procés intern, deixant molts espais per a mi, de silenci, fora de les xarxes i escrivint la meva primera novel·la.
Quan sortirà?
No tinc data, no tinc expectatives de quan publicar-la. Estic escrivint-la als meus ritmes, sentint-la amb molta calma i després entregar-la i que Déu la col·loqui on sigui i en el moment que sigui.
Què significa l’escriptura a la teva vida?
L’escriptura per mi sempre ha estat una mica un salvavides. Des de ben petita tenia els meus diaris, escrivia i sempre ho deixava anar tot sobre el paper. I amb el pas dels anys s’ha convertit en un focus creatiu. Quan toco sostre en alguna cosa, necessito canviar. Soc una mica inconformista. Quan vaig acceptar aquesta part de mi, en comptes de rebutjar-la, vaig entendre que l’escriptura em donava un camp molt ampli en l’àmbit creatiu. És l’eina més autoterapèutica i diria que fins i tot la més ancestral.
“Vaig començar a reconèixer que la meva profunditat era un do”
A totes aquelles persones que viuen amb por de mirar-se dins, de descobrir qui són realment, i que acaben tapant les seves ferides amb relacions, feina, xarxes socials o addiccions, què els diries?
Cobrir les pors amb coses externes forma part de l’experiència de l’ésser humà. No conec ningú que hagi arribat lluny i que no hagi errat en el camí. No hi ha creixement sense abans haver passat per un procés d’experimentar el buit i la rendició. Sento que el caos forma part de l’ordre, que la tristesa forma part de la felicitat, que sentir-te perdut forma part de trobar-te. És a dir, les polaritats existeixen perquè, si no existeix la llum, no pot existir l’ombra. Hem d’experimentar les polaritats a través de l’experiència. No perquè ho hagi llegit en un llibre o perquè m’ho hagi dit el meu terapeuta. A vegades, evitem enfrontar-nos als canvis per por, però no hi ha manera d’evitar el procés de transformació. Així que jo els diria: on hi ha por, és aquí.
Al 2019 vas fer el teu primer viatge sola, què vas aprendre?
El 2019 vaig tornar a tenir una crisi existencial, una de tantes que he tingut, i en aquell moment la manera que vaig trobar d’evadir-me i sortir del cercle en què estava atrapada va ser fer un viatge sola. Quan viatges sola t’adones que totes les decisions depenen de tu. Dorms i menges a l’hora que vols, no demanes opinió a ningú, tot recau sobre tu. I, en aquell moment vaig tenir un despertar important amb mi mateixa. Vaig començar a qüestionar-me coses, a canviar perspectives i a autoanalitzar-me. Per això, els viatges en solitari són molt propensos a fer que marxis sent una persona i tornis sent una altra.
Per què creus que necessitem temps per estar sols?
És molt evident que vivim en un sistema amb molt soroll i el que necessita la ment, que no està feta per a la saturació, és descans. La qüestió és que ja no recordem com connectar amb nosaltres mateixos, perquè hem nascut dins d’aquest sistema i ens és molt difícil relacionar-nos amb el silenci i la tranquil·litat. Les persones que estan constantment sobreestimulades acaben sent titelles del seu propi ego o de l’entorn en què viuen: els somnis, les idees i les narratives dels altres. Viure en el soroll et desconnecta totalment de tu, del que tu vols, i acabes vivint el que els altres esperen que visquis.
El teu llibre¿Quién coño soy? planteja una pregunta incòmoda però necessària. Per què ens costa tant respondre veritablement?
Si haguessis de definir-te, qui ets? Sense parlar de la teva feina o estudis com et definiries? La gent es defineix d’acord amb el que fa, però nosaltres no som només el que fem. Som, i a partir del que som fem, i segons el que fem obtenim. Si jo tinc claríssim qui soc i allò que se’m dona naturalment bé, que no ha d’anar lligat a un títol, fixa’t en la llibertat que tindríem de poder moure’ns en un munt de rols.
Com entens l’espiritualitat en la teva vida diària?
Cada cop vaig canviant la percepció que tinc de l’espiritualitat. Crec que avui dia s’ha prostituït la paraula espiritual perquè quan alguna cosa es posa de moda, es converteix en el focus de tot i, al final, acaba sent una tendència passatgera més que no pas una cosa realment profunda. Una persona es considera espiritual perquè sap de teràpia sistèmica, astrologia, càbala, constel·lacions familiars o biodescodificació. De sobte s’obre a un món nou on comença a emmagatzemar un munt d’informació i creu que per això és més espiritual. No obstant això, hi ha persones que potser no es consideren ni tan sols espirituals, però sí que ho són. S’aixequen cada dia sabent què faran, estan tranquil·les amb les seves decisions, tenen claredat cap a on van, viuen tranquil·les, actuen amb coherència amb el que volen construir i saben cap a on volen anar. Jo també vaig estar en la recerca de coneixement, i el coneixement és totalment necessari com a trampolí. Però compte amb això d’etiquetar-nos com a espirituals només perquè tenim accés a eines. En la meva experiència, l’espiritualitat és tan simple com viure una vida en coherència. Espiritual pot ser l’home que està pasturant les ovelles, un jardiner o una persona que està darrere d’una barra servint copes. És a dir, qualsevol persona pot ser realment espiritual si està connectada amb qui és.
“Cada persona que arriba a la nostra vida ve a fer-nos de mirall”
Hi ha una fina línia entre créixer personalment i creure que ens queda alguna cosa per sanar. Com baixem aquesta autoexigència fins i tot en aquest camp?
És cert que ara estem en un procés en què hem passat uns anys centrats en l’autosanació. El que parlàvem abans: quan alguna cosa es posa de moda, la saturem. Però no la saturem perquè estigui bé o malament, sinó perquè hem d’experimentar les polaritats per a després trobar aquest equilibri. Els nostres ancestres, segurament tots, ocultaven alguna cosa o eren silenciats. Venien de postguerres, de situacions molt conflictives. I ara hem hagut d’experimentar l’autosanació en el seu extrem més absolut. És a dir, hem d’experimentar les polaritats per poder dir: d’acord, ja he experimentat això, em va servir fins a un cert punt, però ara ja m’he cansat d’autosanar-me. Per això, quin consell puc donar? Si jo soc la primera que em vaig posar de cap a sanar-ho tot: la meva línia, la de la meva mare, la dels meus ancestres, la del futur, vides passades… Em va servir? Sí. Va ser la solució a tots els meus problemes? No. Ho vaig haver d’experimentar per adonar-me que era vàlid en certs aspectes i, en altres no. Llavors, si estàs en un procés d’autosanació, perfecte. Si t’has saturat de l’autosanació, també està bé. Respecta la teva experiència, escolta el teu cos, el teu instint, i simplement dona-t’ho.
Què vol dir per a tu tenir èxit?
Jo també vaig comprar, en el seu moment, aquesta idea de: tingues coses i seràs reconeguda, i això significarà que estaràs en una posició d’èxit. L’èxit, per mi, és anar a dormir tranquil·la, amb la ment en pau, viure en un estat de coherència i presència. Simplement això, perquè tota la resta és soroll. L’èxit està a l’abast de qualsevol, sense necessitat d’obtenir un munt de coses materials. I crec que molta gent ja ho està veient.
En un moment en què sembla que cal estar exposats constantment per tenir visibilitat, com podem relacionar-nos amb les xarxes socials d’una manera més sana i conscient?
Això que hem d’estar exposats constantment per tenir més visibilitat és bastant nou. Hi ha moltes formes d’estar exposats. Hi ha grans mentors que tenen molta presència a les xarxes, però ho deleguen tot. Hi ha gent que ho fa de forma responsable. Em poso un horari, redacto els copies, les gravo, les publico i torno al meu present. Comparteixo el meu missatge i deixo anar l’expectativa. Això és el que, de vegades, ens enganxa amb el patiment, l’expectativa de com haurien de ser les coses. Hi ha moltes maneres de relacionar-se amb les xarxes socials. No és que siguin dolentes, no és que siguin bones. És que sempre tot el que passa a fora serà un reflex del teu propi creixement interior, de la teva pròpia relació amb tu.
Parles de la teva alta sensibilitat. Com influeix ser una persona PAS en el món?
A mi m’agrada molt desmitificar etiquetes. És cert que les persones PAS existim, persones que naixem amb la capacitat de veure més enllà. Pots sentir les emocions de l’altra persona i les prens com si fossin teves. L’alta sensibilitat, per mi, són persones que venen a aquest món a fer entendre que hi ha altres maneres de percebre el món. Crec que les persones que tenim alta sensibilitat tenim una gran responsabilitat de protegir-nos i de qüestionar-nos la forma de vida. I, per tant, tot gran poder requereix una gran responsabilitat. Cal tractar-ho com el que és: com un poder. El problema és que moltes vegades ho rebutgem. Jo també vaig viure així durant molt de temps. Per què sento tant? Per què pateixo tant quan veig l’altre patir? Per què qüestiono coses que els altres ni es plantegen? Detestava la meva profunditat. Fins que, amb l’experiència i amb el pas del temps, vaig començar a reconèixer que era un do. Requereix escollir els entorns en què em moc, les persones amb qui em relaciono, l’aliment que consumeixo. Requereix ser molt conscient de les meves necessitats energètiques per posar-me a mi primer. No com una cosa egoista, sinó com a autosobirania, perquè tinc aquesta capacitat i perquè el meu camp energètic ho requereix.
Quina és la mentida més gran que ens han explicat sobre les relacions de parella?
Que són difícils. La vida m’ha permès experimentar que he comprat la narrativa de la lluita: que les relacions són lluita, que són conflictives, que requereixen molts esforços, que requereixen sacrificis, i no és real. Si nosaltres fem primer un treball personal, per descomptat, podrem trobar la persona adequada. Perquè si nosaltres tenim ferides, atraurem el mateix per ressonància. Llavors, primer cal entendre que cada persona que es presenta a la nostra vida és perfecta per a nosaltres, perquè, per sincronicitat, és el que has atret. I aquesta persona ve a fer-te de mirall i de reflex d’allò que tu has de treballar. I, per altra banda, hem d’entendre com funciona una relació. Una relació és com una empresa, comporta seure i negociar, posar normes i límits infranquejables.
Què t’aporta a tu ajudar als altres?
Mare Teresa de Calcuta deia: “Si no vius per servir, no serveixes per viure.” Tots venim a servir en allò que naturalment hi tenim traça. Quan nosaltres oferim el que som, ho rebem multiplicat per tres. Per això, quan tu dones, l’univers t’ho torna multiplicat. I, a més, biològicament, la serotonina que el teu cos allibera quan serveixes, quan ajudes, de la manera que sigui, és inexplicable. Ara bé, com tot, sense polaritzar-nos. No puc donar tot el temps, perquè em desgasto. Donar i rebre, hem de viure en l’equilibri constant. Hi ha persones, i jo també ho he experimentat, que estan en excés de donar perquè volen generar tota l’estona aquesta serotonina que dona significat a la seva vida.
Quin últim missatge donaries a les persones que viuen un moment de desequilibri a la seva vida?
M’agradaria animar a la gent perquè sàpiguen que no importa el procés personal en què es trobin. Tots passem per moments de total desequilibri, de pèrdua d’identitat, de sentir-nos en el buit més absolut i de no voler ni tan sols aixecar-nos del llit, perquè no hi trobem un sentit. Tot passa, tot és passatger. Demana ajuda a les persones que tens al teu voltant i confia plenament que és passatger, que això ve a ensenyar-te alguna cosa. Permet-te viure aquesta experiència, permet-te el silenci, permet-te habitar el buit, permet-te no saber. Un dels grans aprenentatges de la meva vida ha estat preguntar-me: què passa si no sé què vull fer? Què passa si no sé qui soc? Què passa si no sé si fent això sortirà bé o no sortirà bé? Habitar el “no ho sé” i entendre que no passa res perquè no ho sàpigues. És perfecte no saber. Si estàs en un procés de no saber, accepta-ho i entrega-t’hi. D’alguna manera, tot s’acabarà ordenant. Confia.
