Cava Benito celebra aquest 2026 el seu 70è aniversari convertida en una de les botigues de referència d’Andorra en el món dels destil·lats prèmium. El negoci familiar, que ja suma quatre generacions, ha sabut evolucionar des dels orígens vinculats al vi a granel fins a especialitzar-se en whiskies i licors d’alta gamma. Ara, mentre la quarta generació continua al capdavant del projecte, la cinquena ja comença a treure el cap en una història marcada per la tradició, la passió pel producte i el tracte personalitzat.
Entrevista: Josep Segura i Sandra Lara • Fotos: Noelia Farias
Setanta anys després dels inicis de Cava Benito, què significa per a vosaltres veure com el negoci continua viu i en mans de la família?
La satisfacció més gran és veure que el negoci ja ha passat per quatre generacions i que som a les portes de la cinquena. Veig que tothom hi té interès, i això és molt important, perquè sovint passa que allò que van començar els teus antecessors, i que s’ha continuat amb esforç i moltes ganes —perquè, no ens enganyem, tot ha costat molt—, arriba un moment que no té continuïtat. Llavors és quan t’has de plantejar plegar, traspassar o tancar el negoci. Però, en el meu cas, és una gran satisfacció veure que el fill ha continuat el projecte i, fins i tot, l’ha millorat. No només l’ha mantingut, sinó que li ha donat encara més força i més obertura. Això ho trobo fantàstic. I ara, a més, em fa molta il·lusió veure que el petit també comença a treure el cap per aquí i que li desperta interès. O sigui que potser ja estem parlant de la cinquena generació.
Quan penseu en el fundador, Benet Lluelles i Nadal, quin record o valors creieu que continuen més presents avui dins de Cava Benito?
Jo crec que, tal com ell va començar, em va transmetre uns valors molt clars: que res no cau del cel, que t’ho has de guanyar i que has de tirar endavant amb esforç. Això tampoc vol dir viure com un esclau, sinó saber gaudir de la vida, però sense estirar mai més el braç que la màniga. Això sí que em va quedar molt clar.
“La satisfacció més gran és veure que el negoci ja ha passat per quatre generacions i que som a les portes de la cinquena”
Quins records conserveu dels inicis de Cava Benito i de com es treballava als anys cinquanta?
Jo vaig tenir la sort de casar-me amb la Maribel i, arran d’això, el padrí em va explicar tot el que havia fet i el que estava fent. Em va agafar molta confiança i, sincerament, d’ell vaig aprendre tots els orígens del negoci, com el va crear, per què ho va fer i què era el que li agradava. Ell, d’ofici, era boter, i això ja formava part de la seva essència. Tot el món de les begudes i dels vins li venia d’aquí. Al principi va començar treballant amb vins a granel: els vins arribaven en botes i ell els traspassava a les seves pròpies botes, que havia fet al soterrani mateix de la botiga. Després, els clients compraven el vi a granel amb ampolles, garrafes i altres recipients. Sobretot es venien vins generosos, com ara Porto, Màlaga, Moscatell o ‘Finos’. També hi havia vi de taula, però de cara als clients francesos es venien especialment aquests vins més generosos. En canvi, aquí al país, el que més es consumia era el vi de taula del dia a dia, per als dinars i sopars de casa.
La desaparició de moltes de les cases de vins amb què treballava el padrí va ser el que us va fer buscar un nou camí per a Cava Benito?
La part que em va tocar a mi va ser diferent. El padrí, evidentment, havia creat la base del negoci. Treballava amb les seves cases de vins a granel i, no és per dir-ho, però eren cases molt bones. Algunes encara existeixen avui dia, d’altres ja no. Per exemple, la casa Muller, de Tarragona, encara existeix i continua fent vi de missa. De fet, nosaltres encara en tenim de la casa Muller. També hi havia totes les cases d’Andalusia on ell comprava el vi: al Puerto de Santa María, al costat de Jerez, o a La Palma del Condado, a Huelva, on hi havia una casa molt important. Però aquestes cases ja han desaparegut. També hi havia una altra casa de vins que es deia Carmelo Madrid, a Ciudad Real. Vam anar-hi per intentar localitzar-la i tampoc existia. Realment, el problema és que gairebé totes aquelles primeres cases van desaparèixer. I aquí és on jo vaig pensar que, en comptes de continuar fent el mateix que feia tothom, potser havíem d’anar a buscar alguna cosa diferent.
“Pràcticament, treballem tots els destil·lats, però sempre buscant petites cases i produccions reduïdes”
Com va néixer l’aposta per especialitzar-se en el món del whisky?
A mi, particularment, sempre m’havia interessat molt el món del whisky, sobretot arran de la primera visita que vaig fer a Escòcia. Vaig descobrir un univers molt interessant i, a més, Escòcia em va agradar moltíssim com a país. Llavors vaig pensar: “Per què no apostem per especialitzar-nos en whisky?” Així vaig començar, canviant una mica el camí que havien seguit els meus antecessors: el padrí, la Mònica —la seva filla— i el meu sogre, Josep Riberaigua. Juntament amb la meva dona, la Maribel, vam decidir tirar endavant aquesta idea. La meva sogra, la Mònica, estava una mica preocupada perquè era un canvi important. Deia: “Ui, a veure què passarà, perquè això és molt radical.” Però nosaltres ho vèiem d’una altra manera: no era trencar amb els orígens, sinó tornar-hi, recuperant aquell esperit inicial del padrí. Vam començar introduint una selecció de whiskies, però mantenint encara el bar-restaurant i la residència. Era una mena de barreja, amb un petit racó dedicat al whisky, per veure com funcionava. I la resposta va ser bona. La gent s’hi interessava, preguntava, comentava… i vam veure que allò tenia recorregut. També s’ha de pensar que ja feia vint-i-cinc anys que portàvem el bar-restaurant. La restauració és una feina molt dura, de moltes hores, i estàs sempre molt condicionat pel ritme i les necessitats del client. Va arribar un moment que vam pensar que potser ja havíem fet tot el que podíem fer en aquest àmbit.
Com ha evolucionat la botiga fins a convertir-se en un referent en destil·lats?
A partir d’aquell moment vam decidir apostar-hi de veritat i fer el canvi definitiu, una botiga especialitzada en whisky. Però aviat vaig veure que no podia ser només whisky. Venia un client, trobava el whisky que buscava, però després preguntava si també teníem conyac o armanyac. I si no ho teníem, havíem d’enviar-lo a una altra botiga. Llavors vaig entendre que calia oferir el més important de cada categoria. No tot, però sí una bona selecció: conyacs, armanyacs, vins —que ja en teníem— i també altres destil·lats que aquí encara no eren tan coneguts, però que a fora ja començaven a tenir força, com el tequila o el mescal. A poc a poc vam anar ampliant l’oferta i és per això que avui tenim tantes referències. Pràcticament, treballem tots els destil·lats, però sempre buscant petites cases i produccions reduïdes, amb qualitat i personalitat pròpia. La nostra aposta no era anar a buscar el producte més barat o el mateix que pots trobar en qualsevol supermercat, sinó oferir alguna cosa diferent. I aquesta aposta, al final, ha donat resultat.
“El futur em fa por, perquè tot està canviant d’una manera molt radical i molt ràpida”
Com va ser la invitació al centenari de la destil·leria Benromach?
Vam ser invitats per la destil·leria Benromach, de la casa Gordon & MacPhail. I va ser amb motiu del centenari de la destil·leria Benromach, que havia estat uns anys parada, però la firma Gordon & MacPhail la va agafar i la va tornar a posar en marxa. Per celebrar el centenari, van convidar la Casa Reial britànica, i la Casa Reial va enviar-hi el príncep de Gal·les, que avui és Carles III, rei d’Anglaterra. A nosaltres ens van convidar com a distribuïdors de la marca. Dins de la festa que van fer per celebrar-ho, van muntar una carpa molt gran dins la destil·leria. Hi havia tota la zona de protocol, és a dir, tot el que estava previst oficialment, i nosaltres estàvem en un costat, en una altra taula. Estàvem al cas de tot, però no participàvem directament en el protocol; no hi estàvem inclosos. Llavors va arribar el príncep de Gal·les, amb totes les cerimònies i totes les autoritats. Es van fer les presentacions, els brindis i els parlaments. I el príncep Charles, de tant en tant, mirava cap a nosaltres i devia pensar què fèiem allà, en aquell racó. Érem una quinzena de persones, més o menys.
Com va ser el moment en què el príncep Charles es va acostar a vosaltres?
Quan es van acabar tots els actes oficials i els brindis, va deixar la copa de xampany i va venir cap a nosaltres. A la taula teníem moltes ampolles de whisky i anàvem tastant i picant alguna cosa. Va arribar i ens va dir: —Què hi feu vosaltres aquí? I nosaltres li vam respondre: — Fem el mateix que vostè: celebrar el centenari de la destil·leria. Ens va preguntar: I què sou? I li vam explicar que érem distribuïdors de la marca. De seguida es va interessar per nosaltres, preguntant d’on érem i què fèiem. Jo estava allà amb la Maribel, la meva dona, i el príncep Charles li va preguntar: —I tu, què prens? Ella li va dir: —Aquest Benromach de 17 anys. Encara me’n recordo perquè era una edició especial que havien fet per a la celebració. I ell va respondre: —Ah, doncs jo també en vull. De seguida li’n vam servir una copa. Ens va preguntar d’on érem i li vam dir que d’Andorra. I, quan va veure com xampurrejava l’anglès, immediatament es va posar a parlar-nos en francès. Això va ser un detall molt curiós per part seva. I, evidentment, parlava un francès perfecte. Li vam explicar que érem d’Andorra i ell va dir que coneixia el país, tot i que no hi havia estat gaire. També va comentar que sabia que molts compatriotes seus vivien el seu retir a Andorra. Fins i tot va mencionar una parròquia concreta, tot i que no li sortia el nom. Llavors li vam dir: —La Massana. Vam pensar: “Ostres, aquest senyor està superinformat.” I això que nosaltres, torno a repetir, no estàvem dins del protocol oficial. Ell no tenia cap necessitat de saber res de nosaltres; simplement va venir a preguntar.
“El gran canvi va arribar l’any 2000, quan vam apostar definitivament pel whisky”
Què és el que més us va sorprendre del tracte del príncep Charles?
Va estar força estona parlant amb nosaltres. I recordo que, al principi, li vam dir que ens perdonés perquè no sabíem ben bé com ens havíem d’adreçar a ell, sent el príncep de Gal·les. I ell ens va dir: No, no, vosaltres ja heu passat aquest pas. Soc jo qui ha vingut a veure-us, no vosaltres a mi. Quan ens tornem a trobar un altre dia, que espero que sigui aviat, no em tingueu cap tracte especial. Digueu-me “Sir Charles”. Si us adreceu a mi dient “Sir Charles”, jo sabré que ja he estat amb vosaltres i que us conec. Francament, és una anècdota curiosa, però també molt satisfactòria, perquè vam veure una persona molt oberta i molt senzilla. Ara, com a rei, no sé si continua igual, però en aquell moment ens va sorprendre molt positivament.
Ja hem vist que el Martín, el seu net, ja corre per la casa. Com s’imagina el Cava Benito del futur quan arribi a centenari?
És difícil dir-ne només una cosa. El que em fa por és el futur, sobretot de cara a les botigues —no només la nostra, sinó totes en general—, perquè tot està canviant d’una manera molt radical i molt ràpida. I això em preocupa molt, perquè crec que avui ningú pot preveure què passarà en el futur. Jo estic content que ell pugui continuar, si és el que li ve de gust, i ja serà ell qui veurà si això anirà bé o no. Però qui et diu que d’aquí a uns anys tot es vendrà a través d’això que portem a la mà, el mòbil? Que tot funcionarà a través d’aquest terminal. Francament, això em fa molta por.
Recordeu algun moment decisiu que marqués un abans i un després, per què en 70 anys una botiga d’Andorra acabés convertint-se en un referent europeu dels destil·lats prèmium?
L’abans i el després va ser l’any 2000, amb el canvi de segle. Aquest va ser el moment clau: apostar pel whisky, que més tard s’ha acabat convertint en moltes més coses, però sobretot apostar per un producte de qualitat i familiar. De qualitat ho són tots, evidentment, però nosaltres buscàvem sobretot el vessant familiar. Totes les destil·leries amb què treballem —que en són moltes, no em preguntis quantes perquè ara mateix no ho recordo— són familiars. No hi ha cap multinacional. Són destil·leries portades per famílies, per propietaris que hi estan al capdavant personalment. No és allò de tenir la propietat i deixar-ho en mans d’un encarregat. No, no: ho porten ells mateixos. Totes. I això és un gran avantatge.
Què ha significat per a vosaltres la incorporació del Jordi al negoci i com ha ajudat a fer créixer Cava Benito?
Del meu fill, el que més agraeixo és que hagi continuat amb el negoci i, sobretot, que l’hagi millorat. No dic pas que no l’hagi portat igual, sinó que ha anat un pas més enllà: ha incorporat moltes més referències, ha fet créixer la clientela i ha aportat moltes coses noves. I hi ha una anècdota que sempre explico. Molts clients entren, em veuen a mi, al Jordi i als altres nois, ens saludem i conversem una mica. Però sovint em diuen: —Escolta, si no et sap greu, prefereixo que avui m’atengui el Jordi. I això, per a mi, és molt important. Volen que els atengui el Jordi perquè hi tenen confiança. I el Jordi té una cosa que, t’ho juro, encara no entenc. Perquè ell no és una persona especialment memoriosa; fins i tot és una mica despistat. Però arriba un client i li diu: escolta, aquell whisky que em vaig emportar l’any passat… I ell, immediatament, respon: Ah sí, sí, era un whisky fumat, aquell Teeling fumat. I el client: Exacte, sí, sí, aquell mateix. Jo penso: “Com pot recordar-se’n així?” Té una capacitat increïble per recordar el que compren els clients. I això, per a mi, és bàsic i fantàstic. Això sí que és un èxit. Jo no seria pas capaç de fer-ho.
Al llarg d’aquests anys heu vist passar autèntiques joies líquides per les vostres prestatgeries. Recordes quina ha estat la botella més cara que heu venut mai i quina història hi havia al darrere?
A veure, les més cares… per dir-ho d’alguna manera, tenim alguna ampolla d’entre 15.000 i 20.000 euros. Més d’això no, tot i que n’hi ha que valen autèntiques fortunes. Les ampolles de 10, 12 o 15.000 euros encara en tenim alguna en estoc. Però les que valen més, si algú les vol, les encarreguem i les fem venir. Tampoc ens la juguem a tenir segons quines peces aquí guardades, perquè et poden caure a terra i trencar-se. Ara bé, recordo una història que va ser una sort i una pena alhora. Quan vam obrir la botiga vam comprar caixes de whiskies molt antics, del 1944 fins a aproximadament el 1960, amb sis ampolles de cada any.
En aquell moment, la més cara ens havia costat mil euros i escaig. Ara, sobretot les dels anys quaranta, poden arribar perfectament als 40.000 o 50.000 euros. Però ja no en tenim cap perquè es va vendre tot. I molta gent em diu: —Per què no les vas guardar? Però és que les vam comprar per vendre-les, no per guardar-les. Havíem d’anar venent per poder continuar comprant producte. Tant de bo haguéssim pogut comprar-ne dues de cada: vendre’n una i guardar l’altra per avui. Aleshores sí que hauríem fet l’agost.
“Digueu-me ‘Sir Charles’; així sabré que ja he estat amb vosaltres, ens va dir el Príncep de Gal·les”
I actualment, quina és la peça més exclusiva que teniu? Ens pots explicar de quin destil·lat es tracta i quin valor aproximat té avui al mercat?
Jo tinc una sèrie d’ampolles de les primeres que vaig comprar del distribuïdor Signatory Vintage, del mateix propietari que Edradour, i me n’he guardat una de cada per a mi. Una de les més especials és aquesta de la destil·leria Port Ellen, una de les millors d’Escòcia, situada a l’illa d’Islay i coneguda pels seus whiskies fumats i torbats. La destil·leria va tancar fa molts anys i ara la volen tornar a obrir, tot i que ja no serà el mateix. Aquesta ampolla és d’un whisky del 1977, embotellat el 1996, quan jo començava a comprar les primeres ampolles. El seu valor avui és impossible de saber per què és preu de subhasta. La vaig comprar a un preu molt normal i ara és una autèntica joia. També recordo amb especial afecte els embotellatges que Edradour ens ha dedicat pel 50è i el 70è aniversari, aquest últim amb la bandera andorrana a l’etiqueta. I una altra ampolla molt especial és la que vam fer pel net del Martín, amb només 9 anys: un brandi de Ximénez-Spínola, embotellat exclusivament per a nosaltres a nom seu. Se’n van fer 350 ampolles, però jo me n’he guardat unes quantes. I el dia que ell arribi a la majoria d’edat, si jo encara hi soc, farem una bona festa.
El whisky japonès, les edicions limitades o les peces de col·leccionista han explotat en popularitat els últims anys. Quin destil·lat creus que serà “l’or líquid” del futur?
El món del whisky va variant molt, segons el moment. Els primers de fora d’Escòcia a aconseguir el premi al millor whisky del món van ser els japonesos, amb l’Hibiki, de la casa Suntory. Curiosament, no és un single malt, sinó un blended. En aquell moment valia quaranta euros i escaig i ara supera els tres-cents, sobretot per la fama i la demanda. També, fa uns anys, la casa Kavalan, de Taiwan, va guanyar el premi al millor whisky del món amb un whisky envellit en botes de Porto. No és exactament aquesta ampolla, però sí la continuació d’aquell mateix estil.
Segur que en 70 anys heu viscut anècdotes increïbles. Quin és el client o la situació més sorprenent que recordes darrere el taulell de Cava Benito?
Com a anècdota especial, recordo un client que volia un xampany Màgnum per fer un regal. A l’aparador teníem una ampolla fictícia, exactament igual que l’original però buida. Entre el moviment de la botiga, vaig embolicar per error la falsa en comptes de la bona. El client va marxar encantat i, dues setmanes després, va tornar rient. Havien posat l’ampolla a la nevera i, en obrir-la durant el sopar, el tap no va fer soroll: no hi havia xampany. Per sort tenia una altra ampolla fresca. S’ho va prendre amb humor, i nosaltres, evidentment, li vam canviar immediatament.
Quin paper ha jugat Andorra en l’èxit de Cava Benito? Creus que el país continua sent una destinació privilegiada per als amants dels grans destil·lats?
Nosaltres hem jugat amb el fet que Andorra és un privilegi, amb una fiscalitat molt baixa comparada sobretot amb França i també amb Espanya. Quan escocesos, anglesos o suïssos veuen els preus, no s’ho creuen. El país ens ha ajudat moltíssim a tirar endavant, i jo crec que nosaltres també hem ajudat a donar nom a Andorra a l’exterior. Ara bé, el país està canviant molt, i això em sap greu. Ens hem de posar al dia, sí, però hi ha coses que hauríem d’haver mantingut. Avui tot és molt incert i preveure el futur cada vegada és més difícil.
I per acabar: com t’imagines Cava Benito d’aquí a 20 anys?
Per mi? Doncs que tot això pugui continuar ara amb la sisena generació.
Què t’agradaria que continués sent intocable, passi el temps que passi?
Els valors són clars: l’atenció al client. El client és el primer, i cal donar-li tota la informació que faci falta. I, com pots veure, tot això no és un bar. Hi ha moltes ampolles obertes. Per què? Perquè si algú no està segur d’un whisky, no el coneix o et diu “no sé si m’agradarà”, cap problema: l’agafes, el tastes i dius “ostres, aquest potser no t’acabarà d’agradar, espera’t, prova aquest altre que és diferent”. Aquesta és la manera de treballar: poder atendre el client perquè marxi convençut del que s’ha emportat. No allò de “ja ho veurem quan arribi a casa”. No, no. Que marxi convençut de la seva compra. Això per mi és bàsic, bàsic. I pel meu fill encara més.
