La doctora Cristina Royo s’ha convertit en una de les figures més destacades de la medicina interna i la recerca biomèdica a Andorra. Vinculada des de fa anys a l’oncologia, combina l’activitat assistencial amb l’impuls de projectes d’investigació pioners relacionats amb la microbiota, la nutrició i el càncer de mama. Formada a la Universitat Autònoma de Barcelona i especialitzada a l’Hospital de Bellvitge, defensa una medicina més humana, preventiva i personalitzada, amb el pacient sempre al centre. Inquieta, perfeccionista i profundament vocacional, també parla amb sinceritat sobre l’exigència de la professió, la maternitat, la pandèmia i la necessitat constant de continuar aprenent. En aquesta entrevista, descobrim no només la investigadora i la metgessa, sinó també la dona que hi ha darrere la bata blanca.
Vida familiar i infància
La doctora Cristina Royo és avui una figura molt reconeguda dins del sistema sanitari andorrà, però qui era aquella Cristina petita abans de la medicina, la investigació i els hospitals?
Vaig néixer a Sabadell, on vaig viure tota la meva infància i vaig cursar la primària i la secundària. Vinc d’una família treballadora, amb uns valors molt arrelats d’esforç, responsabilitat i constància, i tinc una germana més petita. Abans de la medicina i els hospitals, era una nena curiosa, activa, a qui li agradava molt llegir i fer esport, especialment el voleibol, que més endavant va acabar ocupant una part important de la meva vida.
Va créixer en un entorn tranquil o més aviat exigent?
Tinc molt bon record de la meva infància, tot i que vaig créixer en un entorn exigent. Crec que aquella exigència va marcar la meva manera de ser i em va ajudar a desenvolupar constància, responsabilitat i capacitat de treball.
A què es dedicaven els seus pares i què creu que li van transmetre sense adonar-se’n?
Tinc el record que els meus pares sempre treballaven molt: el meu pare tenia una empresa de rentadors a Sabadell, la meva mare va treballar d’administrativa i després en el sector immobiliari. Això feia que passés moltes estones amb la meva àvia, que em venia a buscar a l’escola i em cuidava. Però també recordo molt que, quan els meus pares acabaven de treballar, sempre intentaven estar presents i fer activitats amb mi.
A casa seva es parlava molt de responsabilitat, esforç i disciplina. Això es va traduir també al seu comportament escolar?
No era una cosa de la qual es parlés gaire a casa, sinó que es transmetia amb l’exemple de veure els meus pares treballar constantment. Crec que aquella manera de fer em va marcar molt. A l’escola era una nena aplicada i bastant perfeccionista, però sobretot molt xerraire. De fet, era un comentari que apareixia sovint a les notes. Sempre he tingut una personalitat curiosa, inquieta i amb moltes ganes d’entendre el que passava al meu voltant.
“La medicina del futur no serà només curar més, sinó ajudar les persones a viure millor i durant més temps”
De petita ja tenia aquest vessant de curiosa i observadora que avui encara la defineix?
Sí, de petita ja tenia una vessant molt curiosa i imaginativa. M’agradava molt escriure; recordo que escrivia relats i petites novel·les. També llegia molts llibres d’aventures, i crec que aquella curiositat per imaginar, observar i entendre les coses m’ha acompanyat sempre.
Quins són els records més feliços que conserva de la seva infància?
Tinc molt bons records dels estius i de les vacances a la platja amb els meus pares. També passàvem molt temps en una casa que teníem en un poble molt petit de Lleida, on recordo molts moments senzills i feliços. A l’hivern anàvem a esquiar a Pal, i això era una de les coses que em feia més il·lusió.
Hi ha alguna persona que marqués especialment aquella etapa de la seva vida?
Sí, especialment els meus avis. Com he comentat, vaig passar moltes estones amb ells durant la meva infància, i van ser persones molt importants per a mi.
Era d’aquelles nenes que ja sabia què volia ser de gran o la medicina va arribar més tard?
En aquell moment encara no tenia clar que volgués ser metgessa, però sí que m’atreia molt la biologia i la idea de dedicar-me a la ciència. Més endavant, aquesta inquietud científica es va transformar en la vocació per la medicina.
Hi havia algun somni infantil que no tenia res a veure amb la bata blanca?
Sí, somiava que algun dia tindria una casa a prop d’unes pistes d’esquí i molts esquís, un per a cada ocasió. L’esquí sempre ha estat una cosa que m’ha fet molt feliç.
Adolescència i estudis
Com va ser la seva adolescència?
Recordo la meva adolescència molt lligada a l’esport. En aquella època ja jugava a vòlei, i això ocupava moltes hores del meu dia a dia. Va ser una etapa sobretot d’estudiar, entrenar i compaginar-ho tot amb constància.
Era una adolescent fàcil o tenia el seu caràcter?
Crec que vaig ser una adolescent que no va portar gaires problemes, tot i que això potser li hauríem de preguntar al meu pare. Segurament tenia el meu caràcter, però en general ho recordo com una etapa força tranquil·la.
En quin moment descobreix que vol dedicar la seva vida a la medicina?
Sempre havia tingut molt interès per la ciència, especialment per la biologia, la química i la bioquímica, i tenia clar que volia fer alguna cosa relacionada amb la recerca. Un dia, un amic del meu pare, que era metge, em va suggerir que ho fes des de la medicina, perquè així podria unir la investigació amb el contacte directe amb els pacients. Aquella idea em va fer veure que la medicina podia reunir les dues coses que m’interessaven, i va ser el que em va acabar fent decidir la carrera.
Què la captivava especialment d’aquesta professió?
Em captivava entendre com funciona la biologia humana i el nostre cos, però sobretot la possibilitat d’ajudar les persones. Crec que la medicina uneix aquesta part científica, que sempre m’ha interessat molt, amb una dimensió humana molt profunda.
Va tenir algun referent mèdic o científic que l’inspirés durant aquells anys?
Durant la carrera vaig tenir molts professors i professores que em van inspirar molt. També recordo que, en aquella època, amb els companys de classe miràvem molt House i Anatomia de Grey, que d’alguna manera també alimentaven aquella fascinació pel món de la medicina.
“Andorra pot funcionar com un petit living lab per impulsar projectes innovadors en salut i recerca”
Va estudiar a la Universitat Autònoma de Barcelona. Com recorda aquella etapa universitària?
Recordo l’etapa universitària com una època molt bonica i intensa. Els primers anys els vaig viure al campus de l’Autònoma, amb molt contacte amb estudiants d’altres carreres i molta vida universitària. A partir del segon any, els estudiants de Medicina ja ens desplaçàvem als campus dels hospitals; en el meu cas, a l’Hospital Vall d’Hebron. Allà fèiem pràcticament tota la vida universitària, entre classes, pràctiques a l’hospital i moltes anècdotes compartides amb els companys.
La carrera de Medicina és extremadament exigent. Va ser d’aquelles estudiants que arribaven fàcilment a tot o va haver de sacrificar moltes hores i passar moments de dubte o esgotament?
A Medicina no et queda gaire més alternativa que sacrificar moltes hores, perquè és una carrera molt exigent i que requereix molta constància. Recordo èpoques d’exàmens molt intenses, amb assignatures interminables — fins i tot una amb més de 1.500 pàgines d’apunts — en què arribava a pensar que no me’n sortiria. Però, alhora, també guardo un record molt bonic d’aquells anys: les hores a la biblioteca, les primeres pràctiques amb pacients, el bon ambient amb els companys i tota la vida dins del campus. Tot aquell esforç em va ajudar a construir una base molt sòlida.
Recorda alguna guàrdia, examen o situació que li fes plantejar-se si realment podria suportar aquell ritme?
Quan vaig acabar la carrera i vaig començar la residència de Medicina Interna, van arribar les guàrdies de 24 hores. Recordo especialment una guàrdia a l’Hospital de Bellvitge en què hi havia tants pacients a Urgències que ja no cabien ni als passadissos i s’acumulaven fins a la porta d’entrada. No vam dormir ni un minut, va ser molt intensa, i recordo fins i tot adormir-me mentre visitava pacients. Aquell dia vaig prendre consciència real del nivell d’exigència física i emocional de la professió.
Com gestionava la pressió en aquella època?
Gestionava la pressió sobretot compartint molts moments amb els companys, fent activitats fora de l’hospital i mantenint l’esport com una part important de la meva vida. L’esport sempre ha estat la meva vàlvula d’escapament.
Durant aquells anys imaginava que acabaria desenvolupant la seva carrera a Andorra?
No, en aquell moment pensava que potser acabaria lluny de Barcelona, però mai m’hauria imaginat que desenvoluparia la meva carrera a Andorra.
“La microbiota, la nutrició i els hàbits de vida poden influir molt més del que imaginem en l’evolució del càncer”
Vida professional
Avui és una de les figures clau de la medicina interna i la investigació a Andorra. Com descriuria la seva activitat actual a algú que no la conegui?
Actualment, la meva activitat assistencial està molt vinculada a l’oncologia. Soc el vincle amb la unitat d’oncologia des de la medicina interna: porto pacients hospitalitzats, sobretot pacients oncològics i pacients oncològics complexos, i dono suport en situacions clíniques complexes o relacionades amb efectes adversos dels tractaments. A més, també faig activitat a consulta externa, especialment amb la consulta de llargs supervivents oncològics.
D’altra banda, fa anys que treballo per posar les bases d’un departament de recerca dins de l’hospital. Ja hi havia professionals i grups que feien recerca amb molt bons resultats, però el repte és fomentar-la de manera més transversal, ajudar altres equips a desenvolupar projectes i captar talent científic dins del sistema sanitari andorrà.
Té més de quinze anys de trajectòria hospitalària. Què li ha ensenyat el contacte directe amb el pacient?
M’ha ensenyat moltíssimes coses. No només aprenc dels casos clínics, sinó sobretot de les persones: a escoltar, a interpretar millor algunes situacions i a mirar la vida amb una altra perspectiva. Fa pocs dies, una pacient em va dir que el seu desig més gran era posar una cançó i ballar amb el seu marit, i això em va fer pensar molt. Em va recordar que a vegades hem de donar molt més valor a aquestes petites coses del dia a dia que semblen insignificants, però que en realitat són essencials.
Després del seu pas pel prestigiós Hospital de Bellvitge, què la porta a establir-se professionalment a Andorra?
Després del campus de Vall d’Hebron vaig fer la residència de Medicina Interna a l’Hospital de Bellvitge, una etapa que recordo com una experiència professional extraordinària i que ha marcat molt la metgessa que soc avui. Allà també vaig fer la meva tesi doctoral sobre infeccions complicades en pacients oncològics, amb l’equip de la Dra. Carlota Gudiol i el Dr. Jordi Carratalà.
En aquell moment encara no tenia gaire clar quin camí seguir: si continuar a l’ICO, l’Institut Català d’Oncologia, o potser marxar a l’estranger a fer un postdoc. El que en absolut m’imaginava era que acabaria a Andorra. Però finalment vaig arribar-hi per amor.
Què va trobar al Principat que la va fer establir definitivament?
Andorra ja formava part de la meva vida, perquè de petita hi venia sovint, però quan m’hi vaig instal·lar hi vaig trobar moltes coses que em van fer quedar: la qualitat de vida, l’esquí, la muntanya i, sobretot, el projecte de vida amb la meva parella. Professionalment, també va ser una etapa molt important, perquè a Medicina Interna vaig trobar professionals dels quals vaig aprendre moltíssim. Sovint dic que, d’alguna manera, vaig fer una segona residència amb el Dr. La Torre i el Dr. Guillem de Celis.
És difícil compaginar la medicina assistencial amb la investigació científica?
Moltíssim. L’activitat assistencial és molt exigent i consumeix moltes hores, i sovint no es veu tota la feina que hi ha darrere: estudiar els casos, parlar amb les famílies, preparar decisions i acompanyar situacions complexes. Però la recerca també és una activitat molt exigent: requereix moltes hores de feina, reunions, coordinació, revisió de dades, redacció de projectes i una constància que moltes vegades no es veu des de fora.
Tot i aquesta dificultat, crec que l’activitat assistencial és indispensable per fer bona recerca. Estar a prop del pacient fa que la recerca no quedi allunyada en un marc només teòric, sinó que parteixi de preguntes clíniques reals, rellevants i que importen. Al final, l’objectiu de la recerca hauria de ser precisament aquest: millorar la qualitat assistencial i aportar valor real al pacient.
Creu que la medicina del futur passarà inevitablement per la personalització dels tractaments?
Sí, sens dubte. La medicina personalitzada no és només el futur immediat, sinó que ja és el present. Cada vegada tenim més evidència que adaptar els tractaments a cada pacient dona millors resultats. En oncologia, per exemple, no hem de mirar només el tumor, sinó també la persona en global: la seva genètica, l’entorn, l’alimentació, la microbiota i tot allò que pot influir en la seva evolució.
“Durant la COVID vaig entendre fins a quin punt som vulnerables i com tot pot canviar d’un dia per l’altre”
Com ha evolucionat la seva manera d’entendre la salut al llarg dels anys?
Crec que ha evolucionat molt: al principi tens una visió més teòrica i fins i tot més romàntica de la medicina, molt centrada en el coneixement i en entendre la malaltia. Amb els anys, i sobretot amb la pràctica clínica, aprens a integrar millor tot aquest coneixement i a posar realment el pacient al centre. Ara entenc la salut d’una manera molt més global, donant molta importància no només al tractament, sinó també a la prevenció, al benestar i a la qualitat de vida.
Durant la pandèmia va formar part activa del Comitè Científic de la COVID-19 i del cribratge massiu poblacional. Com va viure aquells mesos tan intensos?
Recordo aquells mesos amb moltíssima intensitat, moltes hores de feina i una sensació constant de ser davant d’una situació excepcional. A l’hospital vèiem molts pacients amb una afectació molt similar, i passàvem hores i hores visitant i intentant entendre una malaltia que encara coneixíem poc. Després, en arribar a casa, la COVID continuava present: continuàvem estudiant, pensant estratègies i preparant el cribratge poblacional. També van ser dies de moltes reunions amb professionals i científics, debatent quines podien ser les millors decisions per prevenir i fer front a la malaltia.
Hi va haver moments de por o de desgast emocional?
Sí, hi va haver molts moments de desgast emocional, fins i tot de sentir que no podia més. Recordo dies de passar visita completament extenuada, amb una càrrega física i emocional molt gran. A més, just en aquell moment la meva mare es va posar malalta a Sabadell i jo no podia estar al seu costat tant com hauria volgut. Personalment, van ser uns mesos molt durs.
Creu que aquella experiència va canviar la seva manera de veure la vida? Què va aprendre humanament d’aquella crisi sanitària?
No sé si diria que em va canviar la vida, però sí la manera de veure moltes coses. Em va fer molt conscient de la vulnerabilitat i de com tot pot canviar d’un dia per l’altre. Mai hauria imaginat viure un confinament ni veure l’hospital tan desbordat, amb aquest nivell d’extenuació professional i humana.
Al mateix temps, també vaig aprendre molt sobre la capacitat de resposta i d’ajuda de les persones en moments límit. A l’hospital, tothom va remar en la mateixa direcció —professionals, científics i equips de suport— intentant donar resposta a una situació que ens superava a tots.
També lidera programes vinculats als supervivents oncològics. Què li han ensenyat aquests pacients sobre la vida?
Estic especialment orgullosa d’aquest projecte, que va néixer el 2023 i que ha estat pioner a Andorra. L’objectiu és acompanyar els pacients després d’un càncer amb una mirada més integral, no només centrada en detectar possibles recidives, sinó també en prevenir, cuidar la qualitat de vida i abordar les seqüeles del tractament.
Sovint aquesta etapa queda fragmentada entre diferents especialistes, i molts efectes secundaris poden passar desapercebuts o no tenir una resposta clara. Des de la consulta de llarg supervivents intentem precisament donar resposta a tot això, amb un seguiment més global i centrat en les necessitats reals del pacient.
Treballa en estudis relacionats amb microbiota, nutrició i càncer de mama. Creu que encara subestimem molt la importància de l’alimentació?
A part del meu doctorat en malalties infeccioses, fa relativament poc vaig cursar un màster en microbiota a la Universitat de la Sorbonne, a París. Allà va créixer molt el meu interès per aquest camp i vaig entendre fins a quin punt la dieta pot ser important, perquè és un modificador directe de la microbiota. Precisament d’aquí neix una nova línia de recerca en oncologia relacionada amb la microbiota, la nutrició i el càncer.
Com neix el projecte MeDiBREAST i què espera demostrar amb aquesta investigació?
El projecte MeDiBREAST neix gràcies a l’aportació de l’Associació de Dones d’Andorra —ADA—, a través de la Cursa de la Dona. Aquest finançament ens ha permès posar en marxa un estudi que vol analitzar si una dieta mediterrània estricta i supervisada per una nutricionista pot modificar la microbiota intestinal. L’objectiu final és veure si aquests canvis poden contribuir a una millor resposta al tractament oncològic.
És emocionant veure que investigacions fetes a Andorra poden tenir impacte internacional?
Sí, molt. De moment hem presentat alguns treballs en congressos internacionals que han tingut molt bona resposta, i m’emociona veure que podem situar Andorra en el mapa de la recerca. Crec que impulsar projectes científics des del país també pot ajudar a atraure persones amb talent, retenir el talent que ja tenim i generar un entorn més estimulant dins del sistema sanitari.
Al final, la recerca no hauria de quedar-se només en publicar o presentar resultats, sinó que hauria de servir per millorar l’assistència i aportar més valor als pacients.
“Compaginar medicina, recerca i maternitat implica fer equilibris constants i aprendre a prioritzar”
Publicar en revistes com The Lancet representa una pressió afegida o una gran satisfacció personal?
Publicar en revistes d’aquest nivell implica una exigència molt alta. Normalment, són estudis grans, amb molt rigor metodològic, molts recursos i també un suport institucional que ho faci possible. Per arribar a aquest tipus de publicacions cal temps, equips, estructura i finançament; per això és tan important apostar de manera decidida per la recerca.
L’impacte científic d’una publicació en una revista com The Lancet és molt més alt, perquè són revistes que poden influir realment en la medicina: poden fer canviar protocols, orientar decisions clíniques i obrir noves línies de treball. Per això, quan s’aconsegueix, la satisfacció és enorme, perquè saps que aquell treball pot tenir una repercussió real.
Quina és la part més dura de la seva professió?
Per mi, la part més dura és quan has posat tot l’esforç, el coneixement i l’acompanyament possible per ajudar una persona, però així i tot l’evolució no és la que voldries. Són moments que et confronten amb els límits de la medicina i amb la fragilitat de la vida. També t’ensenyen que, fins i tot quan no podem canviar el final d’un procés, sí que podem cuidar molt la manera com acompanyem el pacient i la seva família.
I la més gratificant?
Una de les coses més gratificants és trobar-te, anys després, amb un pacient que encara et recorda i et diu que el vas ajudar o que, d’alguna manera, li vas canviar la vida. Aquests moments donen molt sentit a tot l’esforç i et recorden per què vas escollir aquesta professió.
Li hauria agradat dedicar-se a alguna altra branca de la medicina o sempre va tenir clar el camí de la medicina interna?
Sempre m’ha agradat molt la medicina interna perquè té una part molt bonica: integrar coneixements de diferents especialitats i mirar el pacient d’una manera molt transversal i global. Crec que aquesta visió encaixa molt amb la meva manera d’entendre la medicina. Tot i això, crec que també hauria sigut molt feliç en altres especialitats, com per exemple oncologia.
Encara conserva la mateixa vocació del primer dia?
Sí, tinc la vocació com el primer dia. M’aixeco al matí contenta per anar a treballar, i crec que això és una de les millors maneres de saber que estàs fent allò que realment t’agrada.
Com imagina la medicina d’aquí a vint anys?
Crec que estem entrant en una nova era de la medicina. La intel·ligència artificial i l’automatització ens ajudaran a millorar molt el diagnòstic i, per tant, també a dissenyar tractaments més precisos i més efectius. Això farà que cada vegada hi hagi més pacients que superin malalties complexes i que visquin més anys després d’un diagnòstic.
Per això crec que la medicina evolucionarà molt cap a la prevenció, la longevitat i el seguiment a llarg termini. A banda dels tractaments personalitzats, cada vegada donarem més importància a tot allò que envolta el pacient: els hàbits de vida, l’alimentació, el son, l’activitat física, el benestar emocional i la qualitat de vida. Al final, no es tractarà només de curar més, sinó també d’ajudar les persones a viure millor i durant més temps.
“Els llargs supervivents oncològics ens estan ensenyant una nova manera d’entendre la medicina i la prevenció”
RECERCA I INVESTIGACIÓ
Fer recerca des d’un país petit com Andorra té més limitacions o més oportunitats?
Quan vaig arribar a Andorra, pensava que fer recerca des d’un país petit podia ser una limitació, perquè no tenim el volum ni les estructures dels grans centres de referència.
Però amb els anys he vist que també pot ser una gran oportunitat. Andorra té una proximitat molt especial entre professionals, institucions i pacients, i això permet fer projectes molt connectats amb la vida real de les persones.
En aquest sentit, crec que Andorra pot funcionar com un petit living lab, un espai on observar, provar i desenvolupar idees en salut amb una mirada molt poblacional i propera.
Per tant, hi ha limitacions, sí, però també molts ingredients per construir una recepta d’èxit.
En un país petit, què és el més complicat i què és el més bonic d’intentar impulsar projectes científics?
El més complicat és començar quan encara no hi ha una tradició de recerca tan consolidada ni una infraestructura específica per fer recerca en salut. Encara estem construint espais, circuits, suport metodològic i temps dedicat a la recerca.
Un dels grans reptes és precisament el finançament. La recerca necessita recursos, i en un país petit has de competir amb moltes altres prioritats i àmbits del país. A més, no sempre tenim accés a les mateixes convocatòries o beques europees que altres centres de fora, i això fa que tirar endavant alguns projectes sigui més difícil.
Però la part bonica és que, quan una idea és bona i connecta amb una necessitat real, pot arribar molt lluny. En un país petit, les coses poden tenir molta visibilitat i generar complicitats molt ràpidament. També he conegut gent molt potent aquí, capaç de fer que idees que inicialment semblaven difícils acabin convertint-se en projectes reals. Tinc la sort, a més, de comptar amb un equip que m’ajuda molt i fa possible que moltes d’aquestes idees puguin avançar.
Darrere d’una investigadora també hi ha una dona que observa, es fa preguntes i vol entendre. Què és el que més la mou a continuar investigant?
La veritat és que sobretot em mou poder respondre preguntes que ajudin a millorar la vida dels pacients. Per a mi, la recerca té sentit quan neix d’una necessitat real i quan pot acabar aportant alguna cosa útil a la pràctica clínica.
Què ens ensenyen els llargs supervivents de càncer sobre la medicina del futur?
El que he après amb la consulta de llarg supervivent és que la malaltia no es pot mirar només des d’un sol punt de vista, sinó que hi ha molts prismes que poden condicionar i afectar la seva evolució.
També he après que la prevenció és clau per estar millor durant més anys. Crec que el futur de la medicina està molt lligat a emmalaltir menys i, quan ho fem, poder tractar de manera més personalitzada i més adaptada a cada pacient.
Quan parla de microbiota, alimentació i càncer, sembla que la medicina també mira cada vegada més cap a la vida quotidiana. Creu que allò que fem cada dia pot influir realment en la nostra salut?
Crec que la fisiologia humana és molt sàvia i que moltes de les coses que fem de manera quotidiana, o fins i tot tradicionalment, tenen un sentit.
La microbiota és un tema que m’interessa especialment perquè connecta l’acció dels bacteris amb moltes funcions del cos. I la dieta, per la seva banda, alimenta aquests bacteris i pot influir en aquest equilibri.
Crec que tot està molt connectat, i em sembla un camp molt important pel que pot arribar a aportar en el món del càncer.
Com neix MeDiBREAST i per què és important estudiar la relació entre microbiota, dieta i càncer de mama?
MeDiBREAST és un estudi impulsat des del SAAS, amb el suport de l’Associació de Dones d’Andorra a través de la Cursa de la Dona, i amb la col·laboració de l’Hospital Clínic de Barcelona en una part concreta de l’anàlisi.
L’objectiu és estudiar la relació entre la dieta, la microbiota i el càncer de mama. En concret, volem veure si una dieta mediterrània ben pautada pot modificar els bacteris que tenim a l’intestí i si aquests canvis poden influir en com el cos respon al tractament del càncer.
Em sembla un projecte molt interessant i pioner en aquesta àrea en l’àmbit internacional, i crec que pot tenir una certa rellevància perquè estudia una línia molt actual i amb molt potencial en oncologia.
Quina pregunta científica li agradaria poder respondre en els pròxims anys?
M’agradaria poder respondre preguntes que tinguin un impacte real en la vida dels pacients, especialment en malalties que poden treure anys de vida o condicionar-la molt.
Al final, la recerca hauria de servir per trobar respostes que ajudin a curar més, però també a viure millor. A vegades no podem canviar-ho tot, però sí que podem intentar que els pacients tinguin més temps, més qualitat de vida i més eines per afrontar la malaltia.
“La recerca només té sentit quan acaba aportant valor real i millorant la vida dels pacients”
Vida en parella i família
Està casada amb Joel López, una figura també molt vinculada al món de la salut i la investigació. Com us vau conèixer?
Ens vam conèixer a Ordino, un cap de setmana que jo venia a esquiar a Andorra. Uns amics em van convidar a casa del Joel, i aquell primer contacte va acabar canviant completament els meus plans.
Amb el temps, què és el que ha fet que la seva relació amb el Joel vagi molt més enllà d’una connexió professional o intel·lectual?
Amb el temps vam veure que compartíem molt més que una connexió professional: l’esport, les ganes de viure, de viatjar i de créixer junts. A casa parlem molt de medicina, ciència i investigació, perquè forma part de la nostra manera de compartir inquietuds i entendre la vida.
Crec que també és important admirar la persona que tens al costat, ajudar-se mútuament i fer equip. Som diferents en moltes coses, però precisament això fa que ens complementem molt bé.
És fàcil conviure amb una persona que comparteix un nivell d’exigència professional tan alt com el seu?
Moltes vegades no és fàcil, perquè no es tracta només de conviure amb una persona molt exigent professionalment, sinó amb algú amb una ment molt brillant, inquieta i sempre en moviment. Això pot ser apassionant, però també intens en el dia a dia. Crec que la clau és entendre aquesta manera de ser, respectar els espais de cadascú i aprendre a equilibrar l’admiració amb la vida quotidiana.
Durant la pandèmia, tots dos vau viure la crisi sanitària des de primera línia, cadascú des del seu àmbit. Com recorda aquella etapa dins de casa vostra i que va representar per a la vostra relació?
Recordo aquella etapa com molt intensa també dins de casa. Jo arribava exhausta de l’hospital després de moltes hores de feina, i el Joel necessitava compartir i contrastar tot el que havia llegit o pensat sobre la pandèmia. La COVID ocupava absolutament tots els espais, també els personals, i era molt difícil desconnectar emocionalment del que estava passant.
Al mateix temps, crec que ens va unir moltíssim com a parella. Aquell període també va coincidir amb la malaltia de la meva mare, i el Joel em va ajudar molt en moments especialment difícils. Va ser una etapa dura, però també de fer molt equip.
Què és el que més valora del Joel com a company de vida?
El que més valoro del Joel és que mai em diu que no i que sempre m’acompanya en tot, encara que a vegades siguin idees o projectes que semblin la bogeria més gran del món.
També és mare d’una nena petita. La maternitat li ha canviat la manera d’entendre la salut i la vida?
Definitivament, sí. Crec que és el que més m’ha canviat la vida. Jo no tenia un desig de maternitat especialment desenvolupat, però tenir la meva filla ha estat la cosa més increïble que m’ha passat i una de les que em fa sentir més orgullosa. Em fa gaudir moltíssim del dia a dia i, segurament, és l’única cosa que realment em permet desconnectar.
Com es viu la maternitat quan es treballa en una professió tan absorbent i exigent? Ha sentit també aquella culpa silenciosa que moltes mares professionals expliquen quan intenten arribar a tot?
Es viu fent molts equilibris. Entre les guàrdies, la recerca i la maternitat, sovint hem de fer malabars per arribar a tot, i les hores de son de la nena s’han convertit en temps d’or.
També és inevitable sentir, a vegades, aquesta culpa silenciosa de no arribar a tot. Conciliar una professió tan exigent amb la maternitat no és fàcil, sobretot perquè els nens creixen molt de pressa i el temps compartit pren encara més valor.
Què intenta transmetre a la seva filla des de ben petita?
Intento transmetre-li que sempre em tindrà al seu costat per tot allò que necessiti. Que tingui amor, seguretat i espai per créixer, desenvolupar-se i trobar el seu propi camí.
Li agradaria que en el futur seguís un camí relacionat amb la salut i la ciència o prefereix que trobi la seva pròpia vocació sense pressions?
Prefereixo que sigui feliç fent allò que vulgui fer. La manera com va arribar al món la meva filla em va fer canviar moltes idees, i crec que posar expectatives massa altes sobre els fills pot fer-ho tot més complicat. El més important és acompanyar-los, guiar-los i donar-los espai perquè trobin el seu propi camí. M’agradaria que se sentís lliure per descobrir què la fa feliç, sense pressions.
Quin tipus de mare diria que és?
Encara fa pocs anys que soc mare i la meva filla és molt petita, però diria que soc una mare divertida i molt carinyosa. Intento donar-li molt amor i oferir-li sempre el millor de mi. Tot i això, la maternitat també et posa davant del teu propi cansament i de les teves limitacions, i hi ha moments en què no sempre surt la millor versió d’una mateixa.
Quan imagina el futur de la seva filla, què és el que més desitja per a ella?
Que sigui feliç. Al final, és el més important: que trobi el seu camí, se senti estimada i pugui viure una vida plena i lliure.
La maternitat també l’ha fet més vulnerable emocionalment davant del sofriment dels pacients?
Sí, la veritat és que crec que la maternitat també ha canviat una mica la meva manera de tractar els pacients. Potser ara em surt un vessant més maternal, més protector o més sensible, que abans no tenia tan present.
Després de tot el que ha viscut aquests darrers anys, què és el més important que ha après sobre la família i el temps compartit?
He après que la família és fer equip i remar junts. No tots els moments són fàcils; a vegades venen etapes molt dures en què cal recalcular la ruta, canviar de direcció, retrobar-se i tornar a remar. Però també és important, mentre fas tot això, intentar gaudir del camí.
“Més enllà de la medicina, m’agradaria que em recordessin com una persona propera i accessible”
Àmbit personal
Com es definiria com a persona més enllà del currículum i dels càrrecs?
Crec que soc una persona divertida i molt pendent de la gent que tinc al voltant. Em preocupo molt per com estan les persones que estimo i, segurament, una de les meves grans preocupacions és que tothom estigui bé. Més enllà de la feina, crec que soc algú que intenta cuidar i estar present per als altres… i no sé què més dir-te.
Quina és la seva millor virtut?
Que no sé dir que no: sempre intento ajudar i estar disponible quan algú em necessita.
I algun defecte que pugui confessar?
També que no sé dir que no: a vegades això fa que assumeixi massa coses i em costi posar límits.
És molt perfeccionista i exigent amb vostè mateixa?
Crec que ha quedat força clar durant tota l’entrevista que soc molt perfeccionista. I sí, també soc molt exigent amb mi mateixa, probablement més que amb els altres. Imagineu-vos estar a dins meu.
Sap parar o li costa baixar el ritme?
Hi ha moments en què em costa molt parar i baixar el ritme. Per exemple, ara mateix porto dos mesos de molta intensitat i em costa desconnectar; és com si estigués pujada en un tren d’alta velocitat. En canvi, quan estic en etapes més tranquil·les, em resulta més fàcil parar, desconnectar i fer altres coses.
En les seves intervencions públiques parla sovint de créixer, evolucionar i no acomodar-se. Té por a quedar-se estancada?
Sí, de fet és una de les meves grans pors. Quan vaig venir a Andorra, una de les coses que em preocupava era si podria continuar creixent professionalment en un entorn més petit. Per això intento no tancar-me portes: si en algun moment sento que no puc avançar o seguir evolucionant com voldria, no tindria por d’explorar altres opcions.
Què la motiva a continuar investigant i aprenent constantment?
Em motiva aprendre, però sobretot poder contribuir a fer millor la vida de les persones. Al final, investigar i continuar formant-me té sentit si això acaba aportant valor real als pacients.
Creu que avui la societat viu massa desconnectada del benestar real? La medicina també l’ha ajudat a entendre millor la fragilitat humana i la importància de la salut emocional?
Crec que estem en un moment de canvi. Cada vegada més persones prenen consciència de la importància del benestar, no només físic, sinó també mental i social. Veig un interès creixent per cuidar-se millor i per entendre la salut d’una manera més global.
Després de veure tant sofriment, canvia la manera d’afrontar els problemes quotidians?
Sí, moltes vegades sí. Hi ha pacients i situacions complexes que et fan mirar els problemes quotidians amb una altra perspectiva. Et recorden que cal donar valor a les petites coses del dia a dia, perquè hi ha persones que, en determinats moments, ja no les poden tenir.
Inquietuds i hobbies
Quan no porta bata blanca, què li agrada fer per desconnectar?
L’esport és una de les meves grans vàlvules d’escapament. M’agrada molt la muntanya, esquiar, anar amb bicicleta i, en general, qualsevol activitat que em permeti moure’m i desconnectar. L’esport m’ajuda molt a buidar el cap i recuperar energía, però també soc molt de música. A casa, al cotxe, mentre faig coses… Sempre hi ha alguna cançó sonant.
És capaç de trobar moments només per a vostè?
La veritat és que cada vegada és més difícil, però intento trobar-los. Normalment, m’aixeco molt d’hora al matí i, abans que comenci tota la voràgine del dia, intento reservar-me una estona per a mi al gimnàs. És una manera de començar el dia amb una mica d’espai propi abans de tot l’estrès.
Practica amb assiduïtat algun esport o activitat que l’ajudi a mantenir l’equilibri mental?
Practico esport des que tinc ús de raó. Com he comentat, vaig estar vinculada al voleibol d’alt rendiment i a la selecció, una etapa amb moltes hores d’entrenament i competició. Des de llavors he continuat fent esport sempre, amb més o menys intensitat, i segons el moment vital.
M’agraden molt els esports a l’aire lliure: l’esquí és probablement un dels que més m’apassiona, però també gaudeixo molt de la muntanya i d’anar amb bicicleta.
La nutrició saludable forma part també del seu estil de vida personal?
Sí, des de fa molts anys tinc molt interès per la nutrició i la veritat és que a casa intentem menjar molt bé. Crec que l’alimentació és una part important de la salut i també una manera de cuidar-nos en el dia a dia.
Què opina de la relació actual entre societat i alimentació?
És una relació molt complexa. D’una banda, veiem molts problemes derivats d’una mala alimentació, com l’obesitat i altres problemes de salut, i també situacions més delicades com els trastorns de conducta alimentària. Però, alhora, també hi ha una part positiva: cada vegada hi ha més interès pel benestar, per cuidar-se i per entendre que menjar bé forma part d’una vida més saludable.
És més de mar o de muntanya?
De les dues. M’agrada molt la muntanya, especialment per l’esquí, l’esport i la sensació de llibertat, però també m’agrada molt el mar, nedar i navegar.
Quin tipus de plans la fan realment feliç?
Viatjar, amb majúscules. És un dels plans que més gaudeixo: descobrir llocs nous, compartir experiències, viure moments diferents i conèixer altres maneres de veure el món.
Hi ha algun lloc al món que l’hagi marcat especialment?
L’Índia. Hi vaig viatjar per primera vegada amb 25 anys i, des de llavors, hi he tornat moltes vegades. És un lloc al qual sempre m’agrada tornar i que d’alguna manera m’ha marcat molt.
Es penedeix d’alguna decisió presa al llarg de la seva vida?
Probablement me n’he penedit d’algunes, com tothom, però ara mateix no recordo cap decisió que sigui realment transcendental.
Si pogués tornar enrere, faria alguna cosa diferent?
Sí, intentaria aprofitar més el moment en cada instant. A vegades vas tan de pressa, tan centrada en arribar a tot, que costa aturar-se i ser conscient del que vius.
Quina és la seva gran por?
Potser està molt lligada amb això: no aprofitar prou el temps o no poder fer totes les coses que vull fer. Tinc moltes inquietuds i moltes ganes de fer coses, i potser la meva gran por és sentir que el temps no arriba per a tot.
Creu en el destí o pensa que tot depèn de les decisions que prenem?
Probablement crec una mica en les dues coses. Evidentment, moltes coses depenen de les decisions que prenem, dels camins que triem i de com actuem. Però també m’agrada pensar que hi ha alguna cosa una mica més màgica, potser ja escrita d’alguna manera, que ens porta cap a certs llocs o persones.
Després de tot el que ha viscut professionalment, què és el més important a la vida?
Estar en el lloc on vols estar i ser feliç.
Quins objectius personals i professionals li queden encara per complir?
Em queden molts objectius personals i professionals, però potser un dels principals és poder fer algun treball rellevant que aporti valor a la comunitat científica i, alhora, a la vida dels pacients. També m’agradaria continuar creixent com a persona i com a professional, i aportar el meu granet de sorra allà on pugui. En l’àmbit personal, un dels grans objectius és tenir temps de qualitat per estar amb la meva filla i fer coses juntes.
I finalment… què li agradaria que la gent recordés de la doctora Cristina Royo més enllà de la medicina?
M’agradaria que em recordessin com una persona propera i accessible. Algú a qui es pot acudir quan tens un problema, quan necessites ajuda o simplement quan vols compartir espais i temps. Més enllà de la medicina, crec que això és el més important: haver estat present per a les persones.
